[] arrenquen del camp comú de lespectacularitat per arribar a atényer en algunes èpoques (com la medieval precisament) una importància essencial en tant en quant el teatre esdevé una part de la festa, quan no una conseqüència directa daquesta, val dir: una teatralització de determinades cerimònies de les quals integren el conjunt festiu.
També Ariño i Gómez (1988: 194) encerten en assenyalar que quan fem festa no estem deixant de fer teatre, ans al contrari, és justament allò que busquem: teatralitzar la vida, i continuen afirmant que lautèntic teatre esdevé festa, és festa. De fet, moltes de les festes valencianes com ara les Falles o els Moros i Cristians poden considerar-se estructuralment i en conjunt una dramatització. Pel que fa a les Falles, podem trobar les diferents parts del drama perfectament diferenciades des dun començament amb la Crida fallera fins a lapoteosi final o punt àlgid que és la Cremà. Com manifesten Vicent Borrego i Gil-Manuel Hernàndez (1999: 328): lacció del foc satíric, en tant que ritual dajusticiament dut a terme pel teòric poble sobirà, suposa lacte final duna representació. Cal recordar que ja entre 1850 i 1900 predominava la falla escenari o falla teatral, que constava de dos blocs o cossos: el primer, un políedre quadrangular, hexagonal o octogonal, formava lentaulat i el segon estava format per les figures que representaven lescena destinada a cremar-se. La disposició de la falla recordava un escenari sobre el qual es representava una escena dramàtica i, fins i tot, els versos explicatius reproduïen diàlegs entre els ninots.2 La influència del teatre és, doncs, innegable.
Però, atenent a la doble vessant teatral de la qual parlàvem, veurem que hi ha elements purament espectaculars i altres textuals o literaris, que poden ser escenificats o que formen part de la festa. Presentem a continuació els que considerem més estesos i interessants de cara a la realització de projectes escolars.
Representacions en forma de processons, desfilades i cercaviles civils: Tot i que normalment tenen una finalitat didàctica religiosa, nosaltres podem aprofitar-les per a lensenyament en valors. El simbolisme que ens proporcionen els distints components que conformen aquestes manifestacions resulten recipients perfectes per tal de fer entenedors els continguts que volem ensenyar. Les parts de les processons que les converteixen en pràctiques teatrals són:
Els actors: participants que festegen una celebració o encarnen personatges (normalment simbòlics), com ara els Pecats Capitals en el cas del Corpus. Aquells que hagen de representar un paper hauran de vestir la roba adequada i, per descomptat, actuar de forma correcta. Per exemple, no és el mateix fer de Moma que de Diable. Hi haurà personatges representats per estatuetes, imatges o ninots, els quals també formaran part del dramatis personae (les Verges i els Sants a les processons religioses, o els Gegants i Cabuts).
Lacció: acompanyar un pas caminant, representar danses, cantar, fer parlaments i petites escenificacions. Moltes de les accions es repetiran al llarg de la processó fent parades durant el recorregut perquè el públic no es menege i puga seguir tota lobra.
Lespai i lescenari: lacció transcorrerà pels carrers, tenint un punt darribada, que podrà ser lesglésia o una plaça. Litinerari shi troba perfectament definiti és significatiu. Lescenari està decorat en moltes ocasions pels veïns o pels membres de les confraries i associacions, que sencarreguen de posar llums, flors, palmes, banderes i estendards penjant dels balcons.
El temps: el temps extern estarà definit pel trajecte i per les accions que calga realitzar. El temps intern de lespectacle pot avançar o no en la mesura que presente diverses escenes o actes com en la Passió.
Latrezzo: serà un element de gran importància a les representacions i, fins i tot, té un significat simbòlic, ja que acaba de configurar lespai i assenyala o fa més reconeixibles els personatges i la idea que es vol representar. Quant al Corpus, tenim les Roques o les Tarasques; en el cas de qualsevol processó, els ciris.
Lacompanyament musical: les cançons, la música de banda o popular (tabalet, dolçaina, etc.) confereixen el caràcter a la processó i canvien en funció de la tipologia de lacte (la música no és la mateixa en la processó del silenci que en la de les palmes o que en una desfilada del Carnestoltes) i, inclús, pot canviar depenent del moment del trajecte.
Peregrinacions i romeries: són diferents encara que sassemblen. Les primeres estan sota el control eclesiàstic i no així les romeries. Per això mateix, mentre a aquestes últimes predominen els actes lúdic-festius, a les peregrinacions predominen els actes religiosos. El concepte de fer una passejada amb una significació cultural concreta però amb un caràcter informal, li dóna al professor una altra opció de fer classe fora de laula. Podia plantejar-se, per exemple, una peregrinació a casa de Blasco Ibàñez delineant una passejada per la platja o completant un circuit urbà.
