Pel que fa a la trajectòria literària, des de La clau que obri tots els panys, guardonat el 1958 però que romandria inèdit fins al 1971, continuava, duna banda, amb una producció fidel a lalexandrí com a vers dominant, amb poemes més llargs i independents, sovint encara sense reunir en llibres; i, de laltra, de vegades amb textos curts agrupats, com peces duna sèrie, dins aplecs breus de pocs poemes. Diferents comentaris i anotacions del poeta situen en aquest moment lescriptura dun conjunt dobres editades posteriorment. Així, segons lautor, entre els anys 1956 i 1957 va escriure les obretes curtes Lincert presagi (1974) i Mort i pam (1974); des del 1953, quan les havia iniciades, fins al 1958 es va incrementar lescriptura de les èglogues, que havien de reunir-se, posteriorment, a El primer llibre de les èglogues (1972) i que tenien com a rerefons ladaptació i subversió dels models daquests tipus de composició creats per les èglogues de Garcilaso de la Vega i les Bucòliques de Virgili; des del 1955 va escriure diversos poemes que, posteriorment, havia de seleccionar i reunir en el que a hores dara es coneix com els dos inventaris Linventari clement (1971) i Linventari clement de Gandia (2012); sobretot al voltant del 1958 va poder escriure una part important de Llibre de meravelles (1971); i entre els anys 1959 i 1961 va elaborar, com ja sha assenyalat, Lengan conech (1974) (Carbó, 2015).
Tot el que havia escrit entre la fi de la dècada dels cinquanta i el començament de la següent era un extens conjunt de textos, de vegades esparsos o daltres agrupats en aplecs, posteriors als versos del cicle de les tenebres, elaborats des de la fi de lestada a València i a partir de lestabliment a Burjassot. Hi escrivia poemes, més que no pas llibres, els quals sovint sorgien dagrupacions i ordenacions de textos fetes a posteriori. Els poemes sincrementaven constantment i sense interrupció, sacumulaven inèdits i esdevenien un extens corpus, com un inventari. Tractaven sobretot vivències o records de València i el seu entorn, i, tot i que majoritàriament solia escriurels directament a màquina, es pot considerar que són materials a lentorn del que lautor posteriorment va considerar i anomenar «els manuscrits de Burjassot»; al capdavall una intenció dagrupació futura en obres duna voluminosa quantitat de textos ja existents, els quals evocaven sobretot el passat, constataven el present i se situaven plenament en la postguerra valenciana.
Fet i fet, els materials de la nova producció poètica eren de recerca i darrelament, de canvi dactitud i de noves sensacions davant la percepció de lentorn immediat. Aquests poemes testimoniaven i constataven les vivències, els records, els instants de cada dia, els quals es convertien en positius dins un context dominant de pena i misèria, per la qual cosa eren especialment importants, per intensos, per únics, per irrepetibles per meravellosos. Només cal recordar els versos del poema «També», de Llibre de meravelles, en què des de la terrassa els protagonistes: «i havíem recobrat ladorable impudor / des don podíem veure tot lesplendor de Súnion, / la plenitud volguda, la llibertat, la vida».
El seu estil més genuí continuava desenvolupat amb claredat: així sintensificava del tractament poètic de la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una visió testimonial i crítica; o la seua expressió a partir del registre col·loquial, amb un lèxic directe i senzill, i amb un ús sovint descriptiu i fins i tot de vegades narratiu que, tanmateix, mantenia amb escreix el component líric. També shi constaten aspectes com lelaboració de poemes encadenats que eren com una confessió, de textos acumulatius que feien com un inventari, de poemes que es basaven en una evocació i recreació dun passat recordat i fins i tot de textos que eren com una autoreflexió o monòleg interior, tota una novetat en la poesia catalana daleshores. Els poemes sovint sallargaven, lalexandrí encara era el vers preferit, en lloc del decasíl·lab usat anteriorment, i la configuració de llibres es realitzava no sols com una agrupació o reunió de textos diversos i esparsos, sinó també, de vegades, com si fos una escriptura unitària, com si lobra fos escrita tota seguida i duna tirada.
A més a més, creixien considerablement la intertextualitat amb altres escriptors (mitjançant referents com Garcilaso de la Vega, Ausiàs March, Jaume Roig, Shakespeare, Salvador Espriu) i les relacions interdiscursives dels seus poemes amb la seua activitat periodística (només cal recordar, per exemple, que als versos de La clau que obri tots els panys apareixien notícies com la mort de lactriu americana Norma Talmadge, ocorreguda el 27 de desembre de 1957) i sobretot amb el cinema, a partir de les seues crítiques cinematogràfiques a la premsa (mitjançant, per exemple, lesment en els poemes dactrius com Sofia Loren, Ingrid Bergman, Brigitte Bardot). Les relacions entre literatura, periodisme i cinema llavors eren determinants per tal de nodrir la pròpia poesia.
