Noticias generales de Europa, venidas a Barcelona por el correo de Francia, una reproducció de la Gazette de París, feta per Rafael Figueró, que a partir del 1687 va suposar la consolidació de la periodicitat a Catalunya. AHCB.
Al seu torn, les gasetes de Saragossa eren reedicions de les que es publicaven a Madrid i a Sant Sebastià, les quals contenien informacions procedents de Brussel·les, que arribaven per Irún amb el correu ordinari de Flandes.
Com es pot comprovar, Barcelona com Sant Sebastià, Saragossa o Sevilla funcionava com un centre reproductor de notícies. Les gasetes impreses a la capital catalana no selaboraven a partir dinformació pròpia, sinó que contenien informació que havia aparegut prèviament a Madrid o a París. És evident, en aquest sentit, que hi havia una dependència informativa envers les ciutats que eren seu duna cort monàrquica on, lògicament, es generava la major part de les notícies. Amb tot, des dun punt de vista informatiu, fins i tot Madrid patia una gran dependència de Brussel·les, el principal centre comunicatiu de la monarquia hispànica. Segons Fernand Braudel (1976: II, 402), «las noticias llegaban antes a Bruselas que a Madrid, ya partiesen de Milán, de Nápoles o de Venecia, sin hablar de Alemania, de Inglaterra o de Francia».
A Barcelona, la producció pròpia de notícies continuava reservada a les relacions, no periòdiques, que apareixien en funció dels esdeveniments. En diversos moments de la segona meitat del segle XVII, les impremtes de Barcelona van publicar notícies pròpies, gairebé sempre relacionades amb fets que tenien lloc a indrets propers. Per exemple, lany 1674 durant la campanya que lexèrcit comandat pel duc de San Germán, virrei de Catalunya, va dur a terme contra els francesos al Rosselló, en el marc de la Guerra dHolanda (1672-1678), es van publicar diverses relacions. Hi destaca una relació impresa per Rafael Figueró sobre la presa de Morellàs, que fou reproduïda poc després a Saragossa a la impremta de Juan de Ibar.
Una cosa semblant va succeir amb motiu de lalliberament de Girona del setge francès, lany 1684, durant la Guerra de les Reunions (1683-1684). Sobre aquest esdeveniment es van publicar almenys quatre relacions a Barcelona, una de les quals, obra del llibreter Josep Moyà, fou impresa en català amb el títol de Relació verdadera del feliz succés que han tingut las armas cathólicas del nostre rei () en lo siti y combat que donà lo exèrcit francès en la ciutat de Girona a 12 de maig 1684.
Digual forma, la Guerra dels Nou Anys, que va iniciar-se lany 1688, va permetre a la premsa de Barcelona avançar-se en ocasions de la resta de ciutats peninsulars. Per exemple, el 1691, amb motiu duna victòria que les tropes imperials comandades pel duc de Savoia van obtenir contra els francesos, Rafael Figueró va publicar una notícia procedent de Gènova, reproduïda posteriorment a Saragossa titulada Relación verdadera de la victoria que han alcançado las armas de la Alteza Real del señor duque de Saboya contra franceses, venida a esta ciudad de Barcelona por una embarcación genovesa y a Zaragoça el martes a 13 de febrero de 1691. De fet, era molt habitual que, gràcies a la connexió marítima, Barcelona fos el punt darribada de les informacions que es publicaven a Itàlia. Així, per exemple, la notícia de la victòria imperial a la batalla de Slankamen, lagost del 1691, en el marc de la Gran Guerra Turca, fou publicada a Barcelona per Rafael Figueró amb el títol de Relación veridica de la señalada victoria alcançada de las Armas Cesáreas, bajo el mando del Serenissimo Principe Luis de Baden contra el immenso poder otomano, bajo el mando del primer Visir, en Salankement, en la Esclavonia, a 19 de Agosto de 1691, venida de la corte de Viena en la de Roma. Es tractava de la traducció duna notícia que Giovanni Francesco Buagni havia imprès a Roma, titulada Relazione verídica et essatta della segnalata vittoria ottenuta dalle armi cesaree sotto il comando del seren. Prencipe Ludovico di Baden contro le ottomane sotto il primo visir, appresso Salankement in Schiavonia alli 19 di agosto 1691, venuto dalla Corte di Vienna, coll aggiunta delle feste fatte in Roma.
Ara bé, lepisodi que va donar lloc a la publicació dun nombre més gran de notícies fou la campanya que el veguer de Vic, Ramon Sala i Sassala, va protagonitzar contra els francesos la primavera del 1695. Sobre aquest fet es van imprimir a Barcelona almenys vuit relacions, entre les quals destaca la publicada per Rafael Figueró a principi dabril, en què es narraven les victòries que els miquelets capitanejats pel veguer van obtenir a Castellfollit de la Roca i a Besalú. Fins i tot, la notícia fou reproduïda a Sevilla cap a final daquell mes, dins dun full titulat Relación y gazeta general de la sangrienta batalla que ha avido en Cataluña.
Fruit daquest interès per la campanya contra els francesos, el 1695 es va produir un dels esdeveniments més importants de la història de la premsa catalana: el naixement de la Gazeta de Barcelona. El primer número daquesta publicació setmanal va sortir, segons el fons conservat, el 24 de maig i es va mantenir almenys fins al juliol. La particularitat daquesta gaseta era que, per primera vegada, estava formada exclusivament per informació pròpia, és a dir, no es tractava duna reedició. Laparició de la Gazeta de Barcelona va significar, doncs, el naixement de la premsa periòdica catalana genuïnament autòctona.
La gran quantitat de gasetes que es van publicar al llarg de les dues darreres dècades del segle XVII, coincidint amb la Gran Guerra Turca i la Guerra dels Nou Anys, mostren que en aquell moment la periodicitat es va consolidar definitivament a Catalunya. Tot i que una de les principals raons fou linterès que van generar els conictes, és obvi que el desenvolupament de la premsa periòdica fou possible pel bon moment que vivia el sector editorial, esperonat pel creixement econòmic que havia experimentat el país.
Gazeta de Barcelona, creada per Rafael Figueró el 1695, el primer periòdic català amb continguts totalment propis. BC.
V. EL CORREU, CLAU DE VOLTA DE LA PERIODICITAT
Laparició de la premsa periòdica fou possible gràcies a lexistència duna gran xarxa europea de correu, formada per una seixantena de rutes que unien les capitals i els ports més importants del continent. Entre les principals, cal destacar-hi la que unia Roma amb el port amenc dAnvers, amb ramificacions que anaven cap a Viena i París. Digual forma, Madrid estava comunicada amb Roma per lanomenat «correo de Italia», que sortia per Irún en direcció a Lió i, a la vegada, per via marítima, a través dels ports de Barcelona i de Gènova. El recorregut més important, tanmateix, era el «correo de Flandes», que enllaçava Madrid amb Viena passant per París i Brussel·les, amb sortida de la península també per Irún (Montáñez, 1953: 97).
El primer país a crear un sistema postal va ser la República de Venècia, que ja en el segle XIV disposava duna companyia de correus. Posteriorment, la família Tasso, de Bèrgam, va establir un servei ordinari que unia les ciutats de Venècia, Roma i Milà (Burke, 2002: 391). Una branca daquesta família, els Thurn und Taxis, va rebre lencàrrec de gestionar el servei de correu de limperi Romanogermànic. La monarquia hispànica, sobretot a partir del regnat de Felip II, va perfeccionar el sistema, establint correus regulars entre els diversos territoris hispànics (Alcázar, 1928: 177).
El primer país a crear un sistema postal va ser la República de Venècia, que ja en el segle XIV disposava duna companyia de correus. Posteriorment, la família Tasso, de Bèrgam, va establir un servei ordinari que unia les ciutats de Venècia, Roma i Milà (Burke, 2002: 391). Una branca daquesta família, els Thurn und Taxis, va rebre lencàrrec de gestionar el servei de correu de limperi Romanogermànic. La monarquia hispànica, sobretot a partir del regnat de Felip II, va perfeccionar el sistema, establint correus regulars entre els diversos territoris hispànics (Alcázar, 1928: 177).
La circulació de correus per tot Europa fou possible gràcies a lexistència dacords internacionals. Lany 1516 lemperador Carles V va negociar un tractat amb el rei Francesc I de França per assegurar el manteniment de la ruta de Flandes a Madrid, de manera que el trànsit de correus pel territori francès quedés garantit. Posteriorment, lany 1601, els governs dEspanya i França van signar un altre conveni postal per regular la circulació de la correspondència que viatjava de Madrid a Itàlia per la ruta que passava per Lió (Alonso García, 2004: 74).
En qualsevol cas, el salt qualitatiu del sistema de correu es va produir cap a final del segle XVI, amb lestabliment dun servei ordinari obert al públic, lanomenada «estafeta». Aquesta innovació va incrementar-hi la circulació constant i regular dinformació i, a la vegada, això va permetre alimentar les gasetes de continguts. Per tot plegat, en el seu moment, laparició de lestafeta va representar un salt en làmbit comunicatiu comparable a la revolució que suposaria la invenció del telègraf elèctric dos segles després.
