Durant el segle xv continuaren les interdiccions, sempre fortament contestades, que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals senorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, den Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien dacudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.
Aquests edificis es van convertir des del final del segle xiv fins al principi del segle xvii en les catedrals dun esport únic, excepcional i en el qual la mestria del jugador havia de combinar-se amb labrivament i lempenta del seu cos. Però la pilota no sols es jugava als trinquets de les famílies il·lustres com hem palesat, sinó que era, també, patrimoni de llauradors i de jornalers, de joves i dartesans, de comerciants i dobrers, i tingué als carrers i a les places de cada poble el seu lloc de trobada i desbarjo. Els múltiples problemes socials i econòmics que va patir lantic Regne de València dels inicis del segle xviii (com lexpulsió dels moriscos, la crisi econòmica, la guerra de Successió, la pèrdua dels Furs, la decadència de lhegemonia política espanyola a Europa i lassot barbaresc sobre les viles costaneres, entre molts altres) van ocasionar greus problemes per al conjunt de la societat valenciana i per a la classe dirigent, la noblesa.
Va ser llavors quan la pilota va canviar de mans i va ser el jovent dels pobles qui es va encarregar de mantenir-la viva. Això va suposar també un canvi descenari: ara serà el carrer, essencialment, qui allotjarà lesport valencià més ancestral i, a més a més, recaurà sobre els més pobres i necessitats la tasca de mantenir viva la flama sagrada. Els segles xviii i xix van ser molt durs, però la pilota valenciana va aconseguir sobreviure a tots els daltabaixos i des de 1868, amb la inauguració del trinquet de Pelaio, duna manera lenta però contínua, el joc de pilota va saber recuperar gran part del terreny perdut.
Tot seguit, les tres darreres dècades del xix i les dues primeres del xx van representar una etapa de glòria. Es van construir desenes de trinquets als pobles i es van continuar jugant milers de partides. En aquest escenari, a tall dexemple, la ciutat de València disposava de moltes més instal·lacions dedicades al joc de pilota que en lactualitat. Després, va esclatar la Guerra Civil, que va causar danys enormes al poble valencià en tots els ordres i també al joc de pilota, que va eixir ferit de la màxima gravetat de la contesa fratricida. La dictadura del general Franco, la imposició per decret llei del castellà (no oblidem que el valencià ha sigut sempre la llengua daquest esport), els canvis socials i econòmics (es passa duna societat agrària a una dindustrial amb modes de producció diferents), la desídia de les autoritats, així com les transformacions urbanístiques de les ciutats i dels pobles van contribuir que aquest joc travessara una situació summament crítica.
Tanmateix, des de 1974, però més especialment amb larribada de la democràcia, determinats elements conviden a loptimisme. Des daquest moment molts ajuntaments valencians opten per recuperar la pràctica de la pilota valenciana com un dels seus senyals didentitat més preats. A més a més, cal emfatitzar la irrupció de la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor, el Genovés, que és considerat el millor pilotari de la història, capaç dalçar passions als trinquets, la qual cosa va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta. Duna manera lenta però sostinguda, els mitjans de comunicació començaren a prestar una creixent atenció. Així mateix, poden destacar-se les figures dincombustibles periodistes com ara Llorenç Millo, Miguel Ángel López Egea, Josep Lluís Bausset, Paco Durà o Alberto Soldado. A més a més, és significativa laposta decidida que va fer en aquell moment la televisió pública valenciana a favor de lesport valencià per antonomàsia. Daltra banda, i de manera paral·lela, la Federació de Pilota es deslliga de lespanyola i shi articulen noves competicions i, a poc a poc, entraran patrocinadors i els contactes internacionals seixamplaran per nombroses regions dEuropa i de Llatinoamèrica, on es practiquen modalitats de pilota a mà semblants. Làmbit acadèmic també socuparà de la pilota amb la celebració dun congrés mundial promogut per lexpresident de la Federació de Pilota Valenciana, Víctor Iñúrria, principal valedor de bona part daquells grans canvis.
El Genovés, un pilotari de llegenda que ha transcendit les fronteres valencianes (Arxiu Levante EMV).
Per tant, a partir daquesta nova situació, ens trobem davant dun moment de màxima alegria, ja que amb la seguent publicació es completa un important buit sobre la bibliografia esportiva del joc de pilota el que permetrà divulgar la seua riquesa lúdica, etnològica i social, tot i afavorint també que qualsevol persona interessada puga apropar-se duna manera més directa i senzilla a aquest univers.