Durant la dècada següent, la dels seixanta, Estellés va escriure prou, amb una intensitat més irregular (amb anys molt fecunds i daltres gairebé de silenci) i, en canvi, només va publicar un poemari. Va començar elaborant obres curtes, algunes de textos ben llargs com la del poema únic, escrit el 1960, A mi acorda un dictat (1977), o lelaborat el 1963, Colguen les gents amb alegria festes (1974), amb dos títols que procedien, com sha assenyalat, de sengles versos dAusiàs March. Alhora alternava aquest tipus descriptura amb el de composicions basades en la brevetat com els petits reculls, entre daltres, Renana (1974) o La fira del vent (1974), segons lautor escrits ambdós entre els anys 1960 i 1967. A tall dexemple cal observar que La fira del vent està integrat per trenta-cinc tankes, és a dir, una estrofa que és una composició de trenta-una síl·labes distribuïdes en cinc versos (tres de set síl·labes i dos de cinc), unes petites composicions escrites quan ja coneixia les de Carles Riba i les de Màrius Torres.
Durant la primavera de lany 1962 va obtenir a Castelló de la Plana la Flor Natural dels jocs florals amb el «Mural de Castelló», un poema que incorporava la proposta dentendre la composició poètica com un mural alhora que en alguns versos accentuava una certa línia de temàtica amb una orientació més compromesa. Altres obres curtes, segons lautor provinents daquests anys, van ser Quadern per a ningú (1974), Ritual (1974) i Rosa de nit (1974) (Salvador, 2016).
El 1965 seditava un nou llibre seu, per quarta vegada durant la postguerra, intitulat Lamant de tota la vida. I lany següent, el 1966, obtenia el premi Ausiàs March de Gandia per Linventari clement,4 una obra escrita anteriorment, que aleshores, malgrat el guardó rebut, va romandre inèdita. Tanmateix, tots dos fets preludiaven o preparaven com un rellançament o un nou impuls de la dedicació dEstellés i del seu reconeixement literari. Aquest any del guardó, també escrivia Després de tot (1972), una mica anterior a Per a tota la mort (1977), segurament acabat el 1968. Poc abans el poeta havia tornat a residir a València, al carrer Pintor Peiró (al número 7, porta 11), la qual cosa tal vegada li va facilitar laproximació als moviments socioculturals i també de posicionament contra el règim que aleshores sintensificaven a la ciutat, sobretot a les acaballes dels anys seixanta. Tot plegat fou com un retrobament i una reconnexió intensa amb la seua trajectòria anterior. Fou també el moment en què shavia de completar i tancar Llibre de meravelles. El mecanoscrit de la nota prèvia que nacompanyà la primera edició té com a data el 1968.
Les obres més extenses i significatives que van créixer durant aquells anys seixanta foren Lofici de demà (1972) i El gran foc dels garbons (1972), amb poemes en totes dues que van des de la fi de la dècada dels cinquanta fins a linici dels setanta. La segona daquestes està escrita en sonets, numerats, alguns dels quals són textos ben difosos i coneguts com els sonets 51 i 103, el qual concloïa el llibre en la primera edició del 1972. També la primera daquestes dues obres tenia alguns sonets, una part dels quals es trobaven a ledició mallorquina daquell petit recull anomenat Lletres de canvi (1970). Cal afegir que des del 1967 i sobretot el 1968 lautor va incrementar el ritme descriptura, per exemple amb textos vinculats a les Balears com ara Sonets mallorquins i Crònica mallorquina (tots dos editats més tard, el 1983), obres escrites quan tenia una intensa amistat amb el poeta mallorquí Josep Maria Llompart, al qual va dedicar Epístola avortada al meu amic Josep Maria Llompart (1983).
La creació estellesiana daquest anys seixanta va evolucionar obrint-se cada vegada més a una major pluralitat de formes, de temes, de plantejaments i dinfluències (Salvador, 2016; Oviedo, 2017). Així doncs, progressivament havia incorporat noves formes expressives com ara la prosa poètica, els poemes breus, els epitafis, entre moltes altres possibilitats, que es combinaven amb la creació de quantitat de sonets o de poemes llarguíssims dalexandrins. A més, a la presència dAusiàs March es va afegir, de manera creixent, latracció pels poetes llatins, alhora que linterès i el seguiment de nombrosos escriptors daltres llengües. La seua poesia continuava amb lobservació i el testimoni de la quotidianitat de lentorn immediat, tanmateix, també es farcia amb connexions intertextuals i interdiscursives, i cada vegada apareixien més relacions interartístiques amb la pintura i amb la música, les quals sincrementarien més encara en els anys setanta. I, a més a més, aprofundia en una orientació més compromesa, més nacional.
