I com que no sentien la necessitat duna història «militant», els atreia més un passat llunyà mite o document que no la història més recent de la seua societat. La van defugir eren coherents, sense adonar-sen, amb ells mateixos, i es van refugiar en un passat que consideraven mort i, per tant, no perillós, o no inquietant: «tant com els encantava tot el que fos medieval els horroritzava tot el que era contemporani».
En aquestes condicions, amb aquesta perspectiva, no era possible la consciència, levidència, de cap «problemàtica». Ni necessitaven, naturalment, cap hipòtesi per a explicar-la. De fet, no buscaven res perquè no en sentien la necessitat. Cap pregunta decisiva no mobilitzava aquests historiadors, i tot era per ells un hobby derudits o de retòrics, insensibles, «miops», a les qüestions reals que planteja la nostra història. Els romàntics en falsificaren la lletra; els «positivistes», lesperit. O la invenció la fantasia, o linventari parcial.
La història dels valencians, que Fuster demanava, havia de proporcionar respostes a la nostra situació actual: havia de ser una «arma», una forma de projectar el futur. Per això, només pot ser, en el fons, política. No podem falsificar la història. Cal fer-ne un «inventari» meticulós i precís, tan exhaustiu com siga possible; el passat no es pot esquivar. Però tampoc no podem limitar-nos als resultats erudits. Ha dhaver-hi un punt d«invenció» hipòtesis, preguntes, proporcionat per lanàlisi dun present fet amb decisió de futur. És així com l«inventari» les dades sanima i es configura en una explicació que ens pot servir.
Tot això és el que Fuster trobava a faltar a propòsit de la nostra història i el que ell tractà de superar amb Nosaltres, els valencians. Alhora monografia i manifest, aquest llibre esdevingué aviat el llibre duna generació: la va suscitar, o «generar», perquè aquells joves dels seixanta van assumir no sols la reflexió sobre el passat daquest llibre, sinó també la «decisió de futur» que lhavia motivada.
Ara, al cap de vint-i-cinc anys, què sha fet dels fills daquell llibre? El panorama general ha canviat per a aquesta generació, per a un grapat, si més no, dels seus representants. En temps de la Dictadura tot els semblava possible, tot: els Països Catalans, la independència i la revolució del proletariat. Ara, en un règim democràtic, no hi ha res a fer, o ben poc, perquè la majoria lúnic que hi compta són els vots no vol saber res del nacionalisme ni del valencià, i encara menys si resulta que és «català». Hi ha qui sen lamenta, com hi ha qui i això és més trist presumeix, en afirmar això, de la seua lucidesa. És clar, amb aquest argument la submissió programàtica a una situació de fet, per injusta o aberrant que siga mai no sha fet res que puga ser qualificat de «revolucionari», fins i tot en el sentit més modest de la paraula. Sembla que hem passat de la utopia i dels abrandats entusiasmes al conformisme total. Ni una cosa ni laltra es pot trobar en Nosaltres, els valencians. Fuster no ha estat un demagog, sinó un pedagog que mai no sha cansat de recordar als entusiastes que no tot és bufar i fer ampolles. Al contrari, ha insistit en el valor de la paciència i de la continuïtat. Ho sabran veure, això, les noves promocions? Com llegiran aquest llibre, si arriben a llegir-lo?
6.
«Nosaltres»
El 1962 Joan Fuster va gosar dir «nosaltres els valencians». Era una fórmula títol i tema del seu llibre subversiva. Perquè, en la seua aparent trivialitat, comportava una ruptura, una novetat en la manera de parlar els valencians dells mateixos. La seua audàcia fou passar de la tercera persona plural i indefinida a una primera persona del plural, clara i rotunda. Hi havia, és clar, abans, un «nosaltres», però incoherent, circumstancial o anecdòtic: insubstancial. En el llibre de Fuster, en canvi, es constituïa ens constituïa en subjecte i, alhora, en objecte del seu discurs. Dir «nosaltres, els valencians» era, dentrada, una presa de posició insòlita: la voluntat i la decisió de prendre la paraula en tant que valencians i dautoafirmar-shi. Fins aleshores, els valencians no nhavien sentit el dret ni la necessitat.
