El que importa en aquesta operació seua pacient i meticulosa és el que puga tenir dhigiene mental: alliberar-se de les «traves i pressions» que neguen o mistifiquen el que lhome és el que «un mateix», «home o poble», és.
Lescèptic Fuster com tot bon escèptic és un apassionat de la «veritat». No de la que escriuen en lletres capitals els ideòlegs, sinó de les petites «veritats», que, així i tot, sempre seran provisionals, aproximades. Joan Fuster les cerca, shi acosta tant com pot, «sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentir». I sempre cautelosament, interrogant pam a pam sense «precipitar-se», com volia Descartes un fet o un mot. Si es mostra tan cautelós i suspicaç és, senzillament, perquè vol «encertar». I «encertar» ho ha escrit «contra Unamuno» amb la convicció que no hi ha res més pedestre que una «veritat». I Fuster shi apunta: la «consigna» era ho torne a recordar «desalienar-se», veure lhome, veures un mateix, sense grans il·lusions, sense dogmatismes ni sublims idealismes, sense escamotejar-nos la pura i estricta realitat. El bon sentit no és sinó el criteri que proporcionen, «combinats», la raó i els sentits: «la resta és pura fantasia». Contra les grans pretensions, en qualsevol ordre, Fuster es vol «raonable», i es fa fort en la seua llibertat de pensament. Aspira a conservar la «disponibilitat permanent» de seguir la seua enquesta, el seu examen de les coses.
Això, crec, singularitza Fuster en el panorama actual de lassaig. El singularitza perquè el que hi domina és lesperit de sistema i el verbalisme. Una gran part dels llibres que avui circulen són producte o subproducte daixò que en diem «ciències humanes», de les diferents «escoles» que simposen de tant en tant com una moda. En levolució intel·lectual de Joan Fuster, hi trobarem, al llarg daquests trenta anys seus descriptor, el refús a deixar-se fascinar per les grans novetats intel·lectuals que shi han produït. Començant pel regnat de Sartre i, passant per Lukács, Marcuse i, ara, lestructuralisme. Fuster ha intentat de mantenir-se lúcid, desconfiat, i sha oposat a lentusiasme general amb una objecció decisiva, pertinent, tot i que mal rebuda pels més fervorosos. A la fi, però, quan la intoxicació de la moda ha passat, ha resultat que, en el fons, tenia raó. Encara més, daquestes novetats, nha tret més rendiment que els qui, fascinats per elles, han acabat abandonant-les per unes altres. Ell, en canvi, fidel a ell mateix, als seus «criteris», ha pogut triar el que hi ha trobat dútil, i ha continuat així la seua temptativa danar «articulant» els seus judicis, en «lesforç de judicar els altres».
Perquè és un escriptor amb aquesta voluntat de judicar lliurement, té horror a les etiquetes, a les abstraccions, al llenguatge de la càbala, tan característic de la «intel·ligència» del nostre temps, hipotecada per una logomàquia sistemàtica. Fuster, en canvi, es val dun llenguatge brillantment domèstic. En aquest punt recorde una observació dEmmanuel Berl, quan, oposant-se a largot descola, deia que no hi havia per què utilitzar hegelianament el mot «positivitat», quan el que shi vol dir és, senzillament «civilització». A Fuster encara li pot semblar pretensiosa aquesta paraula. Ell en dirà, per exemple, l«aspirina»
El seu horror al sistema i al caos, a labstracció i a lirracionalisme a la desmesura, és una constant en la seua obra. Contra tot el que entreté una falsa idea de lhome i de les seues possibilitats, contra el que conspira contra les virtuts modestes i, per tant, diu, «insòlites», Fuster shi fonamenta, perquè tenen una eficàcia i una utilitat reals, i proposa un ideal de «normalitat». Això no és «rebaixar» lhome, sinó retornar-lin la dignitat. Tractar delevar-lo, sense cap base, és senzillament mistificar-lo i, per tant, degradar-lo.
Fuster, esprit fort, shi refusa. És la gran lliçó que, en solitari i confortat pel seu Montaigne, ha intentat aprendre.
II.
Irreductiblement personal
1.
Perfil humà de Joan Fuster
A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó duna cafeteria on es feia una tertúlia oberta. Mhi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, LeFigaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-men càrrec, però la imatge daquesta escena mha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que qui mho havia de dir aleshores he tractat durant tants anys duna manera continuada i regular. Al llarg de tots aquests anys aquella primera impressió es va confirmar, concretar i aprofundir. Lhe vist funcionar en converses, en reunions i tertúlies a propòsit de molts temes, fets, noms i circumstàncies. És sobre aquesta base que, ara, en aquestes jornades, voldria assenyalar alguns punts de la personalitat de Joan Fuster.