Danses i balls: elements variats i festius que poden incloures dintre i fora de laula, i com activitats úniques o programades dins duna representació més complexa. Moltes vegades els trobem dins de les processons religioses, cíviques o cercaviles. Solen tindre la seua pròpia coreografia, un vestuari prou estricte i formar part del catàleg de les danses regionals. També poden ser danses simbòliques amb un significat únic (Dansa al·legòrica de la Moma) o danses locals pertanyents a una festa tradicional. En eixe cas, la coreografia i les indicacions de vestuari passen de generació en generació. També trobem els balls com un element més de gaudiment dins del conjunt de la Festa, on els participants tindran més llibertat dexpressió.
Cançons: normalment sí que hi ha testimonis escrits perquè solen tindre interés literari. Pot tractar-se de peces anònimes de creació col·lectiva o individual, versificades i amb voluntat estètica. Seria el cas dels gojos o lloances a la Verge o al patró de la festa. També hi ha composicions populars més o menys espontànies, algunes de caire religiós però lúdic, altres de caràcter satírico-burlesc o les nascudes amb motiu de les rondes com és el cas de les albades.
Pregons, crides i proclames: També sol haver testimoni escrit i poden ser comparables als actuals cartells teatrals on es comunica des del programa de la festa fins al recorregut duna processó, cercavila o cavalcada. Són interessants les figures dels pregoners i dels mantenidors, que hauran de dur a terme la seua tasca duna manera predeterminada. Pel que fa als textos, moltes voltes ja tenen una estructura fixa o són invariables. Altres vegades hi ha espai també per a loriginalitat, com ara la Crida de les Falles, on lobjectiu és aconseguir que els ciutadans participen en la festa.
Llibrets: És, segurament, lelement literari més estés arreu del teixit de festes i els seus orígens lacosten al teatre. En ells sacostumava a publicar els textos teatrals que anaven a escenificar-se, per exemple en Falles, i feien la funció de programa de mà en el qual també es presentava als actors principals de la festa: regines de les festes, corts dhonor, organitzadors, el dramatis personae de les representacions Tradicionalment, contenen creacions originals dels participants en les distintes categories de concursos, que ens recorden les primitives justes poètiques. I, per últim, no poden faltar al llibret els principals textos escrits, aquests normalment invariables, com ara les distintes cançons o himnes que formaran part de la festa.
Però hi ha també alguns components festius que són obertament teatrals i que podríem classificar segons la seua temàtica: el teatre devot, el profà i lhistoricista (Ariño i Gómez, 2012).
El primer segueix el calendari i representa dins lesglésia, al carrer o a qualsevol centre cultural escenes del Cicle Soteriològic Cristià (teatre nadalenc, teatre popular del Carnestoltes, la festa del Corpus, la Setmana Santa o el Misteri dElx) i del Cicle Santoral (La festa de Sant Antoni Abat, Els miracles de Sant Vicent o els Angelets dOntinyent). Aquestes pràctiques normalment són de caràcter amateur i poden estar representades per persones o per titelles si el públic és infantil. Habitualment, hi ha un text establert que cal respectar, sobretot en el cas dels trops o miracles, on la doctrina no permet una eixida del guió.
Quant al teatre profà, destaquen els sainets representats per les comissions falleres o lanomenat Teatre faller. Fortament caracteritzat per ser una manera de fer teatre, tòpica, superficial, poc rigorosa, plana pel que fa als continguts i de les propostes escèniques (Sirera, 1977)3. Els textos poden pertànyer a autors coneguts i consagrats com Eduardo Escalante (1834-1895), però també poder ser reescriptures o adaptacions col·lectives o descriptors aficionats.
En tercer lloc, el teatre historicista sol desenvolupar-se durant les festes majors, però està molt a prop també del teatre profà per la seua mateixa idiosincràsia: les ambaixades de les festes de Moros i Cristians dOntinyent o Alcoi representen a la perfecció aquestes pràctiques. Cada vegada més espectaculars i tan pareguts als jocs de guerra i conquesta que tant agraden als nens, són un recurs de luxe per a laula.
Els tres tipus de representacions van acompanyats defectes visuals i sonors com el foc i la pólvora, sol haver-hi música, vestuari, elements datrezzo, tramoia i decorats. Són components de vital importància i poden anar evolucionant amb el pas del temps. No obstant això, uns pocs han perviscut quasi intactes a través dels segles, com lespectacular Magrana i lAraceli del Misteri dElx.
