Levolució de lescolarització pública
Pel que fa a lescola pública, ha existit un interès particular pels períodes de la Il·lustració, la Restauració, la República i el franquisme. Per a lescola durant el set-cents es disposa dels treballs de S. Marquès i Sureda Lensenyament a Girona al segle XVIII (1985) i sobre el pedagog Baldiri Reixac, de J. Monés sobre Lobra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851) (1987), de C. Carbó sobre lEscola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII (1990), dI. Azcárate sobre lescola de Barcelona, dA. Miñambres sobre les escoles de primeres lletres de Lleida, de B. Sureda sobre les opinions educatives dels il·lustrats mallorquins, de M. López Torrijo sobre la tasca educativa de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia i de V. Torregrosa sobre el pla destudis del 1798 per a la ciutat de Sant Felip-Xàtiva.
El segle XIX i el període de la Restauració han acumulat una respectable quantitat de treballs. Entre daltres, es poden destacar el dA. Mayordomo: La escuela pública valenciana en el siglo XIX (1988), els de V. Faubell sobre lescola de primera educació a la València del principi del segle XIX, els de L. M. Lázaro sobre lEscola Racionalista i lEscola Moderna de València durant la Restauració, els de F. Canes sobre la renovació pedagògica a la ciutat de València al principi del segle XX, els de C. Ruiz sobre leducació, lobrerisme i el catolicisme a València durant la Restauració, el de M. Á. Esteve: La enseñanza en Alicante durante el siglo XIX (1991), la tesi doctoral dA. Yetano, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981: La enseñanza religiosa en Barcelona durante la Restauración, els de J. González-Agàpito, particularment el de LEscola Nova Catalana, 1900-1939 (1992), el llibre de J. Florensa Lensenyament a Catalunya durant el trienni liberal, 1820-1823. El mètode dels escolapis (1996), lestudi de B. Sureda Leducació a les Balears en el segle XIX (1998), i els 56 estudis que Antoni J. Colom recull en larticle «La renovació educativa a les Balears» (1999).
Leducació durant la Segona República i el franquisme han despertat un notable interès durant els darrers anys. Alguns exemples són lestudi de C. Ruiz sobre la Política y educación en la II República (Valencia, 1931-1936) (1993); els estudis de C. Agulló Díaz sobre la Vall dAlbaida i el de M. Moreno Seco sobre Alacant; el de J. Monés: Lescola catalana sota el franquisme (1980); els de S. Marquès i Sureda: Lescola pública durant el franquisme. La provincia de Girona (1939-1955) (1993), i el del mateix Marquès i J. González-Agàpito: La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme, 1939-1943 (1996).
La vitalitat dels moviments educatius
Els moviments educatius, daltra banda, configuren una línia de recerca molt dinàmica i molt acomodada a la naturalesa de la història social. La major part es manifestaren entre la darreria del segle XIX i lany 1938. Laspecte educatiu acostuma a actuar com a aglutinant de pràctiques socials molt diverses: el lleure, lesport, els cercles obrers, les actituds polítiques, el catolicisme social o la sociabilitat popular. En aquest camp, han estat pioners els treballs de Pere Solà, que ha continuat aprofundint aquest tema amb llibres com Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1983) i Història de lassociacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació (1993). També foren precursors daquesta trajectòria els estudis monogràfics de P. Anguera sobre el Centre de Lectura de Reus i el de J. M. Solé sobre el Foment Martinenc. Els sindicats catòlics de València han ocupat latenció dI. Palacio i C. Ruiz; sobre leducació física han escrit C. Vilanou i P. Solà, i sobre lescoltisme català i valencià existeixen dos destacats estudis: Lescoltisme català (1911-1978) (1993), dA. Balcells i G. Samper, i Escultismo, educación y tiempo libre: historia del asociacionismo scout en Valencia (1995), de J. Ignacio Cruz.
