Pel que fa a lestructura de la base de dades espacials, està organitzada en quatre grans camps. En el primer camp, shi identifiquen els sis grans tipus de capitals que constitueixen el capital territorial, mentre que en el segon es fa referència als recursos territorials associats a aquests capitals (vegeu Figura 1). El tercer camp concreta en subrecursos els recursos considerats matèria primera per al desenvolupament endogen (vegeu Figura 2). Per acabar, en el quart es defineixen variables i indicadors que mesuren i quantifiquen en quin estat o com es comporta el capital territorial. Finalment, després de completar la base de dades, sha procedit a efectuar les anàlisis oportunes i a elaborar la cartografia automàtica per, a continuació, procedir a la publicación dels resultats.
Figura 1. Capital i recursos territorials
Font: Elaboració pròpia
Figura 2. Recursos territorials i subrecursos (I)
Font: Elaboració pròpia
Figura 2. Recursos territorials i subrecursos (II)
Font: Elaboració pròpia
EL MEDI NATURAL VALENCIÀ
Ángel Morales Rubio
Departament de Química Analítica. UVEG Emilio Barba Campos Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. UVEG
EL MEDI NATURAL: INDICADORS A ESCALA COMARCAL
Els usos del sòl en un territori marcaran el seu desenvolupament a curt i mitjà termini, i, el que és més important, a llarg termini. Una mala planificació o una planificació convulsiva del territori, dirigida a recollir beneficis a curt termini, poden exhaurir els recursos i trencar lequilibri dun desenvolupament sostenible, dins lactualitat, a aquestes actuacions directes de lhome se superposen els canvis recents en el clima, que provoquen alteracions importants en els ecosistemes, tant terrestres com aquàtics (Moreno 2005). Per això, cal un coneixement tan detallat com siga possible del medi natural, per a poder preveure i intentar evitar o minimitzar aquests impactes.
Un primer pas per a ordenar correctament el territori, aprofitant totes les oportunitats i conservant, alhora, lestructura, la coherència i la funcionalitat, és conéixer els recursos de què disposa la seua configuració geogràfica. Dins daquest objectiu general, aquest capítol se centra en els recursos naturals de la província de València. Lescala espacial de treball ha sigut municipal, encara que la presentació i lanàlisi dels resultats sha realitzat comarcalment, i sha descendit només a làmbit municipal en aquells casos en què ho hem considerat rellevant.
En aquest treball sha definit recurs com aquell element que és utilitzable per una col·lectivitat per a acudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa (Capítol 1), dins aquest context, en una primera aproximació, hem seleccionat diferents recursos naturals que puguen servir dindicadors de labundància i la distribució de la totalitat de recursos naturals del territori. A més de tindre un valor intrínsec, els recursos naturals suposen un actiu econòmic important, que pot contribuir directament al desenvolupament i a lequilibri territorial, i també a la creació de noves oportunitats de generació dingressos.
Des del punt de vista ecològic, el primer que crida latenció és la configuració i la diversitat paisatgística dun territori, fruit tant de les característiques del medi natural com de lactivitat humana present i passada. Duna part, la utilització del territori amb finalitats productives genera recursos econòmics de forma directa, aspectes que es consideren en altres capítols daquesta obra. Daltra, la mateixa configuració del paisatge (quant a la textura, la diversitat, o la bellesa per a lull humà), pot generar beneficis indirectes com a focus datracció residencial i turística. Així, el nostre primer objectiu serà descriure els tipus de paisatge presents a la província de València, localitzar-los al territori i analitzar la seua distribució en làmbit comarcal.
Una forma de localitzar espacialment de manera ràpida els recursos naturals dun territori és veure la situació i lextensió dels espais protegits. Aquests espais, que poden tindre diferents denominacions, han sigut designats per la rellevància natural en els àmbits local, autonòmic, nacional o internacional; per la qual cosa aquesta qualificació implica un reconeixement explícit als seus valors naturals. Atesos els serveis ecosistèmics (directes i indirectes) que pot generar (Costanza, 2012), la presència dun espai protegit en un municipi suposa un important recurs. El nostre objectiu en aquest capítol ha sigut localitzar els espais protegits sobre el territori de la província de València i analitzar-ne la distribució comarcalment.
Després daquesta visió general que proporcionen els tipus de paisatge i la localització dels espais protegits, ens hem centrat en diferents elements del territori que poden suposar importants recursos naturals: rius i rambles, embassaments, masses forestals i franja litoral.
Piqueras (2012) ressalta la transformació de la costa valenciana a conseqüència del boom urbanístic iniciat en la dècada dels seixanta. Les dunes i les marjals van ser substituïdes massivament per blocs dapartaments, ports esportius, passejos marítims, dics o xalets en primera línia de platja. Com a conseqüència daquesta formigonada desmesurada, actualment tan sols un 38,8% de la superfície del sòl comprés entre els primers 200 metres de franja litoral correspon a un ús natural.
En laltre extrem, es troba el territori de les comarques interiors valencianes, que presenta un elevat grau de ruralitat, tal com indiquen diferents índexs: nombre dhabitants, evolució demogràfica i envelliment, o superfície forestal, entre altres (Hermosilla, 2014). La dependència de laigua en aquest entorn, amb un clima mediterrani destius calorosos, amb escasses precipitacions, hiverns freds i amb pluges torrencials a la tardor, ha fet que lagricultura desenvolupada fóra principalment de secà, si bé a les poblacions al costat dels llits sha desenvolupat una agricultura de regadiu. Els rius són poc cabalosos, a excepció del Cabriel i el Xúquer. No obstant això, els episodis de gota freda (molt habituals al nostre territori) i lorografia muntanyosa en el part alta dels rius de la província de València, ha propiciat la construcció de diferents embassaments. Per un costat, aquests prevenen de les potencials inundacions als mesos de tardor i, per un altre, proporcionen un cabal suficient daigua a lestiu.
Les masses forestals són una de les unitats paisatgístiques més complexes, tant si en considerem lestructura, la funció o la seua dinàmica. Des dun punt de vista productiu, les masses forestals han proporcionat i proporcionen multitud de productes i serveis a lésser humà, des de fusta, fongs o fruits, fins a un lloc de recer o esplai, dins lactualitat, la conservació de les masses forestals va més enllà daquesta funció productiva i senquadra millor en un enfocament multifuncional, bàsic per a mantindre lequilibri biològic i social del territori (Moreno, 2005), dins el nostre àmbit territorial, els incendis amenacen cada vegada més aquestes masses forestals: com a exemple, podem esmentar les gairebé 50.000 hectàrees cremades en els incendis de Cortes de Pallars i Andilla lany 2012.
A la província de València shan identificat 12 tipus de paisatge (Taula 1, Figura 1). La major part del territori valencià (el 56%) està classificat com a agrícola, incloent-hi els usos agroforestals, que cobreixen el paisatge forestal i de muntanya en un 39% de la superfície, mentre que el 5% restant està destinat a usos urbans i periurbans (Figura 2). Dins del paisatge agrícola, un 31% correspon a superfície agroforestal, el 27% a conreus de regadiu, el 26% a conreus de secà, i el 15% restant està classificat com a mixt de secà i regadiu. A això caldria afegir les superfícies (relativament reduïdes) dedicades a lagricultura en paisatges urbans i periurbans.
Taula 1. Extensió dels diversos tipus de paisatge a la província de València
Font: Adaptat dHermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
Figura 2. Distribució dels grans tipus de paisatge a la província de València
Font: Adaptat dHermosilla, J. (dir.) (2012):Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
Figura 1. Mapa dels tipus de paisatge a las comarques valencianes
Segons la classificació utilitzada, trobem nou categories de paisatge agrícola que, a grans trets, podem agrupar en secà, regadiu i agroforestal, que es reparteixen quasi a parts iguals el territori agrícola. Quant als conreus de regadiu, fonamentalment cítrics i arrossars, un 26% de la superfície de la província es troba a la Ribera Alta i, juntament amb la resta de comarques litorals (la Ribera Baixa, la Safor, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i la Costera), en concentren virtualment la totalitat (99%). Per contra, la comarca de La Plana de Utiel-Requena, amb els conreus vitivinícoles, domina el paisatge de conreus de secà, amb un 55% de la superfície. Amb conreus mixtos, la Vall dAlbaida contribueix en un 20% a la superfície de conreus de secà de la província de València. Entre el territori dEl Valle de Cofrentes-Ayora i los Serranos concentren un 56% de la superfície de paisatge agroforestal, també dominat per matoll i pi blanc. Aquesta superfície arriba al 81% si hi incloem el Camp de Túria i El Rincón de Ademuz, per la qual cosa aquest tipus de paisatge és residual a la resta de comarques.
Un 62% del paisatge silvícola es concentra, repartit gairebé a parts iguals, en les cinc comarques més interiors: la Plana de Utiel-Requena, El Valle de Cofrentes-Ayora, la Canal de Navarrés, La Hoya de Buñol i Los Serranos. No obstant això, és un paisatge poc divers, dominat per matoll (61%) i pi blanc (Pinus halepensis) (39%), fruit de la gran pressió a què ha sigut sotmés durant segles (tala, abancalament, incendis) i, recentment, les repoblacions. Finalment, lHorta Sud alberga el 49% del paisatge urbà de la província de València. Aquest percentatge arriba al 88% si hi sumem les comarques de lHorta Nord i València.
En aquest capítol ens hem centrat més en la diversitat del paisatge de les comarques com a recurs. Així doncs, una primera anàlisi és considerar a grans trets quants tipus de paisatge diferents té cada comarca. Considerat així, la Vall dAlbaida amb vuit tipus de paisatge seria la comarca més diversa; seguida de la Ribera Alta, amb set; i el Camp de Morvedre, amb sis (Figura 3). Al contrari, les comarques amb paisatges més homogenis serien la Canal de Navarrés, El Rincón de Ademuz i la Plana de Utiel-Requena, amb només dos tipus diferents de paisatge cada una.
A pesar daixò, podem donar un pas més i considerar no sols els nombre de tipus, sinó lextensió de cadascun. No és el mateix tindre dos tipus de paisatge i que cadascun ocupe el 50% de la superfície, o que lun nocupe el 90% i laltre, el 10%, en què el primer cas seria considerat més divers. Per a això hem aplicat líndex de diversitat de Shannon-Wiener, que té en compte tant el nombre de tipus diferents com la importància (o superfície) relativa (Figura 4). Amb aquesta consideració, la comarca més diversa és la Safor que, amb només 5 tipus diferents, mostraria una major heterogeneïtat paisatgística, dins laltre extrem, la Canal de Navarrés continuaria sent la comarca més homogènia també des daquesta perspectiva, amb el 82% de la superfície dominada per un paisatge forestal.
Un aspecte que ja sha comentat més amunt és que alguns tipus de paisatge es troben concentrats en certes comarques, la qual cosa fa que la diversitat dins de cada comarca siga relativament reduïda comparada amb la diversitat general del paisatge en làmbit provincial. Per exemple, la província de València, amb 12 tipus de paisatge, té una diversitat de 2,56, mentre que les comarques de la Vall dAlbaida (amb 8 tipus), o la Ribera Alta (amb 7), tenen valors inferiors a 1,4. Fins i tot, la Safor que és la més diversa només arriba a 1,46. També és indicatiu de lheterogeneïtat entre comarques el baix valor de la diversitat mitjana comarcal, que se situa en un valor de 0,98, en comparació del valor global de 2,56.
Figura 3. Tipus de paisatge diferents en cadascuna de les comarques de la província de València
Font: Adaptat dHermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
Figura 4. Diversitat del paisatge (índex de Shannon-Wiener) en les diferents comarques de la província de València
Font: Adaptat dHermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
ESPAIS PROTEGITS
En aquest treball hem considerat tant espais protegits per la legislació valenciana (Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, dEspais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana), com europea (Directiva 92/43/CE sobre Conservació dHàbitats Naturals i la Flora i Fauna Silvestres, i Directiva 2009/147/ CE relativa a la conservació de les aus silvestres). Entre les figures de protecció regionals, hem seleccionat les següents: parc natural, paratge natural municipal i paisatges protegits. Shan exclòs altres figures regionals, com les microreserves de flora o els paratges naturals. Duna part, bé per la petita extensió per a lescala a què treballem (per exemple, menys de 20 hectàrees per a les microreserves); daltra, bé perquè no hi ha cap espai amb aquesta denominació a la província de València. Pel que fa a la legislació europea, shi han inclòs els espais que componen la Xarxa Natura 2000: llocs dimportància comunitària (LIC) i zones despecial protecció per a les aus (ZEPA). La província de València no té cap parc nacional.
Cal esmentar que algunes figures de protecció coincideixen en lespai amb altres o en formen part, per la qual cosa la superfície total protegida no és la suma de la superfície coberta per cada una de les figures de protecció considerades, dins conjunt, la superfície protegida per una figura o altra a la província de València suma 455.830 hectàrees, o un 42% del territori (Taula 2, Figura 5).