A Itàlia, molts són els testimonis que observem en la toponímia dels carrers de Roma possiblement per la influència que durant el Renaixement (segles xv-xvi) van tenir els valencians i els papes Borja a la ciutat. Cal dir que també hi havia trinquets i eren pareguts als francesos, tot i que els italians tenien teulada a les dues galeries. En lactualitat, el joc de pilota només es practica a les comarques del nord dItàlia, Piemont i Ligúria, en dues modalitats de joc directe. La primera modalitat, el bracciale,ha evolucionat al llarg del temps i ha romàs més pura en algunes zones dItàlia com ara Treia, on se celebra tots els anys La Disfide del Bracialle. Té els seus orígens en els antics guerrers que portaven un braçalet de puntes i jugaven fora del castell aprofitant una de les seues parets. Quan van deixar dutilitzar el bracciale, els italians es protegien els punys amb benes, fent néixer la modalitat del pallone elástico (80 metres per 18 damplada amb una paret lateral de 20 metres), la qual actualment ha estat homologada com a pallapugno, i shi juga amb una enorme afició als esferiteris. El joc és similar al de les llargues. No només es juga a Itàlia el pallapugno, sinó que també hi ha modalitats com ara la palla Eh!, modalitat idèntica a la valenciana de llargues que es juga en una comarca de la Toscana. Les dimensions de les pistes i les regles de joc són gairebé les mateixes que en llargues.
A lilla de Götland (Suècia) sha desenvolupat una modalitat, la qual es juga amb una pilota de cuir però bastant molla, que té lexcepció désser lúnica on poden utilitzar-se els peus per defensar una jugada. Es juga a laire lliure, sobre la gespa, i rep el nom de Pärk.
Les llargues, modalitat mare de la pilota valenciana. Pilotaire executant el traure en una partida a la Vall de Laguar (Josep Congost).
Tot seguit, parlem del lloc on més transcendència social ha tingut el joc de pilota en la seua modalitat de llargues, i el primer que cal dir és que tant el joc holandès com el belga tenen moltes similituds en tots els aspectes amb el joc valencià de llargues: espais oberts, ratlles, tanteig
Pel que fa als Països Baixos, el recinte per jugar a la pilota a mà frisona és un rectangle de gespa de 60 m de llargada per 32 damplada. Un dels extrems del camp té dibuixat un rectangle de 45 per 4 m des don es trau, a lextrem oposat hi ha una zona de recepció de 5 per 19 m. Quan es trau, obligatòriament la pilota ha danar a la zona de recepció per poder seguir el joc, en cas contrari perd el quinze qui ha tret. La resta de normes són molt paregudes a les de llargues i les faltes es diuen kaats. Es practica, fonamentalment, en la regió de Fryslân (Frísia).
I pel que fa a Bèlgica, el joc directe és a laire lliure sense parets laterals i terra de ciment: ballodromes de 70 x 8 metres. Les normes són molt paregudes a les llargues. Té un gran nombre de federats i es juga tant al vessant való com al flamenc, tot i que a la capital, Brussel·les, gairebé ja no shi practica.
Fora dEuropa, com ja he dit abans, també trobem antigues pràctiques que han evolucionat cap a esports molt pareguts a la nostra modalitat de llargues. A Colòmbia, el joc directe és conegut com a chaza i es juga en camp obert amb les normes molt semblants a llargues. Les dimensions de la pista són de 100 metres de llargada per 10 damplada, i el terra pot ser de ciment, dasfalt o darena. La ratlla del traure està a 10 metres de la ratlla de fondo i hi ha una ratlla central (traquilla) a 45 metres de la ratlla de traure. La chaza o ratlla és la que marca el ritme de la partida.
A lEquador, el joc directe és anomenat pelota de guante i a partir dels anys 60 començaren a usar una pilota menys pesada, denominada de viento. La pista és una superfície de terreny de forma rectangular de 100 metres de llargada per 810 metres damplada, amb una pedra al traure de 40 per 35 centímetres (botero).
