Fuster té en compte la perspectiva concreta i històrica, no sols pel que fa als temes, sinó també ho hem vist a ell mateix, perquè és ell, tot ell, que se nocupa amb una consciència aguda de la seua singularitat, del seu lloc en lespai i en el temps. Convé afegir-hi que, a més daixò, Fuster es vol agent daquesta història amb els seus escrits. Per això lassaig lentén com «una opinió històricament circumscrita, que vol participar de la història i que hi té el seu lloc modest». Fuster no es limita a ser un escriptor que manipula fets i idees, duna manera més o menys desinteressada o esteticista. Vol ser també un intel·lectual, un «humanista» militant el paper del qual es justifica, només, per la voluntat d«agitar idees» que, com més «generals» siguen, millor acompliran la funció davant la seua societat.
Aquesta funció ens remet als aspectes moral i polític del «programa» escèptic de Fuster. En relació amb el punt de mira moral, diu en un altre punt de l«Apologia»: «Lescepticisme és lúnic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. Lúnic: no nhi ha daltre.» Pel que fa a laspecte polític, afirma que «els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen, de vegades les depuren. I res més. Daltra banda, no indueixen els seus conciutadans a lodi, a la resignació, ni a la indiferència».
Aquests dos punts i els que ja he recordat marquen la línia racionalista, crítica i de combat en què Fuster sha mogut com a intel·lectual compromès. En el fons, aquest esforç crític intenta examinar, per un costat o altre, la falsa consciència que ens fem de les coses i de nosaltres mateixos, denunciar les pretensions que sen deriven i, per tant, procurar que lhome cada un de nosaltres no es deixe guiar per la «fantasia», sinó per la «consciència», que és, sempre, «consciència de possibilitats limitades». Aquest punt és el motiu conductor de la línia general dargumentació que ha seguit Fuster a propòsit dun tema o altre, contra les il·lusions i les pretensions, el fanatisme i la badoqueria, lodi i la indiferència Ho ha fet, com ja ho he recordat, a propòsit de la creença en la «Veritat», però en el mateix sentit sha manifestat davant altres formes de pretensió que tenen els homes respecte dells mateixos o respecte dels altres homes.
En fer-ho així, Fuster ha dibuixat lesquema dun humanisme que no ha deixat de combatre altres humanismes en la mesura que shan incorporat al seu punt de mira una forma o altra de pretensió, dirracionalisme, dil·lusió. Fuster no ha exposat globalment la seua manera dentendre lhumanisme, sinó que ho ha fet duna manera circumstancial, en funció dels fets que han sol·licitat la seua atenció i de lextensió amb què els ha pogut examinar. Això obliga a extreure la seua idea de lhumanisme de molts i diversos exàmens assaigs, articles, aforismes, etc., cosa que ha de resultar, necessàriament, bastant arbitrària i poc fidel. El contingut i lestil es troben tan íntimament lligats en lobra de Fuster que els matisos, el llenguatge i les virtualitats dels seus escrits es perden fàcilment quan intentem resumir la seua obra. Per això, la millor manera dexposar una idea de Fuster és citar-la literalment.
Amb tot, i encara que només siga per donar-ne una versió aproximada, intentaré de repassar els apartats més essencials de la concepció que Fuster sha fet de lhome, dun humanisme que podríem qualificar dinsòlit assentat, com el de Montaigne, en virtuts modestes i raonables, i per tant «rares», com podríem parlar també dun humanisme pendent com el dels intel·lectuals de la Il·lustració, obert al progrés de la ciència i la tecnologia i als canvis materials i morals que comporta per a la vida i les necessitats de lhome.
En primer lloc, es tracta dun humanisme materialista, incompatible amb la pretensió antropocèntrica que veu en lhome un ésser radicalment diferent i superior als altres animals. «Una antropologia ben plantejada ha de començar pel goril·la.» Un materialisme biològic, doncs, que encara va més enllà, ja que en el fons, diu, la vida és «mineral pur». Però la visió antropocèntrica també és incompatible amb la concepció de labsurd, que continua conservant la pretensió antropocèntrica: com que lhome no és el centre del món, res no té sentit. Però Fuster hi objecta que:
fins ara cap filòsof, cap literat dels qui denuncien labsurditat del món, no sha pres la molèstia de provar que el món, la vida, tot, estaven en lobligació de «no» ser «absurds».
No obstant això, lhome no és una mera variant del goril·la, no és solament biologia, se singularitza per la consciència, per la història, pel seu domini creixent de la naturalesa. Contra els qui veuen la història, sobretot, com una aventura «espiritual», no vinculada essencialment a la matèria, a les coses, sinó als «grans homes i a les grans idees», Fuster recorda que lhome domina la naturalesa fabricant «coses» i, per això, la història de lhome és la història de les coses. Coses que satisfan necessitats i en creen de noves.
