De la superfície dús forestal, només un poc més de la meitat (61%) és arbrada, encara que la distribució per comarques és desigual. Així, les comarques de La Plana de Utiel-Requena, Los Serranos, El Valle de Cofrentes-Ayora i el Camp de Morvedre presenten més del 70% de la superfície forestal arbrada, mentre que lHorta Nord, lHorta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa tenen més del 70% de la superfície forestal desarbrada.
Figura 15. Mapa de las mases forestals a les comarques valencianes
Figura 16. Superfície forestal darbrat i desarbrat a les diferents comarques de la província de València
Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa Forestal de España a escala 1:50.000 (2006)
De les 350.501 hectàrees de superfície arbrada, un 75% correspon a formacions de pi blanc. El 25% restant es reparteix entre els altres 24 tipus de formacions arbòries identificades a la província de València (Taula 7). Únicament altres 5 tipus de formació superen l1% de la superfície arbrada: mescla de coníferes autòctones (7%), mescla de coníferes i de frondoses autòctones (5%), alzinars (3%), pinedes de pinassa (Pinus nigra) (3%), i de pi roig (Pinus pinastre) (2%).
Parlant de recursos en general, també representen béns importants aquelles formacions que, per la raresa, poden suposar un atractiu per a la zona. Així doncs, podem destacar algunes formacions de matolls arborescents mediterranis, com ullastrars (Olea sylvestris), arboçars (Arbutus unedo) i ginebrars (Juniperus spp), que si bé en total a penes arriben a l1% de la superfície forestal arbrada, imprimeixen un elevat interés botànic a les zones que ocupen. Els pocs ullastrars que trobem a València es troben dispersos a Xàtiva (la Costera), Salem (la Vall dAlbaida) i, també, Cortes de Pallars (El Valle de Cofrentes-Ayora) que, amb 26 hectàrees, és el de major extensió. Els arboçars són també molt escassos i de superfície reduïda: en trobem un a Domeño (Los Serranos), amb 10 hectàrees dextensió, i un altre a Moixent (la Costera), amb 33 hectàrees. Els ginebrars cobreixen una major superfície (3.295 hectàrees), podem localitzar-los en quasi totes les comarques, encara que quasi sempre amb una superfície reduïda. Podem trobar ginebrars entre 100 i 200 hectàrees dextensió a Domeño (Los Serranos), Villargordo del Cabriel (La Plana de Utiel-Requena), Montesa (la Costera), la Puebla de San Miguel (El Rincón de Ademuz), Loriguilla (el Camp de Túria), la Quesa (La Canal de Navarrés), i Ayora (El Valle de Cofrentes-Ayora), el més gran (352 hi hectàrees) es troba a Yátova (La Hoya de Buñol).
Taula 7. Tipus de formacions arbrades de la província de València i el percentatge de cadascuna
Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa Forestal de España a escala 1:50.000 (2006)
Quant a formacions arbòries, cal destacar les suredes (Quercus súber) de la Serra dEspadà, als termes de Serra i Gàtova (el Camp de Túria), que cobreixen 160 hectàrees i donen una personalitat especial a aquesta zona, lligada a lexplotació sostenible del suro. Les pinedes de pi pinyoner (Pinus pinea) són també escassos i dextensió reduïda. La majoria es troben a El Valle de Cofrentes-Ayora i a La Plana de Utiel-Requena, encara que la de major extensió (26 hectàrees) es localitza a Alzira (la Ribera Alta). Són igualment poc abundants els boscos mixtos de frondoses mediterrànies. Només els dAlzira (la Ribera Alta), Vallanca (El Rincón de Ademuz), i Serra (el Camp de Túria) estan entre les 50 i 100 hectàrees dextensió, la resta són menors de 30 hectàrees. Són destacables també les pinedes de pi alb (Pinussylvestris) de Los Serranos i dEl Rincón de Ademuz, que cobreixen en total 790 hectàrees. La resta de formacions arbrades (alzinars (Quercus ilex), savinars, boscos de ribera, boscos mixtos de coníferes i frondoses, etc.) estan prou repartides i són sempre inferiors a 350 hectàrees. Dins daquestes, destaquem per lextensió el bosc mixt de coníferes i frondoses autòctones de Siete Aguas (La Hoya de Buñol), amb 340 hectàrees; lalzinar dAlcublas (Los Serranos), amb 299 hectàrees; el savinar alb (Juniperus thurifera) de la Puebla de San Miguel (El Rincón de Ademuz), amb 296 hectàrees; el savinar negral (Juniperus phoenicea) de Tuéjar (Los Serranos), amb 100 hectàrees; i el bosc de ribera de Jalance (El Rincón de Ademuz), amb 90 hectàrees.
