A les acaballes del franquisme i amb larribada del període més actual, hi hagué una convergència plural per la consagració i la difusió de lobra dEstellés. El 1971 es produïa ledició de quatre obres anteriors, algunes de les quals es convertien en essencials: Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, Linventari clement i Primera audició. Ara algunes edicions anaven acompanyades davals rellevants i determinants: Manuel Sanchis Guarner prologava a leditorial LEstel Llibre de meravelles; Joan Fuster lany següent, el 1972, sentenciava el poeta com el més gran en terres valencianes des de Roís de Corella és a dir, des del segle XV dins la introducció que feia al primer volum de lObra completa estellesiana, que publicava Edicions Tres i Quatre, leditorial més representativa daquell moment al País Valencià. Aquest treball introductori de lassagista de Sueca, a més, cal situar-lo en lòrbita de les seues contribucions a lestudi dalguns dels grans escriptors en llengua catalana del segle XX, mitjançant les introduccions a les edicions de les obres completes o obres selectes, com ara les que va fer a Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit i Salvador Espriu (Simbor, 2012: 228-250). Leditor Eliseu Climent no sols iniciava el 1972 la publicació de la poesia completa de lescriptor de Burjassot, sinó que, a més, lany següent instituïa a València lanomenat premi Vicent Andrés Estellés, de poesia, dins els Octubre, els premis més prestigiosos al País Valencià.
En aquest començament de la dècada setantina laposta literària per editar i difondre Estellés no solament es va fer a làmbit valencià sinó que també va arribar a Mallorca, on mai no havia publicat abans: shi editaren el 1970 Lletres de canvi, el 1972 Lofici de demà i el 1973 Boix, Heras, Armengol. I també el 1973, a Barcelona es reprenia ledició dobres seues, cosa que només havia ocorregut el 1958 amb Donzell amarg; ara shi editava LHotel París aquella obra que tenia inèdita des del 1956, com un precedent daltres edicions barcelonines que la seguirien durant els anys setanta: Hamburg (1974), Antibes (1976), El procés (1978), Festes llunyanes (1978) i El corb (1978). A més a més, des de la dècada setantina, alguns poemes seus van ser musicats per cantautors com Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Al Tall, Araceli Banyuls, Carles Barranco i Paco Muñoz, o recitats per Celdoni Fonoll, entre daltres, amb el que comportava de major difusió. Nombrosos cantautors i grups musicals han triat o encara opten avui per les lletres dEstellés, perquè la seua poesia és, pel llenguatge, directa, senzilla i entenedora i, a més, per la temàtica, propera, comunicativa i emocional (Frechina, 2013). Cal avançar que Llibre de meravelles entre els anys 1971 i 2015 ha tingut vint-i-vuit edicions i reimpressions, un fet absolutament insòlit en la poesia valenciana de qualsevol època.
Aquell poeta de la postguerra valenciana a poc a poc shavia convertit en el referent com a poeta nacional dels valencians, a partir de linici dels anys setanta, quan sapropava la fi del franquisme i la transició política a la democràcia. Lautor va recórrer el País Valencià i va viatjar arreu dels Països Catalans, tot participant en actes culturals i en la defensa dels signes didentitat dels valencians dins la cultura i la llengua catalana, i, a més a més, en els seus versos es va incrementar lorientació més compromesa de la seua poesia. Per esmentar algun exemple concret, lany 1970 figurava entre els convidats al Festival Popular de Poesia Catalana a Barcelona (tot i que no va poder assistir-hi) o el 1978 sí que va participar en lhomenatge que el PSUC va organitzar a Miquel Martí i Pol a Roda de Ter, amb qui tingué una certa amistat.
Això no obstant, dissortadament, també li van arribar atacs i insults, en un moment (el de la transició política del règim dictatorial al sistema democràtic) en què a València simpulsava la defensa del secessionisme lingüístic i la persecució de la unitat de la llengua catalana. Lany 1978, el mateix en què obtenia el Premi dHonor de les Lletres Catalanes i en què tenia la segona de les operacions a les cames (respectivament, els 1977 i 1978), el periòdic Las Provincias (aleshores abanderat del secessionisme lingüístic), prescindia dell, tot i el fet dhaver-hi treballat durant tota la seua vida laboral.
Lallau editorial que acompanyà el reconeixement i la seua plena difusió sincrementà posteriorment mitjançant la continuació de la publicació no solament de diferents poemaris solts sinó també amb linici, el 1972, de les seues obres completes en deu volums, les quals recuperaven lobra inèdita anterior, alhora que incorporaven els nous llibres escrits. Aquests volums foren essencials en la difusió i en la recepció del poeta, i es caracteritzen per tenir cadascun dells un sobretítol, identificador i unificador de cada conjunt. Cinc volums en foren publicats en els anys setanta: Recomane tenebres. Obra completa 1 (1972), Les pedres de làmfora. Obra completa 2 (1974), Manual de conformitats. Obra completa 3 (1977), Balanç de mar. Obra completa 4 (1978) i Cant temporal. Obra completa 5 (1980). Entre els poemaris setantins publicats que eren de nova creació, cal assenyalar alguns títols especialment rellevants com ara Hamburg (1974), Antibes (1976), Cercles del Russafí (1978), El corb (1978), Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979), Cant temporal (1980) i Xàtiva (1980). Exemples de la seua orientació més compromesa són poemes ben coneguts i difosos com «Cançó de la rosa de paper» (que ha estat cantat per Carme Torrelles i també per Miquel Gil), del recull Taula parada (1978), o bé els coneguts sonets XII i XIII (també cantats i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler, dins la cançó «Maclame a tu») daquesta darrera obra esmentada, Xàtiva. Una fita especialment important en la seua difusió massiva en àudio fou lenregistrament el 1979 del doble LP Ovidi Montllor diu «Coral romput», disc que contenia un text explicatiu de Salvador Espriu.
La incorporació de la literatura daltres autors, tot integrant-la o subvertint-la, encara era un aspecte determinant de la producció estellesiana. De fet, si en els anys cinquanta havia estat sobretot la relació amb la tradició literària medieval i del Renaixement, durant els anys seixanta sincrementa notablement amb la progressiva incorporació dels grans poetes llatins amb qui el poeta de Burjassot compartia no tant versos concrets, com en els anteriorment esmentats, sinó sobretot actituds poètiques davant dels fets viscuts de la realitat de la seua època; la qual cosa va motivar linici de poemaris que tenien com a protagonistes aquests clàssics i que, començats segons lautor a la segona part dels seixanta, sacabarien ja en els anys setanta: Horacianes (1974), amb el referent dHoraci, Ora marítima (1977) amb el rerefons de lescriptor Ruf Fest Aviè, Les acaballes de Catul (1977), amb Catul, i Exili dOvidi (1982, però elaborat sobretot durant els setanta). Horaci, Ovidi o Virgili es convertien en poetes importants en lentrellat literari estellesià. I durant els anys setanta la relació de poetes influents o admirats es va ampliar notablement, sempre in crescendo, amb nous noms forans com els de Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe, Jacques Prévert, Paul Éluard, a banda de continuar amb Pablo Neruda, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre o Miguel Hernández; a més dartistes plàstics com Pablo Picasso, Joan Miró o Vincent Van Gogh, per esmentar tres dels seus pintors més admirats.
Això no obstant, la tasca que més labsorbí en la segona meitat daquesta dècada setantina fou lescriptura de Mural del País Valencià (iniciat el 1974), constituït per un conjunt de vint-i-set llibres reunits en tres volums (nou llibres per cada volum), que inclouen diferents títols de reculls (vuitanta-tres) i que abracen més de mil cinc-centes pàgines de versos; mural que es va publicar pòstumament, el 1996, i que integra algunes obres ja publicades anteriorment. Entre els llibres rellevants daquest voluminós conjunt, cal destacar obres com ara Declaració de principis, Llibre de Xàtiva (editat anteriorment el 1980, com a Xàtiva) o Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (editat abans, el 1979), entre daltres.
Durant els anys vuitanta Estellés va presentar una poesia diversa, heterogènia i amb nombroses possibilitats temàtiques i formals. Duna banda, mantenia lorientació més arrelada al seu àmbit social o al seu propi espai nacional, com la de Cant temporal (1980), poemari influït també per Neruda (ja des del títol), Exili dOvidi (1982), amb el rerefons del poeta llatí, o fins i tot Puig Antich (1989), motivat per lassassinat daquest sindicalista. Daltra banda, hi havia una lírica de temàtica amorosa, amb una orientació més sensual i eròtica, com la dobres com Versos per a Jackeley (1982) i Jackeley (1983).
Aquesta dècada dels vuitanta es van difondre cinc nous volums de lobra completa, que reunien la seua producció daleshores a més dalguna anterior encara inèdita: Les homilies dOrganyà. Obra completa 6 (1981), Versos per a Jackeley. Obra completa 7 (1982), Vaixell de vidre. Obra completa 8 (1983), La lluna de colors. Obra completa 9 (1986) i Sonata dIsabel. Obra completa 10 (1990). Posteriorment, en els noranta, van aparèixer els seus últims llibres publicats en vida: Estat dexcepció (1991) i Mare de terra (1992).
Lautor sha convertit en el poeta valencià amb més musicacions. Així els seus poemes han estat musicats, entre molts altres, per solistes com Paco Muñoz, Miquel Gil, Santi Arisa, Carme Torrelles, Ximo Caffarena, Bertomeu o Natxo Gironés; per parelles o trios com Toti Soler, Esther Formosa i Carles Rebassa; Jaume Arnella i Rafel Sala; Tomàs Llopis i Miquel Pérez Perelló; o per grups com Obrint Pas (Frechina, 2013).
4. Una escriptura singular5
Per lús literari del registre col·loquial, fins i tot dialectal, o per la temàtica de la quotidianitat, lescriptura daquest poeta valencià aportava una poesia testimonial que es nodria, almenys inicialment, sobretot de dues deus: lexistencialisme francès filosòfic i literari, amb Jean Paul Sartre i Albert Camus al capdavant, especialment difós i influent durant els anys cinquanta, i el neorealisme del cinema italià, amb pel·lícules com les de Roberto Rossellini o Vitorio de Sica. Cal recordar que Estellés també feia cròniques de cinema al diari on treballava, i aquelles pel·lícules també captaven, des de lhumanitarisme i la solidaritat, la realitat dura i crua de la gent humil i senzilla, una realitat plena de detalls ben vius (Simbor, 2005: 13-142). El neguit existencial per les guerres, la dEspanya i també leuropea, la crisi social i moral de la dictadura franquista i la crisi personal de la mort de la primera filla, foren tot un conjunt daspectes determinants que bastiren i singularitzaren el seu univers literari més genuí. La mirada escrita sobre la realitat immediata es va enriquir amb una intensa transtextualitat, sobretot per la intertextualitat o relació amb altres textos literaris, i també amb la interartisticitat i intermedialitat o relació amb altres manifestacions artístiques. La seua poesia tot i percebres, almenys aparentment, com a senzilla, era sovint ben complexa.
El poeta, ja des dels anys cinquanta, proposava, des dun posicionament ben diferent, el distanciament respecte al discurs poètic anterior, molt més acurat i formalista, dominat pel model postsimbolista de Carles Riba, primer, o pel del cicle líric de Salvador Espriu, després. Fins i tot durant els seixanta, malgrat el seu realisme compromès, no va participar amb claredat sols en alguns textos puntuals del corrent del realisme històric o poesia social, i va anar, molt sovint, per lliure. Així doncs, des daquestes coordenades, lautor incorporava, per exemple, les estructures conversacionals polifòniques (a obres com Testimoni dHoraci), el monòleg interior en poesia (a «Coral romput», dins La clau que obri tots els panys) o un complex entrellat intertextual (a Llibre de meravelles).
Estellés ens ha ofert una producció extensa, diversificada i heterogènia en la temàtica i en lexpressió. Per exemple, en la versificació, es debat entre allò més tradicional i el més innovador, des de sonets i decasíl·labs o alexandrins fins a poemes visuals i tipogràfics, passant per cançons tradicionals o populars (cal recordar la coneguda «Cançó de bressol», de La nit) o poemes breus com epigrames o tankes (a La fira del vent), o també composicions dispars i variades, que són intitulades o considerades com a elegies, odes, èglogues, epitafis o bé oficis, testaments, cròniques, lletres, oratoris i fins i tot quaderns. També alterna o de vegades integra el lirisme exquisit (com alguns textos dHamburg) i la narrativitat quotidiana (al poema XXII de LHotel París); lidealisme (recordem el sonet antologat «Sabia que vindries», de Lamant de tota la vida) i el realisme més cru i desolador (per exemple, «Vora el barranc del Carraixet», dOfici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941); o la llengua culta i la col·loquial (fixem-nos en fragments dels soliloquis entre Nemoròs i Bel·lisa a l«Ègloga III», dEl primer llibre de les èglogues). Fins i tot barreja orientacions estètiques: és postsimbolista (per exemple, a molts poemes de La nit), fa denúncia neorealista (a poemes de LHotel París) o fa denúncia realista històrica (a textos de Mural del País Valencià), és innovador (a «Coral romput», de La clau que obri tots els panys), o fins i tot té voluntat experimental (a proses poètiques de Quadern de 1962).
El testimoni de la realitat viscuda o imaginada que ofereixen els seus versos, quan sorienta al passat, a la infantesa i al poble, amb lestratègia de recuperació des del record i la memòria, al capdavall el valor documental del poema, de vegades comporta un to especialment elegíac (pensem en poemes com «No escric èglogues», de Llibre de meravelles); quan es projecta sobre el present és sobretot un vessant més testimonial sobre la quotidianitat, que no sols descriu i constata sinó que també denuncia, una quotidianitat sovint enriquida amb aspectes de gaudi aparentment circumstancials i anecdòtics (com ara en els poemes hedonistes dHoracianes); i quan sorienta a la construcció del present-futur hi apareix el vessant més explícitament compromès, amb lhoritzó col·lectiu de la pàtria (així, el poema «Assumiràs la veu dun poble», de Llibre de meravelles).