1. Iborra opta pel terme «propina», emprat per Vicent Ventura, per a referir-se a laparició de Fuster: «El fenomen Fuster, doncs, un miracle? De vegades aquest terme ha estat utilitzat per remarcar la dimensió insòlita que té entre nosaltres. Vicent Ventura nha parlat com duna propina de la història. ¿No ha estat la història, des de fa uns segles, molt mesquina amb els valencians? Ara, de miracles, és clar, no nhi ha. Dir-ne propina resulta dalguna manera més enraonat. No perquè la història haja tingut el propòsit, per una vegada, de rescabalar els valencians de tantes calamitats com ens ha obsequiat. En la història juguen també les xambes: quan ens són favorables podem anomenar-les, com fa Ventura, propines.» (Iborra 1982: 15).
2. Fuster sol·licità una beca, que no obtingué, per a realitzar un assaig titulat provisionalment «Tècnica, cultura i massa».
3. Entre altres, aquest període ha estat analitzat en els estudis de Maria Josepa Gallofré (1991), Joan Samsó (1994-95), Santi Cortés (1995), Faust Ripoll (2010) i Enric Gallén (2013).
4. Lentrevista semeté el 21 de desembre de 1977 en el programa Personatges de tve. El fragment citat pertany a la transcripció de lentrevista inclosa en J. Fuster (2003a): De viva veu, Catarroja, Afers.
5. La Institució dEstudis Valencians Alfons el Magnànim es creà el 25 dabril de 1947 per acord plenari de la Diputació Provincial de València, per bé que el reglament i la constitució formal com a organisme es registrà en la sessió plenària del 19 de febrer de 1948.
6. Fuster preparà la conferència amb motiu dun curs de poesia del segle XX d«Els Divendres de lOrfeó Català». Loriginal mecanoscrit, que ha restat inèdit, es conserva al Centre de Documentació Joan Fuster.
7. Amb data de 30 de juliol de 1939, Fuster i el seu amic Fermí Cortés, natural també de Sueca, enviaren una carta conjunta a Lo Rat Penat a fi dinformar-se dels requisits necessaris per a formalitzar-ne lingrés. Sen té constància per la carta de resposta, datada el 7 dagost del mateix any, que cite íntegra: «En contestación a la carta del 30 del pasado, he de manifestarles que para pertenecer a esta Sociedad es indispensable llenar la hoja de ingreso mediante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados.» (Lo Rat Penat 1939: s. p.). Ignore la data dingrés de Fuster, però segons Furió (1994: 52), fou designat secretari de la Joventut de Lo Rat Penat el 25 de novembre de 1943.
8. Valencia Atracción era una revista mensual dinformació turística creada a lempara de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. Francesc Almela i Vives la dirigí des de 1945 fins a 1967.
9. Albi sequivoca quan identifica el conjunt «Tres poemes», publicats en el número 11 de Verbo, amb el fascicle 3 poemes, publicat en la mateixa revista. De fet, els «Tres poemes» incloïen les composicions «[Quina brisa o abril...]», «Lolivera» i «Elegia íntima», mentre que 3 poemes està format per «Impressió de tardor», «Aquest crit que ara penso» i «Cançó tranquil·la».
10. La relació de poetes que es presentaren al premi Adonáis en 1947 està detallada en Verbo. Cuadernos Literarios, octubre-novembre de 1947, pp. 31-32. El poeta José Hierro en resultà guanyador amb Alegría.
11. El lector pot consultar els articles «La tria lingüística de Joan Fuster en els seus inicis poètics» (Ortells 2017a: 413-420) i «Les autotraduccions poètiques al castellà de Joan Fuster (Verbo, 1946-1949)» (Ortells 2017c: 199-222).
12. Cal advertir que, encara que Albi cita tres poemes, en el número 15 de Verbo sols es publicaren «Impressió de tardor» i «Cançó tranquil·la», junt amb les versions en castellà.
13. En el capítol dedicat als poemes de Fuster en Verbo es detallen les fonts que demostren que els originals foren escrits en català.
14. Fins ara no existeixen documents que permeten afirmar amb certesa que l«Oda al Mediterráneo», publicada en el número doctubre-novembre de 1946 de Verbo, fou escrita en català, atès que la «Quasi-oda al Mediterrani», inclosa en Terra en la boca, tot i estar datada també en 1946, és una reformulació de la primera.
15. A pesar que no es conserva cap document del poema escrit en català, se sap de la seua existència per la carta del 12 de novembre de 1948 dAlbi a Fuster.
16. Lentrevista no es publicà a causa de la desaparició de la revista.
17. En larticle «Sobre ortografies i coses per lestil», publicat amb el pseudònim Llorenç Mariner en lAlmanaque de Las Provincias para 1948, Fuster (1947d: 451-453) ja instava els escriptors valencians a seguir les Normes de Castelló de 1932.
2.