3. La didàctica del teatre de caràcter festiu
Una vegada identificats els components dramàtics de les festes, cal reflexionar sobre la metodologia que podem emprar per tal daprofitar-los des de làmbit de la didàctica i convertir-los en eines de treball a les aules de les diverses etapes educatives. Els projectes o activitats hauran destar organitzats per cicles i requeriran el coneixement profund de la festa que es vulga treballar per part del professor, així com el plantejament duns objectius globals i específics realistes. Alguns dels propòsits clau són:
1. Descobrir el text teatral: els diàlegs, els monòlegs, els aparts, les acotacions, els personatges i lestructura.
2. Entendre el teatre com a espectacle: la posada en escena, el treball de lactor, la tramoia, els decorats, el vestuari, la música, el maquillatge, lescenografia (el teló, latrezzo), la il·luminació.
3. Millorar lexpressió oral, millorar la dicció i aprendre a entonar correctament.
4. Augmentar la capacitat de lexpressió corporal, fent del cos i la veu un instrument dexpressió i comunicació.
5. Millorar lexpressió escrita, atenent a la diversitat textual.
6. Millorar la comprensió lectora.
7. Augmentar la capacitat de memorització textual.
8. Treballar en equip, compartir feina i responsabilitats.
9. Millorar les habilitats socials.
10. Conéixer la cultura i les tradicions populars.
Passem a continuació a donar alguns exemples dactivitats adequades per a lassoliment dels objectius definits. Veurem que hi ha diferències entre les activitats proposades per a tots els alumnes, per als dels cicles inicial (CI) i mitjà (CM), i algunes més apropiades per al cicle superior (CS), atenent a la seua dificultat4:
1. Jocs de rol. [CI/CM]
2. Activitats dexpressió corporal (mímica, gest i postura). [Tots]
3. Dramatitzacions espontànies o preparades, lligades a la seua vida quotidiana o no. [Tots]
4. Lectures dramatitzades amb públic. [CI/CM/CS]
5. Interpretacions de diferents personatges. [Tots]
6. Jocs lingüístics: embarbussaments, el telegrama, imitacions [Tots]
7. Transformar un conflicte de la seua vida personal en un text apte per ser dramatitzat. [CS]
8. Transformar un text narratiu en un text teatral. [CS]
9. Dramatitzar gags. [CI/CM/CS]
10. Elaborar el dramatis personae duna obra i fer càstings. [CS]
11. Narracions espontàniament dramatitzades. [CS]
12. Visionar obres de teatre (fer despectadors). [Tots]
13. Visionar-se representant i autoavaluar-se. [CS]
14. Activitats de memorització (dites, poemes, refranys, textos) [Tots]
15. Recitació de textos poètics i narratius. [Tots]
16. Transformació i dramatització de textos. [CS]
17. Escriptura col·lectiva dun text i la seua representació en públic. [CM]
18. Transformació duna cercavila o processó popular en altra per a contar un fet històric, inventat o fer exaltació de valors positius.
19. Representació dun muntatge popular per a públic fora de làmbit escolar.
20. Confecció de decorats, elements diversos, vestuari [Tots]
21. Confecció dun teatre de titelles i representació duna obra popular o inventada. [Tots]
22. Inventar o aprendre coreografies. [Tots]
23. Cantar cançons i interpretar-les amb instruments. [Tots]
4. Conclusions
I ja a tall de cloenda, només unes paraules per a destacar que reunions científiques i jornades experiencials com aquestes demostren que, malgrat que el drama en català ha patit de pobresa textual en alguns moments històrics, hi ha una gran riquesa espectacular en làmbit de la festa. Així, la diversitat dactivitats que el teatre ens proporciona augmenta exponencialment si utilitzem les manifestacions escèniques de la festa popular. Finalment, també ens sembla que estudiar i llegir teatre té més sentit i resulta més enriquidor si des dels primers anys descolarització sintrodueix la pràctica teatral com un joc o una festa. Els nens sempre estan disposats a jugar, la qüestió és si nosaltres estem preparats per a convertir-nos en mestres de cerimònies i deixar que salcen de la cadira i siguen els protagonistes del seu aprenentatge. Si és així, aconseguirem una escola nova, pràctica, eficient i capaç de modelar ments creatives i ciutadans solvents per a actuar en lescenari incert que és el món.
Referències bibliogràfiques
ADELANTADO, V. i SIRERA, J. L. (1999): Festes i teatre. Antecedents històrics, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 19-40.
ARIÑO, A. i GÓMEZ, S. (2012): La festa mare: les festes en una era postcristiana, València, Museu Valencià dEtnologia-Diputació de Valéncia, 319 p.
BORREGO, V. i HERNÁNDEZ, G. M. (1999): Teatre a les Falles, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 327-356.
BORREGO, V. (1993): La estética de las fallas, en: Ariño Villarroya, A. (dir.), Los escultores del fuego, València, Diputació de València, 199-241.