LA FRANJA LITORAL
Usos del sòl
En la Figura 17 es presenta el percentatge de la superfície de les comarques litorals de la província de València en funció dels usos del sòl, dins conjunt, lús urbà del sòl, juntament amb les infraestructures portuàries, tenen un pes important, amb un 28,0% i 18,5%, respectivament. La resta de la superfície no natural (14,7%) es reparteix en infraestructures viària, ferroviària, conduccions, depuradores o instal·lacions esportives (4,8%), conreus (3%) o industrial (0,7%). Cal destacar la presència dun 6,1% de sòl denominat mixt, en el qual es mesclen els diferents usos descrits.
Si sobserva la distribució de lús del sòl en els 200 primers metres del litoral a les comarques costaneres (el Camp de Morvedre, lHorta Nord, València, la Ribera Baixa i la Safor), shi poden diferenciar preferències heterogènies en lactivitat desenvolupada, que fa que els territoris competisquen entre si (Ortega, 2004), dins general, com es mostra en la Figura 17, en totes aquestes lús natural del sòl presenta les majors superfícies: el Camp de Morvedre (44,5%), lHorta Nord (34,0%), València (34,8%), la Ribera Baixa (43,4%) i la Safor (39,4%). Convé destacar la importància de locupació del sòl per les infraestructures portuàries a les comarques del Camp de Morvedre (36,8%) i de València (39,2%); i la importància del sòl urbà en les altres tres comarques, lHorta Nord (38,0%), la Ribera Baixa (41,5%) i la Safor (42,5%). Encara que en menor proporció, lactivitat agrícola també és present a lHorta Nord (6,9%), València (2,9%), la Ribera Baixa (4,0%) i la Safor (2,4%). Finalment, tan sols a lHorta Nord hi ha una superfície destacable, en els 200 metres inicials de la franja litoral, per a lactivitat industrial (5,7%).
Es pot obtindre informació més detallada dels usos del sòl si es consideren, duna banda, els municipis costaners individualment i, daltra banda, la distància des de la costa del territori estudiat, dins la Figura 18, es presenten les dades del percentatge de la superfície dels usos del sòl en cada municipi en quatre intervals de distància de la línia de costa: a) 0-20 metres, b) 0-100 metres, c) 0-200 metres i d) 100-200 metres, dins els primers 20 metres (Figura 18A), la major part dels municipis tenen un ús natural del sòl en un percentatge superior al 95%. Tal com es pot observar en la figura, lexcepció, és clar, són els municipis amb infraestructures portuàries i ports esportius (Alboraia, Canet den Berenguer, Gandia, Oliva, Pobla de Farnals, Sagunt i València); si bé, en el cas dAlboraia, el sòl de Port Saplaya està classificat com a ús urbà.
