A més, Albi apuntava lexistència dun poemari de Fuster en castellà, Barro de siempre, amb el qual es presentà al premi Adonáis de 1947.10 És ben probable que lautor el silenciés en no ser premiat, ja que no sen conserva cap document al Centre de Documentació Joan Fuster. Siga com vulga, amb el pretext del poemari, Albi aprofità per a insinuar que la tria lingüística podria haver estat de signe diferent si hagués guanyat el premi referit:
A esto podríamos añadir un dato muy curioso y sin duda revelador del uso del castellano por Fuster en la creación poética, que se nos ofrece en el número 9 de Verbo. Me refiero a la «Relación de poetas presentados al Premio Adonáis 1947», que se nos entrega por deferencia del Secretario de dicho Concurso, para ser incluida en nuestra revista, y a través de la cual nos enteramos de que Juan Fuster, de Sueca, Valencia, presentó a dicho Premio el libro Barro de siempre. ¿Qué hubiera ocurrido me pregunto un poco desconcertado en la trayectoria del escritor, en el caso de haber sido premiado? Yo, poco versado en elucubraciones, y menos en adivinaciones, me limito a expresar mi asombro y quizás también mi preocupación. (Albi 1993: 281)
Josep Ballester (2005: 160) també indica lexistència del poemari per a reforçar la tesi dels inicis en castellà de Fuster, però no se sosté si es té present la carta del 26 de setembre de 1947 que Fuster envià a Carles Salvador:
Aquest estiu he acabat dues col·leccions de poemes. Una, amb el títol Alguns poemes menors, composta duna trentena de sonets, dècimes i romanços. I una altra, titulada Fang de sempre, uns deu o dotze poemes llargs, en vers lliure. Ja us ho portaré tot, un dia, perquè em doneu la vostra opinió i en feu una censura gramatical: sempre sol escapar-se alguna cosa... (Fuster 1947b: s. p.)
És evident que el poemari fou escrit també en català, però no es pot afirmar amb certesa la llengua original. Ara bé, que realitzés provatures poètiques en castellà no demostra que lemprés de manera preferent en els inicis. A més, gràcies a la correspondència amb Albi es té constància que Fuster escrivia en català la major part dels poemes de Verbo i que els traduïa a posteriori per exigència daquest. De nou, Albi deixava al descobert les seues reticències sobre la tria lingüística de Fuster en la carta que li envià el 27 de març de 1946:
Me pareció una soberana tontería (con todos los respetos) el querer publicar tus poesías como traducciones del valenciano, cuando por sí solas tienen una personalidad y una categoría que hubiesen sido muy rebajadas con la inútil advertencia de la traducción. Son poesías lo suficientemente creciditas para no necesitar apoyos. (Albi 1946d: s. p.)
La carta dAlbi demostra que el seu objectiu era ocultar la llengua original dels poemes de Fuster i, en conseqüència, obligar-lo a autotraduir-se.11 De fet, repetí idèntiques maniobres fins al número dabril-maig de 1948 publicat dos anys després de la creació de la revista en què, per fi, permeté la publicació en català dels poemes de Fuster, acompanyats de les versions en castellà. Mentrestant, Albi seguí censurant-li la voluntat de deixar constància que els poemes foren escrits en català. La carta que li envià el 12 de novembre de 1948 nés un testimoni més:
Tu «Conato de imprecación» lo he encontrado magnífico. [...] Ya supongo que te figurarás que he suprimido en tu poema todas las monsergas de traducción, fecha, etc. con que rindes tributo de acatamiento a los severos juicios del Patriarca. No puedo explicarme las causas de tu «patriarquitis aguda». Tal vez puedas encontrarla rastreando en las capas más profundas de tu subconsciente. De otra forma no lo comprendo. Si el Patriarca protesta dile que el que se ha declarado en rebeldía he sido yo, no tú. (Albi 1948a: s. p.)
