¿No val la pena descriure poesia? En tot cas, no val la pena que jo nescrigui. [...] No poso en entredit el valor de la poesia en si. És clar que «val la pena», la poesia! Tanmateix, ¿què dir de la poesia que un mateix fa? Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia «val la pena». Dono per descomptat que els liròfors de totes les latituds consideraran impertinent que ningú dubti de la importància de la seva obra. Els escriptors, en general, i més els poetes, som gent puntmirada, i la vanitat constitueix un dels nostres trets característics més constants. ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?
[...] Entre el geni i el poeta o lartista vulgar sallarga una gama de possibilitats extensa i matisable. En la confiança daquest escalafó indulgent saguanta la vocació dels poetes que no arriben a genials i que no saben o no podem reprimir-se les afeccions. Però els qui no ens sentim tan irrefrenablement acuitats per la pruïja de versificar, abandonem la partida. Si no assolim la puntuació d«excel·lents» i de «millors» perquè les nostres limitacions personals ens ho impedeixen, ens dediquem a una altra cosa: a escriure assaigs o articles de periòdic, filosofia o novel·les, drames o història. ¿És que tot això, assaigs, articles, filosofia, novel·les, drames, història, literatura al cap i a la fi, no és encara un «luxe»? Potser en alguna mesura ho sigui. O millor dit: no és una necessitat, però te una utilitat. Més o menys utilitat: utilitat per a uns o per a altres. Utilitat. (Fuster 1965b: 125-136)
Si bé la reflexió sinicia amb el to descregut i escèptic de no poques captatio fusterianes, parla de motivacions serioses com la (in)utilitat de la poesia o lalt grau dexigència amb què avaluava les seues creacions. No fou lúnica ocasió en què argüia lexcellència com a condició necessària dels poetes, i així ho mantingué fins a les últimes conseqüències, com explica amb un punt dironia en lentrada del 5 de febrer de 1954 del Diari 1952-1960:
Cadascú té el seu ideal de «professió». Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof dacadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per a intel·lectuals. (Fuster 2002a: 403-404)
La data de lentrada no és anecdòtica, atès que 1952 fou decisiu en la consolidació de lorientació antilírica de la seua poesia i 1954 és lany de labandó. Per tant, no pren la decisió en un moment qualsevol, sinó en el punt més àlgid. Amb tot, més enllà de considerar-se o no «poeta líric de primera categoria», era conscient del lloc predominant que ocupava, si més no en la poesia valenciana de postguerra, i encara més després de publicar-se Escrit per al silenci, que el confirmà com un dels lírics catalans més prometedors. És probable, en aquest sentit, que el fet que la censura tan sols li permetés publicar la producció lírica, de la qual començava a allunyar-se, contribuís a labandó. De segur, la impossibilitat de donar a conèixer els poemes més transgressors li produí un sentiment dimpotència difícil de pair. En circumstàncies menys adverses, la projecció que li hauria suposat la publicació el 1950 dun llibre tan innovador com Ofici de difunt hauria capgirat la situació. Ell mateix reconeixia aquesta evidència en les notes addicionals a lentrada del Diari 1952-1960 en què inserí l«Elegia a Rabelais»:
Els temps canviaven, en el petit món de la poesia catalana. Sinaugurava lèpoca de Salvador Espriu cal dir-ne «lèpoca de S. E.», i posteriorment, el docte tàndem Castellet-Molas començà a postular el programa del «realisme històric», tan suggestiu. En aquestes circumstàncies, les meves darreres illusions «líriques» hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menjat una cama, i no diguem de la Teoria dels cossos. De més a més, un dia, en un bar del carrer del Portal de lÀngel, mentre bevíem una cervesa, Antoni Comas mhavia aconsellat que ho deixés córrer, això dels versets, perquè no eren el meu fort. Total: que no solament vaig renunciar a la publicació dels poemes ja fet, sinó que vaig jurar de no fer-ne mai més de la vida. (Fuster 2002a: 377-378)
Quasi de passada, hi cita lopinió del crític i professor Antoni Comas com a raó que el feu desistir descriure poesia, destacant la informalitat de la conversa en què li ho suggerí. Ara bé, les paraules de Comas, potser pronunciades en una de les estones de lleure que compartiren al III Congreso de Poesía, celebrat a Santiago de Compostel·la entre el 22 i el 28 de juny de 1954, provocaren un diàleg breu però intens en mitja dotzena de cartes compreses entre agost de 1954 i juny de 1955. En concret, la primera referència a la poesia de Fuster apareix en la carta de Comas de l11 dagost de 1954, poc després de lassistència al congrés, però és en la del 30 de gener de 1955 quan nexpressa en profunditat lopinió:
Ara toca parlar de la teva poesia. No és pas el moment de fer-ten una crítica (un moment o altre penso fer-te-la). En general mha agradat. De vegades, però, prens un to sentenciós que no em plau massa. Tu, segurament, dintre la teva concepció poètica el tindràs plenament justificat. Daixò no en dubto. Ara bé, entre el to líric i aquest intel·lectualisme sentenciós, la teva poesia em sembla lleument desequilibrada. La cohesió, la llei interna del poema, em sembla, a voltes, poc operant. En fi, aquesta és la meva opinió, encara que expressada potser amb mala traça. No mestenc més perquè aquests són problemes que no sacaben mai.