Breus consideracions fusterianes sobre el gènere poètic
És habitual trobar punts de divergència entre la teoria i la praxi en alguns poetes, sense que això implique necessàriament una contradicció. Sovint es tracta duna evolució cap a noves tendències estètiques, duna fascinació més o menys efímera o, senzillament, de la necessitat de mudar de pell o de fer un gir copernicà respecte a èpoques anteriors. Aquests no en són, per descomptat, els únics motius. Seria excessiu si no impossible desgotar-los, ara i ací, però si sefectua una confrontació parcial de la poesia de Fuster amb alguns textos seus que reflexionen sobre el fet poètic, shi constaten divergències interessants, majoritàriament a causa del temps transcorregut entre el moment de lescriptura poètica i el de la teorització. Així ho palesen, per exemple, certs aforismes i els pròlegs que escriví per a la segona edició dEscrit per al silenci i per a Set llibres de versos.
Val a dir, però, que els aforismes i els pròlegs esmentats no foren ideats amb el propòsit dobjectivar postulats immutables tampoc els seus assaigs, sinó amb el de burxar la curiositat del lector, en uns casos, i de prevenir-lo, sota la forma duna captatio, en uns altres. Són textos, sobretot els aforismes, que inciten a la reflexió amb un estil penetrant i una dicció brillant, però que no sempre teoritzen; o siga, textos que exposen hipòtesis susceptibles de ser matisades en altres escrits, no tan restringits a la brevetat i la concisió epigramàtica del gènere. Per això els obvie de manera intencionada en aquest capítol i em base en un conjunt miscellani descrits fusterians concebuts amb una finalitat teoritzadora o, si més no, amb la intenció de fer conscients les experiències personals del poeta durant el procés de creació literària: principalment, cartes intercanviades amb altres escriptors, anotacions dietarístiques i assaigs literaris. En canvi, en capítols posteriors, incidiré en la relació entre alguns aforismes i poemes la temàtica dels quals és la creació poètica, com ara «La poesia», de Terra en la boca, i «art poètica», «art poètica bis» i «més art poètica», dOfici de difunt. Si bé es mira, tota prevenció és poca quan sespecula sobre poesia. Fuster mateix era conscient de les limitacions inherents a qualsevol argumentació en matèria poètica, just perquè reivindicava lescriptura creativa com una experiència personal, sovint insondable i sempre intransferible, però mai reduïble a esquemes preconcebuts. Així ho explicava, per carta, a lescriptor i editor Miquel Arimany en desembre de 1951, a propòsit dels diferents moments poètics a què responien els seus primers llibres de versos:
Segurament, cada moment poètic, cada conat líric, té la seua exigència formal única, unívoca. Hi ha inspiracions ens servirem daquesta paraula per a entendrens que per a ser rea-litzades fidelment, per a encarnar-se, demanen unes formes determinades, un ritme impulsiu cert, una temperatura pròpia en els mots i les imatges; forma, ritme i temperatura distints dels que demanen les altres inspiracions. Dins la unitat del mateix poeta, cada moment poètic és únic, independent, irreductible als altres moments poètics. Contribueixen que així siga, un munt de coses diverses: lestat desperit del poeta en «aquell moment», latzar de les paraules, qualsevol revelació del subconscient, etc. És clar que tot açò és relatiu, però jo ho he sentit en experiència, i no ho expose com a teoria apriorística, sinó com a simple descripció dun fet. Potser això no passa a tot poeta, però ja us ho dic, no pretenc generalitzar. Així us ho explique, i mexplique, la distància dAles o mans a Va morir tan bella; no és que em negue a acceptar la possibilitat duna evolució, però en tinc els meus dubtes. Daltres coses que tinc escrites, i que no serà fàcil que es publiquen per ara, són al mateix temps contemporànies daquests sonets i radicalment distintes dells i dAles o mans. No mhe preparat mai el treball daconseguir una línia estilística personal, això que diuen un «estil propi», a base de tics nerviosos de llenguatge o de trepes verbals, repetits a consciència, que fan fàcilment identificable lautor; al contrari, he procurat sempre aconseguir un moment estilístic únic en cada poema, servint una exigència interior de fidelitat a mi mateix, de fidelitat al moment inspirat. Si no ho he aconseguit, si, a despit de tot, he caigut en el tic o en la trepa, ha estat perquè no en sé més o perquè no puc més. (Fuster 1951a: s. p.)