Comptat i debatut, la valoració que es va fer de la producció de Vicent Andrés Estellés, amb només tres llibres editats durant els anys cinquanta i un en els seixanta, es veu amb claredat a les antologies de referència sobre el conjunt de la poesia catalana elaborades durant els anys seixanta i editades a Barcelona. Fou lúnic poeta valencià seleccionat el 1963 (quan només tenia editats tres poemaris) a lantologia del realisme social o històric, preparada per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Poesia catalana del segle XX. Dentre els valencians, fou el més seleccionat el 1965 a la revisió del gènere (quan encara només tenia editats tres poemaris), des de la tradició simbolista, feta per Joan Triadú, a Nova antologia de la poesia catalana. (De Maragall als nostres dies). I fins i tot tornava a ser el valencià seleccionat el 1968 (quan ja havia editat un quart poemari) en lantologia, iniciada per Jaume Bofill i Ferro i acabada per Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. El poeta de Burjassot superava lendarreriment, transcendia làmbit estrictament valencià i connectava plenament i fins i tot en alguns aspectes avançant-se amb la poesia de la resta del domini lingüístic català. Per exemple, un poema seleccionat a la primera i la tercera daquestes antologies seixantines, perquè era original i únic respecte al seu context literari no sols valencià sinó del tot el domini català, fou «Ègloga III», que originàriament havia estat publicat dins Donzell amarg, però que anys després en seria exclòs per integrar-lo dins El primer llibre de les èglogues, un altre llibre important en la trajectòria del poeta valencià.
Textos ben primerencs com el poema «A Sant Vicent Ferrer», ja del llibre La nit (editat el 1956), un text motivat per la participació el 1955 al volum col·lectiu Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V Centenari de sa Canonització i per a record, editat a cura de Josep Maria Bayarri, havien apuntat quina era la seua actitud ètica i estètica: shi reclamava i proclamava la necessitat dun llenguatge combatiu i duna poesia de testimoni i compromís feta per un ciutadà que ja se sentia «un entre tants», com veiem a les estrofes següents:
Dónam lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbècils de les paraules, ara
que és el temps dagafar-les com ganivets o malls.
És el temps dagafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dónam lluita i motius de plany o desperança.
Si no tingués què dir, tapam la boca amb fang.
No em deixes a la vora de lègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
De forma aclaparadora Estellés, duna banda, aportava a la lírica dominant durant els anys cinquanta, un llenguatge més senzill, directe, comunicatiu, basat en el registre col·loquial; i daltra banda, encetava i avançava tota una evolució poètica en incorporar com a univers referencial la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una actitud testimonial i alhora compromesa, la qual permet inclourel en un realisme compromès (Simbor, 2005), sobretot en el corrent neorealista, de denúncia humanitarista. El resultat poètic obtingut el convertia en un poeta balzacià i de realitats, com va sentenciar Joan Fuster (1972) a la introducció abans esmentada, que en el rerefons oferia el testimoni dun home cronista de les vivències quotidianes (la realitat) o imaginades (el desig, la ficció) en un temps de catàstrofe o de caos (la postguerra).
3. Dels anys setanta als anys vuitanta: el poeta nacional dels valencians
La difusió, el reconeixement de la seua obra i la projecció pública del fenomen Estellés com un gran escriptor i el poeta nacional dels valencians van ocórrer a partir dels anys setanta: llavors es va recuperar la seua extensa obra inèdita, sincrementà el seu ritme descriptura i es va començar ledició de la poesia completa. També va conrear altres gèneres literaris: més teatre, narrativa, prosa autobiogràfica i nous textos periodístics. Hi va arribar, finalment, el ressò i reconeixement, literaris i socials.
Entre els guardons més destacats rebuts des de larribada dels anys setanta, cal esmentar alguns com la Lletra dOr el 1975, el Premi dHonor de les Lletres Catalanes el 1978, la Creu de Sant Jordi el 1982, el Premi de les Lletres Valencianes el 1983, la distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural el 1989, entre molts daltres, i, a més a títol pòstum, el nomenament de doctor Honoris Causa per la Universitat de València el 1993 i la Medalla dOr de Belles Arts el 1994. Tot plegat arrodonia o complementava el reconeixement que ja li atorgaven els historiadors i crítics literaris com el poeta més important del País Valencià i un dels més destacats de la llengua catalana.
A les acaballes del franquisme i amb larribada del període més actual, hi hagué una convergència plural per la consagració i la difusió de lobra dEstellés. El 1971 es produïa ledició de quatre obres anteriors, algunes de les quals es convertien en essencials: Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, Linventari clement i Primera audició. Ara algunes edicions anaven acompanyades davals rellevants i determinants: Manuel Sanchis Guarner prologava a leditorial LEstel Llibre de meravelles; Joan Fuster lany següent, el 1972, sentenciava el poeta com el més gran en terres valencianes des de Roís de Corella és a dir, des del segle XV dins la introducció que feia al primer volum de lObra completa estellesiana, que publicava Edicions Tres i Quatre, leditorial més representativa daquell moment al País Valencià. Aquest treball introductori de lassagista de Sueca, a més, cal situar-lo en lòrbita de les seues contribucions a lestudi dalguns dels grans escriptors en llengua catalana del segle XX, mitjançant les introduccions a les edicions de les obres completes o obres selectes, com ara les que va fer a Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit i Salvador Espriu (Simbor, 2012: 228-250). Leditor Eliseu Climent no sols iniciava el 1972 la publicació de la poesia completa de lescriptor de Burjassot, sinó que, a més, lany següent instituïa a València lanomenat premi Vicent Andrés Estellés, de poesia, dins els Octubre, els premis més prestigiosos al País Valencià.