15. Joan Triadú: Memòries dun segle dor, Barcelona, Edicions 62.
16. Vegeu Pere Portabella: «LAssemblea Permanent dIntel·lectuals Catalans», LAvenç, 43 (1981), pp. 40-41.
17. Santiago Riera Tuébols: LAssociació i el Col·legi dEnginyers Industrials de Catalunya, de la dictadura a la democràcia (1950-1987), Barcelona, La Magrana, 1988. Tomás Suau: El corporativisme dels arquitectes a Catalunya: compromís polític, social i cultural, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.
18. Enmig dun panorama desolador sobresortia la iniciativa dirigida per Ferran Soldevila: Un segle de vida catalana, Barcelona, Alcides, 1961, obra interdisciplinària que aplegà una cinquantena dautors aleshores considerats importants, sota la coordinació dAlbert Manent, Manuel Riu, Pere Puig Quintana i Joaquim Molas. Lobra, però, va quedar totalment desconnectada dels programes universitaris.
19. Teresa Muñoz Lloret: J. M. Castellet. Retrat de personatge en grup, Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 182.
20. Oriol Bohigas: Dit i fet. Dietari de records (II), Barcelona, Edicions 62, 1992.
21. El 1974, Jordi Solé Tura i J Termes centrarien un debat molt intens sobre la naturalesa i origen del catalanisme que tingué la virtut de dur el debat sobre la qüestió nacional al debat cultural, polític i acadèmic.
22. Nera el degà Miquel Casals Colldecarrera, i secretari J. Pi-Sunyer i Cuberta.
23. En certa manera la convocatòria es va «oficialitzar» a partir del moment en què es publicà un article en La Vanguardia (18/2/1975) en què apareixia la denominació de «Congrés de Cultura Catalana». Al mes de febrer shi adheriren Òmnium Culturals i els col·legis de doctors i llicenciats, daparelladors, denginyers, darquitectes, lAcadèmia de Ciències Mèdiques, lAssociació dEnginyers Industrials, Enciclopèdia Catalana, lAssemblea dIntel·lectuals i lAssemblea de Catalunya (representada per J. Benet).
24. El consens per a la creació de lestructura del congrés va ser molt difícil: patronat, consell superior, secció permanent, comissió executiva, secció cultural, comissió financera, gerència, etc. Vegeu Jaume Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿Què és i què ha estat?, Barcelona, Editorial Laia, 1978, pp. 23-25.
25. «Els integrants de la Comissió Permanent», en J. Fuster, op. cit., pp. 30-31.
26. Lacte, promogut per J. Espar Ticó, es va fer al Palau de Congressos amb més de dos mil assistents. El Secretariat Cultural, garant del nivell del congrés, estava presidit per Pau Vila i neren vocals Oriol Bolós, Marta Mata, Jordi Carbonell, M. A. Capmany, Joan Triadú, J. Benet, J. Pintó, Manuel Sanchis-Guarner i Bartomeu Barceló.
27. Publicades en tres volums (més un de Manifest i documents) a Barcelona, 1978, per un conjunt deditorials: Curial, Edicions Catalanes (Barcelona), Edicions 62 (Barcelona), La Magrana (Barcelona), Editorial Laia (Barcelona), Ed. Moll (Palma), Tres i Quatre (València), LEstel (València), Llibres Turmeda (Palma) i Publicacions de lAbadia de Montserrat (Barcelona).
28. En aquest àmbit hi col·laborà gent del conjunt dels Països Catalans. Entre ells: Remei Oliver, Núria Albó, Margalida Sunyer, Vicent Pitarch, Marta Ibáñez, Joan Romaní, Montserrat Saumell, Josep Rossinyol, Ernest Sabaté, Joaquim Arenas, Jordi Caballé, Jordi Bruguera, Josep Moran, Ricard Tàpies, Aina Moll, Joan Puig, Jaume Puig, Maria Cardús, Hortènsia Curell, Maria, Rúbies, Francesc Vallverdú, Armand Quintana, Gustau Erill, Vicenç Perera, Lisa Gilbert, Domènec Marçà, Maria-Rosa Vilalta, Blai Soler, Jaume Corbera, Marta Mitjà, Elena Vilaseca, Anna-Maria Pou, Maria-Lluïsa Garreta, Montserrat Farràs, Joaquim Torres i Lluís Aracil.