Amb el seu «nosaltres» Fuster capgirava tota una situació caracteritzada per la dimissió i lofuscació dels valencians a lhora de pensar-se i dir-se. En enunciar-lo i anunciar-lo, inaugurava la possibilitat dun nou subjecte i, per tant, la possibilitat dun nou discurs. De moment, però, quan el llibre va aparèixer, aquest «nosaltres», assumit només per una minoria, era un «postulat». Apuntava, però, a tots els valencians, els invitava a sentir-shi col·lectivament implicats, a deixar de ser un subjecte alienat per a identificar-se en un «nosaltres» clarament militant.
Ho he dit en un altre lloc. Nosaltres, els valencians és el nostre Discurs del mètode, perquè és un examen de consciència de la nostra peripècia col·lectiva, un intent danalitzar tot allò confusions i dubtes que ha desviat els valencians de la possibilitat de reconèixer-se i retrobar-se en aquest «nosaltres» i, per tant, dautoafirmar-shi. Independentment del valor de les seues tesis i les seues hipòtesis, dels seus plantejaments i de la visió personal dels nostres problemes, el que hi resta sòlid, incommovible, és aquesta «prova» dun «nosaltres», que mai no acabem daclarir i de dur a terme en plenitud, però que no ha deixat de tenir una gran càrrega cívica i unes virtuts estimulants, «salvadores» i «creadores».
Moltes coses shan fet en aquest sentit, a pesar de tantes maniobres i manipulacions en contra. «Ells» com diria Fuster no han parat, ni paren per tal de frustrar una col·lectivitat amb decisió de futur. De moment, «nosaltres» encara defineix només, de fet, un espai de resistència, una trinxera, un combat.
7.
Nosaltres, els valencians, 30 anys després
Laparició de Nosaltres, els valencians el 1962 va ser un fet, paradoxalment, inactual. Els valencians es trobaven molt lluny dels plantejaments i de les exigències que Fuster formulava en el seu llibre, signoraven, feia temps que havien perdut la seua memòria històrica i feia temps que, cada vegada més ràpidament, perdien la seua llengua parlada. Escriure-la no entrava en el seu cap. Tampoc no tenien un nom inequívoc per a autoanomenar-se ni en sentien cap necessitat. Tant sels en donava «región valenciana», «Levante», «València», «Regne» o «Reino». València tenia administrativament tres províncies i ningú no qüestionava aquest plantejament, perquè no se sentien un sol poble. Cada u anava a la seua i tractava de resoldre els seus problemes personalment o sectorialment. Però mai no eren problemes dels valencians com a poble. Naturalment, la llengua no representava cap problema. Les qüestions econòmiques tampoc no eren enfocades globalment. Hi havia un punt de mira valencià, una mena de patriotisme rutinari, però estava limitat a temes folklòrics i tradicionals.
Aquesta visió i aquest comportament col·lectiu és precisament el que el llibre de Fuster qüestionava. I ho feia començant pels orígens, repassant la nostra història, els nostres dèficits col·lectius en tots els àmbits, els nostres conflictes, les nostres ignoràncies i les nostres confusions. Anava, per tant, contra el corrent dominant. Les preguntes què som què eren els valencians o què podem ser, constituïen una dissonància en lambient general perquè ningú, llevat de quatre gats lletraferits, no se les plantejava. No tenien cap sentit per al conjunt dels valencians, víctimes dels seus automatismes provincials i del silenci sistemàtic que la classe dirigent valenciana i els seus intel·lectuals mantenien davant els seus paisans. Tot estava bé i no hi havia cap problema. De sobte, es publicava un llibre en què els valencians apareixien com un gran problema, com un sistema de problemes, perquè «tots» anaven lligats. Allò no era intel·ligible per a la immensa majoria dels valencians. I alguns es van preocupar deliberadament devitar que els valencians poguessen reaccionar gràcies al llibre. Premsa i escriptors locals no sols no van voler acostar lobra de Fuster als valencians, sinó que la van atacar i van muntar un escàndol. I no pel que deia el llibre, cosa en què no van entrar. Simplement, van declarar que Fuster era antivalencià. La maniobra va ser afavorida perquè al mateix temps apareixia El País Valenciano. Fuster hi havia escrit algunes frases que fora de context semblaven que expressaven menyspreu pels valencians. Els valencians van caure en la trampa i no van llegir cap dels dos llibres. No van llegir Nosaltres, els valencians, que estava en català en valencià culte. Però laltre, que estava en castellà, tampoc. Els interessats a mantenir els valencians en la seua situació provinciana, desmemoriada, insolidària i, en el fons, ara sí, antivalenciana, van guanyar de moment la partida. Els valencians no havien de tornar a ser un poble històricament i culturalment definit i diferenciat. Per a ells, com més castellanitzats i desvertebrats, millor.