Aquestes dues grans tendències dinvestigació han conviscut amb altres temàtiques que han elaborat productes molt meritoris. Per exemple, el clàssic tema de les universitats es torna a plantejar des dòptiques renovades. Shan superat les antigues apologies o reprovacions i els objectius són ara els professors, els estudiants, els plans destudis i la vida acadèmica. Un exponent daquest interès és lestudi de J. Prats sobre la polèmica Universitat de Cervera. També els estudis sobre lalfabetització, que, tot i no haver tingut latenció que ha rebut en altres territoris, compta amb els modèlics treballs de M. Ventura per a Mataró, J. Antón Pelayo per a Girona i M. Vilanova per a Barcelona. La llengua i la història de leducació, malgrat que són uns aspectes molt actuals, no han merescut treballs monogràfics. Destaquen, però, els estudis de Rosa Mut i Teresa Martí sobre els llibres escolars catalans i un suggereridor article de J. González-Agàpito sobre lalfabetització en català o en castellà.
Historiadors i historiadors de leducació han fusionat els seus mètodes els últims anys, però encara continuen separats per una barrera cronològica. Mentre que els primers exploten quasi en solitari lespai encara molt verge del període anterior al segle XIX, els segons es concentren en lestudi de lèpoca contemporània. Reequilibrar els períodes de recerca és una tasca encara pendent.
Lectures
COLOM, A. J.: Assaig dhistòria de Ieducació a la Mallorca contemporània, Palma, Universitat de les Illes Balears, 1991.
GONZÁLEZ-AGÀPITO, J.: «La historiografía educativa en Cataluña, Valencia y Baleares», dins N. de Gabriel i A. Viñao Frago (eds.): La investigación histórico-educativa. Tendencias actuales, Barcelona, 1997, pp. 85-101.
GUEREÑA, J.-L., J. RUIZ i A. TIANA: Historia de la educación en la España contemporánea. Diez años de investigación, Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, 1994.
MAYORDOMO, A.: Història local de Ieducació. Propostes i fonts per a una història de Ieducació en la societat valenciana, València, Universitat de València, 1991.
SOLÀ, P.: «Aspectes diferencials i comparatius de la investigació historicoeducativa als Països Catalans: una reflexió en veu alta sobre la feina dhistoriador de leducació catalana», Educació i història. Revista dHistòria de lEducació, 3, 1997-98, pp. 103-119.
Història de lEsglésia
Montserrat Jiménez Sureda
Un dels primers referents daquesta historiografia, tan antiga com el cristianisme mateix, foren les actes dels màrtirs. Al segle I, el pontífex i sant Climent I disposà que set notaris consignessin curosament tots els fets notables que es produïssin durant les passions dels fidels perseguits.
Hagiografies i cròniques dordes religiosos
Als Països Catalans, les primeres notícies conservades sobre aquests testimonis de la fe foren transmissions posteriors, datades entre els segles VI i VII. Daquí sorgiren les hagiografies, en principi escrites en llatí i, a partir dels segles XIV i XV, també en català. Lexposició de vides exemplars en què es barrejaven la biografia, els panegírics i les exhortations morals acabà essent un gènere literari fins i tot historiogràfic amb prou entitat, i amb una llarga trajectòria que arriba fins avui. Els exemples són nombrosos: Història de santa Magdalena i vida de santa Ana, La vida de santa Maria Magdalena en cobbles, Vida de sancta Catherina de Sena i Vida de sant Vicenç Ferrer, Vida de sancta Catherina de Sena dels valencians J. Roís de Corella, J. Gasull, M. Peris i N. Visoles, respectivament; De laudabili vita (1595), de Ramon de Penyafort, escrita pel prior dominicà del convent de Perpinyà, Miquel Llot de Ribera; la Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña, de Domènec Ximenes; la vida de sant Dalmau Moner redactada per fra Nicolau Eimeric, linquisidor general dels regnes de la Corona dAragó; les Vides de sants de Catalunya, del geògraf jesuïta siscentista Pere Gil, i els Flos sanctorum, dels quals es feren moltes còpies i foren llegidíssims al llarg de les èpoques medieval i moderna.
