Referències bibliogràfiques
ADELANTADO, V. i SIRERA, J. L. (1999): Festes i teatre. Antecedents històrics, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 19-40.
ARIÑO, A. i GÓMEZ, S. (2012): La festa mare: les festes en una era postcristiana, València, Museu Valencià dEtnologia-Diputació de Valéncia, 319 p.
BORREGO, V. i HERNÁNDEZ, G. M. (1999): Teatre a les Falles, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 327-356.
BORREGO, V. (1993): La estética de las fallas, en: Ariño Villarroya, A. (dir.), Los escultores del fuego, València, Diputació de València, 199-241.
ESCOLA DR. ALBERICH I CASAS (2010): El teatre. Eina dexpressió i de cohesió social. X Premi a la recerca i la Innovació Educatives Angeleta Ferrer i Sensat concedit per lAjuntament de Reus, Ajuntament de Reus, 2010. Disponible a http://www.reus.cat/sites/reus/files/2011%2005%2026%20PREMI_AFS_2010_web.pdf [5-3- 2015]
SIRERA, R. (1977): El teatre de Falles: algunes reflexions per al futur, Llibret Falla Plaça Na Jordana, València, Comissió Falla Na Jordana.
1 Professora Associada del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Xarxa dInnovació Geografies Literàries 3.0.
2 Cf. Vicent Borrego i Gil Manuel Hernández (op. cit.: 328). Vid. Vicent Borrego (1993: 204-206).
3 Apud. Borrego (1993: 330).
4 Enumerem ací, entre daltres, algunes de les propostes de LEscola Dr. Alberich i Casas (2010: 8), que formen part del seu treball amb el teatre, el qual ha estat mereixedor del X Premi a la recerca i la Innovació Educatives Angeleta Ferrer i Sensat concedit per lAjuntament de Reus.
Teatre popular a lentorn de la festa de Sant Antoni
Salvador Palomar i Abadia1
Hi ha una íntima relació entre teatre i festa. De fet, segons en quin context cultural ens situem, teatre i festa, festa i teatre, són ritus idèntics. Les diferències entre el «teatre» com a representació duna obra dautor en un escenari a la italiana i la festa van minvant o desapareixen quan parlem de teatre de carrer, de teatre popular, o entenem que la festa comporta, en definitiva, una escenificació que necessita del seu espai, dels seus actuants i dels seus espectadors, encara que aquests no esdevinguin categories separades. La festa és necessàriament un fet col·lectiu, un període excepcional respecte a la quotidianitat, un temps i un espai en què la comunitat es representa a ella mateixa i es mostra davant els altres. La festa és representació ritual de les creences, de la pròpia història esdevinguda llegenda, dels mites, autòctons o compartits, locals o universals. Com explico, junt amb Jordi Bertran:
En la teatralitat festiva es produeix una relació intensa entre actors i espectadors que condueix al concepte de lespectador-agent, aquell que, malgrat no ser un personatge teatral, sí que nés un agent actiu que sintegra en el procés festiu a través duna predisposició especial, una indumentària sovint festiva, o una indescriptible barreja amb els actuants que el porta a integrar-shi fins i tot arribant en determinats moments a envair lescena. La representació esdevé un fet irrepetible en el qual també pren part el públic i que succeeix en un espai i un temps concrets. Podem introduir, doncs, seguint les línies dinvestigació de la literatura oral, el concepte de letnoteatralitat. (Bertran, Palomar, 2006)
De fet, aquestes reflexions es podrien considerar respecte de moltes festes: des del Carnaval, on la presència dun personatge interpretat o simbolitzat encarnava un temps de llicències i contrastos respecte daltres moments de lany, fins a les grans solemnitats urbanes amb el Corpus com a exemple en què la vila esdevenia o esdevé espai escènic, amb una arquitectura efímera guarniments, catifes, arcs, teles i lluminàries on es mostren un seguit de manifestacions festives imatgeria, balls, danses i moixigangues, banderes i tabernacles, roques o carros triomfals que en el passat corresponien a una representació idealitzada de la societat i de lordre establert, dels poders religiós, polític i econòmic: Església, vila i confraries dofici o gremis. I que encara avui representen una nova estructuració de la comunitat, amb entitats, comparses o col·lectius que substitueixen les antigues agrupacions preindustrials.
