Això, si més no, és el que vam pensar la nit del 23 al 24 dabril de 2015 quan, acabada lactuació del grup Trocamba Matanusca a Cala Mera dOntinyent en el VI Curs de Cultura Popular sobre Festa Popular i Educació, un alumne desinhibit i ufanós amb veu inconfusiblement cassallera es va arrancar a cantar a cor què vols cor què desitges: Bataller, si vas a lhort, porta figues, porta figues. Mentre tota la colla de joves universitaris reia lenginy i la descaradura daquell estudiant extravertit que recreava amb sornegueria la vella cançó popular i lactualitzava amb el cognom del carismàtic Dr. Alexandre Bataller, director i responsable màxim daquell esdeveniment acadèmic, pensàvem que allò, en efecte, era una autèntica festa: tot un poema amb joc de contrafactum inclòs.
Referències bibliogràfiques
AMADES, J. (1950): Costumari català. El curs de lany, vol. II, Les carnestoltes. La Quaresma. Setmana Santa. El cicle Pasqual, Barcelona, Salvat Edicions 62, 1012 p.
(1951): Folklore de Catalunya: cançoner, Barcelona, Selecta, 1396 p.
BOGATYRËV, P. (1982): La «funcionalità» della canzone popolare, en: Elide CASALI, Letteratura e cultura popolare, Bolonya, Zanichelli, 148-156 p.
BORJA, J. (2013): Erotisme i tabú en les formes picardioses del cançoner popular valencià, en: Anna Francés i Jaume Guiscafrè (ed.), Erotisme i tabús en letnopoètica, Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 189-202 p.
(2014): Papers detnopoètica, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 296 p.
BORREGO, V. i HERNÁNDEZ, G. M. (1999): Els moros i cristians, en: Antonio ARIÑO (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 259-274 p.
CARBONELL, A., ESPADALER, A. M., LLOVET, J., i TAYADELLA, A. (1979): Literatura catalana dels inicis als nostres dies, Barcelona, Edhasa, 538 p.
CASTAÑO, J. (1997): Lorganització de la Festa dElx a través del temps, València, Consell Valencià de Cultura, 138 p.
(2001a): Guia de la representació i Guia de la Festivitat, en: La Festa dElx, Alacant, Patronat Nacional del Misteri dElx - CAM, p. 33-56 p.
(2001b): Aproximacions a la Festa dElx, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 423 p.
COMAS, A. (1972): Els goigs, en: Martí de Riquer i Antoni Comas, Història de la literatura catalana, vol. 4, Barcelona, Ariel, 213-248 p.
FRECHINA, J. V. (2011): La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, València, Acadèmia Valenciana de la llengua, 596 p.
GINARD, R. (1966-1975): Cançoner popular de Mallorca, Mallorca, Moll, 4 vol., (367, 419, 471, 597 p.).
ORIOL, C.(1995): El cançoner nadalenc català al Principat de Catalunya (1853-1951), Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 168 p.
(2002): Introducció a letnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana, Valls, Cossetània, 174 p.
REIG, J. (2011): La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica, València, Institut Valencià de la Música, 570 p.
SEGUÍ, S.(1973): Cancionero musical de la provincia de Alicante, Alacant, Diputació dAlacant, 557 p.
SEGUÍ, S., OLLER, M. T., LÓPEZ, J. L., PARDO, F., i GARRIDO, S. (1980): Cancionero musical de la provincia de Valencia, València, Institut Alfons el Magnànim, 997 p.
SEGUÍ, S., PITARCH, R., LÓPEZ, J. L., i OLLER, M. T. (1990): Cancionero musical de la provincia de Castellón, València, Caja Segorbe Caja de Valencia - Fundación Caja Segorbe, 631 p.
VELA, N. (2009): «Els goigs a través de recursos electrònics», Bid. Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, 23, desembre de 2009. Disponible en http://bid.ub.edu/23/vela1.htm
VICENS, F. (2004): El cant de la Sibil·la a Mallorca, Palma de Mallorca, Documenta Balear, 140 p.
1 Aquest article semmarca en una línia dinvestigació sobre literatura popular catalana que ha rebut finançament del Ministeri dEconomia i Competitivitat a través del projecte de R+D: FFI2015-64128-P.
2 Professor Titular dUniversitat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat dAlacant. Grup dEstudis Etnopoètics. Xarxa dInnovació Geografies Literàries 3.0
3 Per a una primera aproximació a la Festa dElx vegeu, per exemple, els treballs de Castaño (1997, 2001a i 2001b).
4 Sobre el Cant de la Sibil·la a Mallorca, també declarat Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, vegeu, per exemple, Vicens (2004).
