Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.) - Antoni Ferrando Francés 2 стр.


En el cas de les Illes Balears, fou Francesc de Borja Moll qui es comprometé a adaptar el fabrisme gramatical a les necessitats comunicatives i culturals de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Moll culminà el seu compromís amb la Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968), publicada precisament, amb un títol tan explícit, lany en què es complien els 100 anys del naixement de Fabra.

En el cas de València, fou Manuel Sanchis Guarner qui assumí el mateix compromís. En publicar la Gramàtica valenciana (1950), Sanchis invocà les sovint esmentades paraules de Fabra de 1918, que reproduí com a lema en les pàgines liminars del llibre, i, seguint el consell de Fabra i, sens dubte, unes conviccions personals, hi explicità també la legitimitat del nom de valencià, amb què els valencians han designat històricament i popularment des del segle XV la modalitat valenciana de la llengua catalana.

Els objectius globals de Fabra no shaurien dut a bon terme sense la connivència i el treball de Moll i de Sanchis en els seus respectius territoris. Coneixedors de la iniciativa de la Universitat de València de reunir en un llibre de la col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana» una actualització dels treballs dAntoni Ferrando sobre la tasca codificadora de tots tres gramàtics, un català, un balear i un valencià, hem cregut adequat i convenient donar a aquest projecte el suport conjunt de les tres àrees de Política Lingüística que dirigim. Els actes commemoratius de lAny Fabra, centrats en la reivindicació del seu llegat codificador, no podien dissociar-se dels noms de Moll i de Sanchis. No era just. I, més encara, quan també hi veiem associats els noms del català Jacint Verdaguer, dels balears Marià Aguiló i Antoni Maria Alcover i del valencià Teodor Llorente, mestres i orientadors indiscutibles dels nostres tres gramàtics.

Estem convençuts que el llibre que el lector té a les mans, obra dAntoni Ferrando, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, membre de lInstitut dEstudis Catalans i de lAcadèmia Valenciana de la Llengua i president de lAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, servirà com lanell al dit als objectius de lAny Fabra. I farà veure que Fabra no estava sol. Lobra de Fabra, Moll i Sanchis Guarner és una excel·lent expressió de la voluntat irrenunciable de tota la comunitat catalanoparlant de fer de la llengua compartida el nostre signe didentitat més visible i estimat.

Barcelona, Palma, València, juny de 2018

ESTER FRANQUESA I BONET MARTA FUXÀ VIDAL RUBÉN TRENZANO I JUAN Directora general de Política Lingüística Generalitat de Catalunya Directora general de Política Lingüística Govern de les Illes Balears Director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme Generalitat Valenciana

INTRODUCCIÓ

Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner: heus ací tres noms indissociables en la història de la llengua catalana de la major part del segle XX, sense els quals resultaria difícil explicar per què el català ha recuperat la seua condició com a llengua de cultura plena.

La commemoració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra és un bon pretext per fer palès, una vegada més, el nostre agraïment per la seua admirable tasca de codificació de la llengua catalana. Tasca difícil davant la situació de subordinació política de la nostra comunitat lingüística i de situacions lingüístiques i sociolingüístiques molt diferents segons cada un dels territoris històrics que la integren. Fabra tenia dos reptes bàsics: proposar un model de llengua que fos adequat per als seus conciutadans catalans i fer que aquest model fos compatible per a tota la catalanofonia.

Lobra codificadora de Fabra, sancionada per lInstitut dEstudis Catalans (IEC), hauria estat lleugerament diferent si la situació sociolingüística, cultural i política de tots els països de llengua catalana hagués estat més o menys homogènia. No era així, i ell nera ben conscient. Adoptà uns criteris en ortografia i sintaxi integradors de la diversitat, que precisament per això podien ser assumits per tota la comunitat catalanoparlant. En canvi, en morfologia, especialment la verbal, i en lèxic, calia acceptar un mínim de variació, en el cas de les Illes Balears i el País Valencià, si es volia que no hi hagués en aquests territoris un «divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua oral», tal com ell havia preconitzat el 1927 en relació amb el català de Catalunya. Així i tot, Pompeu Fabra consignà en la Gramàtica catalana (1918) publicada ara fa 100 anys una previsió dalternatives baleàriques i valencianes a les formes verbals proposades per a Catalunya i indicà en diverses ocasions quins haurien de ser els criteris per a incorporar al Diccionari de la llengua catalana de lInstitut dEstudis Catalans mots baleàrics i valencians que ell no havia considerat i que eren susceptibles de formar part de la llengua literària. Conscient daquestes limitacions en la seua tasca codificadora, Fabra derivà cap als gramàtics, lexicògrafs i escriptors baleàrics i valencians la responsabilitat destudiar les possibles opcions alternatives a incorporar en la llengua literària. És ben conegut en aquest sentit un text seu de 1918, publicat a Nostra Parla també ara fa 100 anys, que comença: «Dèiem una vegada a un escriptor valencià», on expressava aquesta recomanació:

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens dacostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i denriquir-lo, procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals.