Una característica seua, que em sembla essencial, era la intelligència. En aquest punt voldria fer-me entendre una mica. Joan Fuster no era un geni «ni ganes», hauria dit ell. Jo tampoc no afirmaria que tenia talent. Preferesc dir crec que és més exacte que era un tipus intel·ligent, molt intel·ligent. I dic això tot fent constar que la intel·ligència és, per a mi, una de les qualitats més rares. Ell era, en aquest sentit, una rara avis. Perquè no es tractava duna mena dhabilitat o potència intel·lectual més o menys especialitzada en un camp o altre del saber i del comportament, ni duna capacitat creadora dun sistema, sinó duna dimensió cardinal de la seua naturalesa, duna manera de ser perspicaç, irreductiblement personal. És aquesta intel·ligència amb una gran capacitat especulativa el que li permetia tenir un criteri propi, un criteri clar i esmolat davant qualsevol cosa. I com que el tenia, posats a raonar i judicar, no necessitava disposar de massa informació sobre una qüestió o altra. Ell, naturalment, procurava estar-ne informat tant com podia, dins dels seus límits i dels seus interessos. La lectura, per exemple era un lector voraç, o la conversa amb els altres o la curiositat sempre desperta, eren fonts on pouava per poder discórrer llargament i amb fluïdesa a propòsit de qualsevol tema, examinant-lo lúcidament per tots els costats. Ara bé, el que vull remarcar és que, en principi, en tenia prou amb algun indici o notícia, per poder veure-hi més o menys aproximadament el sentit o labast dun problema. De vegades li sentia dir, quan li arribava alguna informació, per petita que fos, sobre qualsevol cosa: «ja en tinc prou». I ja estava en condicions i això resultava sorprenent per formular la seua opinió, per desenvolupar-ne amb perspicàcia un plantejament, o per fer-hi alguna objecció o una observació aguda. Shi orientava ràpidament, i sempre donava la impressió de saber, si més no, alguna cosa sobre la qüestió que estava tractant.
Vull dir amb tot això que Fuster era un home que satenia a criteris, no a doctrines o sistemes. Picava com un ocell com locellot que ell era allò i només allò que li podia ser útil, duna manera o altra, per fer-se una opinió de les coses i dels homes. La sospita, la perplexitat, el dubte, la broma, linterès o el rebuig decidit, eren les seues reaccions més habituals sobre el que veia, llegia o sentia dir. Per exemple, tenia una percepció molt aguda de la gent amb qui es trobava o es relacionava: els veia venir, com sol dir-se, els prenia la mida, tractava de veure de quin peu coixejaven i què podien donar de si. Ara, aquest judici que es feia dels amics, coneguts o saludats, rarament el formulava. Sovint sel reservava o es limitava a fer-ne alguna al·lusió reticent exabruptes a part en algunes ocasions. En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment, sho guardava per a ell, o només napareixia la punta de liceberg El que li importava no era això, sinó les altres coses: el seu país, el món de la cultura, en totes les seues manifestacions.
Aquest repàs sumari que estic fent de la seua personalitat pot fer la impressió que Fuster era un home tancat i poc inclinat a relacionar-se amb els altres. Paradoxalment, però, era extremadament sociable. Rebia tothom a casa seua, feia els favors que podia i ajudava tots els qui sacostaven a ell per demanar-li orientacions o materials sobre algun treball o iniciativa cultural que portaven entre mans. Ara, com he dit, no li agradava situar-se en un pla confidencial, ni era un home de grans abraçades o defusives manifestacions damistat. El clima sempre era cordial, anticonvencional, divertit. Parlava i es comportava amb una actitud molt relaxada, fent broma o no. De vegades poques, sempipava i senfilava per les parets. Però en baixava aviat i tornava a restar tranquil. Agafava una altra cigarreta no parava de fumar, sempassava un altre glop de whisky i continuava xerrant.
Jo crec que era, alhora, una mena destoic i depicuri. Lactitud estoica era, potser, més profunda. La capacitat de conformar-se, la paciència, la gran paciència que tenia, era una manifestació daquesta posició. De vegades deia, ben relaxat davant qualsevol contrarietat: «Què hi farem? És la vida»
Aquest estoic, o aquest epicuri, era és una altra característica de la seua personalitat duna facúndia que feia impossible els llargs i incòmodes silencis en les relacions amb els altres. Tot era per a ell un pretext, un estímul, per posar en funcionament la seua maquineta mental. Discorria, com he dit abans, sobre qualsevol cosa i ho feia brillantment, amb precisió i fluïdesa, analitzant i matisant sempre, calculant objeccions, desfent embolics i confusions, atenint-se tant com podia al que era més obvi, més evident. Per això sentir-lo parlar encara més que llegir-lo era tot un espectacle. Pensava sobre la marxa i això ho podia fer durant molt de temps seguit. Raonava, en el doble sentit de la paraula, i ho feia sense la menor pedanteria, sense pontificar, examinant les qüestions que es plantejava des de tots els angles.
Quina era, però, la seua posició o la seua orientació intel·lectual i moral? En una plana de la seua obra, Fuster afirma en un incís, que sembla un aforisme, que «contra la raó no es pot estar». No es tracta duna simple opinió expressada incidentalment, sinó que és, crec, la formulació rotunda duna inclinació radical de la seua naturalesa. Tant si sexpressava oralment com per escrit, tractava de no estar contra la raó. Això no vol dir que ell pensés tenir raó sobre un tema o altre, sinó que shavia dadoptar una actitud racional. Soposava, així, frontalment, a tota mena dirracionalismes sempre pretensiosos i boirosos, i se situava al costat de la raonable família de Montaigne i tan lluny com podia de la patètica o tràgica família de Pascal.