Aquesta visió i aquest comportament col·lectiu és precisament el que el llibre de Fuster qüestionava. I ho feia començant pels orígens, repassant la nostra història, els nostres dèficits col·lectius en tots els àmbits, els nostres conflictes, les nostres ignoràncies i les nostres confusions. Anava, per tant, contra el corrent dominant. Les preguntes què som què eren els valencians o què podem ser, constituïen una dissonància en lambient general perquè ningú, llevat de quatre gats lletraferits, no se les plantejava. No tenien cap sentit per al conjunt dels valencians, víctimes dels seus automatismes provincials i del silenci sistemàtic que la classe dirigent valenciana i els seus intel·lectuals mantenien davant els seus paisans. Tot estava bé i no hi havia cap problema. De sobte, es publicava un llibre en què els valencians apareixien com un gran problema, com un sistema de problemes, perquè «tots» anaven lligats. Allò no era intel·ligible per a la immensa majoria dels valencians. I alguns es van preocupar deliberadament devitar que els valencians poguessen reaccionar gràcies al llibre. Premsa i escriptors locals no sols no van voler acostar lobra de Fuster als valencians, sinó que la van atacar i van muntar un escàndol. I no pel que deia el llibre, cosa en què no van entrar. Simplement, van declarar que Fuster era antivalencià. La maniobra va ser afavorida perquè al mateix temps apareixia El País Valenciano. Fuster hi havia escrit algunes frases que fora de context semblaven que expressaven menyspreu pels valencians. Els valencians van caure en la trampa i no van llegir cap dels dos llibres. No van llegir Nosaltres, els valencians, que estava en català en valencià culte. Però laltre, que estava en castellà, tampoc. Els interessats a mantenir els valencians en la seua situació provinciana, desmemoriada, insolidària i, en el fons, ara sí, antivalenciana, van guanyar de moment la partida. Els valencians no havien de tornar a ser un poble històricament i culturalment definit i diferenciat. Per a ells, com més castellanitzats i desvertebrats, millor.
Però el llibre anà obrint-se camí i fent forat. No en la societat valenciana oficial i adulta, sinó en els joves que, per raons dedat, estaven més inclinats a la crítica i van ser més receptius al llibre. O en els qui ja estaven predisposats a favor seu, ja que hi havia una minoria valencianista. Aquesta va créixer i es va estendre gràcies, en gran part, al llibre de Fuster.
Amb el temps, Nosaltres, els valencians esdevingué, ara paradoxalment també, més actual. Un sector cada vegada més ampli dels valencians ja eren capaços de posar-se a laltura de les exigències del llibre, del seu sistemàtic examen de consciència i de fer-lo seu. Ara, al cap de 30 anys, shan fet moltes coses, sobretot, en el pla cultural. Al llarg de 30 anys, la influència de Fuster ha estat més forta i més àmplia. A mesura que el llibre guanyava lectors es feia més actual, més contemporani: un punt de referència inexcusable.
8.
La gran lliçó dels papers fusterians
El tòpic ha prosperat: hi ha, sha dit, en lobra de Joan Fuster una dualitat clara. Per una banda, hi podem trobar un bloc de papers que per la seua temàtica universal, «humanística» i per la manera lliure i amena amb què lha tractada, encaixen perfectament en la categoria de lassaig. Llibres com Diccionari per a ociosos, Lhome, mesura de totes les coses, El descrèdit de la realitat per citar-ne alguns dels més llegits en serien una bona mostra. Per una altra banda, el bloc descrits destinats a reflexionar sobre la nostra realitat col·lectiva: estudis, monografies, pròlegs o textos «doctrinals». Naturalment, Nosaltres, els valencians en seria el títol de referència inexcusable.
