La casa en què Fuster va viure i treballar durant tants anys, amb uns resultats tan bons, no va ser simplement, com sol ser habitual, el seu domicili personal. Va ser, com és ben sabut, un lloc permanentment obert a uns i altres, a tots els qui shi volien acostar a xerrar amb ell. És una casa que té una dimensió històrica, cultural i política molt marcada. No nhi hauria prou amb posar-hi una placa que diga només «Aquí va viure i escriure Joan Fuster», sinó que caldria afegir-hi, encara que fos amb unes poques paraules, «i hi va conviure, en amena tertúlia amb molta gent de diferents edats i orígens geogràfics, i amb diversitats dinteressos i preocupacions».
Crec que es podria fer tot un llibre un llibre, desgraciadament, impossible que fos la crònica daquest corrent continu de visites que va rebre Fuster al llarg de la seua vida. Milers dhores hi va consumir, en aquesta caseta quilomètrica, cosa que no li va impedir escriure i publicar sense parar. El balanç final són milers de planes que ara una altra circumstància feliç shan començat a recollir amb laparició del volum primer de lObra completa.
No crec que Fuster considerés perdut tot aquest temps que va dedicar a la conversa i al diàleg amb els altres. Tampoc nosaltres. Perquè aquestes innombrables tertúlies que moltes vegades duraven hores, no eren, només, per passar lestona divertidament entre cigarreta i cigarreta, i entre glop i glop de qualsevol beguda. Aquest component existia, tot estimulant el col·loqui, però, en el fons, amb bromes o sense, hi havia pel mig moltes més coses i més decisives: un treball literari, una monografia, una tesi que algú portava entre mans; una iniciativa cultural o cívica a favor de la recuperació col·lectiva dels valencians; una invitació perquè Fuster parlés en un lloc o altre; problemes i conflictes que es presentaven sobre la marxa No cal que mallargue. Una gran part del que sha pogut fer en les últimes dècades de la nostra història ha passat, si no ha començat, duna manera o altra per aquesta casa.
De tots és ben coneguda la frase anònima, però repetida, que casa Fuster era el pub més barat de Sueca. Val a dir, però, que era un pub ben curiós i complex, perquè funcionava, al mateix temps, com un seminari informal, sempre renovat i actiu, que va tenir una dimensió pedagògica en el sentit més ampli de la paraula. Fuster, duna manera anticonvencional, lliure, oberta i amena, hi era «mestre», entre cometes, perquè no pontificava, perquè dialogava o monologava o contava coses com a amic de laltre, que esdevenia un amic seu i no un «deixeble», entre cometes també.
Aquesta dimensió pedagògica, tant en un sentit polític com cultural, és una de les coordenades de la història daquesta casa.
Posats a precisar el caràcter fonamentalment educatiu daquestes tertúlies incessants, es podria formular amb una frase que és un incís com un aforisme dun text seu: «contra la raó no es pot estar». Aquesta declaració negativa és la manera més ajustada, més precisa i menys sotmesa a equívocs, dentendre el seu «racionalisme». Hi afirmava una impossibilitat, intel·lectual i moral contra la raó: no es pot estar, i subratlle «estar». Aquesta és la pedra de toc de la seua actitud positiva, estable, realista.
Doncs bé, tot el treball de Fuster, en tots els àmbits en què sha desenvolupat, és un exercici permanent per estar amb la raó i no en contra. I això no vol dir creure, dentrada, que un té raó, sinó, més aviat, de tractar destar amb ella, perquè només així es pot estar. Cal, doncs, detectar les incomoditats, les inestabilitats, les confusions que comporta lactitud oposada. Detectar-ho en un mateix i això és «examinar-se» i detector-ho en els escrits, en les paraules, en el comportament dels altres.
És en aquesta direcció que Fuster volia encaminar sempre la seua obra i la seua conversa en aquesta casa, i en altres llocs. Nera la premissa major. Ell shi volia atenir i volia que ho feren també els seus interlocutors. Arribar tots plegats si era possible a estar amb la raó. Si no shi pot estar en contra, calia evidenciar-ho. Raonar, enraonar, era això: un exercici permanent, sempre obert, per acostar-shi. Fem un esforç personal i col·lectiu en aquest sentit aquesta era la consigna que hi havia en el fons. Parlem-ne reposadament, aclarim les nostres posicions i opinions per tal de no caure en el perill funest de no estar al costat de la raó.
En un altre lloc he dit que Fuster és un pedagog i no un demagog. Ha estat un educador tant en el pla estrictament cultural, del pensament, com en el cívic, del comportament col·lectiu. Per això, perquè es vol raonable, perquè creu en les virtuts de la raó, mai no ha tractat, en els seus papers o en les seues converses i parlaments dintoxicar ningú amb afirmacions primàries i abrandades, sinó que ha fet les seues propostes i els seus plantejaments duna manera «raonable», tot deixant que el seu lector o el seu auditori pense, reflexione i trie. El seu objectiu ha estat moure voluntats i energies en una direcció constructiva i útil. És així com ell ha tractat danimar els seus paisans. Diu:
Ben mirat, un poble renaixent no crea grans homes, sinó «grans ambicions» entre els seus homes. I és aquesta obertura a lambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden. Un poble renaixent és un poble ambiciós.
