Malgrat que la disputa afectava inicialment Salvador i Adlert, acabà implicant els seus adlàters. Lenfrontament, sobra dir-ho, no fou cosa dun dia, sinó conseqüència duna situació que empitjorà fins a un punt sense retorn. En aquest sentit, cal matisar que, encara que Fuster formava part del grup Torre, la seua militància es devia sols a criteris literaris. Lafinitat amb Casp es feia ferma, sobretot, entorn de la concepció de la funció del poeta en un moment clau per a la subsistència del català al País Valencià. Ambdós consideraven que la batalla per la llengua shavia de guanyar en làmbit literari, amb autoexigència i honestedat intel·lectual. Vist així, la proposta de Casp era molt més seductora que no la de Carles Salvador, tal com explicava a Riera Llorca:
Jo havia assistit a la [tertúlia] de Salvador, formada per senyors majors de cinquanta anys, amb un gran desinterès de tot el que no fos ben local, i és clar, mhi sentia com gallina en corral foraster. En la tertúlia dAdlert almenys em trobava amb gent jove i amb inquietuds afins a les meues. (Fuster 1993b: 129)
Tenint en compte les poques possibilitats dexpansió cultural que oferia la València de postguerra, Fuster decidí assistir a la tertúlia dAdlert, on contactà amb joves amb inquietuds literàries. En aquests anys, ladhesió al grup Torre fou indiscutible, però a vegades es mostrava en desacord amb opinions polítiques i lingüístiques. Així succeí amb larticle «València en la integració de Catalunya», que Fuster publicà en La Nostra Revista i que desencadenà el primer enfrontament seriós en matèria política amb els factòtums de Torre. Aquest és un dels primers escrits polítics en què apostava obertament per la integració del País Valencià en la cultura i la història catalanes. Com era desperar, el binomi Casp-Adlert, amb una actitud timorata davant el plantejament nacional, no tardà a censurar-lo. Fuster creia que el grup havia de mantenir-se al marge de divergències polítiques i cenyir-se a qüestions dordre cultural, però no defugia la polèmica, que encarava amb actitud dialogant, obert a lintercanvi dopinions. Ara bé, la seua honestedat intel·lectual no li permetia subjugar-se a ordres de grup si implicaven una renúncia a la llibertat individual. Fou degut a la seua independència de criteris que trencà la vinculació amb Torre a inicis de 1951. El fet que en provocà la dimissió, tot i ser anecdòtic, pinta lhome i la circumstància. Almela i Vives, que dirigia la revista Valencia Atracción,8 sol·licità a Fuster publicar un poema seu en «Glorieta», la secció dedicada a la crítica literària. Havent accedit en un primer moment, es veié obligat a retirar-li el permís per pressions de leditorial Torre. És interessant reproduir el fragment de la carta del 24 de febrer de 1951 en què exposa a Casp els motius pels quals es distanciava del grup:
He fet un balanç dels últims anys, i veig que hi ha al meu favor un esplèndid saldo de molèsties, disgusts i violències interiors, que fins ara he intentat dissimular tan bé com he pogut. I, francament, no tinc gens dinterés a augmentar-lo. Ja està bé: ja mhe cansat. La meua consciència mobliga a restar fidel al valencià, però no a aguantar les impertinències dun ambient de guerra civil, en els orígens del qual ni he tingut ni part ni ganes. Mestime més de tornar a la meua situació primera: fer versos per a mi i publicar-ne (o no publicar-ne) un parell, al cap de lany, en lAlmanac de Las Provincias que trobe més a mà. Per a la meua publiquera actual em basta i em sobra el lloc que vulguen dedicar-me a La Nostra Revista. [...] No compteu, doncs, amb mi per a res, en el futur, quant a açò. No notareu massa la meua absència, perquè ni jo era dels més actius ni passe duna categoria menys que mitjana.