Pel que respecta a la península Ibèrica, se sap que es va jugar al joc directe per tot arreu però aquest decau durant els segles xviii i xix i únicament es manté al País Basc, al País Valencià i a lilla canària de Lanzarote.
De tots els vells jocs directes bascos (bote luzea, mahi yohoa, laxoa i rebote) al trinquet (paxaka) només es manté el laxoa, que és lhereu del bote luzea. Únicament es manté a les valls de Baztan i Maldaerreka, així com en certs pobles limítrofs dIparralde on actualment hi ha diverses associacions que estan intentant recuperar-lo. Les mesures són variables i oscil·len entre 60 i 80 metres de llargada per 12 a 20 metres damplada. Hi ha sempre una paret al fons (rebote) i també poden tenir parets laterals. Empren diferents tipus de guants en funció de la posició: Arroiz (baix) i Irurita (dalt). Respecte al rebote, és un joc directe: el camp mesura al voltant de 100 metres dividits en dues parts, una de 30 metres i laltra de 70. També es juga a ratlles (arraia) a la localitat guipuscoana dUsurbil.
Un cas especial és el pelotamano, que no se sap com arribà a les illes canàries i que actualment es juga a lilla de Lanzarote, tot i que no es descarta que shaja pogut jugar a altres illes. És un joc directe sobre terra batuda i té un impressionant grau de similitud amb les llargues. Fins als anys 30 del segle xx tenia gran popularitat; en lactualitat només es juga en alguns pobles de lilla de Lanzarote. La pista té entre 6070 passes de llargada per 89 damplada. Hi ha una falta a unes 3035 passes.
Al País Valencià apareix amb els cavallers de la conquesta. No vol dir això que no hi haguera manifestacions anteriorment com a conseqüència de la dominació romana, segons diu Alberto Soldado en el seu llibre Joc de pilota (1998). La seua pràctica i popularitat sestenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova, emulant els metges clàssics, el recomanava al rei Jaume II el 1305) fins a la noblesa, la cúria, el poble i els menuts de cada carrer. Però la castellanització de la societat valenciana durant els segles posteriors (des del xvii endavant) va fer perdre, com ja havia passat a la resta de la Península, linterès pel joc de pilota entre les classes nobles i burgeses, el qual fou dirigit cap a altres entreteniments afrancesats de lèpoca (com lhípica, el billar, els naips, etc.), de manera que la pràctica del joc quedà restringida al poble, de forma exclusiva. Daquesta època tenim el quadre de José Bru Albiñana, Joc de Pilota:
No es estrany en una entrada vore al retor asentat en companyia del metje y altres cárrechs oficials, com per eixemple lalcalde, el mestre i el escolá, tots esperant la partida que ja tarda a escomençar (Palanca Hueso: 1908).
Malgrat loblit que pateix per part de la noblesa, el joc de pilota en les seues diferents modalitats es manté molt viu en el poble. La pilota era i és motiu de festa i les festes eren i són motiu de fer partides de pilota. Són famosos en aquesta època els desafiaments entre pobles i comarques que reunien gran quantitat de persones i que duraven, en alguns casos, alguns dies. Per tot el territori valencià es jugava a pilota al llarg. No existia una reglamentació oficial però les normes bàsiques eren ben clares i, a aquestes, safegien les normes que acordaven els jugadors abans de cada partida. El joc era viu però començava a perdre força i a entrar en la senda de labandonament i desconeixement. A les acaballes del segle XX, amb lentrada al nostre país dels esports anglosaxons (futbol, bàsquet, handbol, etc.), les diferents formes de construir els edificis, labandonament del carrer com a espai desbarjo per a ser un lloc de trànsit i de vehicles, amb locupació dels carrers amb nous elements urbanístics, van retrocedir la influència i la popularitat de la pràctica del joc de pilota. El joc a llargues, així com el joc de pilota en general, es trobava en un moment en el qual molta gent el desconeixia o el trobava una manifestació folklòrica, de gent de poca cultura. A més a més, com ja hem dit abans, ja no era lúnica manifestació doci (el futbol i altres esports li guanyaven terreny) i a les festes majors hi havia més alternatives en forma de celebració. A molts pobles es deixa de jugar i ja només és record dels majors. Es passa de veure els xiquets amb la pilota de badana o vaqueta a les mans, a veurels amb el baló de futbol o inclús de bàsquet. Sols hi ha alguns pobles que continuen amb la tradició de fer partida de pilota els dissabtes o diumenges i, com a molt, a les festes dels pobles encara hi ha algun desafiu que va anunciat al diari o es passa de boca en boca entre la gent de mitjana edat o els majors.
