Finalment sinterrogava pel futur immediat de la literatura «veritable», un adjectiu que identificava només amb la literatura posada en pràctica pels membres de Torre, que es volia desconnectada del populisme, allunyada de les seduccions i dels oripells de la poesia fàcil, i que aspirava a la serenitat i a la nuesa, dues qualitats difícilment objectivables:
I laltra literatura, la veritable? Ai las! Dignament pobrissona, fa esforços unipersonals per deslliurar-se de la sensibleria o del crit de lluita, facilitats que, totes dues ansioses, li vénen a sobre. Però i la serenitat poètica, nua i amb la palma a la mà? Sí, sí; caldrà retornar al tema, encetant-lo des daquest interrogant, i tot sota el seny daquelles dues ètiques comentades, que encomanen el problema. (Casp 1948a: 21)
Fuster no dubtà a elegir la «poesia minoritària», però sempre amb un criteri propi, sense acceptar a ulls clucs les directrius de Casp. En aquest sentit, seria més exacte parlar dafinitat estètica que no dascendència directa de lun sobre laltre. Així mateix, Fuster també teoritzà sobre la seua tria poètica en les pàgines de La Nostra Revista:
És ridícul que hom pose, com a retret, els perills del minoritarisme. Al contrari: jo veig en aquesta contradicció una bella esperança de salvament. El fet dhaver estat constatada, no sols com una única situació personal, sinó com un símptoma per fi clar i preciós, implica el reconeixement duna cosa gairebé inaudita en la València dels darrers cent anys: lexistència duna minoria selecta. La Renaixença valenciana no aconseguí interessar les migrades minories rectores de la vida social i intel·lectual del XIX, i no va tenir impuls suficient per constituir-ne unes altres de pròpies. Aquesta absència daristocràcia, daristarquia, marca amb senyals inconfusibles la València que ens hem trobat. (Fuster 1950d: 298)
Val a dir que Fuster no fou lúnic que coincidí amb les tesis de Xavier Casp. Uns mesos abans de larticle de La Nostra Revista, el 9 dabril de 1950, Santiago Bru i Vidal havia publicat en Las Provincias «En torno a la poesía valenciana actual», un article en què donava suport a lideari de Torre i qüestionava lestètica populista, com saprecia a continuació:
Son muchas ya las veces que un determinado grupo mejor podríamos decir uno o dos menores (¿), más concretamente que se cree bastante enterado e impuesto en cuestiones de literatura valenciana, ha lanzado el «slogan» de la «decadencia» de la poesía valenciana de ahora. [...] Ahora bien: sería conveniente saber que es lo que entienden por arte, por belleza, por imagen y por palabras ciertas personas. Porque si para ellas el arte se reduce a unas cuantas chabacanerías hortelanas o pueblerinas y creen que puede haber belleza en un escrito con faltas de ortografía o con frases vulgares e impropias, la discusión es obvia. ¿Qué diríamos de Vicente Aleixandre, o de T. S. Eliot o de Paul Claudel, por ejemplo, si usasen las haches o las bes indebidamente o no tuviesen noción exacta del idioma en que escribe cada uno de ellos? [...] Aun entre los mejores poetas más refinadamente aristocráticos se ha dado siempre la nota popular como elemento vivo y aun predominante, pero siempre dentro de la más correcta decencia idiomática y las más bellas imágenes pulcramente escritas. En la poesía valenciana actual, la reciente, la del 39 hasta la fecha, «la de después de la guerra», se nota un afán de superación artística en todos los sentidos, de fondo y forma, gramatical, de sensibilidad, etc. Como nunca se había conocido, ni aún en la «Renaixença» puesto que ésta, si se exceptúa a Llorente y a W. Querol, con las naturales salvedades, ofrece un cuadro por más desconsolador de señores muy bien intencionados, pero faltos de cualidades para poderse llamar poetas como la palabra exige. (Bru i Vidal 2006: 325-326)
Després de Fuster i Bru i Vidal, Miquel Adlert escriví un altre article en gener de 1951, «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», per a la revista clandestina Ariel, però els seus comentaris no aportaven cap novetat remarcable al debat sobre lorientació de la poesia valenciana de postguerra. Només es feia ressò del que havien apuntat Casp i Fuster. En concret, pel que fa a la valoració de la figura de Casp i lascendència sobre els joves poetes del grup Torre, shi deixa entreveure larticle de Fuster publicat un any abans en La Nostra Revista. És interessant, malgrat tot, conèixer el judici dAdlert sobre el paper de Casp en la consolidació de la nova generació de poetes valencians de postguerra:
Aquesta tendència, de la que Xavier Casp és iniciador i la figura més preeminent, considera la literatura valenciana, trencant amb les velles confabulacions, com una literatura normal que cal judicar-la amb les mateixes normes que qualsevol altra, i per tant, cal tenir en la seua producció, les mateixes exigències lingüístiques i els mateixos rigorismes estètics que en totes les literatures.