Figura 17. Usos del sòl en les comarques litorals
A més, si es tenen en compte els 80 metres següents, els usos del sòl canvien significativament (Figura 18B). Únicament Massamagrell i Xeraco mantenen un ús natural superior al 91%; i en laltre extrem, es troben Albuixec i la Pobla de Farnals amb un 20,5% i 22,7%, respectivament. Lús natural del sòl de la resta de municipis es pot dividir en tres grans grups, en funció que el percentatge es trobe entre: a) 39% i 45% (Bellreguard, Massalfassar, Miramar, Sagunt, Sueca i València); b) 55% i 60% (Albalat dels Sorells, Alboraia, Meliana, Piles, Puçol i el Puig de Santa Maria) i c) 60% i 70% (Canet den Berenguer, Cullera, Daimús, Foios, Gandia, Guardamar de la Safor, Oliva i Tavernes de la Valldigna).
En aquesta franja comença a tindre importància la classificació del sòl lús urbà. Només tres municipis tenen un percentatge inferior al 5% (Massamagrell, Sagunt i València); vuit municipis presenten un ús de sòl urbà entre el 5 i el 25% (Albalat dels Sorells, Canet den Berenguer, Cullera, Gandia, Meliana, Oliva, Tavernes de la Valldigna i Xeraco); onze municipis tenen una ocupació urbana del sòl entre 26% i 50% (Alboraia, Albuixec, Daimús, Foios, Guardamar de la Safor, Massalfassar, Piles, la Pobla de Farnals, Puçol, el Puig de Santa Maria i Sueca), i, finalment, dos municipis tenen un percentatge dús urbà en la franja de 100 metres de la costa superior al 55% (Bellreguard i Miramar).
Si es considera en conjunt la franja de territori de 200 metres des de la costa (Figura 18C), es confirma la pèrdua de sòl dús natural enfront de lús urbà, dins alguns casos, la superfície urbana respecte a la superfície dús natural sarriba a duplicar (Daimús, Guardamar de la Safor, Piles, Puçol i Sueca), quadruplicar (Bellreguard i Miramar) i fins i tot quintuplicar (la Pobla de Farnals). A més, com pot visualitzar-se en la Figura 18C, es posa de manifest la presència daltres usos que no són significatius en les franges anteriors.
Un reflex més real dels usos del sòl en aquesta darrera franja en els diferents municipis, es mostra en la Figura 18D. Shi indiquen els valors del percentatge de superfície dús de sòl en els 100 metres següents des de la línia de costa; és a dir, entre els 100 metres i els 200 metres, dins comparar les figures, shi poden observar clares diferències dusos de sòl entre els primers 100 metres (Figura 18B) i els segons 100 metres (Figura 18D).
En aquesta franja interior de 100 metres, han perdut per complet la superfície dús natural els municipis dAlbalat dels Sorells, Albuixec, Bellreguard, Foios, Guardamar de la Safor, Meliana, Miramar i La Pobla de Farnals; i en mantenen un percentatge testimonial Piles (0,7%) i Daimús (0,5%). Tan sols Massamagrell continua conservant un ús natural superior al 90%. Molt allunyats, els segueixen Sagunt (46,2%), Cullera (30,2%), Canet den Berenguer (28,3%), València (27,5%), Gandia (26,6%), el Puig de Santa Maria (23,7%), Xeraco (18,6%) i Alboraia (15,1%). Lús natural del sòl de la resta de municipis de la costa de la província de València (Oliva, Sueca, Puçol, Tavernes de la Valldigna i Massalfassar) és inferior al 10%.