5 En paraules dAntoni Comas (1972: 213), Els goigs són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són, doncs, una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva. Prenem la referència dels més de 30.000 goigs documentats de Carbonell et al. (1979: 221). En Vela (2009) es pot consultar un important recull de recursos sobre goigs en Internet, acompanyats de comentaris i notes.
6 Es coneix com el cant de la carxofa la interpretació duns motets que, en algunes localitats de lHorta (Silla i Alaquàs), es fa com a cloenda de la processó (Frechina, 2011: 38; Reig, 2011: 372). Quant al cant de laurora, es canta a trenc dalba, recorrent els carrers de la població, a fi de despertar els parroquians perquè assistisquen al rosari (Frechina, 2011: 38).
7 Sobre el cançoner nadalenc català, vegeu lestudi dOriol (1995) a propòsit del cas concret dAndorra. En làmbit valencià Reig (2011) inclou un subapartat sobre Arguilandos i nadales (p. 364-369) dins lextens capítol Els gèneres de la música tradicional i folklòrica valenciana (p. 187-467).
8 Carbonell, Espadaler, Llovet i Tayadella (1979: 225).
9 Vegeu, sobre les cançons valencianes de Pasqua, les consideracions de Reig (2011: 349-352).
10 En Borja (2013: 199) ja observàvem que un dels cicles més productius de la poètica popular valenciana, el de les «cançons de Pasqua», és particularment propens a la picardia eròtica. No debades, la Pasqua (amb l'atàvic ritual de la mona, indestriable de les excursions i els jocs adolescents i juvenils) és una festivitat que se celebra a la primavera incipient: precisament el període amb major efervescència dels instints, els delits i els sentits. Els berenars de la mona de Pasqua han estat tradicionalment un pretext per a laparellament, el nuviatge i el festeig; i les cançons típiques d'aquest temps de gaubança sensorial i sensual ho reflecteixen en els temes, les lletres i la joia melòdica. Amades (1950: 914) també explica: A València, la mona de Pasqua no comprèn sols el pastís tradicional concretament, sinó làpat que hom va a fer als afores dels nuclis urbans []. La berenada sol acabar amb ballarugues i comporta festeigs i prometatges.
10 En Borja (2013: 199) ja observàvem que un dels cicles més productius de la poètica popular valenciana, el de les «cançons de Pasqua», és particularment propens a la picardia eròtica. No debades, la Pasqua (amb l'atàvic ritual de la mona, indestriable de les excursions i els jocs adolescents i juvenils) és una festivitat que se celebra a la primavera incipient: precisament el període amb major efervescència dels instints, els delits i els sentits. Els berenars de la mona de Pasqua han estat tradicionalment un pretext per a laparellament, el nuviatge i el festeig; i les cançons típiques d'aquest temps de gaubança sensorial i sensual ho reflecteixen en els temes, les lletres i la joia melòdica. Amades (1950: 914) també explica: A València, la mona de Pasqua no comprèn sols el pastís tradicional concretament, sinó làpat que hom va a fer als afores dels nuclis urbans []. La berenada sol acabar amb ballarugues i comporta festeigs i prometatges.
11 Sobre els Moros i Cristians i les ambaixades vegeu, per exemple, Borrego i Hernández (1999). Aquests autors no sestan dafirmar: Quant a les ambaixades, en principi crida latenció, a més del deslligam entre el valencià, parla comuna de la majoria dels festers, i el castellà en què majoritàriament estan redactades, la gran quantitat danacronismes de què estan plenes (1999: 270). El conjunt del volum en què sinscriu aquest treball, dirigit per Antonio Ariño, és una obra de referència sobre les freqüents i fèrtils vinculacions entre teatre popular i festa en el context valencià.
12 En Borja (2014: 51-52), comentant aquests capítols del Llibre dels fets, ja subratllàvem que la cessió de València es produeix com a conseqüència dun simple pacte entre el rei cristià i el rei moro Çaen. I hi raonàvem: Si la conquesta de València amb totes les disputes consegüents és, com se sap, el referent a què remeten les arreladíssimes festes valencianes de moros i cristians, els parlaments entre els missatgers àrabs i el rei Jaume I aporten una base històrica per a les actuals ambaixades: uns actes que, juntament amb les desfilades, integren el nucli central de les referides festes populars de moros i cristians. A fi de comptes, les ambaixades semblen rememorar aquelles iniciatives diplomàtiques que tant de pes específic van tenir en la successió dels fets.
13 Sobre el cant destil i les albades vegeu, per exemple, Frechina (2011: 61-92) i Reig (2011: 243-287).
14 http://www.canpop.org.
Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics
Tatiana Jordà Fabra1
1. Introducció
El mestre del Segle XXI senfronta a una realitat que canvia vertiginosament amb la incommensurable quantitat dinformació que ens proporcionen internet i les xarxes socials. Ha dencarar un entorn general de crisi, on el valor de la cultura decreix i leducació té reptes com la globalització, la multiculturalitat, el canvi constant com a element generador dinestabilitat o la desafecció dels ciutadans per les institucions. Llavors, què ha de ser lescola en aquests moments? Només un lloc que integre laprenentatge de llengües, noves tecnologies i que proporcione lalfabetització informàtica tan demandada pels pares i defensada pels plans destudis? No oblidem que lescola hauria de ser també un espai on aprendre a conéixer i créixer en el nostre entorn cultural. És un món gran i sense fronteres, per això, precisament, necessitem arrels que impedisquen que ens perdem. A més a més, crear ciutadans del món oberts i respectuosos amb les tradicions dels altres passa pel coneixement, la valoració i el respecte per la cultura popular pròpia. I quina millor forma de connectar als nostres alumnes amb lunivers que els envolta que lample i ric ventall que ens proporciona la cultura popular relacionada amb les festes del nostre calendari. Si lescola ha de ser també un entorn lúdic i un lloc on gaudir, sembla clar que la festa és leina perfecta perquè els nens gaudisquen mentre aprenen.
Però el mestre no pot limitar-se a ser un transmissor de coneixements que explique el simbolisme de les Falles o dels Correfocs sinó que ha de ser un mediador entre les manifestacions culturals i els nens, un agent que aconseguisca animar els infants i despertar el seu interés pel món festiu que els envolta. Com aconseguir-ho? Pensem que les manifestacions literàries i, més concretament, les manifestacions teatrals que formen part daquest teixit festiu propi valencià són perfectes per als nostres propòsits. A més de constituir un ric patrimoni cultural sempre en perill de desaparició, creiem que el mateix caràcter de joc inherent al fet teatral el converteix en laliat perfecte per a enganxar els nens a aquestes tradicions. Daltra banda, podrem comprovar com el treball dels elements teatrals de la festa ens proporcionarà una quantitat enorme de possibilitats didàctiques per a desenvolupar habilitats i despertar sensibilitats només accessibles a través de les vivències que proporciona el drama. Altres models educatius com ara langlosaxó (el qual és tradicionalment de caràcter més pragmàtic) o els primers models densenyament superior europeus mostren molt més interés tant pel teatre quant als continguts com pel que fa a lensenyament del fet teatral i a la utilització de tècniques teatrals dintre de laula. Els infants aprenen experimentant, sentint i, en bona part, jugant.
Per què hem de conformar-nos amb una escola que isca una vegada a lany a veure una obra de teatre i que faça una representació nadalenca? És un contacte escàs i estrany amb el teatre, que no fomenta lestima i el respecte per una manifestació social ancestral. Tot i que els nens comencen a desenvolupar-se imitant i actuant, paradoxalment, quan arriben a lescola on la tasca fonamental és aprendre, nosaltres anem allunyant-los a poc a poc deixa acció. Els seiem en la cadira i, a mesura que van creixent, lúnica cosa que han de fer és escoltar.
Volem una societat demprenedors però no ensenyem a fer ni a sentir ni a pensar ni a reflexionar. Tot això podem recuperar-ho incloent el teatre a les activitats escolars diàries, fent que el teatre vaja a lescola i no lescola al teatre. Volem ensenyar a estimar la tradició donar valor a la cultura pròpia i aliena, volem un ensenyament més pràctic i volem gaudir ensenyant i aprenent. Per això, les expressions teatrals que formen part de les diverses manifestacions festives són valuoses pel mestre que vulga endinsar-se en aquest viatge. Passem, doncs, a identificar els elements teatrals essencials que trobem al gruix de les nostres festes, els tipus de propostes didàctiques que poden desenvolupar-se sempre apuntant als xiquets com a agents protagonistes, així com els objectius generals i específics que assolirem amb aquestes.
2. Elements teatrals de les festes valencianes
En primer lloc, cal atendre a la definició de teatre allunyada de la tradicional i pesada perspectiva filològica del teatre com a gènere literari i més propera a una altra més actual i ampla que pense el teatre com a pràctica escènica o espectacular que pot tindre text o no. Aquesta doble vessant espectacular i literària ens donarà una visió molt més oberta de quins elements teatrals fan palesa la vinculació entre teatre i festa i que, com diuen Adelantado i Sirera (1999: 20):