[...] Lactuació daquesta jove tendència literària, evidentment minoritària per ésser de selecció, ha concitat contra ella, lògicament, loposició de tots els elements enquadrats en la literatura dínfima qualitat i en les dues subespècies infraliteràries a què adés fèiem referència, els qui han convergit llurs activitats a Lo Rat Penat; al qual, renunciant a la distinció de pertànyer a la minoria han adscrit també llurs actuacions, per oposició a Xavier Casp i la seua tendència, noms que tenen una certa valoració literària, com Carles Salvador i Almela i Vives, i en un altre nivell, Mascarell, Soler i Godes i Thous Llorens, els qui avui apareixen barrejats amb els pseudoliterats de la més ínfima categoria. (Adlert 1951: 29-30)
Tres anys després de larticle, quan semblava que la intensitat del debat havia minvat, Adlert carregava de nou contra el grup de Salvador en larticle «Lactual literatura catalana al País Valencià», publicat en el volum col·lectiu Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys. En aquesta ocasió realitzava una valoració injustificadament parcial de la que ell designa com a «generació de preguerra», i de la qual obviava representants importants:
La literatura catalana adquireix la seua maduresa en terres valencianes amb la generació brostada després de la guerra civil, i són molts pocs els noms de la generació anterior que a hores dara, per llur vàlua absoluta, es mantenen junt als jóvens, formant-hi el quadre actual de la nostra literatura a València. Si la generació anterior suposà un gran progrés, lavanç que la jove generació representa respecte a la seua antecessora és tan superior al daquesta sobre la seua anterior, que ha col·locat la producció valenciana al nivell de la normalitat literària, figurant aquests valors valencians entre els més destacats de la literatura catalana. (Adlert 2006: 329)
Curiosament, els personatges omesos eren Salvador i Almela i Vives. Deixant al marge lopció estètica que adoptaren en la postguerra, ambdós seguiren en actiu fins a la meitat dels anys cinquanta i aconseguiren premis literaris de renom. Bastarà amb un breu repàs als llibres que publicaren entre 1939 i 1954 per a comprovar la tendenciositat dAdlert. Així, Salvador publicà Veles i gavines i El fang i lesperit, amb el qual guanyà el Premi València de Literatura de 1951, mentre que Almela i Vives publicà La llum tremolosa i La columna i les roses, pel qual fou guardonat, un any abans que Salvador, amb el mateix premi. Lafany polemitzador no es reduïa, però, als articles de premsa. Qualsevol avinentesa era aprofitada per a atiar-ne el foc. Així és com tertúlies, presentacions i pròlegs de llibres es convertiren en camps de batalla on llançar-se dards enverinats. En el cas de Fuster, Casp utilitzà el pròleg de Sobre Narcís per a cobrir-lo amb el mantell protector de Torre i allunyar-lo dhipotètiques influències nocives dels poetes pròxims a Salvador, que hi apareixen metaforitzades sota la imatge dels «ocells darbres veïns»:
Amic: Ara que mhas allargat les primeres branques de la teua poesia, ja sóc impacient. És una verdor tan veritable la de les fulles, que em fa endevinar la saba de larbre; i aquest concertant docells invisibles encara que les estremeix dun airecel quasi a la mà, mil·lusiona pels nius que sospite entre el tronc i els cimals. ¿Quan deixaràs dempapussar els ocells i lliures i encesos dales hi floriran totes les teues branques? Em fa por tot el qui estima és poruc que els ocells darbres veïns que foren esponerosos, thi vinguen amb enveja de la teua tendror abans que els teus estrenen el tast. ¿No els sents, verinosament destres, envaint amb llurs veus acabades les que enceten els teus? (Casp 1948b: i)
