a tot estirar sóc «nacionalista» en la mesura que mobliguen a ser-ho, lindispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront dun altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament loprobi o la submissió.
Fuster, però, preferiria no haver de ser nacionalista. Si ho havia de ser era malgré lui: «són molts els homes del món ai! a la mateixa Europa i tot que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho». Els altres són, en la seua terminologia, els «jacobins», els qui impedeixen, amb el seu nacionalisme, que els pobles puguen ser en llibertat el que són. «Hi ha», diu, «una alienació nacional: un truc infame i coercitiu, mitjançant el qual un poble queda sotmès a un altre poble, i es troba hipotecat en larrel mateixa de la col·lectivitat.» El jacobinisme de l«Estat modern» ha estat linstrument útil i eficient daquesta mena d«alienacions». En última instància, Fuster pensa que «la submissió nacional comporta la submissió econòmica», però que encara subsisteixen «les restants i ignominioses subjeccions i imposicions que priven a una comunitat el just i saludable desenvolupament de la seva vida pròpia». I afegeix i ara veiem més de cara el «nacionalisme» fusterià: «en lordre de la cultura, aquestes espècies de vexacions són ben visibles i, en general, és des daquest angle que es desperta i excita la voluntat reivindicatòria». Fuster, doncs, és «nacionalista» en tant que reivindica el dret de la seua col·lectivitat a viure plenament, és a dir, sense traves, amb llibertat. Però, alhora, és «antinacionalista», en la mesura que veu en el nacionalisme una ideologia alienant, una font daberracions, dextorsions i dopressions, posades en marxa, eficaçment, a través dels aparells de lEstat. De fet, diu, «el nacionalisme és com una fimosi torturadament inflamada de la nacionalitat». El nacionalisme és bel·licós, amb himnes, amb banderes i amb visques que és com Fuster no vol que siguem nacionalistes, amb ingredients irracionals, xovinista i xenòfob
Però també sha dencarar Fuster amb els antinacionalistes que sovint són, diu, uns nacionalistes camuflats deuropeistes, de cosmopolites o dinternacionalistes. Tots invoquen duna manera o altra luniversalisme i la humanitat enfront dels nacionalistes el lector farà bé de llegir atentament lanàlisi que fa Fuster daquest tema en un paper del seu Diari, inclòs en aquest volum. Hi ha, diu, una «maniobra que soculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot», perquè no és més que l«astúcia dun nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seva subsistència o en la seva expansió». Recordaré, ara, algunes de les seues consideracions sobre el cas del cosmopolita que afirma, per principi, que:
el seu país de naixença o el seu país dadopció, és ja lencarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar es tracta sempre de nacions importants estenen el privilegi a daltres països igualment grans.
Però la resta del món «és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada». El seu país té com diu en un altre paper inclòs també ara en aquest recull la patent de la universalitat. La universalitat, però, afirma Fuster «no la dóna el vehicle ni la tribuna: la llengua o la capital». Això no és més que un prejudici, ideològicament interessat. Perquè sembla que com més gran és un país o una ciutat, o com més parlants té una llengua, més universals són, cosa a la qual no tenen dret les minories nacionals, amb les seues respectives, i petites, llengües Afirma que:
Indiscutiblement, hi ha una forma de civilització que és «la» universal, i el grau duniversalitat duna obra o dun pensament recolza en continguts objectius. Però tot això no té res a veure amb la «localització» geogràfica o social dels fets i de les realitzacions.
El que ell, doncs, reivindica és una espècie d«igualtat en la universalitat».
Per tal daclarir una mica més aquests punts, crec convenient recordar les consideracions que va fer Fuster a propòsit de lantinacionalisme dEugeni dOrs, un antinacionalisme que professà fins al 1936. DOrs declarava que ell havia bastit la seua obra en lluita «contra dos nacionalismes antagònics». Mentre va ser Xènius tractà de situar Catalunya en una línia duniversalitat. En aquesta direcció intentà la recuperació espiritual de la societat catalana. El seu antinacionalisme no constituïa, aleshores, a lombra de Prat de la Riba, cap obstacle per a continuar sent nacionalment català. «Un antinacionalisme noble diu Fuster només tenia un sentit honest quan es professava des de dins de la pròpia nació.» Aquestes ratlles deixen ben clar en quin sentit es podria parlar de lantinacionalisme de Fuster i en quin sentit aquest es diferencia del de dOrs. «Aquest senganyava», diu, «si pensà que en la seva lluita contra els nacionalismes» contra els dos que li afectaven més de prop «era indiferent situar-se darrera la trinxera dun o daltre dels contendents. Entre nosaltres hauria seguit sent antinacionalista contra els nostres nacionalismes i contra els nacionalismes de laltra banda. Però, passant-sen a laltra banda, es feia còmplice daquells nacionalistes.» Fuster es volia i es pensava antinacionalista, però amb els seus, entre els seus paisans, des de dins de la «pròpia nació». I com que assumí radicalment la seua condició nacional no tingué més remei dins duns límits molts estrictes que ser «nacionalista» i, per tant, còmplice distanciat i crític dels nacionalistes del seu propi país. Lantinacionalisme de dOrs acabà en una deserció, posant-se precisament al costat del nacionalisme espanyol jacobí i opressor. El de Fuster es traduí en un compromís permanent i profund amb el seu poble. Ell no es va limitar a proclamar-se antinacionalista i a abandonar el país a la seua sort. Això vol dir que no va ser un antinacionalista que es mirà els toros des de la barrera, sinó que va baixar a larena per participar activament en el procés de recuperació de la nació a la qual pertanyia. La perspectiva que va adoptar va ser una perspectiva civil laspiració a la normalitat en tots els aspectes. Per això, juntament a les seues declaracions de principi, o les seues preses de posició generals, va dedicar tot un bloc de la seua obra a pensar el seu poble com la nació dels Països Catalans. Tota una permanent i tensa meditació per a examinar quina ha estat la nostra trajectòria històrica, quins problemes hem tingut i tenim, què som i què podem ser. És per aquest cantó per aquesta dedicació seua, nacional que Joan Fuster pot fer la impressió de ser un «nacionalista» integral.