Per això està contra els humanistes que critiquen el «consum», o millor dit, el consum de la massa perquè «ells» no han deixat mai de consumir, que ha estat reduïda, durant segles, al consum mínim, i que ara ha començat a accedir no tant, però, com les minories privilegiades creuen a les coses, a més coses. Alguns moralistes solen afirmar que la tecnologia no afavoreix el progrés moral que oposen al progrés material. Fuster els objecta que aquesta concepció exclou, per principi, «qualsevol rectificació de lètica imperant». El que voldrien quan parlen de progrés moral és «una intensificació de la moral tradicional». Per a Fuster, en canvi, el món dels artefactes ha obert una nova perspectiva ètica. Cal demanar «garanties» en lús de la tècnica, però el cert és que de la ciència, de les seues possibilitats, depèn en gran part lhumanisme pendent de Fuster: començant per la satisfacció, encara avui, de les necessitats més elementals de molta gent. La resta, les altres alternatives, que parlen de «llibertat», de «dignitat», de «drets», no passa de ser pura retòrica grandiloqüent. «Millor», diu, «prescindir daquesta retòrica i atenir-nos a aquesta mediocre realitat que és la condició humana. Della hem de treure lhumanisme pendent, un humanisme baix de sostre, amb electrodomèstics, farmàcia». Trivial? Això, diu, no el preocupa. El que el preocupa és que, trivial i tot, hi haja tants obstacles per a arribar-hi.
Fuster, doncs, pensa el seu humanisme en funció de lhome corrent, que és, estadísticament, el paradigma humà, i no de lhomo universalis, el geni o lheroi. Ni tan sols projecta la possibilitat dun home nou en el futur, gràcies a la tècnica. Aquesta possibilitat li sembla una versió neocapitalista de lhomo universalis. En canvi, el que no fan els futuròlegs, ni els humanistes, és tractar de definir i concretar la moral del futur, que serà una moral «arrelada en les pressions objectives que el progrés anirà creant».
Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que lamaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de lhumanisme materialista de Fuster, lhedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants dobstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o dopressió que lhome practica o de les quals és víctima. Davant daquest fet, general i permanent, lintel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que sha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no sha de deixar prendre pel Partit».
Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que lamaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de lhumanisme materialista de Fuster, lhedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants dobstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o dopressió que lhome practica o de les quals és víctima. Davant daquest fet, general i permanent, lintel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que sha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no sha de deixar prendre pel Partit».
El punt de partida de lactitud propugnada per lhumanisme fusterià és moral: inclou el germen duna «revolució indefinida»: sempre serà possible, diu, més justícia, perquè la injustícia retorna sempre. En aquest sentit parla dun model dopressió que les il·lustra totes: lantisemitisme. Lodi tradicional al jueu és, precisament, un exemple, tenebrosament paradigmàtic, del menyspreu de lhome per lhome, perquè allò que els jueus personificaven en el context de lantisemitisme era la condició humana, lhome.
El temps i la política han posat en evidència les diferents formes en què es declina amb més o menys virulència el paradigma de lantisemitisme. Fuster se nha ocupat directament en diferents ocasions, però aquest tema aquest punt de mira es troba en la seua obra com un basso continuo, perquè mai no ha deixat de veure les relacions socials com un complicat teixit de «minories» oprimides: nacionals, religioses, i altres més, derivades del sexe, lestatus econòmic, la llengua, el color de la pell Daltra banda, cal tenir en compte que tots som, alhora, majoria i minoria, opressors i oprimits, discriminadors i discriminats En conseqüència, Fuster ens invita és una de les grans lliçons del seu humanisme a no instal·lar-nos en la inèrcia culpable de la «majoria» i a defensar les minories: totes, en bloc, perquè qui noprimeix una, les oprimeix totes. «Totes les llibertats», diu, «són solidàries.» Com ho són també les opressions.
Fuster mai no ha deixat de combatre en els seus escrits en tots aquests fronts de la llibertat. Nhi ha un, però, que, per la seua circumstància personal pertànyer a un poble diferenciat, políticament i culturalment oprimit, ha tingut una importància molt gran en la seua obra: el combat, lúcid i obstinat, per les llibertats dels Països Catalans. I no en nom dun «nacionalisme», sinó contra tots els nacionalismes
3.
