En aquest sentit, Josep Congost i Timoner en la seua contribució fa una reivindicació del carrer com a espai del joc i de la pràctica del joc al carrer com a mecanisme de sociabilitat. Cada carrer, amb les seues particularitats (pendent, longitud, immobles i altres elements urbans) aporta uns dels trets essencials del joc de pilota (i especialment en el cas del joc a llargues), com és la singularitat i caràcter únic i diferenciat de cada carrer com a espai del joc.
Sergi Durbà i Cardo ens convida a una reflexió profunda al voltant del que ha sigut el passat recent de la pilota i levolució del joc al llarg dels últims 30 anys, en la que ha patit una revolució massa accelerada duna pràctica que potser no estava preparada per a aqueixa revolució o alguns aspectes de la mateixa. I és que obres faraòniques o nous i flamants trinquets abandonats a la seua sort en pocs anys, un tractament mediàtic amb experiments televisius fallits amb la pretensió de difusió massiva dun esport que probablement no sadapta a aqueixa concepció, són aspectes sobre el que és fonamental reflexionar. Aquesta reflexió, determinant el que és i el que es vull que siga el món de la pilota i tot el que lenvolta, es fonamental per a determinar què sha de projectar cap al futur.
Eugènia Ros reivindica la importància de conèixer la pilota per a valorar-la, respectar-la i conservar-la. En aquest sentit, exposa alguns dels valors humans del joc de pilota, com són el contacte directe i la cavallerositat entre els jugadors, companys i rivals, i el contacte directe entre els jugadors i el públic, rememorant el paper igualment important tant dels pilotaris més emblemàtics i representatius com dels aficionats que han fet un impagable esforç per tal dinvolucrar a la gent jove, i per tal de donar a conèixer i recuperar la pràctica del joc als seus pobles.
Ricard Sentandreu Sebastian analitza la realitat social de la pilota reflexionant sobre els principals factors que dificulten la seua normalització com a esport, entre els quals destaca el seu desconeixement, labsència en molts casos dels programes educatius i la manca dinstal·lacions apropiades per a la seua pràctica, aspecte derivat duna insensibilitat i manca de suport institucional.
En el bloc 10, Mirades creuades, tenim dues experiències singulars que ens parlen, en el cas de la contribució dAntonio González Pastelero, de la percepció i vinculació amb la pilota dun valencià allunyat del territori i de les dificultats tant per a practicar el joc com per a seguir-lo com a espectador. I en el cas de la contribució dÁfrica Villanueva Félez, ens aporta un testimoni de la pilota com a mecanisme d´integració social i cultural duna andalusa assentada en les terres valencianes.
També la pilota valenciana apareix vinculada amb el món cultural, creatiu o de ficció a través de poesies o relats literaris, obres teatrals, sèries de televisió o pellícules. Un evocador text obra de lescriptor i enamorat de la pilota i del Camp de Morvedre, en Víctor Durbà i Cardo, deixa constància en el present llibre daquesta vinculació literària de la pilota valenciana.
Finalment, tanquen lextensa aproximació ací presentada a la pràctica del joc de pilota valenciana, diferents visions del joc des de laltre reducte geogràfic de la pràctica del joc a la Península, el País Basc o Euskal Herria. La pràctica de la Pilota Basca, molt més arrelada i amb una gran vitalitat ha de convertir-se en el veritable espill en el que es mire la pilota valenciana. En el bloc La pilota valenciana vista des del País Basc, lerudit Tiburcio Arraztoa analitza les relacions entre la Pilota Valenciana i la Pilota Basca que té en la seua modalitat de bote-luzea que es practica amb la mà nua fonamentalment en alguns indrets dIparralde i a les valls de Baztan i Malerreka a Navarra el seu equivalent en la modalitat de pilota valenciana de les llargues.
El periodista José María Otermin per la seua banda lamenta que els mitjans de comunicació tant del País Basc com del País Valencià no presten una major atenció a llurs modalitats de pilota i destaca la gran partida que va tindre lloc el 1987 a lEder Jai de Benidorm que va enfrontar a Martinikorena front a El Genovés, lúnic pilotari que va ser capaç domplir aquell recinte hui tristament desaparegut.
En darrera instància, Oidui Usabiaga Arruabarrena i Daniel Martos García en la seua contribució reflexionen al voltant del procés desportivització o estandardització dels jocs de pilota, tant en el cas basc com valencià, procés que pot comportar tant aspectes positius, com ara facilitar la seua presència als mitjans de comunicació o la seua implantació a làmbit educatiu, com negatius, ja que aquest procés pot comportar una pèrdua de la diversitat amb la desaparició dalgunes modalitats o dalguns elements identitaris com els desafiaments.
La pilota valenciana, un esport amb una enorme riquesa motriu i cultural així com moltes potencialitats i capacitats pròpies per explotar (Arxiu FPV).
