El 20 de juny de 1942 Estellés va editar el seu primer text, que era una col·laboració de premsa, escrita en prosa, per al diari Jornada, de València, el qual tractava sobre lescriptor noruec Knut Hamsun, que havia estat premi Nobel el 1920. Després daquesta primera participació a la premsa escrita i mitjançant una beca, lany 1943 el jove de Burjassot sen va anar a estudiar a lEscuela Oficial de Periodismo de Madrid, fins al 1945: «Ho recordava, en carn viva, des de Madrid. / Era per maig. Recorde que recordava el poble» (poema «Epistolari 1945», del llibre analitzat).
Lagost de 1944, tanmateix, havia publicat per primera vegada un poema, intitulat «Romance español de Santiago», el qual havia guanyat uns jocs florals a Benidorm aquell mateix any de ledició. Lany 1945, el darrer dels seus estudis a Madrid, va publicar nous poemes en castellà a les prestigioses revistes Garcilaso i La Estafeta Literaria (de la tendència literària del moment anomenada garcilasismo); al desembre va aparèixer al setmanari Fantasía el seu primer recull poètic Pájaros en la arena, un conjunt de dènou poemes que inclouen trenta textos i que tenen com a temes principals lamor, la fe i les creences, i la creació poètica. Posteriorment, com a llibre, sols tornaria a publicar en llengua castellana Primera soledad, escrit el 1956 amb motiu de la mort de la seua primera filla, i editat molt més tard, el 1988.
Després de realitzar el servei militar a Navarra i el Pirineu basc, va tornar a València i el 1948 va entrar a treballar al diari Las Provincias, aleshores dirigit per lescriptor i periodista Martí Domínguez, on Estellés sovint realitzava comentaris, cròniques i ressenyes destrenes de cinema i de llibres. Una mica abans, havia conegut Isabel Lorente Riva, que provenia de Gandia i que el 1955 es convertiria en la seua esposa. Aquell 1948 el poeta va presentar un poemari de sonets madrigalescs, escrits en castellà, als jocs florals de Gandia, amb un poema preàmbul que anava redactat en valencià, intitulat «Voler», el qual era el seu primer text en llengua catalana.3 El gener de 1951 va concórrer al premi Literatura-Poesia de la Diputació de València amb un altre poemari intitulat El corazón en la mano, guardó que, tanmateix, va obtenir el llibre El fang i lesperit, de Carles Salvador. Llavors aquest premi literari era el més rellevant que hi havia al País Valencià.
Cal observar que aleshores ja hi havia tota una creixent producció poètica valenciana escrita en llengua catalana per alguns joves sorgits o consolidats a linici de la postguerra i de la dictadura franquista, coetanis del poeta de Burjassot. Així doncs, hi havia primeres edicions com, entre daltres, Volar (1943) i La inquietud en calma (1945), de Xavier Casp; La cançó de Mariola (1947), de Joan Valls Jordà; o Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949), de Joan Fuster. Des de mitjan dels quaranta, i dins un context encara de clandestinitat, sorganitzaren a València, per part de Miquel Adlert i de Xavier Casp, tertúlies literàries i, a més, es va crear leditorial Torre. Tant a les tertúlies com a leditorial Torre (on seditarien tres dels quatre llibres publicats per Estellés abans del 1970), el poeta de Burjassot va participar des del 1953; i, de fet, en una tertúlia literària del juliol de 1953 va conèixer personalment Joan Fuster (Fuster, 2006: 233), el qual es va convertir en un dels seus principals amics i valedors durant aquella dècada.
2. Dels anys cinquanta als anys seixanta: el poeta de la postguerra valenciana
El desembre de 1951 es va presentar el primer volum del Diccionari Català-Valencià-Balear (iniciat per Antoni M. Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner) als baixos de lAjuntament de València i el jove poeta de Burjassot hi va assistir enviat pel periòdic on treballava. A lacte va conèixer Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll, i tots dos el van animar a usar literàriament la seua llengua materna. Fou aleshores que va començar la seua amistat amb Sanchis Guarner, i pocs mesos després daquesta trobada, des del febrer de 1952, el poeta ja escrivia textos en llengua catalana.
A linici del juny de 1952 va assistir a Tarragona, enviat pel diari, a lacte del trasllat de les restes reials de Jaume I de Tarragona a Poblet. Així ho recordaria a linici del primer poema de la «Cantata del rei Jaume I, des dAlzira», dins el primer volum de Mural del País Valencià:
Jo vaig veure una nit, a Tarragona,
dintre la Seu que la ciutat corona,
el cadàver llarguíssim del rei Conqueridor.
