Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de lalcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes sasseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu dun territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores leix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes deditorials, semeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases duna munió dassociacions ciutadanes que cobrien el paper duna Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.
Les eleccions de 1977 facilitaren laparició de Valencia Semanal després de la desfeta en les urnes de les opcions nacionalistes valencianes i la canalització dalguns dels seus membres al món del periodisme. Però també iniciaren o més bé, despertaren un moviment força conservador basat en proclames populistes i en un considerable interés polític el blaverisme que ajudà a enderrocar els pilars de la publicació valencianista, ja que van crear un clima de tensió pseudobel·licista en la societat valenciana, assetjada pel suposat imperialisme del nord el catalanisme, que impossibilità el finançament adequat duna publicació que arrossegava lestigma de ser afí al nacionalisme i el catalanisme. No enderrocà, tanmateix, el que ha sigut per a la història una experiència inigualable duns quants joves periodistes valencians que posseïen la sòlida voluntat de superar tots els obstacles que sinterposaven en el camí per bastir una informació independent i avantguardista que ajudara en la configuració del País en què creien de forma dogmàtica. Cal aprofundir en aquesta història, entendre-la, entendrels.
Aparegué així, a Valencia Semanal, una mena de diàleg deontològic de la societat valenciana que comptava amb el compromís i la responsabilitat de diversos professionals que safanyaven per consolidar en molt poc de temps un concepte periodístic dinformació degudament jerarquitzada i analítica, fins aleshores desconeguda al País Valencià i que permeté crear una opinió crítica conscient i formada per per descodificar els anys dictatorials que llavors era urgent tancar i per afrontar els reptes duna democràcia encara desconeguda. També el Café de la Seu, on assistien els periodistes de Valencia Semanal Amadeu Fabregat i Pilar López, va viure moments difícils. Com aquella vegada que va irrompre una un exèrcit de Guerrilleros de Cristo Rey, pistola en mà i a cadenades van destrossar el local i les il·lusions dalguns presents. Era el fruit de la crispació alimentada «des de dalt» per polítics irresponsables que van patrocinar la violència amb les seues proclames i després van oferir immunitat als seus salvatges protagonistes. Allò va ser la Batalla de València. Afortunadament, Valencia Semanal (VS), convertit en una tertúlia de bar multitudinària, esdevingué un altaveu per un país emmordassat. Aquell setmanari, que va estar a la venda als quioscos de la ciutat de València entre desembre de 1977 i juliol de 1980, venia al món en un moment crític, és a dir, de canvi, de transició entre dos règims, quan el passat no acabava de passar i el present, aquell present retolat com a democràtic, no acabava darribar o ho feia a estrebades. VS anava a convertir-se en actor periodístic i polític de la transició del franquisme a la monarquia parlamentària (Borrat, 1998), en la seua peculiar versió valenciana. No era un temps fàcil per al periodisme. La gent no llegia premsa. Les comparacions respecte a quaranta anys enrere resultaven decebedores: durant la República hi havia sis diaris a la ciutat i tiraven prop de 120.000 exemplars per dia; en la dècada dels setanta hi havia tres diaris a la ciutat i la tirada conjunta no sobrepassava els 80.000 exemplars. Només el 16,7% dels valencians llegia diaris o revistes cada dia. Cal dir, però, que les publicacions setmanals que sorgiren podien fer concebre alguna esperança de remuntar aquestes xifres: Interviú, Pronto, Hola, Diez Minutos, Lecturas, Semana tots, això sí, setmanaris fets a Madrid superaven els 200.000 exemplars venuts a terres valencianes, molt per damunt de la premsa diària (Laguna, 2006: 357 i 359).
Pecourt (2008: 219) escriu: «El creixement del camp de les revistes polítiques i la multiplicació dels debats intel·lectuals seria causa i efecte de la deslegitimació precipitada del franquisme i de la seua conseqüent desaparició».1 Es podria afegir que no només de les revistes polítiques (Triunfo, La Calle, Argumentos, Sistema, Serra dOr, Taula de Canvi, Ajoblanco, Ozono, El Viejo Topo, Vindicación Feminista, Zona Abierta, Leviatán, etc.), sinó també dunes altres que aspiraven a fer periodisme deslligat de les mordasses i els entrebancs que la dictadura havia imposat. El periodisme havia canviat, i molt, al món, mentre que al País Valencià vivia, com a la resta de lEstat, una letargia prolongada (Gómez Mompart i Marín Otto, 1999). Les noves generacions de periodistes, que despertaven a la vida professional en aquells anys transformadors, creien en el poder de lofici per anar construint el futur.