Respecte al pròleg, que òbviament li fou imposat per leditorial, Fuster es mostrà aliè al proteccionisme de Casp. De fet, per al número de Verbo dabril-maig de 1948, nencarregà la ressenya a Carles Salvador, això és, a una de les hipotètiques influències perjudicials. Amb aquesta decisió, a més de reconèixer la capacitat crítica de Salvador, donava un colp defecte i deixava clar que no sacrificava la seua independència. Així queda reflectit en la carta del 22 de març de 1948 que envià a Salvador per a encomanar-li la recensió:
I posat a abusar de la vostra benvolença, vaig a demanar-vos una cosa més. Recordeu els Cuadernos Literarios, dAlacant, no? En llur nova etapa, suara iniciada, continua dedicant, sempre que hi ha avinentesa, una certa atenció a la poesia catalana de València. Al pròxim número dabril em plauria que hi anés una recensió de Sobre Narcís. Us sabria greu fer-la, vós? No tothom està capacitat per a parlar de la nostra poesia (altrament no mencararia amb vós, molestant-vos), i vós sou un dels pocs que podeu i sabeu parlar-ne. Vull, clar és, la vostra opinió sincera. I no es cregueu pas obligat a donar-me «coba». (Ja veieu que en el pròleg que mhan posat, Casp comença per retreurem, molt polidament però no per això menys clara, certes supostes [sic] influències...). (Fuster 1948a: s. p.)
Salvador accedí de grat i en menys duna setmana ja li havia lliurat la ressenya. Tal com feu Casp en el pròleg a Sobre Narcís, aprofità locasió per a fer una defensa dels seus postulats poètics destacant la profunditat i la imatgeria de la poesia fusteriana en contraposició a la buidor de la poesia avantguardista dentreguerres. A més, en la carta de resposta a la petició de Fuster li feia un cant de sirena quan manifestava que intuïa en la seua poesia la continuació dels poetes de preguerra. No hi ha dubte que detectà aviat les qualitats poètiques de Fuster i la possibilitat dexplotar-les al seu favor:
Els poemes que menvieu són propis dun altíssim poeta. Molta imatgeria i de bona qualitat i aquella tercera dimensió profunditat que tant mancà a les composicions avantguardistes dentreguerres. Us felicite i com jo us felicita lamic Miquel Duran de València qui les ha llegides també.
Uns quants amics sis o vuit ens reunim els diumenges, de quatre a sis de la tarda al café Barrachina (Passatge) per canviar notícies i impressions. Si algun diumenge sou a ciutat i volíeu vindre tots ells, que ja coneixen els vostres versos, tindrem molt de gust de saludar-vos i de conversar una estona llarga.
[...] Em podeu creure ben satisfet i content. Vós que sou la continuació dels nostres esforços i de la major perfecció literària valenciana ens deixa, per aquesta part, amb la consciència tranquil·la. (Salvador 1948b: s. p.)
Ambdós grups, el de Torre i el de Salvador, tenien la pretensió de fer-se amb ladhesió del jove debutant. En aquest sentit, la carta del 22 de març de 1948 que Fuster envià a Carles Salvador és un mostra immillorable per copsar la seua serenitat enmig de lambient incòmode generat al si del valencianisme cultural de postguerra:
Us adjunto encara un exemplar [de Sobre Narcís] destinat al senyor Soler i Godes; he suposat que, essent ja època de vacances, no seria ja a Benifaió, i que, de totes formes, vós tindríeu oportunitat de veurel i donar-lhi. He de pregar-vos també que em doneu ladreça dalguns poetes i amics de la poesia (no molts, car el tiratge és ben reduït), a fi denviar-los exemplars. Xavier Casp mha fet una llista; però, com és natural, només hi figuren els seus amics, i jo voldria eixamplar-la amb daltres noms, damics vostres. (Fuster 1948a: s. p.)