Dacord amb totes aquestes consideracions crec que el títol, bastant adequat, que es podia posar a aquest recull de textos fusterians és el de Breviari cívic. Els papers fusterians que hem triat són papers precisament cívics terme que ens estalvia el de nacionalistes. Daltra banda, constitueixen una meditació, un examen de consciència general, un breviari, sobre els nostres problemes com a poble, com a poble a mig fer, que hauria dacomplir-se amb plenitud. Aquest punt de mira, bàsicament ètic cívic, és el que ha inspirat la selecció daquests textos. En aquest sentit, tot i que amb aquest criteri es podria fer un recull molt més ampli i exhaustiu, no hem inclòs, per exemple, cap fragment de Nosaltres, els valencians, ja que es pot trobar fàcilment a les llibreries. De més a més, és un llibre que cal llegir integralment perquè està estructurat duna manera unitària i coherent. I encara, per acabar de justificar-ne si és que cal lexclusió, cal dir que altres papers, que sí que hem incorporat a la tria, ja insisteixen en els punts essencials pel que fa a la temàtica més estrictament nacional i no històrica o literària, que és la que hem tingut especialment en compte. El lector tampoc no hi trobarà textos tan famosos com Ara o mai per raons similars. El que hem tractat de fer amb aquesta antologia és posar en relleu de la manera més sistemàticament possible les idees generals de Fuster sobre la qüestió nacional. Ell és un escriptor que especula sobre un tema a propòsit duna anècdota o altra. Per tant, no és normal trobar textos exclusivament «teòrics». La teoria es troba sempre implicada i imbricada amb altres components fets més concrets i particulars que li serveixen per a posar en marxa les seues reflexions.
El llibre està estructurat en tres parts. La primera «Nacions i nacionalisme» està subdividida en tres seccions: a) problemes generals a propòsit de les nacions i dels nacionalismes; b) les posicions fusterianes contra el nacionalisme espanyol; i c) lexamen concret amb estímuls cívics de la nostra problemàtica nacionalista i autonòmica.
La segona part està centrada en la reflexió fusteriana sobre els Països Catalans, una reflexió que va des de lintent de pensar i construir un marc nacional català contra els particularismes històrics, fins a examinar els problemes que genera entre nosaltres la presència duna altra cultura com la castellana que sinterfereix en la identitat nacional catalana.
La tercera part està dedicada a la temàtica valenciana i als problemes més específicament valencians. Un bloc de papers «destinat (sobretot) a valencians», per dir-ho aprofitant el títol dun dels seus llibres.
Aquests apartats, però, són ben mirat talls, ja que Fuster parla, per exemple, moltes vegades dels Països Catalans a propòsit de problemes valencians, o se centra en aquests sense oblidar mai la premissa major dels Països Catalans. Fins i tot a la primera part, que, repetesc, tracta de les nacions i dels nacionalismes en general, sempre hi trobem més o menys implícitament el problema nacional dels catalans.
Finalment, no vull acabar aquesta introducció sense donar les gràcies a Joaquim Molas, no sols per haver-me suggerit el títol daquest volum, sinó perquè mha orientat amb indicacions molt útils a lhora de pensar-ne lestructura.
4.
Un convent valencià del segle
Un tema que va temptar sempre Joan Fuster va ser la peripècia històrica del català i, més concretament, la seua progressiva substitució pel castellà, tant en lescriptura com en lús oral. El seu interès no era el dun pur estudiós, personalment indiferent a la qüestió, sinó el dun intel·lectual compromès amb una llengua, que era la seua. Per a ell no era un problema estrictament erudit, sinó viu, urgent, que calia resoldre de cara al present i al futur. És precisament aquesta voluntat la que el va moure a investigar què havia passat al País Valencià per arribar a una situació de submissió i depauperació nacionals tan ràpida.