No lentusiasme, doncs, no lirracionalisme, sinó lambició. Com tampoc el desànim que sol produir-se davant les dificultats, sinó lobstinació: «un pensa», escrivia, «en quant pot la voluntat dun poble. Hauríem de reflexionar sobre això.»
I és que per a Fuster sempre podem una mica més del que creiem. I, quan fem menys del que podem, ho denunciarà: «Sens han afluixat els ressorts col·lectius, i per conseqüència sestan frustrant, dissipant o banalitzant les vocacions individuals. Tornem a mancar dambició». I afegia: «hem deixat de ser un poble renaixent». Aquest és el pecat per a Fuster de cara a lautoafirmació col·lectiva. Ho és, precisament, des de la seua ètica centrada en leficàcia, en la passió només aquesta és noble de construir.
No hi ha lirisme ni patetisme ni conceptualisme en lobra fusteriana, ni tampoc en la seua relació humana amb els altres, fins i tot amb els més amics. El que hi ha en aquest escriptor tan «racionalista» és una presència permanent de la «personalitat» de lautor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials. Això, per paradoxal que puga semblar, és una experiència que qualsevol lector o interlocutor atent no pot deixar de sentir. Llegir, escoltar Fuster, no és sentir un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.
Fuster ha estat acusat dhaver pensat, en el pla cívic, dun manera massa «racionalista» i, per tant, equivocada. Se lha fet, fins i tot, responsable de la fallida del nacionalisme polític al País Valencià. La mateixa fórmula «Països Catalans» ha estat considera nefasta No és ara el moment danalitzar aquesta qüestió «nacional». Fuster en va fer, efectivament, un plantejament «racionalista». Això no vol dir, però, com creuen precipitadament els qui ara el critiquen, que no mesurés la gran distància que hi havia entre la realitat i la concepció que proposava per a modificar-la. El seu racionalisme era incompatible amb lidealisme. El que passa és que no veia racionalment una altra alternativa més coherent, més realista i més eficaç. Sabia que hi havia molts problemes i molts obstacles, i que calia esforç i obstinació, i la mà esquerra necessària, per tirar endavant, a poc a poc. Sabia que no és suficient que una cosa siga raonable o «evident» perquè simpose automàticament. Al contrari, pensava, com Bertrand Russell un altre racionalista, recomanat per Fuster que la raó no és més que una petita força, però que actua sempre en el mateix sentit. Era això el que linclinava, al capdavall, a un optimisme moderat. Ben mirat, va ser aquesta «petita força» la que ha transformat, si més no, culturalment, en trenta anys, el panorama del País Valencià Fuster, doncs, no anava tan equivocat.
El diàleg, però, continua obert. La inauguració daquesta casa ofereix una bona oportunitat per continuar-lo. A partir dara podrem continuar parlant amb Fuster, repassant, inspeccionant el material que hi ha dipositat. Hi podrem fullejar els seus llibres, amb els seus subratllats o les seus notes al marge. Hi podrem llegir papers inèdits i la seua correspondència. Sobre, així, una nova etapa en les visites que es faran en aquesta casa. Sense ell, però també, duna altra manera, amb ell.
4.
Diccionari per a ociosos en italià
Fuster no és un escriptor genial. És, sobretot, un escriptor intelligent. La intel·ligència és una de les qualitats més rares a partir dun determinat nivell. És el cas de Fuster, que la tenia en un grau superior, com una gràcia especial que no sol prodigar-se. Escriptors amb talent, nhi ha bastants; descriptors intel·ligents, ben pocs.
Voldria explicar-me una mica sobre aquest punt. La intel·ligència, una gran intel·ligència, permet de tenir un criteri sobre tot el que és diví i humà, permet raonar sobre totes les coses i fer-sen una opinió. Amb el benentès que per fer tot això no cal disposar dinformacions exhaustives a propòsit del punt sobre el qual es vol raonar. Naturalment, lhome intel·ligent procura estar informat. Però la veritat és que no ho necessita massa. Arriba un punt i això li ho he sentit dir jo a Fuster en què un «ja en té prou». Una altra cosa és fer un estudi acadèmic o una investigació en qualsevol camp del saber. És el cas dhistoriadors, científics, sociòlegs, etc. Moltes fitxes i, millor encara, talent o geni, poden donar un gran resultat. Però lhome intel·ligent, com qui no fa res, com qui descobreix una obvietat colossal, pot estar en condicions de fer una crítica decisiva, essencial a aquest resultat. Pensem, per exemple, en un Sartre, en un Heidegger, per citar dos noms ben famosos. El seu talent era gran, inqüestionable. No obstant això, fins a quin punt eren intel·ligents en el sentit i en la mesura que ho era Fuster? Ells tenien una capacitat de fabulació especulativa de primera categoria, eren capaços de construir complicadíssimes doctrines i admirables teories. Fuster no tenia aquesta capacitat, ni de bon tros. Aquestes construccions tenien molt a veure amb una gran capacitat dabstracció, amb una gran informació filosòfica, amb una facultat especialitzada, genial, però ben poc a veure amb la intel·ligència, si lentenem com la facultat de judicar dacord amb levidència, amb les evidències, que encara que ho són, resulten difícils de constatar. Fuster havia pres el partit de les petites evidències, que són les duna intel·ligència previnguda, aguda, penetrant, capaç dopinar, i admirablement, sobre tot. El lector sadmira de no haver pensat ell una cosa tan òbvia i tan innegable.