Els periodistes de Valencia Semanal, joves, volen fer un altre periodisme i esdevenir un referent polític. Amadeu Fabregat, lhome que lidera la redacció, havia treballat en els inicis de Cambio 16, setmanari nascut en 1971, i lagafà com a model. No pretenia ser la revista dels intel·lectuals brillants, sinó un setmanari de periodistes que sabien informar sense renunciar a una bona factura estilística, que sabien escriure el titular cridaner i que eren conscients que no hi podia haver cosa més atractiva que contar la realitat en moments canviants. Cambio 16 havia sabut guanyar-se el mercat (Fontes i Menéndez, 2004: 137-255),2 per què no ho havia de fer Valencia Semanal? La primera tenia en 1976 prop de 400.000 lectors: majoritàriament eren homes, joves dentre 19 i 35 anys, dallò que els sociòlegs anomenaven classe mitja-mitja, amb estudis, consumidors de cultura per damunt de la mitjana i lectors de periòdics liberals. Aquest sector (target) de la població valenciana els degué semblar orfe duna bona revista als promotors de Valencia Semanal que, a més a més, volien donar-li a la publicació un to molt particular: el del valencianisme fusterià. Joan Fuster era un intel·lectual de Sueca que havia treballat, des de la dècada de 1950, per construir un discurs nacionalista diferenciat de lanterior valencianisme polític (Archilés, 2012). En 1976 Fuster va publicar Un país sense política on insistia en labsència duna burgesia valenciana amb capacitat (com havia succeït a Catalunya o el País Basc) per liderar un projecte nacionalista, en la necessitat de triar el fet nacional al qual el País Valencià shavia dadscriure (espanyol o català com a opcions úniques i excloents), en la identificació entre llengua i nacionalitat (el català occidental es parla a 21 de les 33 comarques valencianes) i en lorientació popular que qualsevol aspiració nacionalista havia de procurar-se. Daçò últim, la captura de voluntats populars, podia dirne molt un setmanari valencianista amb voluntat de difondre les idees fusterianes i de construir un discurs cultural al seu voltant: Valencia Semanal. Una revista (i una època) amb un inqüestionable valor referencial en lactualitat per poder desxifrar i entendre la política autòctona, en general, i, més concretament, la situació del socialisme valencià. Un mitjà que fa visible la traïció a la qual fou sotmés el poble valencià, com també lespanyol, amb el trencament de lidealisme inicial per sotmetres als paràmetres pragmàtics de la política.
Els primers indicis de lanomenada Batalla de València començaven aleshores, en 1977, encara que el consens historiogràfic ha situat el principi oficial en els esdeveniments de 1979, quan fou cremada la bandera quadribarrada del balcó de lAjuntament de València. Era la conseqüència de la derrota de la dreta en les primeres eleccions generals democràtiques després de lhivern feixista. El País Valencià, com la resta de lEstat espanyol, es trobava en el clímax de la transició a la democràcia i, en lapartat periodístic, la llei de Manuel Fraga de 1966 servia per a controlar més mansament uns mitjans de comunicació que es manifestaven, en calma però amb força, per la llibertat dopinió i dimpremta. La Constitució, que suposaria un abans i un després en el procés democratitzador, començava a gestar-se.
En aquest delicat context aparegué per primera vegada als quioscos la revista Valencia Semanal de la mà dels seus impulsors: el director de publicacions, Amadeu Fabregat; lexmembre dUnió Democràtica del País Valencià (UDPV) i posterior director de lInstitut Català de Finances en el govern de Convergència i Unió, Ernest Sena; ladministrador de la publicació, José Luis Guardiola Gilabert; i Francisco Carrasco, que ocupà el càrrec inicial de director-gerent fins a la venda de la publicació a mans socialistes en maig de 1979. Valencia Semanal, segons sha assegurat sempre per escrit i de paraula, des dels inicis havia estat sustentada econòmicament per UDPV i després pel PSPV-PSOE. Aquest estudi pretendrà negar en part aquestes afirmacions i demostrar és la nostra hipòtesi de treball que fins i tot financerament fou un projecte plural desvinculat de les sigles polítiques, fins que en maig de 1979, al voltant dun any abans de desaparéixer, fou venuda al PSOE. Lescassa documentació existent encara avui en mans dalguns dels protagonistes principalment ens ajudarà a desmitificar aquestes afirmacions i a fer una anàlisi del discurs des dun prisma multidisciplinari que conjumine lestudi històric i periodístic.
És cert que u quan es fa responsable duna determinada empresa, la seua obligació és donar confiança als treballadors i dir-los «ací no passa res» i per tant quan hi havia mancança de mitjans econòmics i jo els donava ànims i els deia que no faltaria de res endavant, la gent reflexionava sobre el que jo tenia darrere. Però no hi havia res, sols un voluntarisme desorbitant i una determinada xifra econòmica que sacabà ràpidament, perquè el projecte pretén fer les coses ben fetes i per a això, la primera premissa és pagar bé als treballadors [ES].
Són paraules del màxim propulsor de la publicació, lexmilitant dUDPV Ernest Sena. La seua presència en lequip de direcció féu assenyalar directament aquest partit democratacristià com lartífex del projecte periodístic setmanal. Tanmateix, VS pretengué situar-se com un òrgan plural de discussió social i política, allunyat de les sigles partidistes, en el qual es poguera crear opinió pública en una ciutat com València, dominada per dos rotatius com Las Provincias i Levante, controlats per forces distants, però sobretot, en una societat valenciana fortament dependent de la creació dopinió arribada des de Madrid.
La revista va ser fruit de la convicció dun grup didealistes valencians que van creure en una iniciativa periodística amb més voluntarisme que mitjans econòmics o professionals, en un intent per combatre pretensions de les elits polítiques i els poders fàctics hereus del franquisme. VS es va oposar a entendre la transició com una operació política dissenyada per aquests hereus i va mostrar el seu suport mediàtic als moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració dun govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que lesdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a lopinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts daquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals. Es configura com una mena descola de periodistes davant el fracàs del periodisme autòcton i per la incapacitat durant dècades dels governants valencians de crear universitats i mitjans de formació dels professionals de la comunicació al País.
VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que savisava i avivava des de diferents instàncies també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp destat. En aquestes circumstàncies, lEstat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans dinformació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no sescapa de patir les pressions i repressions daquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades dullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) serigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble exigia la revista reiteradament havia dexercir el poder. En aquest marc, els generadors de lopinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià i espanyol, que llavors no suposava cap contraposició com la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans, com el rescat de la seua sobirania.