Tu tens en mi lamic de sempre. Com et deia, és únicament atenent a aquesta amistat que he escrit a Almela. Però una amistat que sols admetrà la literatura com a tema de conversa. (Fuster 2006a: 219-221)
Fuster sempre respectava la divergència dopinions amb qualsevol interlocutor, però no permetia intromissions en les seues decisions personals. Ara bé, la situació no devia ser fàcil per a ell després del distanciament definitiu: es convertia, sense voler-ho, en un outsider. És en aquest sentit que patí un doble exili: duna banda, lexili interior dels escriptors en català a lEspanya de post-guerra, i de laltra, lexili a què lempenyeren els grups que monopolitzaven les poques manifestacions literàries al País Valencià. Fuster explicava labsurditat de la situació en la carta del 21 doctubre de 1950 a Agustí Bartra, aleshores exiliat a la vil·la novaiorquesa de Bayville:
És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint als amics que potser no es trobaria un esperit més semblant al dun valencià catalanista que el dun català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de descoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre «exili» és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten estranys els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que lenyorança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança immediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però, no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si sadonen de nosaltres, comenten: «Quina manera de perdre el temps!». Cal molta illusió, molta passió, per a superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força desperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant, evangèlicament, que, qui perd el seu temps, el guanyarà. (Fuster 1998: 76-77)
La resposta de Bartra, datada el 16 de novembre de 1950, ara des de Ciutat de Mèxic, no es feu desperar i, sortosament, Fuster tornava a sentir en les paraules de lamic exiliat aquell «ressò càlid» que tant notava a faltar en terres valencianes:
El que em conteu sobre la migradesa de lambient intel·lectual valencià, de loposició que trobeu, del menyspreu compassiu amb què sou mirats, és, tanmateix, ben trist. Moltes vegades he dit que vosaltres, els de dins, i nosaltres, els que vivim en la dispersió, estem igualment exiliats, per bé que els exilis siguin diferents en certa mesura. (Fuster 1998: 86)
És obvi que les condicions socials, culturals i polítiques del País Valencià de postguerra no eren les més adients per a bastir un projecte literari de qualitat, lligat de manera irremeiable a la lluita per la supervivència de la llengua. Així ho entengué Fuster, a pesar que hagué de navegar en solitari, com un Ulisses entre Escil·la i Caribdis.
3. LA TRIA LINGÜÍSTICA DE JOAN FUSTER
Contràriament al que es podria esperar, la situació danormalitat lingüística del català no dissuadí Fuster a lhora dadoptar-lo com a llengua literària en detriment del castellà. Prenia així el camí més autèntic, però també el més treballós. La decisió, tanmateix, no fou immediata i resulta difícil determinar com i quan optà pel català. De fet, com indica Pérez Montaner, abans de donar-se a conèixer en el món literari valencià, Fuster ja havia iniciat un canvi lingüístic profund i meditat, un canvi que no fou ràpid i senzill, sinó complicat i llarg:
És obvi que les condicions socials, culturals i polítiques del País Valencià de postguerra no eren les més adients per a bastir un projecte literari de qualitat, lligat de manera irremeiable a la lluita per la supervivència de la llengua. Així ho entengué Fuster, a pesar que hagué de navegar en solitari, com un Ulisses entre Escil·la i Caribdis.
3. LA TRIA LINGÜÍSTICA DE JOAN FUSTER
Contràriament al que es podria esperar, la situació danormalitat lingüística del català no dissuadí Fuster a lhora dadoptar-lo com a llengua literària en detriment del castellà. Prenia així el camí més autèntic, però també el més treballós. La decisió, tanmateix, no fou immediata i resulta difícil determinar com i quan optà pel català. De fet, com indica Pérez Montaner, abans de donar-se a conèixer en el món literari valencià, Fuster ja havia iniciat un canvi lingüístic profund i meditat, un canvi que no fou ràpid i senzill, sinó complicat i llarg:
Com va canviar de llengua, o de pell, Joan Fuster? És una pregunta que, probablement, ens hem fet molts, de manera especial els valencians de la meua generació i tots els que bàsicament shan format durant lèpoca del franquisme. Com, en un país com el nostre, sense una forta tradició literària en català caldria retrocedir al segle XV per trobar-la, sense escoles, sense diaris, sense revistes, sense editorials, sense llibres, en els pitjors moments de la postguerra i en els anys més durs de la dictadura, com, en aquestes difícils circumstàncies, pren partit per la seua llengua, lestudia i la comença a escriure un jove de Sueca, de Burjassot, o de qualsevol altre indret del País Valencià. (Pérez Montaner 1991: 69)
No menys valuós és el testimoni de lescriptor i polític Francesc de P. Burguera, atesa la doble condició damic de joventut i veí de Sueca. Des que es conegueren a inicis dels anys quaranta, Burguera quedà enlluernat per la lucidesa amb què Fuster reflexionava sobre aspectes culturals i històrics de País Valencià, tal com recorda en larticle «Fuster indefugible»:
Em sembla que la preocupació per lidioma surt, ja, en plena guerra civil si es vol de manera incipient com a fruit de lamistat que Fuster manté amb un altre suecà, Fermí Cortés, company destudis de batxillerat i, després, de Facultat de Dret a la Universitat de València. Són tots dos Fuster i Cortés els qui, des de Sueca estant, travaran una sincera i perdurable amistat i una comuna preocupació per tot el que suposa la nostra realitat com a poble: culturalment i política. (Burguera 1993: 241-242)
És cert que Fuster no elegí una opció lingüística de la nit al matí. Fou un canvi originat de la constatació diària dun contrast idiomàtic obvi entre el català, confinat als àmbits privats i domèstics, i el castellà, destinat a ladministració, leducació i la cultura. Amb tot, es pot datar lorigen del canvi a finals dels anys trenta, en ple conflicte bèl·lic, just abans de la instauració del règim dictatorial. De fet, els primers textos domèstics de Fuster revelen un interès incipient per lescriptura en català:
Durant el curs 1937-38, quan Fuster tenia quinze anys i Fermí Cortés catorze, ambdós amics sintercanviaven les històries de Sueca de Joan Baptista Granell i del padre Amado. [...] Les gloses que Fuster va anotar al final dalguns capítols de la Historia de Granell, crítiques i divertides, testimonien el canvi lingüístic, del castellà al català, que shavia produït ja en la redacció dels seus papers personals i literaris. [...] També hi contribuiria la lectura dels setmanaris locals, particularment El Sueco i Mosaico, que publicaven col·laboracions en valencià i valencianistes i reproduïen de tant en tant les obres de Bernat i Baldoví. (Furió 1994: 37-39)
Es pot objectar que les notes a la Historia de Granell pertanyen encara a un àmbit privat, però no així «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants» i «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», els dos primers textos que Fuster donà a la impremta, segons explica Furió:
A Sueca, el grup de joves inquiets perseverava en la seua tasca danimació cultural. El 21 de setembre de 1944 shi celebraren Jocs Florals, els sisens de la història local. [...] Entre els guardonats hi havia, dues vegades, Jacinto Talens, que guanyà el premi del governador civil al tema «Por el Imperio hacia Dios» i el de lalcalde de València al tema «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants». Aquest últim, en català, lhavia escrit Fuster, que, potser per lescrúpol de ser organitzador del certamen i alhora en un gest de subtil ironia, el presentà amb el nom de lamic, castellanoparlant notori.
«Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants», datat el 7 de setembre de 1944 i publicat lany següent en la memòria dels jocs, és, signat per altre, el «primer» escrit de Joan Fuster. Però el primer a publicar-se, i a dur el seu nom, seria, poc després, «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana», aparegut, a finals de 1944, a lAlmanaque de Las Provincias para 1945. Ambdós, escrits en la ratlla dels vint-i-dos anys, adopten ja la forma de lassaig, literari un i crític laltre, palesen lantic interès per la història local i el nou per la literatura valenciana, i usen el català com a vehicle lingüístic. (Furió 1994: 54-55)
No hi ha dubte, per tant, que els primers textos en prosa publicats de Fuster foren escrits en català. I també els primers poemes, que aparegueren en lAlmanaque de Las Provincias para 1946, amb data doctubre de 1945. Aleshores, ¿per què persisteix una densa nebulosa al voltant de la tria lingüística dels seus inicis? La resposta, en part, cal cercar-la en les declaracions dun dels amics de joventut, lescriptor José Albi, que tergiversà dades crucials sobre les primeres publicacions de Fuster. Intencionada o no, lequivocació més important fou assegurar que tenia l«evidència quasi absoluta» que el debut poètic de Fuster es produí en el número inaugural de la revista Verbo, en març de 1946:
El primer número [de Verbo] apareció en Alicante en Marzo de 1946. Se abría con una composición poética de Fuster, escrita en castellano: «Poema VIII», y una cita de Rainer María Rilke: «Yo tengo casa entre [el] día y el sueño». Tengo la evidencia casi absoluta de que es su primer poema publicado. Escribe en castellano y, en efecto, se vislumbra en él una evidente huella del poeta alemán. (Albi 1993: 281)
No sentén lerrada dAlbi respecte a la llengua i la data de publicació del primer poema del Fuster, ja que, en aquells anys, eren companys inseparables daventures literàries. I encara és menys comprensible la vehemència amb què asseverava que Fuster es decantà inicialment pel castellà. En aquest sentit, Albi ha estat un dels personatges que més equívocs ha creat al voltant de la tria lingüística. De nou cite el mateix article per a demostrar-ho:
Fuster sigue publicando en Verbo poemas escritos en castellano, desde el año 1946 al 1948: diez títulos en total que aparecen firmados con nombre y apellido, y dos bajo el seudónimo de Jorge March. [...] Lo cierto es que en Mayo de 1948, en el número 11 de Verbo publica con el título de «Tres poemes» sus primeros versos valencianos aparecidos en la revista, y que a la vez se reúnen en forma de plaquette. (Albi 1993: 281-282)9