No vull insistir aquí, en aquestes notes, en aquesta teatralitat necessària de la festa en general, per a centrar-me en el cas concret de la festa de sant Antoni Abat, el 17 de gener. En la meva reflexió sobre levolució daquesta festa hivernal, ja fa temps que he anat constatant com la festivitat del sant patró dels animals és un paradigma de com una profunda transformació en les formes de vida i les pràctiques culturals de la comunitat possibilita alhora mantenir la percepció de tradició (Palomar, 2007), aportant vigència, àdhuc expansió, a una festa que semblaria abocada a lextinció:
Més que entrar, però, a descriure costums i simbolismes ancestrals que hi són i que han estat repetidament estudiats, el que ens interessa avui és preguntar-nos què en resta, de tot això, en una cultura més materialista que espiritual, en una societat majoritàriament laica o, si més no, formalment no confessional en la qual la pagesia té moltíssima menys importància que en el passat i en què, danimals de treball, pràcticament no sen fan servir. Una societat que viu en una meteorologia alterada per lanomenat canvi climàtic i en la qual, a linici de lera de la clonació, ben poc sentit semblen tenir els rituals de fertilitat per propiciar el pas de lhivern a la primavera. Una societat en què riquesa no equival, de ben segur, a propietat de la terra i en què el carnaval no és, si és alguna cosa, el període de disbauxa anterior a labstinència carnal obligada per uns preceptes religiosos.
Sembla, doncs, que, a començaments del segle xxi, una festa com la de sant Antoni no hauria dexistir. Tanmateix, més que desaparèixer, les celebracions formalment vinculades a sant Antoni continuen vigents, i en augment. Ens hem de preguntar el perquè. (Palomar, 2003)
Un conjunt de canvis i adaptacions que podríem considerar com a estratègies de supervivència festiva i que se sustenten en bona part en les representacions teatrals al carrer. En algunes poblacions la festa ha esdevingut una celebració en què la comunitat es representa a ella mateixa en un passat preindustrial, més o menys idealitzat, on lagricultura i lús dels animals per al transport de persones i mercaderies era fonamental. Aquest és el cas del model de celebració de moltes de les desfilades dels Tres Tombs, prou majoritari a les comarques del Principat, que, més enllà del costum de beneir ara els animals domèstics de companyia, recuperen carros i carruatges, molts cops només farcits datrezzo, indumentàries històriques o tradicionals.
De la decadència en lús o la desaparició dels animals com a força motriu per al treball agrícola, el transport o tasques industrials, en va néixer una nova festa que avui ocupa, en el calendari, un període que segons les comarques abasta mig any, de gener a juny, o més.
En alguns indrets aquesta transició cap al nou model de festa fou generacional. Els fills dels traginers, els dels pagesos, persones que havien viscut lús dels animals per al treball quotidià i que posseïen encara els coneixements tècnics per experiència directa, van continuar amb la celebració més enllà de la necessitat efectiva dels animals de treball en la seva activitat quotidiana. Els Tres Tombs més antics daquesta nova fornada semblen sorgir daquest relleu generacional que posa la festa en mans daquells que ja no empren a diari les cavalleries o el matxo per a treballar. Però daquell ahir proper fins al present la festa ha passat a una altra generació. Avui, la representació del passat és cada més idealitzada i més homogènia, accentuant el seu caire de representació o de festa de recreació històrica.
En aquest sentit, pot servir dexemple aquesta reflexió, de fa uns anys, sobre els Tres Tombs de Valls, una ciutat pionera en la recuperació de la festivitat:
El éxito del público de la fiesta, que se realiza en honor de Sant Antoni, contrasta con las dificultades que sufren sus organizadores para conseguir que los jóvenes se interesen por ella y preparar el relevo generacional. «Siempre somos los mismos los que salimos y, aunque seguro que no se perderá la tradición a corto plazo, nos preocupa que no haya gente detrás interesada en mantener la celebración», indicó Rogeli Montalà, presidente de la Societat de Sant Antoni de Valls, promotora del evento. También están en vías de extinción los oficios que, ancestralmente, contribuyen amantener los aspectos más tradicionales de la fiesta, como elde los «guarnicioners». (Floría, 2003)
Efectivament, la festa ha continuat fins al present com un espectacle que reuneix un nombrós públic.
Un model que, amb el pas dels anys, també ha evolucionat. La festa, actualment, se sustenta en el món associatiu i, en no poques localitats, un imparable increment de la presència de cavalleries vinculades a clubs o escoles dequitació ha substituït o minimitzat aquell intent de representació històrica que van tenir els reinventats Tres Tombs de finals del segle xx. La desfilada esdevé el moment adequat per al lluïment duna indumentària diversa sigui a langlesa, a la serrana o a landalusa i per a mostrar les habilitats dels genets. I algunes celebracions acaben, com no pot ser daltra forma, amb una exhibició de doma.
Entre la folklorització del folklore optant no tant per la representació del passat com per lús duns referents fàcils i que lespectador pot identificar i el nou sentit de lacte com a exhibició de les cavalleries emprades en activitats lúdiques o esportives, la festa dels Tres Tombs va evolucionant i diversificant-se segons els indrets.