Al capdavall, les divergències estètiques no eren suficients per a provocar una fractura irreconciliable entre els grups oposats. Hi havia, ja ha estat dit, factors no estrictament literaris. Un dels primers personatges coetanis a remarcar la presència de les diferències personals entre Carles Salvador i el tàndem Casp-Adlert és Francesc de P. Burguera quan afirma que: «hi havia un afany de protagonisme per part dAdlert i de Casp, per tant atacar tots el qui no formaven part de la seua capella. Aquesta ha estat, des de sempre, una actitud de tots dos i els qui els coneixem des daquells anys de postguerra ho sabem molt bé. Sense que això vulga dir que no es reconeix la tasca important que van portar a terme mitjançant leditorial Torre.» (Burguera 1991: 76). Però el document que millor descriu la tibantor entre ambdós bàndols és la carta del 4 dagost de 1951 de Fuster a Riera Llorca. En aquesta, situa lorigen del confrontament en un viatge que Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Xavier Casp i Miquel Adlert feren a Barcelona el 1943 gràcies als beneficis econòmics generats per la revista fallera Pensat i Fet. Tot seguit en transcrivim el passatge en què narra lepisodi que enemistà Adlert amb Salvador:
Quan sacabà la guerra, i una vegada passats els primers mesos de temor i indecisió, els valencianistes més o menys afeccionats a escriure començaren a reunir-se en diverses tertúlies, a lobjecte de mantenir contacte i llegir-se mútuament els versets que feien. Que jo sàpiga, originàriament nhi hagueren dues, de les quals una tenia certa regularitat i es celebrava a casa Miquel Adlert. A la tertúlia dAdlert assistien, a més dels germans Casp, Carles Salvador i un cert llepaciris anomenat Sanmartín. Lúnica activitat pública que tenien era la publicació de Pensat i Fet, una revista fallera que ix una vegada a lany i que és lúnica que sedita íntegra en valencià i amb una certa correcció ortogràfica. El propietari nera el Sanmartín, i la mangonejaven (i perdona el mot) Casp (X.) i Adlert. Amb el producte daquest negoci (perquè ho és, de negoci, i ben sanejat), van fer un viatge a Barcelona amb fins de propaganda literària Salvador, Casp, Sanmartín i Adlert. Casp i Salvador van fer una lectura pública a casa un senyor Iglésies, de Barcelona, i els publicaren uns fascicles en la col·lecció «Els Amics de la Poesia». Segons sembla, aquest viatge fou causa duna indisposició personal entre Salvador i Adlert. [...] El tancament de lun i el cerrilisme de laltre, provocaren la base de tot el problema. Sembla estúpid, ¿no? Doncs així és. Adlert té Casp dins el puny, i aquest no obra sense autorització seua. (Fuster 1993b: 128)
Malgrat que la disputa afectava inicialment Salvador i Adlert, acabà implicant els seus adlàters. Lenfrontament, sobra dir-ho, no fou cosa dun dia, sinó conseqüència duna situació que empitjorà fins a un punt sense retorn. En aquest sentit, cal matisar que, encara que Fuster formava part del grup Torre, la seua militància es devia sols a criteris literaris. Lafinitat amb Casp es feia ferma, sobretot, entorn de la concepció de la funció del poeta en un moment clau per a la subsistència del català al País Valencià. Ambdós consideraven que la batalla per la llengua shavia de guanyar en làmbit literari, amb autoexigència i honestedat intel·lectual. Vist així, la proposta de Casp era molt més seductora que no la de Carles Salvador, tal com explicava a Riera Llorca: