Els primers temps moderns no canviaren substancialment lestructura econòmica de la Generalitat valenciana, com ha mostrat José María Castillo del Carpio en el seu estudi sobre la institució en el segle XVI. També es mantingué estable la seua aportació a les finances reials, ara ja en el marc de la monarquia hispànica. Tot i que el 1510 i el 1518 va ser de 90.000 i 200.000 lliures, respectivament, el servei restà inalterat en 100.000 lliures entre 1528 i 1585. Aquesta estabilitat afavorí que els impostos tradicionals distribuïts entre els municipis mitjançant tatxes s'imposassen de vegades a les aportacions de la pròpia Generalitat. En la segona meitat de la centúria, però, la Generalitat pogué assumir el pagament total del servei gràcies al fort increment dels seus ingressos fiscals el tall del drap, un impost sobre la producció tèxtil, i els aranzels duaners, entre els quals els imposats a lexportació de seda. Cap al final del Cinc-cents i el començament del Sis-cents, la pressió fiscal de la monarquia obligà a reunir els donatius acordats en les corts (tots de 100.000 lliures, el 1582, el 1592 i el 1602) per mitjà de juntes destaments al marge de les corts. Com que no era suficient, les corts de 1604 es van veure forçades a incrementar el servei ordinari a 400.000 lliures i a fer-se càrrec també de la construcció i manteniment de quatre galeres per a la defensa de la costa, cosa que obligà a la Generalitat a finançar-se amb nous imposts.
Com ja va veure John Elliott en el seu dia, la sistematització de la pressió fiscal sobre la Corona dAragó preconitzada pel comte-duc dOlivares i plasmada en el projecte dUnió dArmes, que preveia la creació i el finançament dun exèrcit de 140.000 homes, mantinguts pels diferents regnes i territoris de la monarquia segons la seua població i recursos, exasperà els estats no castellans, que shi resistiren fermament en les corts de 1626, celebrades el mateix any a Aragó, València i Catalunya (encara que les valencianes es van reunir a Montsó, per indicació del monarca). A València, loposició al projecte hi era generalitzada, fins i tot entre els sectors populars, com mostra el Dietari de mossèn Porcar, prevere beneficiat de lesglésia de Sant Martí, el qual no tenia dubtes sobre les intencions dOlivares: «pretén que totes les corones y regnes dAragó han de ser conforme a la de Castella, no obstant los furs y privilegis de dits regnes». La proposta del privat (valido) de Felip IV no sols fracassà sinó que propicià la revolta el 1640 de Catalunya i Portugal, aquesta última culminada amb la independència del país.
La revolta catalana havia estat encapçalada per la Generalitat, com havia fet ja durant la guerra civil de 1462-1472 i de la mateixa manera que la diputació permanent dels Estats Generals dels Països Baixos havia dirigit la revolta de les Províncies Unides, iniciada el 1581, i la seua independència final, reconeguda per Madrid el 1648. En contraposició amb això, la historiografia ha reconegut tradicionalment el menor pes polític de la Generalitat valenciana i el seu caràcter més tècnic i administratiu. Ho reconeixien també els propis diputats valencians en les corts de 1624, en afirmar que «nosaltres en este regne no tenim la plenitud de poder que los diputats de Catalunya i Aragó». En realitat, la progressiva irrellevància política de la Generalitat valenciana havia començat ja al final del segle XV, amb la intromissió de Ferran el Catòlic en el nomenament dels càrrecs i, de fet, la monarquia exercí un fort control sobre la institució als temps moderns. Això portaria a la creació duna institució rival, els Estaments, integrada pels membres de cada braç o estament residents en la ciutat de València, que, com ha vist Emilia Salvador, sarrogaren la defensa dels Furs i la representació del regne, enfront duna Generalitat que perdia pes polític en quedar mediatitzada per la corona. La balança sinclinaria finalment en favor del nou òrgan, que quedà institucionalitzat el 1645 amb la creació de la Junta dElectes (elets) dels Estaments en el que serien les últimes corts valencianes. De fet, aquestes havien quedat obsoletes i el rei ja no les tornaria a convocar, donat que podia obtenir de la Junta els serveis, en diners i homes, que necessitava, mentre que la Junta podia denunciar directament davant el monarca els contrafurs comesos pels oficials reials, que fins aleshores havia estat una de les funcions de les corts. Com molt bé va veure Isabel Lorite en la seua tesi doctoral, lenfrontament entre la Generalitat i els Estaments, esperonat pel mateix monarca, debilitava políticament el regne, que no comptava amb una veu unitària enfront de la corona ni podia oposar-se amb la mateixa força a les demandes econòmiques daquesta.
La decadència de la Generalitat deixava escapçat el regne de València. Lantiga institució representativa dels valencians havia quedat reduïda a un mer òrgan de recaptació tributària, i potser per això, per la seua inanitat política i la seua funció eminentment tècnica, va ser lúltima a ser desmantellada en quedar abolit el sistema foral valencià amb la victòria borbònica i el decret de Nova Planta el 1707.
