Tot i els precedents evocats, les corts generals de tota la Corona celebrades a Montsó entre novembre de 1362 i abril de 1363 són considerats com el veritable moment fundacional de la Diputació del General a tots tres territoris. Les corts de Montsó coincidiren amb o precediren de poc un dels períodes més àlgids de la guerra, durant el qual les tropes castellanes prengueren Terol i diverses viles valencianes, arribant fins a les muralles de la ciutat de València, i van ser convocades, tot i les seues reticències anteriors, per un Pere el Cerimoniós molt apurat militarment i financerament i molt debilitat políticament. El rei necessitava diners per a guanyar la guerra, o almenys per a repel·lir lofensiva castellana, i les corts generals li concediren un subsidi de 250.000 lliures, quasi la meitat de les quals, 122.000, serien aportades per Catalunya, 60.000 per Aragó, 53.000 pel regne de València i 15.000 pel de Mallorca, en una distribució que sajustava més o menys a la importància demogràfica i econòmica relativa de cada territori en el conjunt de la Corona. Per tal de recaptar aquestes quantitats, en les mateixes corts de Montsó sinstauraren nous imposts, denominats «generalitats», que gravaven la producció i venda de draps de llana i lentrada i sortida de determinats productes, amb una clara orientació proteccionista. Com que els subsidis, tant els acordats el 1362-1363, com abans i després daquesta data, eren aprovats per les corts, no sols eren els braços els qui decidirien la forma fiscal per a reunir la suma oferta les generalitats en aquest cas, però també el fogatge i altres imposicions, sinó que la seua gestió seria assumida per comissions elegides per les mateixes corts, amb lexpressa exclusió del rei i dels seus oficials.
Aquestes comissions, constituïdes per diputats, síndics i administradors, amb un caràcter inicialment temporal limitat a la durada dels donatius, generalment dos o tres anys, acabarien per esdevenir permanents al llarg de la dècada de 1360. És així com es constituïren i desenvoluparen les diputacions generals dAragó, Catalunya i València, amb competències creixents més enllà de les purament fiscals i financeres amb què havien nascut. El que ho havia fet possible havia estat la guerra i les necessitats financeres del monarca, que havien acabant doblegant les seues tendències autoritàries inicials i li havien arrancat importants concessions polítiques, en primer lloc la consolidació del sistema pactista i el naixement de les diputacions del General com a òrgans permanents de representació de cada un dels regnes i territoris de la Corona i de negociació política i financera amb la monarquia. José Ángel Sesma Muñoz estudià fa anys la Diputació aragonesa, M. Rosa Muñoz Pomer la Generalitat valenciana i Maria Teresa Ferrer Mallol i Manuel Sánchez Martínez la catalana; i més recentment Vicent Baydal ha estudiat els precedents de la valenciana en la seua tesi doctoral. No importa tant fixar una data precisa a aquest naixement, si en les corts generals de Montsó, o en les particulars de cada regne en 1359, 1360 i 1362, respectivament, perquè ja aleshores hi trobem alguns dels precedents que acabarien caracteritzant el sistema. Limportant és que el desenvolupament i consolidació de la Diputació del General es produí al llarg de la dècada de 1360, en el marc i en bona mesura com a conseqüència de la guerra amb Castella.
Només en comptades ocasions es reunien les corts dels tres estats, ja que era més habitual que ho fessen per separat, però la guerra amb Castella posà la urgència que facilita els grans canvis, i en aquest cas va ser lautonomia de la comissió delegada de les corts, la Diputació o Generalitat, en la gestió i administració de limpost, que escapava així al control del rei i dels oficials reials. La nova fiscalitat dEstat naixia en la Corona dAragó sotmesa al consentiment i, el que és més important, al control de les corts i la seua Diputació permanent, enfront del marge de maniobra més gran de què gaudia el monarca a Castella o França. Això ho tenien molt clar les corts valencianes, que el 1375, amb motiu dun nou subsidi al monarca, no sestaven de recordar-li i de condicionar-ne, per tant, la concessió
que tota la quantitat pertanyent a pagar lo dit regne de València, en e de la dita proferta, sie e hage ésser cullida, levada e administrada per los deputats del General del dit regne, e per mans daquells e de lurs clavaris, de manament dells, sie distribuïda, mesa e conservada solament en serveys, actes e afers de la dita guerra e no en alscuns altres actes, afers e messions, ne per mans, ne per manament ne a coneguda de vós, senyor, ne del senyor duch [el primogènit reial], ni de tresorer o altre oficial o comissari vostre o seu, ne daltra persona, e que axí mateix sie fet e observat per cascun dels altres regnes e principat
I de nou, en 1403, quan li demanen al rei, en aquest cas Martí lHumà, que ratifique lautonomia de la institució:
Enaprés, com sia stat concordat en les presents corts per tots los dits tres braços del dit regne de València que per aquells sien elets sis diputats de la present proferta, és assaber dos de cascun braç, per los quals sis diputats e no per vós, senyor, ne per vostre primogènit ne per algun altre official vostre o seu la present proferta e totes e sengles coses que a aquella se pertanguen e poden o poran pertànyer sien administrades, fetes e complides Plau al senyor rey.
En el trànsit del segle XIV al XV, la Diputació o Generalitat, dexercir només funcions administratives, les úniques per a les quals estava facultada, passà a assumir també funcions de representació política del regne, com expressa molt bé aquesta declaració de 1409, recollida per Rosa Muñoz: «E, com lo offici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen, i ho eren, les corts i en particular la seua comissió permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i neren conscients. El tipus dEstat que sestava configurant a la Corona dAragó era molt diferent, en la seua combinació de coerció i capital per dir-ho en paraules de Charles Tilly i sobretot en la forma en què sestava organitzant ladministració fiscal i financera, del que sestava desenvolupant paral·lelament en Castella i França, més articulats entorn de la figura i el poder executiu del monarca. El moment determinant sembla haver estat la guerra amb Castella, en la segona meitat del segle XIV, els enormes costos que va suposar, en particular la contractació de tropes assoldades, autòctones o estrangeres, i la debilitat del monarca per a imposar-se als estaments representats en les corts, en una conjuntura durgència bèl·lica i financera (i que es repetiria de nou, als anys setanta, amb els subsidis per a fer front a la revolta sarda).
El rei preferia negociar els subsidis ciutat a ciutat des duna posició de força (inclosa la simbòlica) i no haver daprovar-los en unes assemblees representatives que li exigirien a canvi contraprestacions polítiques. Per la seua part, les elits polítiques de la Corona sabien que podrien exercir millor la seua força en unes corts generals, com finalment va passar en les de 1362-1363 (amb el precedent de les privatives catalanes el 1359 i valencianes el 1360), en les quals el monarca es va veure obligat a cedir la gestió del subsidi acordat per a finançar la guerra. Aquesta va tenir també moltes altres implicacions. Per un costat, en la capacitat de la Corona dAragó per a resistir i enfrontar-se amb èxit a un enemic molt més poderós en extensió territorial, població i recursos econòmics i militars degué influir, junt amb daltres factors com la mateixa guerra civil castellana, la seua major capacitat per a accedir, i de manera més ràpida, a recursos financers, avançats en molts casos per les pròpies elits polítiques de les ciutats i les corts i recolzats per un sistema fiscal ja greixat, i, amb ells, contractar tropes mercenàries que poguessen igualar o fins i tot desequilibrar favorablement les forces en el camp de batalla. Per altre costat, els veritables beneficiaris daquesta victòria més política que militar serien les elits representades en les corts, que sasseguraven amb el control de les finances i la fiscalitat de lEstat una certa tutela sobre lacció política daquest últim.
Convé tenir present, i més quan es tracta dun volum com aquest, consagrat a la història secular de la Generalitat valenciana, entre la seua fundació al segle XIV i la seua abolició al XVIII, que ni les corts ni els diputats com bé ens recorda Manuel Sánchez no eren conscients destar creant una institució que perduraria fins als llindars del Set-cents, ni destar posant a punt un sistema fiscal que lalimentaria fins aquesta data. Va ser la mateixa dinàmica del deute a llarg termini, que els responsables de la seua gestió no pogueren, no saberen o no volgueren, pels molts interessos en joc, controlar, la que acabà per donar consistència al sistema fiscal de lEstat, de la mateix manera, continua Sánchez, que anys abans havia configurat el sistema fiscal i financer municipal.
Si el segle XIV és el del naixement i desenvolupament de la Generalitat, el segle XV és el de la seua consolidació i definitiva institucionalització. Aquesta tindrà lloc el 1418, durant el regnat dAlfons el Magnànim, i ha estat la data que hem pres com a referència per a commemorar-ne els 600 anys i celebrar aquest congrés. En aquest any, en efecte, en les corts celebrades a València en el convent de predicadors, es van regular les seues funcions i competències, la seua estructura administrativa i la periodicitat i renovació dels càrrecs. I entre els sis primers diputats, dos per cada braç, de la nova Generalitat ja completament institucionalitzada, hi havia alguns dels personatges més rellevants del regne en aquell moment: el bisbe de València, Hug de Llupià, i el mestre de Montesa, Romeu de Corbera, per lestament eclesiàstic; el duc de Gandia, Alfons dAragó, que només uns pocs anys abans havia estat candidat al tron, i el cavaller Lluís Carbonell, per lestament nobiliari; i el ciutadà de València Bernat Joan i el veí dAlzira Bernat Costejà, per lestament reial. La Generalitat definida legalment el 1418 no naixia de zero, però, sinó que era la culminació dun llarg procés iniciat, com hem vist, gairebé noranta anys abans, el 1330 i desenvolupat institucionalment sobretot a partir de les corts generals de Montsó de 1362-1363.