Les cròniques medievals derivaren també duna font romana, els calendaris, que esdevingueren oficials al segle IV. Durant lèpoca carolíngia es començaren a generalitzar aquests documents en els centres monàstics, que augmentaren amb lexpansió dels ordes mendicants. Sovint, al final incorporaven un llistat de pontífexs, un abaciologi o un episcopologi, germen dulteriors prosopografies. Les mostres daquest tipus dobres són nombrosíssimes i evolucionaren cap a històries genèriques o particulars de les comunitats: satribueix al monjo Garcies un tractat sobre el monestir de Sant Miquel de Cuixà escrit al segle XI; els Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Josep en el Principado de Cataluña, de Joan Blanc i Muir tracten del període del 1586 al 1707; al segle XVI, Jaume Anton de Barcelona consignà les diverses fundacions agustinianes del Principat, que foren estampades pel seu germà i autor del Compendio histórico de los ermitaños de NPS San Agustín (1699), de Josep Massot; durant lèpoca del Barroc, el dominicà Francesc Camprubí confegí els tres volums de la Lumen domus, els annals del convent de Santa Caterina de Barcelona, que abracen des del 1219 fins al 1634; lexaminador sinodal del bisbat de Barcelona, Jaume Coll, publicà la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 (1738), que lolotí Francesc Marca continuà en la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, segunda parte, desde 1400 a 1759 (1764), i Francesc Aragonès explicà el periple de la comunitat, en els traumàtics anys compresos entre el 1808 i el 1828, en Los franciscanos de Cataluña. En lactualitat, Valentí Serra de Manresa i Basili de Rubí continuen estudiant lorde dels caputxins.
E. Zaragoza i Pascual ha investigat els ermitans, que tingueren un pes específic en la religiositat dels antics regnes de la Corona dAragó. Ha estat poc estudiat, en proporció a la seva transcendència real, el món de les congregacions femenines. Durant lAntic Règim, molts convents habitats per dones foren veritables oasis de coneixença. Eulàlia Anzizu una clarissa del monestir de Pedralbes promogué, el 1897, els Fulls històrics del monestir de Pedralbes, féu restaurar el sepulcre de la seva fundadora, la reina Elisenda de Montcada, i escriví sobre sant Josep Oriol (1909), el llegendari franciscà (1912) i el cardenal Casañas. Durant els segles XV al XVIII, Europa somplí de cronicons que degeneraren en explicacions fabuloses, legitimats per lús dels historiadors, la pietat popular i els interessos econòmics, socials i polítics. La Corona dAragó no es deslliurà daquest corrent, del qual fou exemple el cronista major, José Pellicer de Ossau, autor dels 12 volums duns Anales eclesiásticos y seglares de España, i el seu sòsia Joan Gaspar Roig i Jalpí, inventor del suposat Cronicó de Liberat (1669). No faltaren crítics assenyats contemporanis que denunciaren aquestes manipulacions, però calgué esperar un cert temps perquè aquesta reacció es generalitzés. Ni els novators estaven disposats a esvair faules al preu darrencar símbols o tradicions susceptibles de causar crisis didentitat col·lectiva. La història de lEsglésia sen ressentí especialment. De fet, el famós canonge de Sevilla, Nicolás Antonio, escriví la seva censura dhistòries prodigioses en llatí per esquivar lenfrontament amb els ordes religiosos directament al·ludits.
El dinamisme il·lustrat
Durant el Renaixement, la manera dencarar la història de lEsglésia féu un tomb. Lextensió del cultiu de les lletres, la fascinació per lantiguitat clàssica, la innovació de la impremta, el progrés de les ciències, els avenços de la crítica i la divisió religiosa del segle XVI foren raons que propiciaren aquest nou enfocament. Malgrat tot, lapologètica es redoblà, tant en els esforços que feren els membres de les noves confessions religioses per legitimar-se en la història, com en les construccions dels observants de les antigues directrius. En aquest sentit, els reculls històrics sobre lEsglésia es convertiren en armes publicitàries. Daltra banda, els erudits tampoc no tingueren gens fàcil la recerca de la precisió documental i historiogràfica. El mateix Felip V prohibí el qüestionament desdeveniments com larribada de sant Jaume o laparició de la verge del Pilar. Així doncs, poques iniciatives una de les quals lAcademia Valenciana de Gregori Maians forjada el 1742 pogueren treballar amb rigor i independència de criteris. La monarquia, en canvi, fou la catalitzadora dempreses com el Compendio histórico [...] de todas las iglesias metropolitanas y catedrales de España dAndrés Lozano Parreño (1756).