Cal no oblidar que parlar de la pilota valenciana produeix un enorme respecte. Duna banda, perquè ens connecta amb els nostres orígens, amb la nostra idiosincràsia com a poble; de laltra, perquè es continua amb la tasca encetada per il·lustres humanistes o prohoms, com ara Arnau de Vilanova, sant Vicent Ferrer, Marc Antoni dOrellana, Antoni Josep Cabanilles, Francesc Almela i Vives, Enric Valor; pintors com Luis Felipe de Usabal; escultors com Ignacio Pinazo, i molt especialment, també, amb lil·lustrat valencià més universal, Joan Lluís Vives.
Per tant, partint daquests antecedents, lempresa a priori no era senzilla i calia tenir igualment present que la majoria desports ens portaven vora un segle davantatge en aquest sentit, ja que lesport modern naix a la darreria del segle xix.
A partir daquests antecedents cal assenyalar que la present publicació es va gestar i recull les inquietuds i algunes de les iniciatives presentades en diferents reunions i trobades sobre el joc de pilota impulsades des del àmbit universitari a través de la Universitat de València o, en algun cas, per la pròpia Federació de Pilota Valenciana. Shan afegit, nogensmenys, moltes més contribucions i sha convidat a molts més autors i autores per a abordar altres aspectes considerats importants en relació amb el món de la pilota en una nòmina de col·laboradors i col·laboradores forçosament incompleta però que creiem representativa de la varietat dinquietuds i aspectes estudiats en relació amb el món de la pilota valenciana.
Considerant el conjunt de continguts descrits, estimem que la present obra és, per tant, un compendi de les característiques i circumstàncies de la pràctica del joc de pilota; una aproximació rigorosa al seu coneixement basada en la ciència i en els seus preceptes acadèmics; i una obra que dóna moltes de les claus per a desxifrar molts dels codis uns ben visibles, altres vetlats qui shi generen al seu voltant per tal dacostar tant a lentusiasta del joc com al lector interessat en els aspectes principals que envolten i caracteritzen el joc de pilota com a pràctica social i cultural.
El bloc 1, La pilota valenciana: pràctica, investigació i projecció internacional, serveix per a introduir i situar el tema objecte del llibre, el joc de pilota com una pràctica lúdica i esportiva amb una llarga història que ha arribat fins al present i que cal conservar, potenciar i projectar al futur.
Alberto Soldado il·lustra la universalitat del joc de pilota, arrelat i practicat en diferents modalitats arreu del món, universalitat que contrasta tanmateix amb el seu caràcter popular i autòcton, tret que si bé constitueix part de la seua essència, dificulta la unificació de criteris i reglaments i conseqüentment la seua expansió i generalització de la seua pràctica. Tanmateix descriu els intents de reconeixement del joc de pilota com a esport olímpic i el procés de recuperació i dexpansió de la pilota valenciana una vegada re-instaurada la democràcia a Espanya.
Víctor Agulló per la seua banda, dona a conèixer els vincles i paral·lelismes de la pilota valenciana amb un altre context geogràfic de referència en els jocs a mà europeus com és el cas de la ballepelote a Bèlgica tot i reivindicant la figura de lhumanista i prohom valencià Joan Lluís Vives, qui va tindre contacte amb ambdós àmbits.
Luis Felipe Castillo Padilla analitza la pràctica del joc de pilota considerat com a una pràctica esportiva moderna que genera una activitat econòmica, i de la qual, per tant, es deriven repercussions tributàries i un tractament fiscal particular. Ens ofereix, per tant, unes interessants observacions a nivell institucional per als clubs i associacions així com per a totes les persones físiques (jugadors, entrenadors, jutges, etc.) relacionades amb el món de la pilota.
Finalment Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud tanquen el capítol descrivint les diferents fonts de les quals disposen els estudiosos per a conèixer i reconstruir la història de la pràctica del joc de pilota, des de les fonts arqueològiques o artístiques als testimonis escrits o gràfics, com la fotografia; per a continuació exposar els resultats dun estudi dinvestigació publicat a la revista Apunts: Educació Física i Esports (2010) que analitza el joc de pilota com a objecte destudi i investigació a làmbit acadèmic, identificant els llibres, els articles de revista i, fins i tot, les tesis doctorals publicades sobre la pilota valenciana que han generat un destacat corpus de coneixement sobre la mateixa.
En el segon bloc es descriuen algunes de les principals Modalitats del joc. Sebastià Giner situa levolució històrica i les característiques del joc de pilota a llargues, la modalitat mare de la pilota valenciana, caracteritzada per la seua pràctica en els carrers alacantins, en especial de la Marina Alta, identificant les diferents modalitats practicades en lactualitat que presenten similituds amb la valenciana tant a Europa com a la resta del món; i descrivint el procés de recuperació daquesta modalitat a ratlles (juntament amb la palma i la perxa) i la creació dun reglament a la dècada del 1980 que va assentar les bases de la seua pràctica.