Els poemes que va escriure durant aquest any 1952 es van agrupar dins el seu primer poemari redactat en llengua catalana, Ombra dales a laigua, el qual va ser finalista del premi Literatura-Poesia de la Diputació de València del 1953 i va romandre inèdit (Carbó, 2016a: 171-206). La guanyadora daquest guardó fou la poetessa Maria Beneyto amb lobra, en llengua castellana, Criatura múltiple. Tant aquell primer poemari inèdit com el primer que va editar, a la primavera del 1953, intitulat Ciutat a cau dorella, tracten explícitament dindrets i de monuments de Tarragona, la ciutat visitada i coneguda aquell 1952, una ciutat essencial en la confirmació de la nova llengua literària escollida pel poeta i que, al cap i a la fi, era la seua llengua materna. Al poema «Retrobe les arrels», del 1975, inclòs al primer volum de Mural del País Valencià, escriu i recorda: «Vaig reconéixer la unitat / assegurada de la llengua, / vaig retrobar-la a Tarragona».
Joan Fuster, a la lúcida introducció que va redactar el 1972 per al primer volum de la poesia completa estellesiana, intitulat Recomane tenebres. Obra completa 1, indicava que, quan el poeta de Burjassot va publicar el seu primer llibre, «La veu que hi transcendia obligava a unes esperances diferents» (Fuster, 1972: 18). Efectivament fou així: Estellés va saber crear una manera descriure amb un estil ben personal, el qual definia i singularitzava la seua poesia respecte als altres escriptors. Al País Valencià, pocs anys després destrenar-se com a poeta en llengua catalana, ningú no escrivia versos com ell.
Lany 1953 es va editar per primera vegada un llibre seu en llengua catalana, Ciutat a cau dorella. El va publicar a leditorial Torre, la més rellevant durant la postguerra al País Valencià, en el moment en què, a més, el jove poeta començava la intensa amistat amb Joan Fuster, el qual va ressenyar aquest poemari al número 19 de la revista de lexili a Mèxic Pont blau. A la fi del mateix any va ser finalista del premi Óssa Menor, a Barcelona, amb un altre llibre, Donzell amarg, mentre que el guanyador havia estat Miquel Martí i Pol amb lobra Paraules al vent. Cal observar que aquest guardó barceloní era en aquell moment el més destacat, en llengua catalana, per al gènere de poesia.
El 1955 Estellés es va casar amb Isabel Lorente, van fer el viatge de noces a diferents indrets de Tarragona i de Barcelona, i es van establir a viure llogats en un àtic del carrer Misser Mascó 17, porta 29, de València, lloc que recordava una dècada més tard al poema «El primer pis, venint del cel, era el nostre», de Lamant de tota la vida (1965), i que també havia recreat el 1958 al poema «Educadament, Misser Mascó 17», de Linventari clement de Gandia (2012), quan faltava ben poc de temps per a deixar-lo, pel trasllat que va fer a Burjassot:
El 1955 Estellés es va casar amb Isabel Lorente, van fer el viatge de noces a diferents indrets de Tarragona i de Barcelona, i es van establir a viure llogats en un àtic del carrer Misser Mascó 17, porta 29, de València, lloc que recordava una dècada més tard al poema «El primer pis, venint del cel, era el nostre», de Lamant de tota la vida (1965), i que també havia recreat el 1958 al poema «Educadament, Misser Mascó 17», de Linventari clement de Gandia (2012), quan faltava ben poc de temps per a deixar-lo, pel trasllat que va fer a Burjassot:
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.
Lany 1956 va guanyar a Catalunya el premi de Cantonigròs, amb Donzell amarg, la mateixa obra que havia estat finalista el 1953 al premi Óssa Menor. El poeta de Burjassot hi va concursar animat per Josep Pedreira, Xavier Casp i Joan Fuster. Lautor, anys més tard, va anomenar la producció poètica daleshores com el cicle de les seues «homilies dOrganyà», per ser els primers reculls, els més antics: per això els posava la mateixa denominació que tenien els textos medievals més antics de la llengua catalana, Les homilies dOrganyà.
Aquell 1956, però, moria la seua primera filla, Isabel, quan tenia tres mesos, i llavors lautor senfonsava en un nou cicle que reorientava la seua escriptura, ara de crisi i dexili interior, de desconnexió de lentorn immediat que percebia amb neguit i sense sentit; un cicle que va considerar de tenebres (Carbó, 2014). El mateix any editava el poemari La nit, escrit des del 1953 i acabat el 1956, i també viatjava a Barcelona durant la tardor, quan va visitar i conèixer Salvador Espriu; a més, en tornar, escrivia el conjunt «Llibre dexilis» i obres com LHotel París i El monòleg, aleshores inèdites. A linici del 1957 va escriure Testimoni dHoraci, motivat per la lectura de Shakespeare i en especial per ladmiració per Hamlet, poemari que amb els dos anteriors (escrits a la fi del 1956) configurava una trilogia.