Hi ha, en tot cas, celebracions singulars com lEncamisada de Falset. Lorigen daquesta celebració satribueix popularment a la commemoració duna victòria dels falsetans sobre tropes enemigues que havien assetjat la població un 17 de gener. Els falsetans es vestiren amb camisa blanca per a diferenciar-se de lenemic i encobrir-se, ja que era un dia boirós. Això els permeté de guanyar el combat. Al segle XIX, però, lEncamisada era un acte més dins la celebració de la festa de sant Antoni. Avui, lEncamisada és tota la festa. És important, doncs, el canvi de referent. Sha passat de la invocació a sant Antoni a la commemoració duna suposada victòria fonamentada més en lenginy que en la força de la població: dun referent religiós a un referent laic.
Convé, per tant, tenir en compte tots aquests processos de transformació de la festa per no creure que la mimètica, o lintent de repetició mimètica del passat constitueix lúnica forma de preservar allò que anomenem tradició.
En altres indrets en són exemple les Terres de lEbre i moltes comarques del País Valencià, els animals desapareixen pràcticament com arreu, però la festa continua a partir del reforçament de tot un conjunt delements presents històricament a la celebració: les fogueres, les captes i la subhasta, les representacions de teatre popular o la sortida de diablets i màscares, que formen part daquestes representacions.
Sembla clar que una bona estratègia per a la continuïtat de la festa radica, doncs, en el reforçament de tots aquells aspectes de la celebració que, independentment de la seva significació original, són útils en el moment actual perquè afavoreixen la creació despais de relació, desclat lúdic o dintervenció participativa en la col·lectivitat a determinats sectors de la població. I aquí convé insistir en el caire de referent didentitat que tenen les festes. La festa necessita duna comunitat que la celebri, però alhora construeix la comunitat. Hom considera que forma part de la comunitat en la mesura que participa de la seva festa. En aquest sentit, els antics rituals de la festa de sant Antoni adquireixen un nou sentit com a referent identitari de grups urbans que tenen, o troben, les seves arrels en una població dorigen. Nés un bon exemple, però en absolut lúnic, la santantonà de moltes poblacions dels Ports, escenificació de lluita entre el cel i linfern, entre sant Antoni i els dimonis.
Bona part de les representacions teatrals de la festa es basen en la vida del sant, enriquida amb més o menys components llegendaris. Antoni abandona les riqueses del món per a esdevenir anacoreta i les escenes ens mostren els miracles com la curació de la filla dun rei però també les temptacions i enganys dels dimonis, en una trama sovint adobada amb components com la figura burlesca de lacompanyant del sant o el fet que un home interpreti el paper femení de diablessa que el vol seduir. Representació, doncs, de la lluita del bé contra el mal, del cel que triomfa sobre linfern, però també de la superació de les temptacions del món.
És interessant constatar la vigència actual daquestes representacions. Efectivament, en làmbit del teatre popular català el cas dels balls parlats de la Catalunya Nova en seria un bon exemple, de lampli repertori temàtic de les representacions de carrer existents en el passat, sembla que nhi ha tres tipus que han conservat o retrobat el seu paper simbòlic en el present. Duna banda, la representació del conflicte ancestral, dels diables encapçalats per Llucifer i la Diablessa, vençuts per sant Miquel i els seus àngels: el Ball de Diables, rerefons històric, de moltes manifestacions actuals de foc a les festes majors del país. Conflicte que reflecteixen també les escenificacions de moros i cristians, en les seves diverses tipologies. De laltra, les representacions teatrals de caire burlesc un component també es prou present en la figura dels diables festius i, encara, les representacions de caire hagiogràfic, de caire local, que més enllà de lexpressió dunes creences religioses tenen un valor significatiu com a referent didentitat. Certament, el conjunt de manifestacions de teatre popular propis de la festa de sant Antoni amb diàlegs i desenvolupament argumental o en cercaviles on els personatges interactuen amb el públic participen de molts dels trets que expliquen la vigència daltres mostres de teatre popular: el bé i el mal, la provocació o la broma. Les màscares rituals presents a les festes hivernals diableres, diablets, botargues esdevenen dimonis de la festa cristiana però mantenen al carrer el seu paper en locupació de lespai festiu que pot arribar a linterior de les cases pels balcons com a conductors de la festa, en les captes, en lorganització dactivitats com el gall bandejat, en la provocació sexual La figura de la màscara, que no és simplement una disfressa, sinó que serveix per a deixar de ser un mateix i esdevenir un personatge amb una funció, amb un paper en la celebració, és cabdal.