Reflexions de futur
Una obra com la que el lector té en aquests moments a les seues mans resulta molt important tant per al públic general com per a la població escolar, atés que la divulgació dels nostres esports pot contribuir a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Pensem que els valencians tenim la sort i la riquesa de comptar amb dues llengües, així com de disposar dunes pràctiques lúdiques i esportives pròpies que hem de valorar com pertoca i de reivindicar, ja que no són ni millors ni pitjors que les daltres llocs. Així mateix, el coneixement entre lalumnat, com també entre els mateixos practicants dels nostres esports pot contribuir a mantenir i a recuperar, entre altres aspectes, lenorme riquesa lèxica de termes, expressions i frases fetes en valencià, sense oblidar-nos de lonomàstica o la toponímia, fidel reflex de la seua forta implantació social al llarg dels segles.
Als coordinadors daquesta obra ens agradaria acabar amb la felicitació al vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València per la iniciativa de publicar i acostar al gran públic les darreres tendències i les perspectives de futur del nostre esport. Tant de bo en un futur es puga treballar de manera coordinada amb institucions com per exemple la Federació de Pilota Valenciana per tal de col·laborar amb nous projectes de cara al futur. Els documents que aportem a continuació pretenen precisament fomentar les idees i el debat sobre alguns dels reptes més importants que afronta la pilota valenciana en la societat del segle xxi.
Partida de raspall al carrer a Bicorp (Arxiu FPV).
1. Universitat de València.
La pilota al món: unir en la diversitat
Alberto Soldado1
1. Introducció
Lesfera és un dels elements de joc més utilitzat pels éssers humans des de les primeres civilitzacions. Els egipcis practicaren jocs de pilota a mà, els grecs tingueren els seus, de la mateixa manera que els romans. Practicaren jocs de pilota les civilitzacions precolombines i hi ha vestigis daquest entreteniment en diferents llocs dels diversos continents.
Posats a teoritzar sobre la història del joc de pilota, haurem de preguntar-nos a quin joc de pilota ens referim, perquè encara que delimitàrem lestudi als jocs practicats amb la mà, és evident que aquest esport sentén de maneres diferents segons les regions i els continents, i fins i tot segons comarques. Segurament és la conseqüència de no haver afrontat a temps el procés de modernització que suposà, a mitjan segle xix i, especialment, a principis del xx, laparició dassociacions i lelaboració de reglaments competitius, un temps de transició entre el concepte de joc i el desport, entre allò lúdic i allò reglat, i entre allò popular i allò professional.
Tot i que la pilota a mà era el joc més popular i practicat en moltes regions europees i americanes, no fou capaç darticular els mecanismes que permeteren unificar criteris, reglaments i associacions. Prevalgué lesperit dallò autòcton sobre allò universal, dallò particular sobre allò general. Aquesta és la seua essència. I sobre la seua essència es construeix la seua història.
2. Esport olímpic
París organitza els peculiars Jocs Olímpics de 1900. Trobem en la seua programació dos tipus de jocs de pilota: la longue paume, antecessor del tenis, jugat amb raqueta en un parc a laire lliure, i la pilota basca, a cesta i a mà. En les Olimpíades de Londres de 1908 apareix com a esport el Jeu de Paume, jugat en canxa tancada i amb raqueta. Hi fou campió un nord-americà. Aquest esport, com a tal, no ha tornat a aparèixer de manera oficial en uns Jocs Olímpics.
La pilota basca, en les diverses modalitats, aparegué com a esport de demostració en les Olimpíades de Mèxic i de Barcelona. El seu camí cap al reconeixement com a esport olímpic sentrebanca per lessència dallò autòcton, per la seua pròpia història. La pilota basca, professionalitzada, estengué la seua influència en la modalitat de cesta-punta per mig món. Sustentada en les apostes, la seua decadència ha sigut inexorable per no correspondre les inversions amb els grans frontons dun rendiment econòmic esperat. Desaparegueren per a sempre els frontons industrials que sestenien per les principals capitals espanyoles: Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca. També desaparegueren els frontons de Milà, del Caire, de Macau, de Xangai, de lHavana i la majoria dels alçats en terres de Florida.
A Espanya es crea, a mitjans dels anys vint, la Confederació Espanyola de Pilota Basca que derivaria posteriorment en Federació Espanyola de Pilota Basca. En aquest sentit, shi inclouen totes les modalitats considerades pròpies de làmbit geogràfic basc-navarrés. I en aquesta acaben afiliats aquells pilotaris valencians que desitgen posseir una llicència. No tenien una altra opció. La preponderància de la pilota basca, la seua influència en àmbits polítics i la seua major expansió geogràfica reduiran la pilota valenciana a una convidada de pedra en aquesta organització. Així ocorregué fins a la constitució de la Federació de Pilota Valenciana, fa ara 25 anys, a recer de lEstatut dAutonomia de la Comunitat Valenciana. Un quart de segle de vida de lassociació que, recolzada pel govern de la Generalitat, institucionalitza, reglamenta, estructura competitivament, promociona i difon aquest esport considerat com a propi per part dels valencians. La nova Federació organitzarà les modalitats que es conserven vives: escala i corda, llargues, galotxa, raspall i galotxetes, com a jocs directes, i frontó i frares com a jocs contra paret, tots aquests a mà.