No obstant això, comença a revifar a finals del segle xx com a resultat del procés autonòmic valencià i de laparició de la Federació de Pilota Valenciana, els quals impulsen activitats de formació i competicions de clubs i escolars del nostre esport a un nivell que abans no es tenia. En aquella època la modalitat de llargues es va reduir a manifestacions esporàdiques i només es jugava periòdicament a pobles de lHorta o de les comarques meridionals.
És en aquest context quan apareix el primer torneig a nivell de clubs. Lany 1979, gràcies a un gran aficionat i jugador, que encara ara amb més de 70 anys, continua jugant totes les setmanes a llargues, Francisco Cortell. La majoria de la informació a partir dara lhe extreta del llibre 25 anys de la lliga de pilota valenciana, també, com no, dAlberto Soldado, així com de testimonis orals i de la meua pròpia experiència. Doncs bé, aquest home va aconseguir, després de molts entrebancs i problemes, lorganització dun torneig a Polop entre els següents municipis: Benimantell, la Nucia, lAlfàs del Pi i Polop. Va guanyar el torneig lAlfàs del Pi, però, a part del guanyador, shi crearen les bases per continuar amb un altre torneig lany següent, el qual va passar a denominar-se Campionat comarcal Marina Baixa de llargues. En aquesta ocasió el campió va ser Altea. Però cal dir que va ser la primera vegada que es van escriure les normes de participació i de competició. Hi participaren 12 equips i totes les partides es van jugar a la Nucia. Lany 1981 augmentà el nombre de participants i samplià el territori, de manera que el torneig es denominà de les dues Marines i shi establí un calendari de partides entre març i juny. Aquest mateix any, entre agost i octubre, sorganitzà un altre torneig dàmbit valencià i patrocinat per la Diputació dAlacant, en el qual hi havia dues categories i un total de 18 equips. Lany següent, el torneig sanomenà Torneo Costa Blanca i és el poble de la Vila lencarregat dorganitzar-lo. Hi participaren un total de vint equips organitzats en cinc grups.
Al remat, el 28 de desembre de 1982 es convoca una reunió entre la FPV i el diputat provincial de la Diputació dAlacant, per promoure la pràctica del joc de pilota a llargues. Per a la qual cosa es crea una Junta rectora que sencarregarà dorganitzar les bases i tota la infraestructura per tal de poder jugar anualment una lliga de llargues, així com nhi havia daltres modalitats. Aquesta Junta va treballar per poder tenir tots els elements necessaris per poder organitzar una Lliga: reglament, pressupost, patrocinadors, material, uniformes, equips, etc. De manera que al cap de tres mesos es va convocar una assemblea extraordinària per poder donar oficialitat a tota lorganització i començar el que seria la 1a Lliga a Llargues dAlacant. En aquesta ocasió, hi participaren 23 pobles amb 37 equips dividits en dues categories més la de juvenils. La notícia va aparèixer als mitjans de comunicació i durant tres mesos es va reviure la presència de la pilota per tots els carrers de tots els pobles participants com feia temps que no ocorria (com és el cas de Petrer, on feia 25 anys que no es jugava a pilota al carrer), així ho constata el diari Información de lèpoca. Per poder començar la 2a Lliga, saprova un reglament i se li dóna importància al marxador de la partida, el qual ha de conèixer i interpretar el reglament per poder garantir el bon funcionament de la partida. Una altra norma important és lobligatorietat destar federat per poder jugar la Lliga. En aquesta ocasió, hi ha discussions entre la Junta de la Federació