El poema «Criatura dolcíssima» em féu molta gràcia. Confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni thi imaginava. (Fuster 2010: 23-24)
Dos mesos després, el 7 de març, Fuster li rebaté els retrets dexcés dintel·lectualisme i la dicció sentenciosa poc escaient per a un poeta líric. La crítica no era nova per a Fuster, que arrossegà letiqueta de «poesia cerebral» des dels inicis. Tot i això, les observacions de Comas són discutibles i difuses. Val a dir, però, que la confiança del diàleg epistolar no lobligava a convencions acadèmiques ni a largumentació duna ressenya. Potser per aquest motiu Fuster no sentí la necessitat de justificar-shi, i li confessava fos veritat o no que no prestava especial atenció a qüestions estilístiques en el procés descriptura. Simplement, deixava emergir la seua originalitat, sense cercar-la de manera obsessiva. Al capdavall, aquesta premissa metodològica constitueix una de les tesis centrals de Les originalitats, lassaig que esmenta implícitament en la carta:
De la meua poesia, no ten diré res. Possiblement tens raó en això que em dius. Jo escric, quan escric poesia (que és molt de tard en tard), sense pensar-hi massa. No mha preocupat mai la idea de fer-me un estil (això que sen diu un estil personal), ni de mantenir-lo per damunt de tot. Crec que cada cosa sha descriure de la manera que ella exigeix. En el fons, sempre hi haurà uns trets unitaris, perquè és un i el mateix qui ho escriu. Aquest trets, impremeditats, seran el veritable estil, que se salvarà o no de loblit, el dia de demà. Crec que alguna cosa daçò figura en un llibre que el senyor Casacuberta mha de publicar Déu sap quan... ja fa quasi dos anys, o més, que no he tornat a escriure versos. Ni, el que em fa patir una mica, nhe tingut gana. No crec que es perda res, però, la literatura catalana. Ara només escric articles per al periòdic, cosetes sense substància, però que donen alguna pesseta. (Fuster 2010: 30-31)
El poema «Criatura dolcíssima» em féu molta gràcia. Confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni thi imaginava. (Fuster 2010: 23-24)
Dos mesos després, el 7 de març, Fuster li rebaté els retrets dexcés dintel·lectualisme i la dicció sentenciosa poc escaient per a un poeta líric. La crítica no era nova per a Fuster, que arrossegà letiqueta de «poesia cerebral» des dels inicis. Tot i això, les observacions de Comas són discutibles i difuses. Val a dir, però, que la confiança del diàleg epistolar no lobligava a convencions acadèmiques ni a largumentació duna ressenya. Potser per aquest motiu Fuster no sentí la necessitat de justificar-shi, i li confessava fos veritat o no que no prestava especial atenció a qüestions estilístiques en el procés descriptura. Simplement, deixava emergir la seua originalitat, sense cercar-la de manera obsessiva. Al capdavall, aquesta premissa metodològica constitueix una de les tesis centrals de Les originalitats, lassaig que esmenta implícitament en la carta:
De la meua poesia, no ten diré res. Possiblement tens raó en això que em dius. Jo escric, quan escric poesia (que és molt de tard en tard), sense pensar-hi massa. No mha preocupat mai la idea de fer-me un estil (això que sen diu un estil personal), ni de mantenir-lo per damunt de tot. Crec que cada cosa sha descriure de la manera que ella exigeix. En el fons, sempre hi haurà uns trets unitaris, perquè és un i el mateix qui ho escriu. Aquest trets, impremeditats, seran el veritable estil, que se salvarà o no de loblit, el dia de demà. Crec que alguna cosa daçò figura en un llibre que el senyor Casacuberta mha de publicar Déu sap quan... ja fa quasi dos anys, o més, que no he tornat a escriure versos. Ni, el que em fa patir una mica, nhe tingut gana. No crec que es perda res, però, la literatura catalana. Ara només escric articles per al periòdic, cosetes sense substància, però que donen alguna pesseta. (Fuster 2010: 30-31)
Tornant, però, a les notes addicionals a l«Elegia a Rabelais», a continuació del passatge en què evoca la conversa amb Antoni Comas, Fuster torna incidir en el trànsit de 1954 a 1955 com a data oficial del seu emmudiment poètic, que tan sols trencà en comptades ocasions:
I em penso que, després de 1955, no hi he reincidit més que una vegada: un sonet segons els cànons, afiligranat, per al recordatori de la primera comunió de la filla de ladministrador dun diari de València, diari on jo col·laborava en aquells temps inefables. En un país com el nostre, un poema de primera comunió deu ser només un pecat venial, més que més si un lescriu per acontentar lamo de la botiga on treballa... (Fuster 2002a: 378)