Enlluernada per lexpansió internacional de lespectacular cesta-punta, la pilota basca, que considera patrimoni del poble basc tots els jocs de pilota, oblida en el seu camí realitats assentades de jocs de pilota en altres regions europees com València, la Picardia, Flandes, Frísia, la Ligúria, el Piemont, Irlanda, País de Gal·les o Anglaterra. En cadascuna daquestes regions es practica el joc de pilota amb un únic denominador comú: jugar amb la mà, sense cap eina.
Els contactes internacionals són hui una realitat. A Europa, belgues i valencians (amb permís dels bascos) es disputen la supremacia (Arxiu FPV).
A la Picardia, Flandes, Frísia, Occitània, la Ligúria, el Piemont i València hi ha un altre denominador comú: el joc a llargues, duns jugadors enfront daltres, amb la regla de les ratlles valencianes, chaise francesa o vella marxa castellana. Es tracta dun joc que molts volen veure com a successor de la vella feninde grega, segons es dedueix del relleu sepulcral descobert el 1926 en les muralles dAtenes, en el qual sobserva jugadors de pilota en disposició idèntica a la de les modalitats daquestes regions. De fet, la Federació de Pilota Valenciana, en temps de Víctor Iñúrria, adoptà aquest fris com el trofeu que rep el màxim campió del seu esport. Símbol de respecte cap a lantiguitat grega, pensadora, creadora, vocació universal.
3. Lexpansió de la pilota valenciana
Constituïda la Federació de Pilota Valenciana i estructurats i assentats els seus campionats interns, en totes les seues modalitats vives, conscienciades les autoritats locals, provincials i autonòmiques de la necessitat de recuperar i expandir aquest patrimoni cultural i didentitat valenciana, sinicia, a través de la Societat Pilotari de Godelleta, lestabliment de relacions amb altres realitats de la pilota a mà de regions europees i americanes. Presidia aquest club el jove Ramón Sedeño que anys després accediria a la presidència de la Federació. Essència de superació. Estem al setembre de 1992 quan es produeix la primera expedició a terres belgues i la primera trobada internacional amistosa entre jugadors dambdues regions. Són temps en què es multipliquen els clubs, es construeixen recintes adequats per a aquest esport, es divulga en els mitjans escrits i audiovisuals, amb presència en la nova televisió autonòmica. Temps en què una figura de llegenda com Paco Cabanes, el Genovés, segueix alimentant passions i creant adeptes a la causa.
Es descobreix lexistència duna organització creada el 1928, la Confédération Internacionale des Jeux de Balle (CIJB). Amb la força de la joventut creadora es contacta amb les federacions nacionals europees que mantenen una modalitat considerada com la més antiga, la més entroncada amb les expandides per les legions romanes: la feninde grega, el joc a llargues valencià, el jeu de paume francès, la ballepelote belga, la pilota frisona o el pallapugno italià. Els valencians aportaran a lorganització la frescor de la seua natural creativitat. I naix el torneig Cinc Nacions, germen dels campionats dEuropa que es consolidaran a partir de 1994.
Assistim a un generós esforç dautoestima cap a allò autòcton per a compatibilit-zar-ho amb la força de la unitat. No és així el poble valencià, forjat amb laportació de cultures diverses, obert a la grandiositat del seu horitzó mediterrani, però capaç danar més enllà del Nostrum? La pilota valenciana obrirà horitzons estrets i es llançarà a laventura de lexploració atlàntica per a trobar-se amb lessència històrica duna altra simbiosi de pobles, dun altre gresol de cultures.
I allà a les valls andines del Cotacachi, sota la vigilant mirada dels volcans equatorians, al costat de la majestuositat de lEsglésia alçada per missioners espanyols, descobrirà la fusió de jocs dindígenes i mestissos, que mantenen el «quinze i chaza», el traure i el rest, la pilota de cautxú indígena i la mà adobada pel treball agrícola. Pilota i mà, terra i sòl equatorians, elements primaris en la necessitat lúdica. Fusió de races i de cultures, dallò autòcton i dallò universal. Tot a la meitat de la Terra. Daquella expedició descobridora naixerà el Compromís de Quito entre amants del joc arribats des de Mèxic, de lEquador, de Colòmbia i valencians de lArgentina i dEspanya. Sestampa la signatura dintencions un 26 de març de 1996. Història de gents compromeses amb la il·lusió. Patrocina un mecenes valencià, enamorat de la universalitat de Blasco Ibáñez. Essència generosa de renovació. Al setembre daquest mateix any sorganitzava en diverses localitats valencianes el I Campionat del Món amb la presència de set països: Holanda, França, Itàlia, Espanya (amb la seua selecció valenciana), Mèxic, Argentina i Colòmbia.