Aquesta dualitat es troba, de més a més, reforçada per una altra que ha estat formulada, tot incidint en lautor de lobra, com una oposició. Segons aquest punt de mira, hi ha el Fuster «assagista», brillant, divertit i, sobretot, escèptic, que sen fot de la música i de qui la toca. Laltre Fuster, en canvi ocupat amb la nostra història i els nostres problemes, sens presenta com un intel·lectual profundament lligat al destí de la seua comunitat, com un militant que no ha estalviat esforços per tal de promoure la consciència nacional dels valencians Com lligar una cosa i laltra? Com és possible, alhora, un Fuster «escèptic» fins al moll dels ossos i un Fuster embarcat en una «causa» que, de més a més, sembla perduda? Per a alguns dels seus lectors, això ha constituït un motiu de perplexitat. Un dells Josep Vicent Marqués, crec lha formulada amb una paradoxa: «Joan Fuster és un escèptic que creu en el País Valencià».
Sobre aquesta base es pot justificar la tria dun Fuster o altre. Hi ha qui sinteressa, sobretot, per «lassagista», i «passen» de Nosaltres, els valencians. I a linrevés: algú ha dit i escrit que els papers fusterians d«idees» langunien i que prefereix laltre, lhistoriador Amb una raó o altra les reaccions, naturalment, són molt variades hom evita dencarar-se amb lobra de Fuster com un sol bloc.
Pense, però, que no veure lopus fusteria com un tot únic és un greu equívoc, que no permet una justa comprensió de l«assagista», ni de lhistoriador o el «nacionalista». El Fuster del Diccionari per a ociosos no és més «escèptic» que lautor de Nosaltres, els valencians, ni aquest més «creient». I el seu «nacionalisme», ben entès, no és una altra cosa que una pura derivació de la seua idea de lhome, tal com es troba expressada en els seus «assaigs», començant per un de ben primerenc com Les originalitats. No és ara, però, el moment dentrar en aquest punt. Lobjecte daquesta nota és situar Fuster en la perspectiva que el defineix, essencialment, i unitàriament, com a assagista.
Tot Fuster els «dos» Fusters es troba, en el fons, en aquesta proposta que fa als lectors i que en ell constitueix un propòsit permanent: «desalienar-se». Aquesta és, ens diu, la «plausible consigna: desprendres de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». La seua obra és això, precisament: una temptativa obstinada, un assaig renovat de posar en pràctica aquesta exigència. El que hi compta, doncs, no és tant la forma que utilitza com lactitud intel·lectual i moral que shi revela. Laforisme i l«assaig», larticle de diari i la monografia, el discurs «cívic» i la presentació dun pintor, no són sinó figures diferents duna mateixa voluntat dexaminar la consciència que té dun tema qualsevol, de mesurar-se amb la seua mesura davant un fet humà, ètic o estètic, polític o social.
El que importa en aquesta operació seua pacient i meticulosa és el que puga tenir dhigiene mental: alliberar-se de les «traves i pressions» que neguen o mistifiquen el que lhome és el que «un mateix», «home o poble», és.
Lescèptic Fuster com tot bon escèptic és un apassionat de la «veritat». No de la que escriuen en lletres capitals els ideòlegs, sinó de les petites «veritats», que, així i tot, sempre seran provisionals, aproximades. Joan Fuster les cerca, shi acosta tant com pot, «sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentir». I sempre cautelosament, interrogant pam a pam sense «precipitar-se», com volia Descartes un fet o un mot. Si es mostra tan cautelós i suspicaç és, senzillament, perquè vol «encertar». I «encertar» ho ha escrit «contra Unamuno» amb la convicció que no hi ha res més pedestre que una «veritat». I Fuster shi apunta: la «consigna» era ho torne a recordar «desalienar-se», veure lhome, veures un mateix, sense grans il·lusions, sense dogmatismes ni sublims idealismes, sense escamotejar-nos la pura i estricta realitat. El bon sentit no és sinó el criteri que proporcionen, «combinats», la raó i els sentits: «la resta és pura fantasia». Contra les grans pretensions, en qualsevol ordre, Fuster es vol «raonable», i es fa fort en la seua llibertat de pensament. Aspira a conservar la «disponibilitat permanent» de seguir la seua enquesta, el seu examen de les coses.