Doncs bé, Moll a les Illes Balears i Sanchis Guarner al País Valencià han estat els dos gramàtics i alhora lingüistes competents que van assumir la complexa tasca dadaptar el fabrisme als seus respectius territoris, completant i enriquint així lobra de Fabra. Això sí, amb desigual fortuna en comparació amb el lingüista de Gràcia: mentre aquest pogué veure avalada la seua tasca codificadora per lacció de govern de la Mancomunitat (1914-1925) i de la Generalitat de Catalunya (1932-1939), Moll i Sanchis Guarner hagueren de vehicular-la entre els seus conciutadans, sota les difícils condicions del règim franquista, com a iniciatives cíviques personals. Però, malgrat això, encara tingueren la satisfacció de constatar que la seua llavor no havia caigut en terra estèril. Avui, les seues propostes dadaptació del fabrisme a tots dos territoris compten amb una acceptació generalitzada. Era just, doncs, que, en homenatjar Fabra, expressem també el nostre reconeixement i la nostra gratitud a Moll i a Sanchis Guarner i que en reivindiquem el llegat. Aquest és lobjectiu del llibre que el lector té a les mans.

En efecte, el llibre reuneix una bona part dels treballs que he dedicat a lestudi de tots tres personatges. Tots aborden aspectes bàsics de la nostra història lingüística entre el 1906, data del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i el 1983, data de les lleis de normalització lingüística de Catalunya i del País Valencià i de laprovació de lEstatut dAutonomia de les Illes Balears. Alguns han estat parcialment reescrits, daltres han integrat aportacions diverses, però també nhi ha que sajusten més a la versió original. Molts no són ja de fàcil localització. Tots, però, han estat revisats i actualitzats en els aspectes fonamentals, incloent-hi les referències bibliogràfiques.

Així doncs, el volum reuneix un conjunt destudis que ens il·lustren sobre les aportacions i les reflexions de Fabra, Moll i Sanchis Guarner, els tres protagonistes més qualificats de la codificació de la llengua catalana al segle XX i que volen ser alhora un modest homenatge i una sentida expressió de gratitud a tots tres en un moment esperançador però delicat per al nostre país, com és lactual, en què la nostra llengua continua sent víctima dunes calculades estratègies glotofàgiques i es veu sotmesa a perilloses temptacions cantonalistes, que és precisament allò que van combatre els nostres homenatjats. Reunir els tres noms en un sol volum vol ser també una crida datenció sobre la necessitat de tenir en compte labast geogràfic de la nostra comunitat lingüística per a enfortir els llaços que ens uneixen i comprendren millor la diversitat. Recordar les seues aportacions més importants és un imperatiu científic i un deure de gratitud. Analitzar i actualitzar les seues reflexions és una exigència cívica i potser el millor homenatge que els podem retre.

València, juliol de 2018

ANTONI FERRANDO FRANCÉS

Universitat de València

IEC · AVL · AILLC

Sigles bibliogràfiques

AILLC Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes AVL Acadèmia Valenciana de la Llengua CVC Consell Valencià de Cultura FGCD Fundació Germà Colon Domènech IEC Institut dEstudis Catalans IAM Institució Alfons el Magnànim IIFV Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana IVEI Institució Valenciana dEstudis i Investigació PAM Publicacions de lAbadia de Montserrat PUV Publicacions de la Universitat de València UB Universitat de Barcelona UIB Universitat de les Illes Balears UJI Universitat Jaume I UOC Universitat Oberta de Catalunya URV Universitat Rovira i Virgili UV Universitat de València

1

LA DIMENSIÓ NACIONAL DEL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)

TEODOR LLORENTE, ANTONI MARIA ALCOVER I POMPEU FABRA

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) fou la culminació dels esforços de la Renaixença per a reconstruir una llengua literària comuna i, alhora, la manifestació de la voluntat dels sectors catalans lingüísticament conscienciats de situar el català en el mapa de les llengües romàniques, en un moment en què part de la filologia romànica encara el considerava una variant de loccità. En conseqüència, calia no sols proclamar davant el món la identitat filològica independent del català, sinó també la determinació de convertir-lo en una llengua de cultura moderna, equiparable a les altres grans llengües europees de cultura.

Назад Дальше