Figura 18. Percentatge de la superfície de lús del sòl municipal en diferents intervals de distància de la línia de costa. a) 0-20 metres, b) 0-100 metres, c) 0-200 metres i d) 100-200 metres (I)
Font: Elaboració pròpia a partir de SIOSE cedit per © Instituto Geográfico Nacional de España (2005)
Figura 18. Percentatge de la superfície de lús del sòl municipal en diferents intervals de distància de la línia de costa. a) 0-20 metres, b) 0-100 metres, c) 0-200 metres i d) 100-200 metres (II)
Font: Elaboració pròpia a partir de SIOSE cedit per © Instituto Geográfico Nacional de España (2005)
Com es mostra en la Figura 18D, predomina clarament la superfície de sòl urbà. Als municipis de Bellreguard, Guardamar de la Safor i la Pobla de Farnals, la superfície està urbanitzada al 100%; seguits de prop per Daimús (99,5%), Puçol (96,7%) i Miramar (93,2%). La resta de municipis es poden dividir en tres grans grups, en funció que el percentatge es trobe entre: a) 80% i 68% (Piles, Canet den Berenguer, Sueca, Xeraco i Oliva); b) 53% i 40% (el Puig de Santa Maria, Gandia, Cullera, Alboraia, Tavernes de la Valldigna i Meliana), i c) 20% i 10% (València, Sagunt i Massamagrell). Finalment, els municipis de Foios i Massalfassar, tenen un percentatge de superfície dús urbà inferior al 3%; i Albuixec i Albalat dels Sorells no contenen sòl dús urbà en aquesta franja de territori.
Cal ressaltar la gran superfície de cultiu de Foios (97,3%), Albalat dels Sorells (64,7%), Meliana (40,8%) i Alboraia (27,0%); i, en menor mesura, dels municipis de Sueca (12,3%), Gandia (11,1%), Xeraco (8,6%), Tavernes de la Valldigna (6,9%), València (4,6%), Cullera (4,4%) i Oliva (0,2%). La resta de municipis no contenen sòl dús agrícola en aquesta franja de territori. Quant al sòl dús industrial, tan sols destaquen dos municipis: Albuixec (75,2%) i Massalfassar (56,2%). Finalment, les grans infraestructures portuàries existents consumeixen un percentatge important de territori als municipis que les contenen, València (31,9%) i Sagunt (26,0%).
Línia de costa
Indubtablement, lactivitat econòmica desenvolupada a les zones costaneres està relacionada directament amb les platges i laspecte lúdic i turístic. A la província de València hi ha empadronades 57 zones de bany, repartides en les 46 platges de les 5 comarques que recorren de nord a sud els 110 km de costa, des del Camp de Morvedre (amb quatre zones de bany), lHorta Nord (amb onze), València (amb vuit), la Ribera Baixa (amb dèsset) i, finalment, fins a la Safor (amb dèsset).
Quant a la qualitat de les aigües de bany, tan sols dues zones tenen una qualitat de laigua no apta per al bany, conseqüència de les diverses eixides directes al mar de les séquies existents entre Massamagrell i el Puig de Santa Maria; a nou zones la qualitat és apta per al bany i a la resta de les zones de bany la qualitat és òptima, dins la Figura 19 i en Taula 8 senumeren les platges de bany de la costa valenciana i shi exposen algunes dades, com la longitud, lamplada mitjana o la qualitat de les aigües, entre altres.
Les platges de la costa valenciana són principalment obertes: 32 daquestes, que suposen un 69,6%. Daquestes, nhi ha quatre que són platges obertes amb camp despigons, que se situen entre Puçol i la Pobla de Farnals. Un altre grup de cinc platges, denominades recolzades, són annexes als ports esportius existents a Canet den Berenguer, Port Saplaya i el Grau de Gandia i els ports de Sagunt i de València. A Cullera sagrupen les tres platges denominades encaixades, la cala del far de Cullera, de lIlla i de Sant Antoni. Totes les platges descrites tenen les arenes daurades i són darenes fines, amb grans amb un diàmetre mitjà de partícula (D50) menor a 25 mm i arenes mitjanes (25 mm < D50 < 50 mm). Tan sols nhi ha una excepció, a la platja del sud de Sagunt, que posseeix una coloració grisenca per ser del tipus de platja denominat dabocament de cendres. Finalment, lúnica zona de costa amb denominació de platja que no té arena és la platja de Massalfassar. Aquesta platja és una escullera de 3 quilòmetres que protegeix lautopista V21 i que circula paral·lela a la costa a escassos 30 metres de la línia del mar.