i la Diputació, ja que aquesta segona no volia patrocinar la Lliga si no era ella lorganitzadora i la intenció de la Junta era que tinguera un àmbit territorial valencià. A la fi es va arribar a un acord i la Diputació va seguir organitzant i patrocinant la Lliga. Aquell any es va fer un acte de cloenda a Murla, on es reuniren quasi 500 jugadors dels 62 equips participants. Aquest any les ressenyes de premsa augmenten així com augmenta la seua popularitat perduda en les dècades anteriors. Lany següent torna a haver-hi polèmica sobre lorganització del campionat ja que hi havia dues juntes, una provincial depenent de la Federación de Pelota a Mano i una altra dàmbit valencià com a conseqüència de laparició de la Federació de Pilota Valenciana, diferent de lespanyola, que reclamava lautoritat de lorganització de la Lliga. Al remat, la Generalitat va intervenir i va donar suport a la Junta territorial, que organitzà la Lliga. Aquesta mateixa Junta va aprovar un nou reglament que millorava i ampliava lexistent fins aleshores. A partir dací, cada any sha organitzat una lliga que, encara que es diga dAlacant, el seu objectiu és estendre la seua territorialitat tant com es puga. Des de lany 1983 fins a lany 1991 també hi va haver Lliga de llargues a les comarques de València, però per diferents motius es va deixar de fer. Cal dir que durant aquesta època hi havia un enfrontament final entre el campió de la lliga de llargues dAlacant i la de València. Actualment, hi ha diferents trofeus organitzats per Ajuntaments com Nàquera, Alfara del Patriarca o Godella, però ja no existeix lorganització duna lliga com abans dels anys 90. Quan es va deixar de fer la lliga a València, algun club, com és el cas dOntinyent, va estar participant durant quasi 10 anys a la lliga dAlacant. També tenim un altre cas, el de Meliana, que també va participar-hi un any.
Un any clau fou el 1985, ja que saprova un nou reglament que va assentar les bases del que serà, esperem que per molts anys, el Reglament nou de llargues que ja sha aprovat a lassemblea de la modalitat i que està a lespera de ser ratificat per lAssemblea anual ordinària de la FPV per poder passar a ser oficial. Aquest Reglament, evidentment, conté molts articles comuns a la resta de modalitats però també inclou alguns articles que són específics de la modalitat de llargues, com són (extrets del Reglament) els següents:
Article 4. RECINTE DE JOC
4.2.1. El recinte de joc es marcarà en un carrer per mitjà de tres línies transversals denominades: de servei o banca, falta i quinze. Les línies no formen part del terreny de joc. La distància del terreny de joc potenciarà el joc directe, és a dir, en la primera pilota jugada pel rest, no hi haurà cap obstacle que la faça jugar de rebot.
4.2.2. El recinte de joc, siga carrer natural o pista artificial, tindrà les següents mesures:
SEPARACIÓ ENTRE LÍNIES.
1a de Llargues.
- De la banca a la falta: mínim 35 m. , màxim 40 m.
- De la falta al quinze: mínim 25 m. , màxim 30 m
Nota: Aquestes mesures tindran una tolerància en funció de la tradició i sempre que se sol·licite al Comité de Llargues i Palma i aquest ho autoritze per escrit.
Article 6. LA PILOTA
6.1. La pilota haurà de ser de vaqueta o de badana a elecció de lorganitzador. El Comitè de Llargues i Palma organitzarà la Lliga de Llargues i Palma amb pilota de badana. Si els dos equips es posen dacord podran jugar amb pilota de vaqueta.
6.2. Les pilotes oficials per a la LLIGA A LLARGUES I PALMA són les dAgullent, de Bolulla i Benimantell. El pes de la pilota estarà entre 40 i 42 grams.