Si ell indagava o examinava, si dubtava i buscava evidències i elements de judici, era perquè sentia lexigència inexcusable de sortir duna posició en què no podia estar-se. En aquest punt no hi ha a penes diferències entre el Fuster que parlava i el Fuster que escrivia. No hi havia, separats, el Fuster «home» i el Fuster «escriptor». Hi havia en tots dos casos, a més de les particularitats estilístiques i de temperament, el Fuster intel·ligent, que feia lexercici permanent destar amb la raó i no contra ella. I com que això no era ni és fàcil, es conformava amb temptatives i aproximacions sempre obertes.
Això aquesta unitat és un aspecte de la presència de lautor en la seua obra. No tots ho aconsegueixen. Sovint no veiem ningú darrere del llibre que llegim. En el cas de Fuster, aquesta presència la del Fuster real, la persona concreta que era encara saccentuava més perquè la detectem reticent, paradoxalment amagada. Fa la impressió, als qui lhan conegut i potser no tant als qui només lhan llegit, que no deia tot el que pensava. Ja nhe parlat abans. Ara només voldria afegir-hi, per acabar, que lautor sembla superior a la seua obra. És una impressió meua
2.
Fuster, la vellesa i la malaltia
Thomas Bernhard afirma en El malaguanyat que nhi ha prou amb viure cinquanta anys, ja que ens tornem vils quan sobrepassem els cinquanta i continuem vivint. Com que ell ja els ha passats, es considera un desvergonyit.
Recorde que també Fuster va dir una vegada en la tertúlia que no hauríem de viure més de cinquanta anys. No va explicar per què, però pense que ho va dir per raons ben diferents de les de Bernhard. Per a aquest, viure més enllà de la cinquantena és una follia, una feblesa, una vergonya. Fuster, en canvi, crec que no ho deia per cap mena de raó «moral» per una curiosa, pintoresca i romàntica moral, sinó simplement per un refús a la decadència fisiològica que seguirà la cinquantena. Ho pense perquè un dia li vaig sentir dir que no volia arribar a vell, perquè això significava perdre les dents, repapiejar, no poder valer-se per un mateix, xacres i punyetes duna manera o altra.
A més daquest record, de vegades li vaig notar una mena de por o daprensió quan sentia que algú parlava dalguna malaltia. Semblava que girava la cara davant lespectacle de la degradació del cos. No volia saber res de les misèries corporals. Quan va caure i es va trencar el braç, feia cara de sentir-se un invàlid, dun que «cau» perquè és ja un vell. Ara bé, no solia parlar daquests temes, ni encara menys referint-los a ell mateix, però no costava gens o és una falsa apreciació meua de detectar-hi una revolta o irritació sorda, un poc depressiva, com si digués «no hi jugue més».
Al final, va morir sense donar feina i sense haver arribat al quadre miserable que shavia fet dels vells. Va morir duna angina de pit, però tinc la impressió que es «va deixar morir», que no va fer res per evitar-ho, que no es va apressar durant tota la nit a cridar ningú, limitant-se, sembla, a prendre aspirines (la seua medicina exclusiva juntament amb lAlkazer [Alka-Seltzer]). Quan, finalment, Palàcios i Lloret van cridar el seu metge, ja no shi podia fer res. Només van tenir temps de portar-lo al llit.
No anava mai al metge. Metges i malalties i hospitals: un món del qual no volia saber res.
3.
La inauguració de la Casa Fuster
La inauguració de la nova Casa de Fuster és tot un esdeveniment, que dóna lloc a moltes consideracions i reflexions. Ara magradaria de fer-ne algunes.
La casa en què Fuster va viure i treballar durant tants anys, amb uns resultats tan bons, no va ser simplement, com sol ser habitual, el seu domicili personal. Va ser, com és ben sabut, un lloc permanentment obert a uns i altres, a tots els qui shi volien acostar a xerrar amb ell. És una casa que té una dimensió històrica, cultural i política molt marcada. No nhi hauria prou amb posar-hi una placa que diga només «Aquí va viure i escriure Joan Fuster», sinó que caldria afegir-hi, encara que fos amb unes poques paraules, «i hi va conviure, en amena tertúlia amb molta gent de diferents edats i orígens geogràfics, i amb diversitats dinteressos i preocupacions».
Crec que es podria fer tot un llibre un llibre, desgraciadament, impossible que fos la crònica daquest corrent continu de visites que va rebre Fuster al llarg de la seua vida. Milers dhores hi va consumir, en aquesta caseta quilomètrica, cosa que no li va impedir escriure i publicar sense parar. El balanç final són milers de planes que ara una altra circumstància feliç shan començat a recollir amb laparició del volum primer de lObra completa.