Ja abans, als segles XVI i XVII, la Generalitat havia suscitat latenció de polítics, compiladors i tractadistes. Prova del caràcter singular de la institució és un memorial redactat a la dècada de 1560 per a instruir al nou virrei, el comte de Benavente (1566-1572), sobre les funcions i competències dun organisme que no podia conèixer prèviament, perquè no existia a Castella. Sota el títol dInformación sumaria y muy breve de la institución y fundación de la Generalidad deste reyno de Valencia y de sus privilegios, dirigida al excelentísimo señor don Anthonio Alfonso Pimentel y de Herrera, conde de Benavente e mi señor, el text conté, segons una descripció arxivística contemporània: una ynformazión simple, breve y sumaria de la ynstituzión y fundazión de la Generalidad de el reyno de Balencia, sus privilegios, forma que se havía de observar en la elección de los diputados y ottros ofyziales del, per bé que, en realitat, després duna introducció al regne i a la ciutat de València, es limita a copiar, traduïts, els furs relatius a la institució. La regulació foral dels diputats del General apareix recollida fidelment també en les Institucions dels furs y privilegis del regne de València, publicades pel jurista Pere Jeroni Taraçona el 1580, i de manera més específica en el Volum e recopilació de tots los furs, y actes de Cort, que tracten dels negocis, y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la Ciutat y Regne de València, del també jurista, catedràtic i rector de la Universitat de Lleida, professor de lleis a la de València, advocat de la ciutat i diputat del General Guillem Ramon Mora dAlmenar, estampades el 1625. En parlaren també els tractadistes Tomàs Cerdà de Tallada, nomenat regent del consell dAragó el 1604, segons ha estudiat Teresa Canet, i Llorenç Mateu i Sanç, autor dun Tractatus de regimine urbis ac regni Valentiae (1654-1656), en el qual analitzava diferents institucions valencianes, tant de làmbit del dret públic com del privat, redactat a partir de la legislació continguda en els furs i privilegis.
De la Diputació del General i les altres institucions forals valencianes en parlaria Josep Ortí i Moles, que sembla que nhavia estat secretari, en un Memorial elaborat i publicat el 1707, el mateix any del decret de Nova Planta, fet a instància de la corporació municipal. Lescrit negava que hi hagués hagut rebel·lió dels valencians i suplicava a Felip V la restitució dels furs i les institucions forals. Tot i la seua provada lleialtat borbònica, els promotors del Memorial, entre ells el seu autor i el jurat Lluís Blanquer, van ser enviats a lexili al castell de Pamplona. No sen tornaria a parlar més, per por, per desídia, per oblit.
De la Diputació del General i les altres institucions forals valencianes en parlaria Josep Ortí i Moles, que sembla que nhavia estat secretari, en un Memorial elaborat i publicat el 1707, el mateix any del decret de Nova Planta, fet a instància de la corporació municipal. Lescrit negava que hi hagués hagut rebel·lió dels valencians i suplicava a Felip V la restitució dels furs i les institucions forals. Tot i la seua provada lleialtat borbònica, els promotors del Memorial, entre ells el seu autor i el jurat Lluís Blanquer, van ser enviats a lexili al castell de Pamplona. No sen tornaria a parlar més, per por, per desídia, per oblit.
Quan la Generalitat torne a ser matèria dinterès més enllà de les obres dhistòria, ho serà com a objecte destudi erudit, desvinculat ja de qualsevol intenció reivindicativa. Amb tot, el primer a ocupar-sen va ser un prohom de la segona generació de la Renaixença, el polític i historiador Josep Martínez Aloy, regidor i alcalde de la ciutat de València i president de la Diputació, des don va promoure la creació del Centre de Cultura Valenciana. El 1893 va guanyar un premi als jocs florals de Lo Rat Penat, amb un estudi sobre La Casa de la Generalidad, reelaborat i publicat el 1910 amb el títol de La casa de la Diputación, amb un pròleg de Teodor Llorente i Falcó, que coneixeria una nova edició, ja pòstuma, el 1930, ara amb el títol de La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia. El tema va estar totalment absent de latenció dels historiadors durant el franquisme i només el 1977, en plena transició, María Luisa Cabanes Català el rescataria amb una petita monografia titulada La Generalitat del Reino de Valencia. Cinc anys després, en aprovar-se lEstatut dAutonomia, es recuperava el nom de Generalitat Valenciana per a designar el conjunt dinstitucions de lautogovern valencià. I seria precisament aquesta nova entitat la que publicaria el 1987 la tesi doctoral de M. Rosa Muñoz Pomar, Orígenes de la Generalidad valenciana, amb la qual es pot dir que sinicia veritablement la historiografia moderna i acadèmica sobre la institució. La tesi de Rosa Muñoz se centrava en les primeres dècades del segle XV, fins a la institucionalització de la Diputació del General el 1418. Posteriorment, Vicent Baydal Sala nestudiaria els precedents a la seua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250-c. 1365), llegida el 2011, i José María Castillo del Carpio la seua evolució al llarg del Cinc-cents, en La Generalitat valenciana durante el siglo XVI, llegida el 2012 i publicada en dos volums, lun sobre la seua estructura institucional i administrativa i laltre sobre la seua hisenda, el 2013 i el 2019, respectivament. Actualment, Laura Peris Bolta prepara la seua tesi sobre la Generalitat en el segle XV, a partir del moment en què ho deixà Rosa Muñoz.