Les reflexions anteriors són duna claredat de visió i una precisió absolutes. Difícilment podria haver-ho explicat millor. És cert que no enuncia cap poètica, però tampoc no ho pretén. Loperació és una altra: verbalitzar lexperiència del poeta sense terminologies críptiques, amb una llenguatge accessible, capaç de redimensionar conceptes com «inspiració», «estat desperit» i «temperatura». Com en tantes altres ocasions, Fuster es val de la seua intuïció per revelar amb aparent senzillesa allò que té dessencial la creació poètica, per bé que no la delimita. En canvi, en el text «Fragment sobre la poesia», datat en 1955, naborda el problema conceptual, tot i acceptant dantuvi la impossibilitat de trobar una definició satisfactòria que integre lamplíssim repertori de textos literaris que, per un conveni tàcit de tradició secular, han estat designats com a poesia. Fuster nhi assaja una definició aproximativa matisant la idea maragalliana del vers com un estat tèrmic del llenguatge:
Jo proposaria una provatura dacostament al problema, a partir dunes paraules de Maragall. No sé si caldrà fer abans renúncia expressa a tota cautela rigorosa: aquesta nota manca de propòsit doctoral o doctrinal; es limita a relatar una meditació per a ús personalíssim i relativament inconcret. En un passatge de lElogi de la poesia, Maragall escriu: «el vers és un estat tèrmic del llenguatge». Mhauria convingut més que hagués dit: «la poesia és un estat tèrmic del llenguatge». Això no entrava ni potser podia entrar en lesquema maragallià; a més, traslladant el concepte del vers a la poesia, augmenta la vaguetat metafòrica de la frase. Tanmateix jo no cito Maragall com a testimoni a favor duna idea que em sembla interessant, sinó que no faig altre que apropiar-me uns mots de clar rendiment expressiu. Així, doncs, i a consciència de trair Maragall: «la poesia és un estat tèrmic del llenguatge». (Fuster 1975: 152-153)
En conseqüència, afirma Fuster, la llengua del poeta ha destar sempre en una constant ebullició, sotmesa a una tensió violenta en lintent de convertir linefable en afable. Daquesta premissa, sesqueixa la conclusió següent amb què finalitza el text:
La poesia té el destí dobjectivar la zona més ardent del món dun home, que sols per la poesia aconseguirà revelar-se. I encara es podria afegir que només hi ha poesia quan hi ha revelació. O si es vol sense un to tan terminant: la quantitat, o la qualitat, de la poesia és proporcional al grau de revelació que conté. No es tracta, naturalment, de revelar la seva anècdota humana, petita matèria de vida, però sí la decisió profunda i la consciència sagrada de la seva humanitat. Sigui quin sigui el contingut daquesta revelació, des del punt de vista exclusivament poètic el que hi compta és el fet de revelar-se i de com sens revela. Que és el que constitueix alhora la causa i el fi daqueixa passió dels mots, sempre renovada, en la qual el temps cessa i comença un misteri. (Fuster 1975: 157)
Vist així, la poètica exposada en «Fragment sobre la poesia» es basa en la capacitat de «revelació». La fórmula, a priori, és senzilla: com més alt el grau de revelació, més poètic serà el text. Ara bé, no sols cal tenir present el fet de revelar-se, sinó també com shi produeix la revelació. Ací és on rau la dificultat: ¿com es revela linefable, és a dir, com es diu amb paraules allò que, per definició, no es pot dir? ¿Amb quin mitjà? ¿És només el mitjà allò que importa i ho fa possible? I quan dic mitjà, no em referesc en exclusiva a la qüestió formal, encara que no són pocs els textos en què Fuster reflexiona sobre la forma com a tret distintiu de la poesia. Potser siga «Els poetes i la poesia», inclòs en Causar-se desperar, lescrit en què més remarca la dicotomia fons-forma, tot i atorgant a la poesia, en funció de la forma, el grau dextremitud artística per diferenciar-la dels altres gèneres literaris:
A un drama, a una novel·la, a un assaig, a un reportatge o a una especulació metafísica, no li demanem més art que limprescindible: lart hi és un mitjà, i un mitjà sine qua non, però el que ens hi atreu i subjuga és la resta. [...] La Divina Comèdia no és menys rica en substància extraartística que la Comèdia Humana. Però no llegim el Dant com llegim Balzac, i la diferència de la nostra actitud correspon a un tipus dexpectativa també diferent, que ve impulsada, en cada cas, per líndole pròpia del gènere a llegir. En la poesia busquem, dantuvi, lart; en la novel·la, no.
¿La forma, doncs? Distingir entre fons i forma, parlant de literatura, és un exercici desacreditat. Ningú no vol saber-ne res. [...] Però la dicotomia fons-forma té, a hores dara, més vigència que mai: mai com en els darrers cinquanta anys no hi havia hagut tants escriptors inclinats a la mera gimnàstica formal, ni tants daltres tan obsessionats per leficàcia alliçonadora del fons. [...] No hi ha dubte que les formes sempre transporten un contingut, i que cada contingut decideix la seva forma. Tanmateix, linterès preferent de literat recau sobre luna o sobre laltre, i en conseqüència, lobra es proposa duna certa manera al públic: duna manera també preferentment formal, o bé preferentment no formal. Formal: artística. El fet literari és complex, i lart no nés sinó un element. La major o menor preponderància que hi tingui serà un factor a prendre en compte. En la poesia, lart ho és tot, o gairebé tot. (Fuster 1965b: 129-131)