Encara uns mesos després, en la carta del 9 dabril de 1949, Albi li exigia les versions en castellà dels originals en català per al número 15 de Verbo: «Querido Fuster: Me urge mucho que me envíes las versiones castellanas del primero y tercero de tus poemas para publicar en Verbo. El próximo lunes entregaré todos los originales a la imprenta, salvo dos o tres cosas que aún no están listas.» (Albi 1949b: s. p.).12 Ara bé, dels poemes publicats en Verbo, només es pot demostrar documentalment que foren escrits en català «Jardín», «[Desde mi rincón el cielo esparce...]», «[Qué corazón tuyo, qué silencio...]», «Presencia de la Muerte», «[Quina brisa o abril...]», «Lolivera», «Elegia íntima», «Cançó tranquil·la» i «Impressió de tardor».13
La resta de poemes en castellà de Verbo «Poema VIII», «Noches sin alma», «3er poema romántico», «Poema», «Poema del suburbio», «Poemas en la Navidad del Señor», [«Así, / con las horas hundiéndose en mis ojos...»], «Oda al Mediterráneo»14 i «(Conato de imprecación)»15 no es pot garantir que fossen escrits en català, ja que caldria disposar dels originals tramesos a Albi. Tot amb tot, si a la correspondència entre Albi i Fuster, shi afegeixen els poemes en català dels anys quaranta de lAlmanaque de Las Provincias i de les revistes Víspera, Esclat i Pensat i Fet, més els inèdits conservats al Centre de Documentació Joan Fuster, els dubtes al voltant de la tria lingüística sesvaeixen, i simposa la conclusió que el català fou la seua llengua predominant. A més, Fuster oferí la versió dels fets més ajustada a la realitat en una entrevista al diari Levante el 4 de juny de 1952 quan afirmava que: «Empecé indistintamente en las dos modalidades. En la actualidad me he decidido de manera definitiva por el valenciano, que es mi lengua habitual y familiar.» (Fuster 2003a: 35). I encara ho explicava amb més rotunditat en les respostes a un qüestionari que li envià Rafael Ventura Melià el 1972 per a una entrevista en la revista Gorg, que finalment no es publicà:16
Vaig començar a escriure en català: un català dolentíssim, deplorable, però carregat de bona voluntat. També escrivia en castellà, és clar. Era lèpoca de fer versos, i la majoria, pràcticament tots, els vaig intentar en vernacle. Recorde uns sonets en castellà, gongorins. Peccata minuta. També vaig atrevir-me a versificar en francès; però no en sabia prou, de francès, i hi vaig renunciar. Els primers papers que vaig publicar, si no menganye, a lAlmanaque de Las Provincias, eren en català. Devia ser lany 46 o 47.
Alguns poemes de la meua primera innocència literària aparegueren en castellà, o siga, traduïts. Un gran amic meu daleshores, Josep Albi, feia una revisteta, a Alacant, que es titulava Verbo, i jo li ajudava a omplir-ne les planes. Era, la meua, una poesia idiota, dun patetisme mortuori que volia ser fluorescent i dur, i que es quedava en mera grandiloqüència. També fabricava estrofes perfectes. Vaja, més o menys perfectes! Amb metre i rima circumspectament observats. I alguna cosa més viva. Mestime més oblidar-ho. (Fuster 1972a: s. p.)
Fuster, però, no tardà gaire a prendre consciència que els problemes derivats de la seua tria lingüística depassaven els entrebancs de la censura franquista i els prejudicis dAlbi. Així, una vegada presa la decisió de la llengua, simposava una disjuntiva no menys difícil: la tria entre un model literari segons les solucions valencianes o un model basat en la variant central. Cal recordar que la creació dun model de llengua literària produí certa controvèrsia entre els «unitaristes», que adjudicaven una posició preeminent al dialecte central, i els «pluralistes» o «federalistes», que reivindicaven les aportacions dels escriptors valencians i balears davant del centralisme lingüístic fabrista. Per tant, havia de fer prevaler la seua procedència geogràfica o bé escriure en un model que portava camí de ser lestàndard. Aquesta tensió, constant en la seua trajectòria, es reflecteix en lalternança de variants dialectals, una alternança determinada per factors externs més que no per vacil·lacions de la seua proposta lingüística. En aquest sentit, a Fuster, ja des dels inicis se li objectà certa ambigüitat en lús de les variants dialectals, com ara en larticle «Un nuevo poeta» en què Carles Salvador observà que el seu llenguatge «vacila entre las formas dialectales del Principado y las formas arcaicas literariamente, aunque vivas hoy en nuestra región» (Salvador 1947b: s. p.). Malgrat tot, Salvador no jutjava lalternança dialectal negativament, sinó més aviat com una demostració de coneixements lingüístics:
Fuster, però, no tardà gaire a prendre consciència que els problemes derivats de la seua tria lingüística depassaven els entrebancs de la censura franquista i els prejudicis dAlbi. Així, una vegada presa la decisió de la llengua, simposava una disjuntiva no menys difícil: la tria entre un model literari segons les solucions valencianes o un model basat en la variant central. Cal recordar que la creació dun model de llengua literària produí certa controvèrsia entre els «unitaristes», que adjudicaven una posició preeminent al dialecte central, i els «pluralistes» o «federalistes», que reivindicaven les aportacions dels escriptors valencians i balears davant del centralisme lingüístic fabrista. Per tant, havia de fer prevaler la seua procedència geogràfica o bé escriure en un model que portava camí de ser lestàndard. Aquesta tensió, constant en la seua trajectòria, es reflecteix en lalternança de variants dialectals, una alternança determinada per factors externs més que no per vacil·lacions de la seua proposta lingüística. En aquest sentit, a Fuster, ja des dels inicis se li objectà certa ambigüitat en lús de les variants dialectals, com ara en larticle «Un nuevo poeta» en què Carles Salvador observà que el seu llenguatge «vacila entre las formas dialectales del Principado y las formas arcaicas literariamente, aunque vivas hoy en nuestra región» (Salvador 1947b: s. p.). Malgrat tot, Salvador no jutjava lalternança dialectal negativament, sinó més aviat com una demostració de coneixements lingüístics:
Gramaticalmente, [Fuster] es un gran conocedor de nuestro idioma y lo escribe sin concesiones de ninguna clase. Su formación, pues, es perfecta, [] sus vacilaciones lingüísticas parecen voluntarias como si el poeta quisiera encubrir su personalidad posiblemente destacada ya en disciplinas filológicas sin advertir que así la adquiere mayor. De este modo no consigue dar la impresión de ser un escritor formado únicamente en Cataluña, o por escritores catalanes; más bien parece, por el lenguaje, un valenciano enteradísimo, estudioso y con ideas propias sobre el uso de ciertas formas verbales. (Salvador 1947b: s. p.)
Més enllà de lescaiença de la valoració, Salvador remarcava la influència de lingüistes catalans en el model fusterià de llengua literària. Per aquest costat, lencertà de ple. En efecte, Fuster sempre reconegué que lamenitat dels escrits fabrians fou decisiva en la seua formació lingüística:
Sé que durant la guerra va caure en les meues mans algun llibre en català i que, immediatament després, lany 39, ja tenia prou curiositat pel tema com per, passejant per davant del quiosc que hi ha prop de Barrachina, veure-hi penjats uns llibres i comprar-mels. Eren La llengua dels valencians, El País Valencià i una Ortografia de Carles Salvador, unes edicions dabans de la guerra, que es deien «Quaderns dOrientació Valencianista», i, com que ningú no shavia de molestar a retirar-los, el llibreter els tenia per allí i els va col·locar entre les revistes. Allò contribuí una mica a concretar les coses. I a partir dací anaves formant-te lingüísticament. Això volia dir que, quan anaves a València, thavies de posar a buscar per les llibreries de vell, on podies trobar encara alguna cosa: els autors locals, els de la Societat Castellonenca de Cultura, i alguna gramàtica. Jo sempre he estat molt refractari a les gramàtiques, les he trobades àrides. Però probablement ja vaig trobar en aquell temps algun volumet de les Converses filològiques de Fabra, i això mera més digerible. (Fuster 2003a: 440-441)
És evident que Fuster sinteressava en qüestions lingüístiques i gramaticals,17 i, en certa manera, larticle de Salvador refermava les seues conviccions, tal com queda documentat en la carta del 6 de juny de 1947 en què li agraïa les paraules dedicades:
Respecte de les vostres hipòtesis només he de dir que encara sóc jove, si és que diem jove a qui no ha passat dels trenta; que la meva formació humanística és perfectament extrauniversitària [...] i que no sóc filòleg sinó estudiant o enamorat amb un sentit i un abast definidament polític de la nostra llengua. Quina cosa més dolorosa que encara avui, en 1947!, en parlar dun autor valencià, hom hagi de fer, al costat de la crítica literària estricta, la crítica lingüística! Pocs són els valencians que escriuen en vernacle: i de tots, quants nhi ha que lutilitzen conscientment? Lespectacle és ben deplorable, encara que, quant a lortografia ja van notant-se alguns avenços. Tot això no és més que peresa intel·lectual, manca de deixuplina, solatge de tòpics romàntics allò de la intuïció romàntica de la llengua nacional, etc. Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos lestudi quotidià de la gramàtica, la tasca de laprenentatge constant. (Fuster 1947a: s. p.)