29. Va coincidir amb la iniciativa empresa pel Grup Català de Sociolingüística que havia tingut una primera aparició a la Universitat Catalana dEstiu el 1973 i lany següent al Congrés Mundial de Sociolingüística de Toronto.
30. Temps a venir Isidor Marí farà balanç de les discussions i assegurarà que tothom estava dacord amb la política de normalització, però no com implantar-la; que hi hagué una gran controvèrsia sobre el tema de loficialitat o la cooficialitat; i que va deixar obert el tema de la llengua estàndard. Vegeu I. Marí: «Llengua i sociolingüística en el marc del Congrés de Cultura Catalana», Revista de Catalunya, 295 (juliol, agost, setembre de 2016), pp. 95-104.
31. La introducció de làmbit començava: «La historiografia ha tingut i té un paper fonamental en la supervivència i el desenrotllament de la consciencia catalana didentitat col·lectiva», C.C.C. vol. 1. Resolucions, p. 191.
32. Aquesta convicció de 1977 contrastarà amb la realitat autonòmica posterior quan la cirit es construirà al marge de lInstitut i aquest perdrà en la pràctica fins i tot la condició dorganisme assessor. Vegeu De les idees als fets. Reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana, Fundació del C.C.C./Edicions 62, Barcelona, 1999, p. 27.
33. Resolucions, vol. 1, op. cit., p. 200.
34. Es parla també del benefici de lexistència de la secció barcelonina del CSIC que el 1962 shavia independitzat com a Departamento de Estudios Medievales dins la Institución Milà y Fontanals. Vegeu Resolucions, 1, op. cit., p. 201.
35. Lanàlisi daquesta polèmica a J. Casassas: «Josep Termes en el debat sobre el catalanisme», dins T. Abelló i A. Colomines (eds.): Josep Termes. Catalanisme. Obrerisme. Civisme, Catarroja, Afers, 2014, pp. 15-34.
36. R. Folch: «Una campanya per a un metacongrés», Revista de Catalunya, 295 (juliol/ agost/setembre de 2016), pp. 85-94.
37. P. Gabancho: «Del tot al no-res, o quan la Transició et passa pel mig», Revista de Catalunya, 295 (juliol/agost/setembre de 2016), pp. 105-111.
LA LLUITA PER SOBREVIURE A LAMNÈSIA
REPUBLICANS CATALANS A LESPANYA DE LANY SEIXANTA
Giovanni C. Cattini
Universitat de Barcelona
En els últims anys shan multiplicat els estudis que plantegen avaluar el pes del republicanisme i de lexili en la construcció de la cultura política democràtica de la Transició. El tema és duna gran complexitat ja que, com sha subratllat1 la majoria dels exiliats havien tingut poques possibilitats dincidir en el canvi polític ja que la seva edat, lallunyament històric o polític els havia portat a una marginalitat allunyada del centre del debat. A més a més, tots els exponents de la cultura republicana havien hagut de sofrir una campanya de desarrelament sistemàtica, manipulacions i calúmnies que duien a terme els intel·lectuals franquistes per ocupar ells un espai cultural i simbòlic que no els corresponia per la baixa qualitat de la seva producció. Els intel·lectuals de lexili havien fet sens dubte lelecció més íntegra des del punt de vista moral, però havien esdevingut muts respecte al seu públic lector natural així com shavien tornat sords a les exigències duna societat que podien conèixer només pels propis records o per les informacions esbiaixades que podien recollir des de la seva situació dexpatriats.2
El règim franquista, daltra banda, no dubtà a condemnar lexili, tot els exponents de la cultura republicana, a lostracisme i al silenci.3 De fet, des del començament, la dictadura considerà imprescindible el control ideològic i cultural més ferri per aconseguir la socialització plena de la població mitjançant leliminació dels elements considerats desafectes i indesitjables.4 Amb els anys, el control sobre les veus de lexili fou una constant per part del règim que continuà en la seva acció persecutòria, aprofitant que aquests intel·lectuals exiliats vivien fora dEspanya, allunyats del propi públic i amb poquíssimes capacitats de fer arribar els seus missatges sense mediacions als lectors. El règim franquista podia condemnar-los al silenci, però també podia