Queda fora de lobjectiu daquest treball lanàlisi sociopolítica dels grups locals que el congrés va ajudar a configurar o als preexistents a què acabà de donar forma i motivació. Seria molt interessant poder fer aquesta anàlisi (i la seva cartografia) per entendre el substrat nacionalista subjacent en la mobilització política del període.
Com va dir un dels seus protagonistes, Ramon Folch, més que un congrés va ser un procés multiformat que implicà unes mil cinc-centes entitats i més de dotze mil cinc-cents congressistes. Shi programaren vint-i-quatre àmbits dels quals un no es farà (navegació i pesca), amb la voluntat de plantejar orientacions per a un futur democràtic que ja salbirava i per poder constatar que totes les reflexions, iniciatives i debats hi haguts durant els llargs anys del franquisme no havien estat sobrers.
ALGUNES RESOLUCIONS27
Una altra de les qüestions que plantejà el segon Congrés de Cultura Catalana fou, de manera més inconscient que conscient, el de la relació entre continuïtats i discontinuïtats culturals a la sortida duna dictadura tant llarga com la franquista. ¿Fins a quin punt els balanços i perspectives de futur fets pels distints àmbits partien de la voluntat de recuperació del fil republicà interromput per la dictadura? ¿Què hi havia, en els punts de vista del 1975, del gran canvi cultural esdevingut des del començament de la dècada dels seixanta? Tampoc havien passat tants anys des del primer congrés perquè lestat de la qüestió variés substancialment; en canvi, la variació si que es trobava en les circumstàncies ambient i en les exigències estratègiques.
Les resolucions referides a làmbit primer de llengua (que tothom considerà com el central del congrés atès que afectava el moll de los de la reivindicació identitària catalana), coordinat per Antoni M. Badia Margarit i Jordi Carbonell,28 partien de la definició de la llengua catalana, el seu abast territorial i dun petit resum de la història sociolingüística fins el 1939. Passava després a avaluar la situació del moment amb les seves diferències territorials i el conflicte (diglòssia) present a tot arreu malgrat que amb distintes intensitats. Lagudesa a la qual havia arribat el conflicte, amb una pèrdua de consciència de la unitat de la llengua, només es podia resoldre o amb la substitució del català per la llengua dominant (anihilació o diglòssia amb creixent predomini del castellà) o amb una política de normalització lingüística basada en el foment de la seva oficialitat, ús públic, predomini en lensenyament, en mitjans de comunicació, etc.29
La segona part es dedicava a analitzar les circumstàncies i els problemes que hauria denfrontar la normalització, valorant els dèficits institucionals, els problemes de la seva implantació a ladministració pública, a lensenyament, als distints mitjans de comunicació o a les empreses. En les conclusions es reivindicava la lluita «continuada i multiforme» de Catalunya per la plena recuperació de la seva llengua i semfatitzava la necessitat de solucionar el problema de la integració de la població immigrada com una precondició per tenir èxit en la política de normalització així com en lassoliment de lautonomia política com el vehicle imprescindible. Es demanava crear una autoritat lingüística (es diu que podria estar lligada a lInstitut dEstudis Catalans) i la creació de departaments encarregats de coordinar la normalització en les futures conselleries. En aquest àmbit tant transcendental podem afirmar que les resolucions demostraren tenir un marcat arrelament amb la tradició històrica i una clara voluntat política a fonamentar la futura política de normalització lingüística.30
Làmbit relatiu a lestructura educativa, coordinat per Marta Mata, constituïa un dels fronts significatius dins la represa cultural i política de lantifranquisme català. En aquest començava fent-se un llarg recorregut històric des del segle XVIII on es contrastava la creixent voluntat renovadora catalana amb el manteniment duna estructura centralista i dun sistema densenyament tradicional que en tot moment havia estat un element entorpidor per a Catalunya. Seguidament es presentava una planificació del recorregut educatiu des de la llar dinfants fins a la universitat (amb especificacions pels distints territoris dels Països Catalans), sestablia un projecte descola de professorat i tots els condicionants necessaris per consolidar els estudis de la llengua catalana. Fins i tot shi reflexionava sobre les activitats extraescolars, ladaptació de lescola al seu medi, el paper dels pares i de la societat en lestructura educativa i sacabava especificant que laltra activitat de làmbit havia estat la difusió de conferències, taules, seminaris, cursets i publicacions sobre la història de leducació (activitat molt centrada a Barcelona).
Làmbit de recerca havia creat a lassemblea del 26 de maig de 1976 una sèrie de subcomissions temàtiques i havia incorporat lanàlisi del paper dels museus, biblioteques i centres de documentació així com del català com llengua dexpressió científica. Es va concloure amb unes jornades sobre la recerca (25-27 de març de 1977) amb una àmplia participació. Aquí també es començava amb una contextualització històrica, amb èmfasi en la labor institucionalitzadora del noucentisme, però arribant fins a les polítiques de recerca durant els anys del franquisme. Sembla clar, doncs, que quan es passava dels continguts a la valoració dels instruments lintent de fer oblidar el llegat noucentista es veia obligat a recórrer a la seva obra institucionalitzadora. Aquesta revalorització retrospectiva els permetia fer una crítica de la situació de la recerca a Espanya en el present i fer una reivindicació del paper que hauria de poder exercir lInstitut dEstudis Catalans. La segona part la centraven a fixar una alternativa de política científica i a fixar uns criteris per a determinar els objectius prioritaris dinvestigació en un intent de coordinar tots els àmbits. La darrera part es referia al català com a llengua dexpressió científica i shi al·ludia a iniciatives pioneres com la tinguda a la Universitat Catalana dEstiu el 1973 (Oriol Casassas).
Làmbit quart estava dedicat a la història. Cal tenir present que la història acompanyava a la llengua com un element fonamental de la reivindicació identitària i autonòmica de Catalunya, com el resultat de la dinàmica de lantifranquisme i del lema «qui perd els orígens perd la identitat».31 La confecció de les Resolucions daquest àmbit va ser plural, i shi deixava notar el predomini que en aquells moments havia obtingut la història acadèmica (universitària) per sobre de la «historiografia nacional» (molt important des de la Renaixença vuitcentista i feta des de fora de la Universitat). Conseqüentment, des de bon principi shi destacava lesforç fet per superar la «visió idealitzada» del passat i per fer-la «objectiva» i analítica, tot «superant la fase nacionalista de la nostra historiografia». Tot i això, la comissió redactora era força crítica: mancava continuïtat, eines, repertoris bàsics, coordinació, etc. Fins i tot arribaran a postular lInstitut dEstudis Catalans com lorganisme flexible i idoni per portar-la a la pràctica.32
Lanàlisi la dividiran per segments acadèmics: prehistòria, història antiga, medieval, moderna i contemporània, i per territoris on quedarà palesa la preponderància del Principat i del País Valencià. Entre altres coses constataran la major vitalitat dels estudis medievals, que atribueixen a la seva major vitalitat abans de la guerra, a la continuïtat del treball de grans mestres (Abadal, Duran i Sanpere, Rubió, etc.) o al fet que en estar centrats en èpoques llunyanes «eren considerats menys perillosos des del punt de vista polític».33 Després, en el desenvolupament dels actius en cada especialització trobarem encara un gran desequilibri a favor de la història medieval.34 En canvi, en arribar a letapa contemporània es limitaran a destacar la seva debilitat, el mestratge truncat el 1960 de Vicens Vives i el massa geogràficament llunyà de Pierre Vilar. Al marge lamentaran la manca duna visió de conjunt que permetés orientar i dirigir adequadament les recerques que pensen que hauran darribar. Consideren que això es podrà salvar amb la institucionalització del sector i amb lorganització de debats col·lectius.
Lanàlisi la dividiran per segments acadèmics: prehistòria, història antiga, medieval, moderna i contemporània, i per territoris on quedarà palesa la preponderància del Principat i del País Valencià. Entre altres coses constataran la major vitalitat dels estudis medievals, que atribueixen a la seva major vitalitat abans de la guerra, a la continuïtat del treball de grans mestres (Abadal, Duran i Sanpere, Rubió, etc.) o al fet que en estar centrats en èpoques llunyanes «eren considerats menys perillosos des del punt de vista polític».33 Després, en el desenvolupament dels actius en cada especialització trobarem encara un gran desequilibri a favor de la història medieval.34 En canvi, en arribar a letapa contemporània es limitaran a destacar la seva debilitat, el mestratge truncat el 1960 de Vicens Vives i el massa geogràficament llunyà de Pierre Vilar. Al marge lamentaran la manca duna visió de conjunt que permetés orientar i dirigir adequadament les recerques que pensen que hauran darribar. Consideren que això es podrà salvar amb la institucionalització del sector i amb lorganització de debats col·lectius.
Laltre aspecte que centrava lògicament latenció de lequip redactor era el de lensenyament de la història dels distints territoris dels Països Catalans, història prohibida i ocultada durant els anys de la dictadura. En paral·lel a això shi plantejava que calia que els mestres adquirissin la consciència clara de la necessitat daquest ensenyament.