La llengua era un factor clau per investigar. Especialment, calia explicar com el procés de castellanització es va manifestar duna manera tan brusca en el pla literari, si més no durant les primeres dècades del segle XVI. Aquest fet tan insòlit portà Fuster a interessar-se cada vegada més per la història social del català, en làmbit valencià sobretot. Durant lúltima etapa de la seua vida es dedicà intensament a treballar en aquesta obra. No la va poder dur a terme i només arribà a publicar, sobre la marxa, alguns estudis que revelen la riquesa i lamplitud de la seua informació, així com linterès de les explicacions i hipòtesis amb què la pensava. El llibre que acaba daparèixer és una mostra més, magnífica, del treball que tenia entre mans. És una edició de Les Constitucions del convent de Sant Josep de València, que conté un llarg i apassionant estudi preliminar.
Aquest manuscrit de la regla i les constitucions del convent de les monges de Sant Josep té un gran interès, perquè és lúnic que sha conservat de les diferents versions al català que circulaven pels convents valencians. A més, no apareixia ressenyat en les grans i petites bibliografies de què disposem. Latzar el va fer arribar a la biblioteca particular de Joan Fuster. Ben mirat, nera el destinatari més idoni. El manuscrit tenia el valor, dentrada, de ser un document del valencià que es parlava a mitjan segle XVI. La seua existència planteja a Fuster un munt dinterrogants, que estudia i tracta de resoldre amb la seua perspicàcia habitual. Nhi ha un, sobretot, que el capfica: ¿com van arribar a familiaritzar-se els catalanoparlants, si més no a nivell de comprensió, amb el castellà?
Lestudi de Fuster no és sols una indagació intel·ligent sobre aquesta aventura hi discorre com un detectiu excepcional, sinó un examen meticulós i escrupolós dels aspectes lingüístics del text, incloent-hi els mínims detalls de la «vagabunda ortografia del manuscrit», així com del seu contingut.
Pel que fa al manuscrit, és una delícia llegir-lo, tant per la cadència duna prosa ja llunyana com per les notícies que dóna de la vida dun convent. Els nostres narradors inclinats a la «història ficció» hi podran trobar, crec, una bona matèria primera per fabricar-ne novel·les.
5.
El llibre duna generació
El punt de partida de Nosaltres, els valencians i de molts papers que ha escrit Fuster sobre la temàtica valenciana, es troba en el reconeixement, com un fet, de «la nostra feblesa» com a poble, en la convicció que «som un poble anòmal», que hi ha «una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva». El racionalista Fuster, però, està convençut que:
les anomalies dun poble mai no són fortuïtes, sinó que tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de lésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part.
El treball de Fuster respon a aquest plantejament: la seua enquesta es remunta als «orígens» de la nostra realitat col·lectiva, la genealogia de la qual ha tractat de resseguir i aplicar en el seu llibre.
Aquesta manera dencarar-se amb la història dels valencians era una novetat en el camp de la nostra historiografia. La romàntica no va passar duna visió retòrica i superficial del nostre passat. «Convindria analitzar», ha escrit Fuster, «per què va ser tan breu i pansida la història dels nostres romàntics, llevat de don Vicent Boix». La posterior es va perdre en recerques particulars de dades. Una tasca, diu Fuster, «llarga i evasiva, magnífica quant a resultats darxiu», però desproveïda de nervi, mancada dhipòtesis destinades a raonar el nostre passat com a poble diferenciat. Els mancava, a tots aquests historiadors, el parti pris, la «decisió de futur»: mirar el passat amb la intenció dexplicar el present, la nostra frustració col·lectiva. I fer-ho amb una voluntat de superar-la. Patien, en definitiva, duna «deplorable, indecorosa miopia nacional».
I com que no sentien la necessitat duna història «militant», els atreia més un passat llunyà mite o document que no la història més recent de la seua societat. La van defugir eren coherents, sense adonar-sen, amb ells mateixos, i es van refugiar en un passat que consideraven mort i, per tant, no perillós, o no inquietant: «tant com els encantava tot el que fos medieval els horroritzava tot el que era contemporani».
En aquestes condicions, amb aquesta perspectiva, no era possible la consciència, levidència, de cap «problemàtica». Ni necessitaven, naturalment, cap hipòtesi per a explicar-la. De fet, no buscaven res perquè no en sentien la necessitat. Cap pregunta decisiva no mobilitzava aquests historiadors, i tot era per ells un hobby derudits o de retòrics, insensibles, «miops», a les qüestions reals que planteja la nostra història. Els romàntics en falsificaren la lletra; els «positivistes», lesperit. O la invenció la fantasia, o linventari parcial.