manipular-los, presentant-ne les tesis de manera parcial o falsejant-ne els textos que la majoria dels possibles lectors peninsulars no podien conèixer en la seva versió original; o, finalment, podia normalitzar aquells escriptors que amb el pas dels temps havien moderat les seves postures i no representaven un perill per a les premisses morals de la dictadura.5 Potser, amb una contundència que no preveu revisions, el judici que expressa Gregorio Morán sobre les relacions entre cultura espanyola i exili és el que millor pot resumir els drames daquelles generacions que havien lluitat per la llibertat i la democràcia en els anys trenta i que, des de 1939, havien hagut denfrontar-se a una Segona Guerra Mundial i a sobreviure en el nou ordre de coses:
el exilio será la asignatura imposible de la cultura española. Una quiebra sin puente, ni pasarela, ni nada que evite la ausencia. La cultura española del siglo XX vivió dos inmensas derrotas irreparables: el fin de la democracia, en julio de 1936, y la disolución del exilio, un proceso que en los años setenta se puede dar como finiquitado.6
Davant daquesta situació sha dafegir que si lintel·lectual català de lexili compartia amb lespanyol la condició de no tenir un destinatari col·lectiu immediat i de patir totes les acusacions que el règim dedicava a loposició exiliada, a més representava la duns escriptor amb una llengua retirada dels usos públics.7 No és un fet secundari la proscripció i la persecució de la llengua catalana ja que la comunitat catalanoparlant arribava als anys seixanta sent pràcticament analfabeta en la seva llengua materna.8
Tot i aquesta afirmació, volem ressaltar precisament com els anys seixanta conegueren lanomenat boom de la narrativa de lexili9 i com una part daquesta producció entrà a formar part daquella cultura de lantifranquisme que, interpretant el passat republicà i el present daquells refugiats sense pàtria, buscava les arrels o uns relats que dibuixessin un futur basat en els valors democràtics i republicans. En aquest marc, el paper de lexili republicà i catalanista havia de jugar un paper important precisament en uns sectors no comunistes de loposició a la dictadura. Shi va remarcar moltes vegades lintent de «genocidi cultural» dut a terme durant els primers anys de la dictadura franquista contra de Catalunya, com, daltra banda, sha subratllat el paper en pro de la cultura catalana que feren els grups de catalans exiliats que incidiren en les comunitats catalanes i com tots plegats contribuïren a mantenir la flama de la cultura en llengua catalana fins a final dels anys cinquanta, mentre en la dècada següent aquest exili literari i cultural «sesllanguí ràpidament», com explicà, fa anys, Albert Manent, un dels màxims coneixedors del tema.10
Més recentment, Sílvia Mas ha insistit sobre la necessitat de conèixer el conjunt de la literatura catalana tenint en compte el que es produïa fora de Catalunya. De fet, la voluntat de connectar la producció de lexili amb la de les noves generacions descriptors catalans de postguerra fou lobjectiu dalguns dels membres daquella generació dexpatriats del franquisme: si hi hagué casos amb més èxit, com el del mateix Tísner, que hi tingueren un reconeixement, tot i que tardà,11 nhi hagué daltres que no els arribà i queden ben exemplificats en la trajectòria vital de Domènec Guansé.
El qui havia sigut un crític de prestigi i un periodista cultural de referència abans de la victòria franquista, des del seu retorn al 1963, es transformà en un supervivent daquestes activitats i que, en un país sense llibertat, havia de mantenir-se fent traduccions i duent una vida molt espartana. Tal com ha estudiat Montserrat Corretger,12 Guansé exemplifica lallunyament i lestranyament duna generació que no acabà de connectar amb les noves lleves intel·lectuals del Principat: per una banda, continuà mantenint una situació destranyesa envers una societat, la catalana, que havia canviat, i per laltra, provava una enyorança daquell món xilè que lhavia acollit en el seu exili.