Hi hagué un aspecte que en perspectiva sembla xocant. En la resolució final no es feu cap referència al que havia significat la commemoració del cinquantenari de la mort de Prat de la Riba i lenrenou que havia portat la publicació del llibre de Jordi Solé Tura, Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967). Aquest episodi rellevant de la historiografia catalana del període contemporani durant el franquisme havia lligat un altre cop lemergent historiografia acadèmica amb la nacional amb una intervenció principal de Josep Benet a Serra dOr el 1968. Molt més espectacular, però, va ser la no citació de la polèmica historiogràfica desfermada el 1974 en el Col·loqui dHistoriadors organitzat a la Fundació Jaume Bofill el 3 i 4 de maig de 1974. En tres sessions shi havia parlar del moviment obrer, de les transformacions agràries i la industrialització i del nacionalisme català. Aquesta darrera sessió (la segona del col·loqui) va obrir una polèmica sobre la naturalesa social i política del nacionalisme que enfrontà les tesis de Solé Tura i de Josep Termes i que centrà el debat historiogràfic durant uns anys. Encara ben viu el 1977, i carregat dimplicacions polítiques, resulta sorprenent que aquest episodi no fos ni citat en les conclusions del congrés.35
Potser del que es tractà, com més tard opinava Ramon Folch era dun «exèrcit de patriotes mancats de formació militar», «oficials inclosos».36 Però el cert és que el Congrés va tenir la virtut de posar en comú i durant força mesos la feina de bona part dels professionals de làmbit català. Com afirmaria Patricia Gabancho shavia assolit materialitzar la voluntat dun país que es volia repensar a sí mateix i que tenia força per mobilitzar els seus quadres.37 El que sorprèn és la manera com el congrés va «desaparèixer» del relat que es feu del procés de la Transició. Tant sols quedaria la imatge de lAssemblea de Catalunya convertida en mite però suplantada com el congrés pel protagonisme duns partits polítics que des del primer moment convertiren en prematurament obsoletes totes les instàncies unitàries.
1. Teresa Muñoz: J. M. Castellet. Retrat dun personatge en grup, Barcelona, Edicions 62, 2006, p. 192.
2. Giame Pala: «La batalla de las ideas. Apuntes para una historia de los intelectuales catalanes en los años sesenta», Cercles, 16 (Barcelona, 2013), pp. 147-170.
3. Carme Ferré: «Intel·lectualitat i cultura resistent: Serra dOr (1959-1977)», Cabrera de Mar, Galerada, 2000.
4. Jaume Fuster afirmarà molt més tard que la crida a preparar aquest congrés es va fer en una reunió clandestina al barceloní Hotel Colón el 14 de desembre de 1961, on sembla que assistiren Francesc Vallverdú, Joaquim Molas i Joan Triadú. Vegeu J. Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿què és i què ha estat?, Barcelona, Editorial Laia, 1978.
5. Jordi Carbonell atribuiria la idea del congrés a Castellet, el qual, en sortir duna reunió clandestina, va dir-los que la idea li havia vingut de la convocatòria del Concili per part de Joan XXIII. Vegeu J. Carbonell: Entre lamor i la lluita. Memòries, Barcelona, 2010, p. 96.
6. Joan Fuster sembla que es trobava a Barcelona per ser membre del jurat del Premi Sant Jordi de novel·la dins els premis literaris de Santa Llúcia (desembre de 1961).
7. G. Pala: El PSUC: lantifranquisme i la política daliances a Catalunya (1956-1977), Base, Barcelona, 2016; Pala, Giame, Cultura clandestina: los intelectuales del PSUC durante el franquismo, Granada, Comares, 2016.
8. J. Ll. Martín Berbois: «La Residència Universitària de Sant Antoni i el Primer Congrés de Cultura Catalana (1964)», dins AA.DD.: LEscola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona, Barcelona, 2016.
9. Víctor Català, després descoltar una conferencia de Joan Triadú al CEC el novembre de 1950 li va dir «Vetlleu el foc! Que és molt trist morir sense hereus!». Vegeu J. Triadú: Memòries dun segle dor, Barcelona, Proa, 2008, p. 289.
10. Ell explicaria més tard la seva visió i participació en el Congrés en 2005, p. 144.
11. He situat històricament aquest plet a J. Casassas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, Barcelona, Proa, 2017.
12. Narcís Bonet: «Actitud de la nostra joventut enfront dels problemes de consciencia i de responsabilitat ciutadana», dins La Renaixença avui, Criterion, 3 (Barcelona, 1960), pp. 93-105. Aquest article va comportar la detenció de lautor i la sanció a la revista. Altres autors daquest número eren: Maurici Serrahima, Miquel Arimany, Octavi Saltor, Agustí Esclasans, J. M. Garrut, Àlvar Maduell i el mateix Basili de Rubí. Aquest sector tindrà més influència a comarques que a Barcelona, a través de revistes com Canigó, Oriflama o Presència. En part també pogué comptar amb el suport dÒmnium Cultural (1961).
13. Aquesta plataforma, projectada i finançada per la CIA, estava representada a Espanya per Pablo Martí Zaro i a Catalunya, com sabem, per J. M. Castellet.
14. Aquesta apreciació la confirmaria més tard Serrahima (2005) en al·lusió explícita al grup de Castellet/Molas, així com en referir les «queixes» daltres àmbits en un sentit similar.
15. Joan Triadú: Memòries dun segle dor, Barcelona, Edicions 62.
16. Vegeu Pere Portabella: «LAssemblea Permanent dIntel·lectuals Catalans», LAvenç, 43 (1981), pp. 40-41.
17. Santiago Riera Tuébols: LAssociació i el Col·legi dEnginyers Industrials de Catalunya, de la dictadura a la democràcia (1950-1987), Barcelona, La Magrana, 1988. Tomás Suau: El corporativisme dels arquitectes a Catalunya: compromís polític, social i cultural, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.