Víctor Agulló completa la visió de les llargues, parlant de la figura dinsignes pilotaires com Salvador Rodríguez Mut «Bolera» i del Nel de Murla tot i fent referència a una modalitat com la pilota grossa, que esperem en un futur proper puga fruir dun major protagonisme per les seues capacitats i potencialitats motrius i psicopedagògiques.
Carlos Costa situa una altra de les modalitats practicades als carrers, la galotxa, modalitat similar a lescala i corda però practicada al carrer en algunes comarques, descrivint la seua difusió i les característiques i la gestació del reglament que regula aquesta modalitat.
Pasqual Sanchis Moscardó, Pigat II, aborda la pràctica de lescala i corda, la modalitat professional més emblemàtica, exclusivament als trinquets, rememorant els principals canvis en la versió moderna del pilotari.
Finalment, Carlos Parra Mestre descriu la pràctica del raspall, modalitat practicada tant en trinquets com al carrer caracteritzada pel fet que la majoria de jugades es fan per terra, descrivint les característiques que ha de tenir la pilota, la indumentària i protecció necessària i el sistema de puntuació així com les particularitats de la normativa que regula aquesta modalitat.
Al tercer apartat es reflexiona sobre el Lèxic del joc de pilota. La llengua, a banda de la seua funció comunicativa, és un dels elements per excel·lència que identifica la cultura i la història dun poble. El valencià i la pilota valenciana conformen un binomi indissociable que sha anat enriquint i modelant mútuament al llarg del temps. La pilota valenciana ha desenvolupat en la llengua valenciana, un lèxic propi per a descriure tots els elements i característiques del joc, però també la seua pràctica ha generat tot un conjunt dexpressions que han passat a formar part de la parla quotidiana i tot això ha quedat reflectit en la toponímia i lonomàstica a través de noms de carrer o malnoms de jugadors.
En primer lloc, Recaredo Agulló Albuixech analitza la presència del joc de pilota valenciana en diferents diccionaris, identificant ja la presència dun conjunt destacat de termes en el Tesoro de la Lengua Castellana de Covarrubias editat el 1611, testimoni indirecte de la importància que tindria el joc en eixa època. També reivindica que institucions com la Real Academia de la Lengua (RAE) al igual que incorporen els neologismes esportius procedents daltres països també incorporen al seu corpus el lèxic dels esports tradicionals daltres àmbits geogràfics estatals, com ara alguns dels principals termes de la pilota.
La filòloga de Vilallonga de la Safor Àngels Sendra Morant, que també ha exercit de correctora lingüística de molts capítols daquesta obra i a qui volem agrair des de les següents línies el seu encomiable esforç, presenta un estudi onomàstic dels malnoms actuals dels pilotaris, constatant la tendència a la seua reducció o, en tot cas, a lús de noms de pila o de cognoms, reivindicant-ne la seua vàlua i la importància de la seua preservació.
Joan Antoni Gregori Márquez introdueix lús de la toponímia com a font històrica per a testimoniar la pràctica del joc de pilota, en molts casos en poblacions en les que fa molts anys que va desaparèixer, reflexionant al voltant de la vinculació daquests topònims amb altres construccions, característiques o elements de les trames urbanes.
Finalment, Josep Lluís Doménech Zornoza descriu la iniciativa de lAcadèmia Valenciana de la Llengua amb la col·laboració de la Federació de Pilota Valenciana i altres persones i institucions mencionades en la contribució per a la publicació en la seua col·lecció de Vocabularis del Vocabulari del joc de pilota, referent normatiu que recull més de mil paraules i locucions relacionades amb la pràctica del joc de pilota, aprofundint i completant el treball precedent amb el mateix títol publicat per Gabriel García Frasquet i Frederic Llopis Bauset.
El bloc quatre socupa de La presència de la pilota valenciana a làmbit educatiu. Precisament, un dels aspectes essencials per a assegurar que el joc de pilota siga una pràctica lúdica o esportiva viva i que es puga projectar cap al futur, passa per potenciar la seua presència a làmbit educatiu. En aquest apartat es presenten diferents experiències didàctiques i reflexions de futur basades en el joc de pilota.
En primer lloc, Manolo Conca, Jordi Naya i Vicent Martínez presenten una programació didàctica destinada al segon cicle de la ESO, en concret per a lassignatura optativa que porta per títol: «Cultura popular motriu (pilota valenciana)». El seu objectiu és incrementar entre els seus alumnes els elements socioculturals que aporta el joc de pilota a la societat valenciana. Temes com ara levolució històrica, les modalitats, la salut, les instal·lacions, els materials, i, al remat, el fet de considerar el joc de pilota com lesport de tot un poble són els eixos cardinals daquesta optativa que estructuren i desenvolupen en diverses unitats didàctiques.