Des de la primavera del 1957, en què el poeta Carles Riba va visitar durant quatre dies València i Estellés lacompanyà amb Joan Fuster per la ciutat, fins al desembre del mateix any, lescriptor va escriure el conjunt «Coral romput», que integrava, com a tercera part, dins La clau que obri tots els panys. Aquest llibre també reunia, com a segona part, el conjunt anterior «Llibre dexilis», a més daltres textos més esparsos que sintegraven en la primera part. Lobra va obtenir el 1958 el premi València de Literatura-Poesia, de la Diputació Provincial. Tant la segona com la tercera part tractaven encara la dura vivència que havia suposat la mort de la primera filla, Isabel.
Tots aquests llibres de les tenebres foren creats quan vivia a Misser Mascó 17, de València, entre els anys 1956 i 1958; i confirmen el seu estil més genuí aconseguit durant la segona part dels anys cinquanta, en un moment de producció intensa i alhora especialment valuosa, si atenem a la importància dalgunes de les obres escrites. Hi ha un salt qualitatiu respecte al que havia fet anteriorment per laccentuació de lunivers temàtic de la quotidianitat, observada testimonialment i vista des de lactitud de crisi, de neguit i de desolació; i també per lexpressió literària, en sintonia amb la temàtica, basada en el registre col·loquial i en el predomini del llarg metre alexandrí (de dotze síl·labes amb cesura i, per tant, amb dos hemistiquis de sis síl·labes).
Al voltant del 1959 el poeta va canviar la residència i es va traslladar a viure a Burjassot, amb lesposa Isabel i els dos fills (nascuts Vicent el 1957 i Carmina el 1958), la qual cosa el va distanciar de les vivències més adverses dels anys precedents, com ara la mort de la filla o la tràgica riuada de València de loctubre de 1957, i va comportar sensacions de signe més positiu. A poc a poc es feia un capgirament en la seua evolució, amb la incorporació duna visió més esperançada. És obvi que les noves vivències de Burjassot i la presència dels dos fills influïren en aquesta reorientació. A més, professionalment, des del gener de 1959 Estellés havia passat a ser redactor en cap del periòdic Las Provincias (on José Ombuena, més afí i lleial al règim franquista, havia substituït com a director Martí Domínguez), i, gairebé alhora, el 18 febrer de 1959, hi iniciava les seues col·laboracions en vers, intitulades «Bon dia» i signades amb el pseudònim de Roc, el nom del patró de Burjassot, textos com si fossen unes cròniques de poesia popular en valencià sobre diferents aspectes i esdeveniments del moment a València; col·laboracions que van continuar durant quinze anys, fins al 2 de febrer de 1974 (Mansanet, 2003: 5).
Mentrestant, al seu Burjassot nadiu, primer, va viure, durant poc de temps, al carrer Maestro Lope i, després, al carrer José Carsí, ja a lentorn de 1960. Hi va residir fins a mitjan anys seixanta, quan va tornar a establir-se a la ciutat. Durant lestada a la primera daquestes vivendes de Burjassot estigué malalt de les cames i va ser operat; després va fer repòs i recuperació durant la primavera i lestiu a Navaixes, un poblet de les comarques de linterior de Castelló, on va escriure, com ho palesen algunes referències dels poemes, la major part del poemari Lengan conech.
El 1959 shavia celebrat el cinquè centenari de la mort dAusiàs March. Estellés havia assistit als actes del mes de maig a la universitat, on havien intervingut Miquel Tarradell i Manuel Sanchis Guarner. El poeta es va dedicar plenament a laprofundiment en la poesia marquiana, la qual va penetrar intensament en la seua pròpia producció. Títols de poemaris seus daquella fi dels anys cinquanta i dels inicis dels seixanta, com Lengan conech, A mi acorda un dictat o Colguen les gents amb alegria festes provenen de versos del gran poeta del segle XV, respectivament dels poemes o cants 117, 128 i 13. També ladmiració pel poeta clàssic vinculat a la comarca de la Safor es veu amb claredat a Llibre de meravelles i, molt especialment, al poema daquest llibre intitulat «Ací», en què el protagonista en visita a València la tomba, a més desmentar lanada a Gandia i Beniarjó, indrets on havia viscut el poeta medieval.
A més, al voltant daquell canvi de dècada, Estellés va començar a viatjar a Mallorca, on vivia el seu cunyat Marcelino, germà de lesposa Isabel Lorente, un indret que esdevingué rellevant en la seua vida i que va estar ben present en la seua producció literària des daleshores; a més, hi va fer amistats especialment determinants com la del poeta Josep Maria Llompart, el qual anys més tard gestionaria ledició mallorquina dalguna obra de lescriptor burjassoter. Si des de linici de la dècada, el 1952, havia començat els seus viatges i contactes amb Catalunya, que mai més no interrompria; des de la fi de la mateixa dècada, iniciava els de les Balears. De fet, com veurem, també acabava la dècada seixantina escrivint nous poemes sobre Mallorca i fins i tot publicant-hi el petit recull Lletres de canvi. Cal insistir en el fet que tant Catalunya com Balears són dos espais especialment importants en la seua vida i en la seua producció.