Després daquesta data, un veritable punt dinflexió en el naixement de la nova fiscalitat dEstat i en laparició i desenvolupament duna nova institució creada per a gestionar-la, les corts i diputacions del General dels diferents territoris continuarien finançant les guerres del rei (a la campanya contra Sardenya, per exemple, Catalunya contribuí el 1371 amb 150.000 florins, el regne de València amb 75.000 i el de Mallorca amb 37.000). Aquests subsidis eren reunits cada vegada més mitjançant lemissió de deute públic, gestionat per la mateixa Generalitat, que pagava els interessos dels inversors/censalistes amb els seus propis ingressos fiscals, i en primer lloc els impostos coneguts com a generalitats. Catalunya començà a emetre deute públic el 1365, poc després de les corts generals de Montsó, i els altres estats no tardarien a seguir els mateixos passos. En el cas de la Generalitat valenciana, sembla que la primera emissió data de 1390, un any després dunes noves corts generals celebrades a Montsó, a partir de la qual les vendes de censals i violaris es fan quasi contínues. Rosa Muñoz ha estudiat les emissions de les dues primeres dècades del segle XV en el seu estudi sobre els orígens de la Generalitat valenciana, mentre que Laura Peris ha estès lanàlisi a tot el Quatre-cents en la seua tesi doctoral en curs. Entre els ingressos anuals de la institució, el deute públic oscil·lava entre el 34% de 1418 i el 13% de 1500, encara que també hi havia anys en què no se nemetia. Per contra, el servei del deute es mantingué molt alt durant tota la centúria: el 94% de totes les despeses el 1418 i el 96% el 1500, la major part absorbit pel pagament dels interessos (el 71% i el 92%, respectivament). Gairebé no quedava res per a les restants despeses, entre les quals el pagament dels salaris i el manteniment del propi aparell administratiu. Ben bé es pot dir que la major part per no dir tota dels ingressos de la Generalitat, tant fiscals com financers, estava destinada al servei del deute contret al llarg de la centúria.
Això no era cap catàstrofe ni implicava tampoc cap desnaturalització del sistema. Si bé es veritat que la major part de lesforç fiscal de la població, canalitzat a través de les generalitats i altres imposicions, es desviava en benefici dels inversors en el deute públic, en forma de censals i violaris, també és veritat que, al mateix temps, ampliava el consens social entorn del sistema fiscal i financer, en la mesura que la nòmina de creditors era igualment àmplia i diversa i, al costat dels grans censalistes, també nhi havia daltres molt més humils. Per altra part, el sistema conferia seguretat als mercats, especialment als mercats de capitals, com mostra el descens progressiu dels tipus dinterès del 7,14% el 1401 al 6,66% el 1501, i, sens dubte, aquest desenvolupament dels mercats financers el baix preu dels diners i laccés relativament fàcil al crèdit, almenys en termes comparatius estigué en lorigen de la prosperitat econòmica valenciana en la segona meitat del Quatre-cents i en les considerables aportacions econòmiques del regne als monarques Trastàmara, dAlfons el Magnànim a Ferran el Catòlic, quan València va esdevenir en bona mesura el pulmó financer de les campanyes militars de la corona.
La importància creixent de la Generalitat en la vida econòmica i política del regne es traduiria en la construcció dun edifici propi, alhora funcional, per tal dallotjar-hi els diputats i els oficials, cada vegada més nombrosos, de la nova institució, i simbòlic, en la mesura que la seua magnificència i la seua situació, al costat dels palaus del batlle reial i del consell municipal i molt a prop també de la catedral, reflectien el poder assolit per lòrgan representatiu del conjunt del regne (recordem la declaració que en fa ella mateixa el 1409: «E, com lo offici de la Diputació representàs tot lo regne»). A Barcelona, ja lany 1400 es va comprar un edifici per tal de convertir-lo en la seu física i estable de la Diputació, dins una campanya de prestigi de la institució. En el cas de València, poc després de la seua institucionalització el 1418, la Generalitat, que el 1421 havia llogat dues sales una per a les reunions i laltra per a oficines en l«alberg» del notari Jaume Desplà al carrer de Cavallers, decidí comprar tot ledifici lany següent, per un preu, 38.000 sous, que sextuplicava el de les cases més cares de la València de lèpoca. No serà, però, fins 1481, seixanta anys després, quan, com ha estudiat Juan Vicente García Marsilla en la seua contribució a aquest congrés, i aprofitant que la casa contigua, del donzell Arnau Guillem Escrivà, estava en venda, la Generalitat ladquirirà i emprendrà la construcció de ledifici actual, que encara coneixeria ampliacions successives en 1513 i 1518 a més de la més moderna, de mitjan segle XX. Quant al seu interior, cal destacar sobretot les pintures de la Sala Nova, executades entre 1591 i 1592 pels pintors Joan Sarinyena, Vicent Requena, Francesco Pozzo i Vicent Mestre. Unes pintures que, a més de la seua bellesa estètica, admiren també per la novetat de representar, en comptes dels reis, com era el costum fins aleshores, els mateixos diputats i els membres dels tres estaments. Com que es tractava duna obra dencàrrec, ben bé podem considerar-la una autorepresentació dels propis comitents, orgullosos del càrrec que ocupaven i de la seua condició de representants polítics del regne. Un retrat de grup, en definitiva, que santicipa en alguns anys als que pintaran, ja en el segle XVII, Frans Hals i Rembrandt a Haarlem i Amsterdam, respectivament.