Aquesta fissura entre la generació de lexili i les noves generacions de linterior, tal com ha estudiat Javier Muñoz Soro,13 caracteritzava també el context espanyol i es podia explicar per la voluntat de deixar enrere els elements que havien desembocat en la guerra civil. Les noves generacions, aleshores, estaven més preocupades per cicatritzar les ferides, que encara dolien en la societat, i per cercar un futur de pau, coexistència en la diversitat ideològica i en el pluralisme. En fi, un cop més, seguint Paul Aubert, la majoria dels exiliats visqué en la seva pell que la condició dexiliat no es perdria mai més, així com la il·lusió de poder comptar quelcom en un futurible procés de Transició a la democràcia a Espanya. Al costat daquest desencís, els exiliats republicans havien dassumir també la impossibilitat dintegrar-se plenament en la vida cultural dels països hospitalaris.14
En aquest marc, considerem important aportar unes matisacions i subratllar com hi hagué aportacions de diferents autors que aconseguiren filtrar i fer dintermediaris de temes republicanodemocràtics en lEspanya dels anys seixanta. En aquest sentit, ens fixem en alguns autors que, com ara Odó Hurtado, Sebastià Gasch o Claudi Ametlla,15 els quals publicaren obres que, des de perspectives diferents com podien ser la novel·la, el quadre de costums, lobra històrica o les memòries, apuntaven cap a una reconstrucció dun imaginari que no podia ser antifranquista, molt sovint crític amb el passat republicà i amb les contradiccions que aquell passat continuava dividint una bona part de lexili. Aquestes obres, malgrat tot, actuaven aleshores com una acció reivindicativa dun món passat que, comparat amb laleshores present dictatorial, havia de representar un enyorament eficaç daquells sistemes liberals i democràtics que existien a bona part del món occidental del període. Aquestes aportacions sovint shan infravalorat, com hem esmentat al començament del present escrit, i per això considerem que fora important tornar-les a llegir, buscant el sentit que el conjunt daquestes, i altres obres, van tenir en la configuració dunes cultures polítiques que no participaven del paradigma soviètic/comunista de lantifranquisme i que buscaven un espai propi.
LA NOVEL·LA COM A EINA PER RECUPERAR ELS EXILIATS OBLIDATS: EL CAS DODÓ HURTADO I LA NOVEL·LA CATALANA DELS SEIXANTA
Dins del col·lectiu de republicans catalans exiliats, mereix la pena recordar lobra dOdó Hurtado (Barcelona, 1902-1965)16 que, fill del prestigiós jurista Amadeu, estudià també llei i exercí com advocat en els anys de joventut. Amb la República, Odó Hurtado fou un destacat militant dAcció Catalana, per la qual arribà a ser regidor de lAjuntament de Barcelona, i fins i tot tinent dalcalde. Detingut pels Fets dOctubre de 1934, amb la guerra civil sexilià primer a França i després a Mèxic on regentà una biblioteca. Amb bons contactes al món de lexili, esdevingué un dels sotsdirectors del Banc de la Propietat, dirigit per Joan Casanelles Ibars, i, finalment, impulsà una indústria de materials plàstics amb lamic Jaume Ribes. En els primers anys de lexili, Odó Hurtado no fou un referent cultural ni tampoc un activista destacat, tot just mantenia contactes esporàdics amb lOrfeó Català de Mèxic. Juntament amb el reduït grup de catalans que shavien tornat benestants, formava part del que era anomenat despectivament grup de lhigh life.17 Entre les activitats culturals dHurtado, recordem que fou tresorer del Consell Català de Cultura que presidia Bosch Gimpera. En aquells anys, Hurtado començà a escriure: hi havia tingut un antecedent quan fou detingut pels Fets dOctubre i publicà un article a Mirador, la revista impulsada pel seu pare. Els primers articles aparegueren a la revista Síntesis del Banc de la Propietat i foren signats amb el pseudònim de Josep Palau. Des de 1952, publicà una sèrie darticles a la revista Pont Blau i el 1955 simprimí el seu primer llibre Unes quantes dones (per leditorial Xaloc, creada pel grup de la revista Pont Blau) que fou un recull de contes editats i inèdits. El 1958 veié la llum LAraceli bru, la seva primera novel·la (a la mateixa editorial), a la qual en seguiren quatres obres més, ara publicades a Barcelona. Es tracta dEs té o no es té (Selecta 1958), Un mite (Albertí 1959), La condemna (Selecta 1962) i Desarrelats (1963).