En definitiva, la formació lingüística de Fuster és deguda, en gran part, a la preocupació, o millor dit obsessió, per fer del català la seua llengua literària. De fet, ambdós aspectes, llengua i literatura, són indissociables i donen compte de la claredat de visió i la precocitat de Fuster a lhora dadscriures a una cultura concreta. En aquest cas, i malgrat les adversitats, la catalana.
4. LABANDONAMENT DE LESCRIPTURA POÈTICA
Si ja és difícil conèixer els motius que empenyen un poeta a escriure, encara ho és més desbrinar per què deixa de fer-ho. En efecte, fer càbales sobre una trajectòria poètica avortada implica trepitjar el terreny relliscós de les conjectures. Tot i això, es fa inevitable preguntar-se per què, just quan començava a tenir un reconeixement unànime, donà per acabat el seu periple poètic. Seria erroni pensar que ho feu per dedicar-se en exclusiva a lassaig, ja que el Fuster assagista convisqué des dels inicis amb el poeta. Sense dubte, devia tenir raons de pes, algunes de les quals potser es reservà, mentre que unes altres les posà per escrit en diversos papers. Em remet, doncs, a aquestes confessions públiques i no tan públiques amb la prevenció que no puc oferir cap veritat indiscutible, sobretot tenint en compte el to irònic i el posat fingidament displicent que les caracteritza. Siga com siga, el fet constatable, lúnic, és que a partir de 1954 Fuster deixà descriure versos amb regularitat.
Comence per una de les especulacions més extenses i profundes, inclosa en Causar-se desperar, un volum que reuneix una selecció de fragments extrets dels quaderns del seu dietari de 1963, amb un complement dels primers mesos de 1964. Per tant, no sha de perdre de vista que són reflexions posteriors a la praxi. Lanotació, datada el 5 dagost de 1963, porta per títol «Els poetes i la poesia» i inventaria, amb passatges irònics, un repertori de motivacions amb què justifica, davant la incredulitat de certs interlocutors, la decisió de no escriure més poesia:
Fa uns quants anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i en qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar. [...] De tant en tant em pregunten: «¿Quan publicaràs un altre llibre de versos?» mho diuen de bona fe. Acostumo a contestar-los que he desistit de seguir cultivant aquesta honorabilíssima especialitat literària. Ja no faig versos: no faig més versos. La confessió els desconcerta: els costa un gran esforç de creurem. «¿I per què?», insisteixen. Es pensen que ser poeta és una situació carismàtica, una mena de destí insoluble que obliga de per vida. «¿I per què?». Tinc un petit repertori de respostes per al cas. «Se mha esgotat la vena», explico. És un motiu seriós. Me laccepten amb un punt dincredulitat, però ningú no gosa discutir-lo. O bé: «Mhe de guanyar la vida escrivint, i la poesia no dóna un cèntim...» És una altra rèplica que hom admet de mala gana: la troben cínicament fenícia. Quan la conversa sescau amb persones dun cert gruix de literaturització, cito: «Ja han estat escrits tots els versos possibles». La frase, més o menys exacta en la meva memòria i en la meva boca, és dalgun francès conegut. Però no impressiona els meus interlocutors: els sembla una evasiva. I si apunto: «És que la poesia no minteressa», sescandalitzen. No cal dir com sexciten, si em manifesto més radical: «És que no val la pena descriure poesia». Aleshores em miren com es mirarien un monstre. La veritat és que totes i cada una daquestes raons, les unes més, les altres no tant, han contribuït a allunyar-me del sublim esport de redactar papers en ratlles irregulars. Potser lúltima és la decisiva.