Naturalment, més enllà de les tesis doctorals, la producció historiogràfica sobre la Generalitat sha multiplicat en els últims anys, en forma darticles en revistes especialitzades, capítols de llibre i contribucions a col·loquis i congressos. Entre altres, les presentades al congrés internacional La Veu del Regne. Representació política, recursos públics i construcció de lEstat que, amb motiu dels 600 anys de la Generalitat Valenciana, es va celebrar a València, Morella i Alacant del 21 al 28 doctubre de 2018, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, i va comptar amb la participació de més de cent vuitanta investigadors de diferents països. La publicació de les actes, que sinicià el 2020 amb els textos i parlaments institucionals, continua ara amb aquest segon volum que conté les comunicacions sobre la pròpia institució de la Generalitat, i un tercer sobre els palaus tant de la Generalitat valenciana com de les altres Diputacions del General a la Corona dAragó. Els volums següents, dedicats igualment a temàtiques específiques, apareixeran en els pròxims mesos, completant així la publicació dun ampli i important cos destudis sobre una institució singular i un passat històric, que tant han contribuït a definir-nos com a valencians i que, per això mateix, convé conèixer i comprendre millor. Per comprendre també i poder explicar-los el nostre present i la nostra singularitat en tant que valencians.
Antoni Furió
Universitat de València
març de 2021
La Generalitat valenciana a través del prisma de las cortes
M. ROSA MUÑOZ POMER
Universitat de València
Introducción
Como estudiosa de las Cortes y de la Generalitat valenciana de la época foral1 creo que este congreso, La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de lestat. 600 anys de la Generalitat valenciana, que aborda su análisis desde múltiples puntos de vista, no solo ampliará nuestros conocimientos sobre esta, sino que propiciará una investigación más completa, a partir de los amplios fondos descritos en él y hasta hoy poco estudiados.
Se ha tratado de explorar la Generalitat en el contexto europeo en el que se desarrolla entre los siglos XIV al XVIII, e insertarla en su marco institucional (el nacimiento del Estado moderno) y geográfico (Corona de Aragón). De abordar, además, el análisis de su origen a su abolición y sus relaciones con la monarquía, incluyendo el rastro monumental y escrito que nos ha legado. Plantear su inserción en el pensamiento político del momento, la doctrina en la que se enmarca y el papel de los juristas en su consolidación. Analizar el protagonismo que jugó en su creación y desarrollo la nobleza (laica y eclesiástica) y el patriciado urbano. Esbozar su estructura administrativa, sus funciones y sus competencias. Trazar la evolución de su hacienda (incidiendo, especialmente en el papel de los censales y en sus beneficiarios: los arrendatarios de los impuestos y los acreedores de la deuda pública). Examinar las discrepancias con otras diputaciones, tanto de la Corona (Aragón y Cataluña) como fuera de ella, o incluso su ausencia en otros territorios (Cerdeña). Perfilar su evocación nostálgica o reivindicativa en el siglo XIX, para finalizar considerando su proyección hasta el presente. No cabe duda, sin embargo, de que no dejan de ser aportaciones puntuales que habrá que respaldar con una investigación más sistemática de sus fuentes para poder llegar a resultados definitivos, habida cuenta de que la institución, a pesar de su importancia y trascendencia histórica, solo ha suscitado el interés de escasos investigadores hasta hoy, tanto para la época medieval como moderna.
La primera sesión, «La Generalitat valenciana, institució clau de lautogovern», puso en evidencia la controversia entre los participantes, especialmente de la época moderna, sobre quién ostentaba la representación del reino ¿la Generalitat o las juntas estamentales?, frente a lo que ocurre en otros territorios de la Corona (Aragón y Cataluña). Controversia que, la publicación de las actas del congreso, no creo que nos permita dilucidar.
Mi conclusión, a partir de la bibliografía y de las fuentes, es que la Diputación del General o Generalitat valenciana no consiguió consolidar la representación del reino, a pesar del intento inicial llevado a cabo por sus diputados entre 1403 y 1418, época especialmente conflictiva (interregno y compromiso de Caspe) y su reiterada reivindicación de esa competencia hasta el final de la época foral. Conclusión que confirmaron otros ponentes y que pone en entredicho la reciente publicación sobre la Generalitat valenciana «nascuda inicialment amb una finalitat fiscal i financera, acabaria ostentant la més alta representació política del regne de València».2 Posición que responde más a una imagen y a un deseo, inspirado en instituciones semejantes, que a la realidad de su desarrollo durante la época foral.