Un breviari cívic
El «nacionalisme» de Fuster calen, dentrada, les cometes no es pot entendre sense situar-lo en el context de la concepció que lescriptor de Sueca tenia de lhumanisme. Convé recorder-ne alguns punts que poden servir, si més no, de referència a lhora de reflexionar sobre els textos «nacionalistes» fusterians. Ara bé, lhumanisme que Fuster predicà té ben poc a veure amb la teoria, i sobretot, amb la pràctica de la versió acadèmica, tòpica i, el que és pitjor, elitista, que sol donar-sen. Perquè enfront daquest humanisme tradicional, Fuster, de la mà dalguns humanistes més independents i originals, més de la seua corda, afirma la necessitat de posar lhome com a valor suprem. «Larrel de lhome», diu, «és lhome.» Val a dir que lhome és «fi de si mateix». Aquestes fórmules, però, cal pensar-les sense retòriques, és a dir, fins a les últimes conseqüències i per tots els costats. I com que, en general, no sha fet així, Fuster parla dun «humanisme pendent», dun humanisme que és, encara, una exigència ètica que cal acomplir. No hem dentendre, però, lhome com un individu aïllat i solitari. En la seua personalitat hi ha components socials i culturals, particularment els que troba en la comunitat a la qual pertany. Aquests components la tradició històrica, un estil de viure, una llengua, una cultura, etc. defineixen un «poble» i, en conseqüència, originen, perquè en són «origen» juntament amb altres aspectes estrictament individuals, la personalitat, lésser de lhome. Doncs bé, per a Fuster, es tracta darribar a ser en plenitud el que un és virtualment, «originalment». Aquest objectiu, formulat per la cèlebre consigna clàssica «sigues qui ets!», no val solament per a cada home, sinó per a cada col·lectivitat històrica. Ben mirat, si tenim en compte el que he dit més amunt, quan aquesta es frustra o resta incompleta, lhome que pertany a ella tampoc no podrà ser i viure en les condicions adequades. No ens ha destranyar, doncs, que Fuster reflexione alhora o paral·lelament sobre el grau dacompliment dels homes i dels pobles. Es tracta de dues exigències supremes que, de més a més, són complementàries. «Està arribant», escriu, «el moment en què cada home, cada grup social, cada poble es plantegi i plantegi als altres el problema de la seva plenitud». I tot seguit radicalitza la qüestió: «desalienar-se continuo amb el vocabulari en voga és la plausible consigna: desprendres de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». En aquestes dues frases es troba, crec, formulada in nuce la posició de Fuster, tant pel que fa als homes com és el punt que ara ens interessa als «pobles». En tots dos casos hi ha pel mig una «alienació» que no és més que una altra manera de parlar d«inhumanitat». Del que es tracta, però, és dabolir-la, de desprendres de les «traves i opressions» que ella estableix en les relacions humanes impedint a cada u de ser «un mateix».
Per a Fuster encara hi ha molts «pobles», en el cas dEuropa moltes «nacions» ja que la «nació», segons ell, és una formació històrica específicament europea, que es troben en una situació de submissió a altres de més poderosos. En aquest sentit fa un repàs de la situació a Europa entre el segle XV i Napoleó. Per una banda, diu, hi ha pobles «excel·lits», és a dir, «complets» o «en via dacomplir-se en el seu destí normal de poble»; per laltra, hi ha pobles «frustrats» I, en conseqüència, «incomplets, inacomplerts». I posa França com a exemple de poble excel·lit i els Països Occitans com a exemple de poble frustrat. En cap, però, daquestes dues modalitats no es trobava el poble de Fuster. Que els Països Catalans la seua nació no constituïen un poble excel·lit era obvi, ja que es trobaven dins una òrbita estranya; que no eren un poble frustrat també era evident, ja que «tampoc no vam ser una comunitat destruïda o apagada».
Quan el «nacionalisme» pren volada al segle XIX, tot i que estàvem en millors condicions que altres pobles més apagats que nosaltres no vam saber o no vam poder, com alguns dells, plantejar enèrgicament el problema de la nostra «plenitud». Queda, doncs, pendent, ara per ara, la possibilitat de ser amb altres pobles més un poble excel·lit Fuster constatava aquest fet mai no va deixar dinsistir-hi amb lucidesa, dolorosament. Lhumanista com a tal, que reivindicava la plenitud de tots els pobles, havia de reivindicar necessàriament i duna manera més aguda la del seu propi país perquè shi trobava arrelat. Lhumanista esdevenia així les dues coses estan dialècticament implicades «nacionalista». Amb el benentès, però, que el primer component és essencial, mentre que el segon és derivat i accidental, imposat per les circumstàncies. Per això declararà: