Taula 3. Zones dEspecial Protecció Protecció per a les Aus (ZEPA) de la província de València, amb les comarques on es troben i lextensió
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Per comarques, Los Serranos és la que disposa duna major superfície de zones despecial protecció per a les aus (ZEPA) (més de 80.000 hectàrees), atés que inclou la major part de la zones despecial protecció per a les aus (ZEPA) de lAlto Turia i la Sierra del Negrete (Figura 12). També destaquen les comarques dEl Valle de Cofrentes-Ayora, La Plana de Utiel-Requena i la Canal de Navarrés, amb aproximadament 50.000 hectàrees de zones despecial protecció per a les aus (ZEPA), cada una.
Figura 12. Superfície de cada comarca inclosa en les Zones dEspecial Protecció per a les Aus (ZEPA), en hectàrees
Fuente: Elaboración propia a partir de MAGRAMA
Els espais protegits com a recurs
Lanàlisi presentada ací és òbviament un primer pas molt preliminar per a poder arribar a extraure conclusions sobre el valor dels espais protegits com a recurs. Com hem indicat al principi del capítol, la mera designació duna zona com a protegida hauria de suposar un reconeixement dels seus valors naturals. Podem assumir que això ocorre quan parlem de llocs dimportància comunitària (LIC) o zones despecial protecció per a les aus (ZEPA), atés que tenen un reconeixement internacional, però no és necessàriament així amb les figures regionals o municipals, ja que en la seua designació poden prevaler interessos diferents dels de la conservació (Prato i Fagre 2005), la qual cosa pot suposar que àrees que ho meresquen des dun punt de vista estrictament biològic o geològic no aconseguisquen el reconeixement en làmbit regional, dins una anàlisi nacional recent sobre les espècies de vertebrats terrestres, López-López et al. (2011) conclouen que només el 5% de les àrees dinterés per a aquestes espècies estan protegides actualment.
Un altre aspecte que cal tindre en compte és el grau de protecció que realment té un espai protegit. Duna banda, se sap que la fragmentació dels ecosistemes és una de les causes principals dextinció i pocs espais protegits tenen una superfície suficient per a mantindre poblacions viables de moltes espècies. És per això que és indispensable la creació de xarxes o sistemes de conservació ben coordinats i espacialment estructurats, almenys en una escala regional. Lanàlisi de la connectivitat espacial dels diferents espais escapa a aquest treball, però és evident laïllament de molts espais protegits, que es troben envoltats dun hàbitat hostil per a la major part despècies presents. Daltra banda, pocs espais protegits, per no dirne cap, són autosuficients. És a dir, poden mantindre lestructura, la funció i la dinàmica sense intervenció de lésser humà allò que sentén per gestió. Avui dia, en un context dun món ràpidament canviant, tant per canvis en el clima com per la rapidesa i limpacte de les accions humanes, és necessària una gestió adaptativa (no reactiva). Aquesta implica el seguiment i lavaluació de les accions de conservació, per tal de corregir ràpidament errors o per ajustar-se als canvis ambientals (Gómez-Limón, 2008). Aquesta gestió adaptativa és inexistent lentorn territorial en què ens trobem.
Sembla una bona xifra el fet que el 42% del territori de la província de València es trobe protegit. No obstant això, la realitat és que bàsicament es tracta duna protecció de paper; per tal com en la major part no es realitza cap tipus de gestió. Fins i tot, les figures més emblemàtiques, com són els parcs naturals, es troben avui dia sota mínims de personal i sense uns objectius clars. Amb tot això, el panorama és descoratjador. Almenys, consola una mica que la legislació siga cada vegada més favorable a la conservació de la naturalesa, per la qual cosa si un espai està protegit, és més difícil que shi puguen realitzar intervencions que danyen els seus ecosistemes o les seues espècies.
Des del prisma del capítol present, centrat en els recursos, és previsible que, si continua la situació actual, aquests es vagen deteriorant. Tan bon punt un espai està designat amb alguna figura de protecció (per exemple, una zona despecial protecció per a les aus (ZEPA)), té una inèrcia i pot portar temps perquè oficialment deixe de considerar-se així, a pesar que els valors que van portar a la seua designació es vagen deteriorant.
RIUS, RAMBLES I EMBASSAMENTS
Rius i rambles
Tots els rius de la província de València pertanyen a la demarcació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que comprén un espai molt més gran que, a més, inclou territori de les províncies dAlbacete, Alacant, Castelló, Conca, Terol, i una reduïda part de Tarragona, dins la Figura 13 es mostren els rius, les rambles i els embassaments de la conca hidrogràfica completa.
Per a donar una visió general de lespai que recorren rius, rierols, rambles o barrancs, sembla molt més coherent fer-ho des del punt de vista de la conca hidrogràfica. Tot i així, en el capítol present es descriurà únicament la part que recorre el territori de la província de València.
Amb una gran diferència, els rius més llargs a la província de València són el Magre (155 km), el Túria (131 km), el Xúquer (105 km) i el Cabriel (101 km). Els segueixen a prou distància els rius Cànyoles (56 km), Reconque (51 km) i Tuéjar (49 km). A la Taula 4 es mostra la longitud dels diferents rius, rierols i rambles de la província de València i les distàncies parcials en els diferents sistemes dexplotació.
Figura 13. Mapa dels rius, rambles y embassaments de la Cuenca Hidrográfica del Júcar
Taula 4. Longitud i distàncies parcials en quilòmetres (km) de rius, rierols i rambles de la província de València, i distàncies parcials en els diferents sistemes dexplotació
Font: Elaboració pròpia a partir de Confederació Hidrogràfica del Xúquer
No obstant això, la longitud no és reflex dels cabals. Així, el riu Magre manté uns cabals testimonials i, en la major part del recorregut, pràcticament només discorre aigua en episodis de tempestats. A més, com a conseqüència de locupació agrícola de les aigües o de la regulació pels embassaments, dins dun mateix riu el cabal varia considerablement depenent del lloc on es pren la lectura, dins la Taula 5 es resumeixen els valors mitjans dels cabals (m3/s) en diferents punts dels rius Túria, Xúquer, Cabriel i Magre en linterval temporal del maig del 2013 al maig del 2014.
Taula 5: Cabals mitjans en linterval entre maig de 2013 i maig de 2014 (m3/s)
*SD: Desviació estàndard de 365 valors
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer
Quant a la superfície de les conques, aquesta és reflex del nombre delements que les componen: rius, rierols, barrancs i rambles. Així, les dues més importants són la conca del Xúquer, que, amb 25 elements, comprén una superfície de 6.386 Km2; i la conca del Túria que, amb 13 elements, cobreix una superfície de 2.644 Km2. Segueixen en importància, a distància, les conques dels rius Serpis (226 km2), Palància (145 km2), Xeraco (96 km2), Vinalopó (77 km2) i Beniopa (49 km2). Fins i tot, algunes rambles i barrancs, com el barranc del Poio (430 km2) o la rambla del Carraixet (303 km2), en les quals tan sols discorre aigua en episodis de pluja, posseeixen una superfície superior als darrers rius esmentats.
Relacionant la superfície que comprenen les diferents subconques hidrogràfiques de la província de València (Figura 14), amb els quilòmetres lineals de tots els elements existents en cadascuna, es poden diferenciar clarament dos tipus. Els rius Túria i Xúquer, el barranc del Poio i la rambla del Carraixet comprenen, per cada quilòmetre lineal, una superfície de 8,1 km2, 8,0, km2,7,7 km2 i 7,6 km2, respectivament. Laltre conjunt agrupa els rius Beniopa, Xeraco, Palància i Serpis, als quals per cada quilòmetre lineal els correspon una relació de 5,5 km2, 4,6 km2, 4,3 km2 i 4,2 km2, respectivament. Finalment, a la costa, una part important de superfície aboca directament al mar: són els denominats sistemes interfluvials.
Embassaments
Els grans rius de València, el Xúquer i el Túria, sincorporen a la província pels sistemes muntanyosos de loest i nord-oest, respectivament, dins tots dos casos, els rius serpentegen a través de gorges i estrets, la qual cosa ha fet possible la construcció de diferents embassaments en el seu recorregut abans de larribada a les amples valls del final de trajecte. Quatre grans embassaments, amb capacitat superior a 100 hectòmetres cúbics (hm3), són presents a la província de València. A pesar daixò, lembassament de Contreras, que és el més gran en superfície i en volum possible màxim daigua emmagatzemada, i controla el riu Cabriel a lentrada de la província de València, emmagatzema la major part de laigua en territori de conca.
En la Taula 6 es recullen les dades més significatives dels 11 embassaments que estan en funcionament en lactualitat en la província de València. Comprenen una superfície de 7.160 hectàrees i tenen una capacitat màxima demmagatzemament daigua de 1.904 hm3. També shi indiquen els usos permesos en els diferents embassaments: abastiment, reg, electricitat, industrial o recreatiu.
És habitual que laigua acumulada als embassaments de la província de València es trobe, en conjunt, molt per sota de la seua capacitat màxima daquests, i aquest any de sequera no és una excepció. Dels 1.904 Hm3 de capacitat màxima dels embassaments, a 31 de maig del 2014, tan sols 738 hm3 estan emmagatzemats: un 38,8% del total. Aquesta mancança daigua als embassaments, més accentuada a finals dels mesos destiu, serveix com a amortidor dels episodis de gota freda atés que són capaços demmagatzemar un volum important daigua que, altrament, incrementaria els danys aigües avall dels embassaments. No obstant això, si plou torrencialment aigües avall del tancament dels embassaments, atesa la gran superfície dalgunes subconques, les inundacions no sempre es poden evitar.
Figura 14. Superfície de les subconques hidrogràfiques en la província de València
Taula 6. Embassaments de la província de València
Fuente: Elaboración propia a partir de www.embalses.net
A més, no sha doblidar que els rius necessiten un cabal ecològic per al manteniment de la biodiversitat. Per tant, laigua emmagatzemada als embassaments no shi pot guardar indefinidament per a lús exclusiu de la gran demanda agrícola i urbana. Shan de compatibilitzar els diferents usos: agrícola, urbà i ecològic; si bé en les temporades llargues descassetat sorgeixen conflictes entre els diferents usuaris, o entre el mateix tipus dusuaris, però de diferents territoris. Aquesta explotació dels recursos hídrics superficials no és suficient i, com a conseqüència, ha sigut necessari lús de les aigües subterrànies per a satisfer totes les necessitats. La sobreexplotació daquests aqüífers ha donat lloc a problemes de difícil solució, com la intrusió marina a les zones costaneres, la disminució del nivell freàtic de les aigües o la contaminació per nitrats a les zones dagricultura intensiva.
Un altre aspecte que cal tindre en compte és lefecte acumulatiu de la confluència de diversos factors. Els incendis descomunals, quant a extensió i a temperatures assolides, que arrasen la superfície forestal i que deixen el sòl indefens davant lerosió del vent i les pluges torrencials tan pròpies de la nostra terra, afavoreixen la desertificació que pateix el territori valencià. Aquesta major erosió del sòl podria suposar un benefici aigües avall, ja que proporciona una major sedimentació a les platges i evita així que es perden. Tot i això, la construcció de preses en els trams mitjans dels rius ha disminuït laportació de sediments a la costa, els sediments sacumulen als embassaments que sinterposen en el seu camí fins al mar i, com a conseqüència, el rebliment es va produint a poc a poc. És a dir, la capacitat real dels embassaments és menor al volum teòric daigua que poden embassar.
En un futur pròxim aquests efectes no desitjats es veuran incrementats pel canvi climàtic, pel qual la concentració de les pluges en períodes més curts implicarà un augment de lescolament i un menor recobriment vegetal. Daltra banda, es preveu que els recursos hídrics experimentaran disminucions importants al llarg del segle XXI, des dun 5%-14% el 2030, passant per una reducció dels recursos hídrics del 17% com mitjana de la península el 2060, fins a un 20%-22% per a final de segle (Moreno, 2005).
MASSES FORESTALS
La província de València disposa de 581.938 hectàrees de superfície dús forestal (Figura 15). Per comarques, destaquen Los Serranos, La Plana de Utiel-Requena i El Valle de Cofrentes-Ayora, amb més de 85.000 hectàrees cada una; i la Canal de Navarrés i La Hoya de Buñol, amb quasi 60.000 hectàrees cadascuna (Figura 16). Les que tenen menys sòl forestal (entre 380 i 2.000 hectàrees) són la Ribera Baixa, València, lHorta Nord i lHorta Sud.
De la superfície dús forestal, només un poc més de la meitat (61%) és arbrada, encara que la distribució per comarques és desigual. Així, les comarques de La Plana de Utiel-Requena, Los Serranos, El Valle de Cofrentes-Ayora i el Camp de Morvedre presenten més del 70% de la superfície forestal arbrada, mentre que lHorta Nord, lHorta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa tenen més del 70% de la superfície forestal desarbrada.