Si he començat tractant aquesta qüestió és perquè una obra que té com a característica essencial la intel·ligència, és la més universal, la més apta per a ser llegida per qualsevol lector, no sols del domini del català, sinó darreu del món. Traduir Fuster i això ho celebrem aquesta nit amb la presentació de la traducció italiana que Donatella Siviero ha fet del Diccionari per a ociosos i que Costanzo Di Girolamo ha presentat en una bona nota sintètica és precisament una de les tasques que més reclamen els llibres de Fuster. Perquè si hi ha alguna obra traduïble és precisament la de Fuster. I no sols per la presència quasi en exclusiva de la intel·ligència en la seua obra, sinó perquè i és una conseqüència del que acabe de dir Fuster no és un escriptor gens localista. Ho comporta la mateixa naturalesa de la seua personalitat intel·ligent i, potser, per això mateix, el seu escàs gust pel localisme i el folklorisme en la vida social i cultural. Una cosa és la cultura popular tradicional, que ell respectava i desitjava que sen fes linventari i lestudi. Però una altra és la cultura normal, lalta més o menys alta en la qual no veia amb bons ulls, crec, la presència delements populars dialectals, folklòrics. Si més no, els evitava en la seua obra. Això fa que lassaig fusterià i paradigmàticament aquest Diccionari per a ociosos no comporte un sistema de referències més o menys estrany per als lectors daltres latituds. El sistema de referències fusterià es troba en làmbit de la intel·ligència i, per tant, qualsevol cosa que tracte resulta perfectament comprensible. Això ho ha vist perfectament Di Girolamo quan parla dun possible públic format per lectors «simplement intel·ligents, que estimen la lectura, lexercici de la raó crítica, la pràctica dun il·luminat bon sentit».
Naturalment, hi ha també Nosaltres, els valencians o Combustible per a falles, o els estudis dhistòria cultural. Hi ha, sobretot, el combat pel seu país tal com ell lentenia, però això forma part de la seua peripècia intel·lectual i autobiogràfica, començant pel fet mateix de néixer a Sueca. Ara bé, aquest combat respon, igual que la seua obra purament assagística, a les exigències de la intel·ligència. Fuster, doncs, hauria de ser més traduït i la seua obra hauria dobtenir una recepció àmplia per part de la crítica i del públic. Confiem que això sacabe produint. El mercat cultural és cada dia més confús, més arbitrari, més mercantilitzat, més pendent defímers best-sellers.
Ara, aquesta nit, felicitem-nos per aquest esdeveniment. Fuster hauria estat ben content de veure un llibre seu traduït a litalià, una llengua i una cultura que tant estimava. Bona prova daixò és la traducció que va fer al català de Fontamara de Silone. En definitiva, es tracta sempre de començar i per això cal donar lenhorabona a tots els qui han contribuït a fer possible la realitat que ara celebrem.
5.
Joan Fuster, filharmònic
I
Joan Fuster afirmava que els escriptors espanyols contemporanis no estaven interessats per la música. No recorde ara si es referia només a la Generació del 98. Tant se val, perquè crec que la seua opinió és vàlida, també, en un sentit general. El fet sorprenent és aquesta absència de la música en la nòmina dels escriptors espanyols. No puc assegurar que no es puguen trobar apunts sobre temes musicals en les seues obres. Però Azorín, tan sensitiu, només ho era a propòsit de la literatura. ¿I Baroja, i Machado, i Valle-Inclán i Unamuno? Fins i tot els anomenats escriptors modernistes, tan inclinats a valorar la música dels versos, no eren receptius a la dels compositors. Entre les poques mostres que sen podrien citar, hi ha, excepcionalment, unes notes dOrtega y Gasset, amb el títol de Musicalia. També es podria recordar el cas de García Lorca, que sabia tocar el piano i havia harmonitzat unes cançons populars espanyoles. Aquesta absència contrasta amb literatures com ara la francesa, lalemanya, langlesa i fins i tot la catalana de les primeres dècades del segle passat, amb escriptors més permeables a la vida musical. En aquest sentit, la figura de Joan Maragall és exemplar i de gran primera fila.
El dèficit de què parlava Fuster es pot explicar, en part si més no, per les escasses possibilitats que hi havia en el seu temps de poder escoltar música. Hi havia els concerts públics, o les representacions operístiques. També, el recurs a la incipient i minoritària oferta de les cases discogràfiques. Tot plegat, ben poc per a facilitar les audicions musicals i poder-shi aficionar.