Expulsats els jesuïtes dEspanya, a banda de les aportacions historiogràfiques individuals, des del 1795 alguns dels seus components sentestaren a confeccionar una Historia eclesiástica de España amb la intenció de reparar les omissions de les obres de C. Fleury (Histoire ecclésiastique, 1691), A.-E. Berault-Bercastel (Histoire de lÉglise, 1778-90) i J. A. Orsi (Storia ecclesiastica, 1746-61).
Des de Roma, el cardenal Lambertini encoratjà a discutir críticament la vida dels sants. Sorgiren corrents que creien que calia autentificar documentalment qualsevol asseveració. Finalment, els mètodes i les tècniques guanyaren gràcies a les aportacions, entre daltres, dhomes vinculats a ordes religiosos.
La veracitat de les dades, la depuració de les fonts, les proves i lexigència analítica es generalitzaren entre els antiquaris de prestigi. Oratorians, jesuïtes i dominicans excel·liren en lelaboració dannals. Els congregacionistes de Sant Maür de França havien emprès una obra de gran ressò entre les minories sàvies del continent europeu: la Gallia christiana, transformada en la Gallia christiana novissima al segle XIX. Seguint aquest exemple, la monarquia espanyola engegà lempresa de lEspaña Sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España. Origen, divisiones y términos de todas sus sillas en todos los dominios de España y Portugal. Con varias disertaciones críticas para ilustrar la historia eclesiástica de España. Lobra fou encarregada a lagustinià Enrique Flórez. Amb lajut dels investigadors més selectes de la historiografia espanyola, el 1762 el mateix Flórez escorcollà arxius i biblioteques de la Corona dAragó. El dominicà Jaume Villanueva aprofundí més que Flórez en els arxius de la Corona dAragó i elaborà els 22 volums del seu Viaje literario a las iglesias de España, una memòria històrica en forma depístola que leclesiàstic remeté al seu germà i acadèmic de la història, Joaquim Llorenç Villanueva.
Tanmateix, el dinamisme il·lustrat no se cenyí solament als encàrrecs del poder. Proliferaren les tertúlies culturals com la que reuní Roc dOlzinelles, Pròsper de Bofarull, el canonge vigatà Jaume Ripoll, José de la Canal i Jaume Villanueva. Florí una brillant plèiade dhistoriadors de lEsglésia: a la Universitat de Cervera, joves promeses com ara el gironí Francesc Xavier Dorca i Parra saglutinaren entorn del professor Josep Finestres, o del cistercenc Jaume Finestres, autor de la Historia del real monasterio de Poblet en cinc volums (1753-65). Al monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes, Josep Martí, Jaume Pasqual i Jaume Caresmar competiren en professionalitat amb els sectors més aptes de la historiografia continental, amb obres com els 12 volums de la Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta, compilada per Pasqual, o una Cathalonia sacra, agençada per Caresmar, el qual, en morir, deixà una herència duna setantena de títols. La tasca ingent daquesta generació, però, fou facilitada per la feina de regesta darxivers com Miquel Isalguer que, al segle XV, ordenà amb paciència els calendars de Sant Joan de les Abadesses; Miquel Solsona, que endreçà Montserrat al final del segle XVI; Manel Marià Ribera, que catalogà els pergamins comtals de lArxiu Reial al principi del segle XVIII; Francesc Tarafa, que articulà la guia lArxiu Diocesà de Barcelona, i Sulpici Pontic, que inventarià larxiu catedralici de Girona al segle XVIII.