El sonet afiligranat amb el qual reincidí després de 1955 és «Eucaristia», motivat per la primera comunió de la filla de Francesc Soriano Bueso. Però, oblidava que en publicà dos més entre 1955 i 1968, lany que redactà aquestes notes. Es tracta d«Elx en el seu misteri», editat el 1956 en Festa dElig, i «Dècima», inclòs el 1957 en la Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. I encara després de 1968 reincidí per partida doble amb «Improvisació didàctica» i «Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món». Més o menys aconseguits, Fuster no renegava dels poemes circumstancials, segons recordava en el pròleg a la segona edició dEscrit per al silenci:
Avui, les criatures que fabriquen versos disposen dopcions i destímuls molt suggestius, i per això «ells» podran ser normals i com Déu mana, o anormals i contra Déu Nostre Senyor, que és igual. Però fa vint-i-tants anys, al País Valencià, tot era, literàriament, una sagristia: jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt laltre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí. (Fuster 1978: 10)
Mai no renegà, deia, de lobra poètica, però tampoc no sen vantava. Mantenia, això sí, ja ho he dit, un punt de coqueteria disfressada de displicència o de calculat escepticisme. Així es pot comprovar a linici del mateix pròleg:
No sé quin interés podrà tenir avui la reedició duns versos com els dEscrit per al silenci, publicats ja fa més de vint anys i que pràcticament havien passat sense pena ni glòria. Fins ara mhavia resistit a exhumar-los, potser per un púdic instint descepticisme. I no és que em senta descontent daquestes elaboracions líriques: ni descontent ni content. Són un paper més, dels molts que he produït, i no puc ni vull renegar-lo. (Fuster 1978: 9)
i també en diversos fragments del text preliminar a Set llibres de versos:
Hi hagué un temps en què jo també escrivia versos. En vaig escriure massa, sens dubte. El present volum només en recull una part, i igualment massa, sens dubte. La intenció editorial es limita a exhumar els llibres introbables, i a afegir-hi alguna cosa més, que, per un motiu o un altre, havia quedat aparcada en les meues carpetes. Com que el projecte no naix de mi, ni lhe acceptat amb un gran entusiasme, em considere desobligat de justificar-lo. Ara sóc incapaç dimaginar quina curiositat, o quina mena de curiositat, poden despertar aquests textos.
[...] De tota manera, lexercici retòric anomenat «poesia» que jo he assumit al llarg dels anys, provocat per conviccions o per circumstàncies, hi queda discretament representat. Potser hi ha algun buit de temàtica o depisòdiques fascinacions verbals. No crec que ningú el trobe a faltar. De més a més, i per fortuna, encara no sóc «matèria erudita», i magradaria no ser-ho mai.
[...] El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no men sabria avergonyir: fou el que havia de ser. (Fuster 1987: 11)
Gairebé idèntics, ambdós pròlegs foren escrits més de vint anys després dEscrit per al silenci, lúltim poemari publicat. És indiscutible que, entre 1954 i 1987, lassaig fou el gènere que monopolitzà la seua obra literària, però no és menys cert que se sentia vinculat a la poesia. Altrament, no sexpliquen les incursions poètiques, esporàdiques, posteriors a 1954, ni tampoc la voluntat de reeditar Escrit per al silenci o de posar a labast dels lectors gran part de la seua producció en Set llibres de versos. ¿Per què, si feia tantíssims anys que desertà del «gremi dels poetes», insistia a recordar que hi hagué un temps en què escriví versos? Potser, en el fons, mai no deixà de sentir-se poeta. En les poques estones de lleure que devia tenir enmig de lenrenou darticles, conferències, treballs derudició i compromisos cívics i culturals que havia datendre constantment... Potser enmig daquest enrenou, encara sentia la necessitat cíclica de demostrar-se que era capaç descriure versos. És obvi que levolució cap a una poesia antilírica anunciava laproximació discursiva a lassaig i, consegüentment, la priorització dexpressar idees sense sotmetres a certs imperatius formals. I, tanmateix, lestil enlluernador, precís i penetrant de la seua prosa és degut, en part, a la seua formació poètica. Al capdavall, hi ha coses que un aprèn a estimar de jove i ja mai no pot deixar destimar-les. La poesia, nés una.
1. Iborra opta pel terme «propina», emprat per Vicent Ventura, per a referir-se a laparició de Fuster: «El fenomen Fuster, doncs, un miracle? De vegades aquest terme ha estat utilitzat per remarcar la dimensió insòlita que té entre nosaltres. Vicent Ventura nha parlat com duna propina de la història. ¿No ha estat la història, des de fa uns segles, molt mesquina amb els valencians? Ara, de miracles, és clar, no nhi ha. Dir-ne propina resulta dalguna manera més enraonat. No perquè la història haja tingut el propòsit, per una vegada, de rescabalar els valencians de tantes calamitats com ens ha obsequiat. En la història juguen també les xambes: quan ens són favorables podem anomenar-les, com fa Ventura, propines.» (Iborra 1982: 15).