Lestafeta entre Madrid i Barcelona es va implantar a principi del segle XVII, amb lentrada en funcionament dun correu setmanal que unia totes dues ciutats. Aquest servei funcionava gràcies als correus «de peu» que viatjaven «a la posta»; és a dir, es rellevaven en llocs predeterminats, generalment hostals, repartits al llarg del recorregut. Daquesta forma, cada dissabte al vespre sortia un correu de Madrid que arribava a la capital aragonesa en quatre dies i a Barcelona, en altres tres; mentre que, també en dissabte, siniciava el camí en sentit invers. A la vegada, hi havia una estafeta que sortia de Madrid els dissabtes i arribava a València els dimecres, i que hi retornava aquell mateix dia (Alcázar, 1928: 113). A diferència del correu reial, que sutilitzava per a missions exclusivament oficials i el pagava la Hisenda Reial, lestafeta es mantenia gràcies a lús que en feien els particulars. Amb el temps, laugment de lús privat del correu va comportar un abaratiment del preu del servei, que, de retruc, va fer incrementar notablement lenviament de cartes (Montáñez, 1953: 134).
En qualsevol cas, lestafeta va continuar convivint amb el correu reial, així com també amb els anomenats «propis» o «extraordinaris» no necessàriament sotmesos a una ruta ni a un horari preestablert, que eren utilitzats habitualment per les autoritats, amb més recursos econòmics per pagar-los. A més, quan es tractava de correus propis «a cavall» el servei era evidentment molt més àgil. Per exemple, el 1672 el comte de Pötting, ambaixador imperial a Madrid, se sorprenia que un correu li havia portat una carta de Viena en 15 dies, «que pareçe cossa sobrenatural», escrivia (Nieto, 1990: II, 277). El juny del 1693, Antoni Garau, un correu a cavall enviat a Madrid pels consellers de Barcelona, va cobrir el trajecte en 76 hores. Fins i tot, com assegura Francesc de Castellví (1997: I, 87), la notícia de la mort del rei Carles II, el novembre del 1700, va arribar a la cort de París en quatre dies, gràcies que lambaixador francès previsorament havia ordenat doblar el relleu de cavalls al llarg de tot el recorregut.
La circulació de la informació es veia complementada pels correus marítims, que, depenent de lestat de la mar, eren encara més ràpids. Lany 1672, com que el pas per França es trobava barrat per la guerra, el correu ordinari de Flandes va fer el trajecte per mar en diverses ocasions a través dels ports dOstende i de Sant Sebastià; cosa que, segons el comte de Pötting (ambaixador imperial a Madrid), rebaixava la durada del trajecte en tres dies (Nieto, 1990: II, 252). Duna forma semblant, Josep Monfar, ciutadà honrat de Barcelona, va anotar en el seu diari el gener del 1687 que un vaixell procedent de Marsella que transportava llibres havia arribat a la capital catalana en 27 hores, «por haver unos buenos levantes».
La combinació dels correus ordinaris i marítims va permetre que el desenllaç dalguns dels episodis bèl·lics més importants ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XVII arribessin a Catalunya amb gran celeritat. Així, la notícia sobre lalliberament de Viena del setge turc el 12 de setembre del 1683, es va saber a Barcelona 17 dies després, gràcies a una faluga procedent de Sicília. De forma semblant, la presa de Buda per part de lexèrcit imperial, el 2 de setembre del 1686, es va conèixer a Barcelona al cap de 12 dies, per un correu que lambaixador espanyol a Viena, el marquès de Borgomanero, va adreçar a la cort de Madrid per via de Gènova.
Amb tot, cal dir també que la via marítima era més insegura. Labril del 1673 el duc de San Germán escrivia als consellers de Barcelona des de Sardenya per demanar-los si sabien alguna cosa del seu nomenament com a virrei de Catalunya. Tot i que un secretari seu li ho havia notificat des de Madrid, el document oficial no va arribar a Càller perquè el vaixell que el portava va naufragar. Per aquest mateix motiu, com apunta Nieto (1990: II, 363), els despatxos que la cort imperial de Viena enviava a lambaixador a Madrid acostumaven a duplicar-se i a trametres també per via terrestre.
El principal entrebanc dels correus ordinaris era el mal temps, sobretot en els mesos dhivern, quan el fred i la neu provocaven retards. Josep Monfar, en una nota escrita en el seu diari el novembre del 1687, deixava constància que lestafeta procedent de Madrid que havia darribar a Barcelona el divendres al vespre, no ho va fer fins al diumenge al migdia, «por razón de las grandes aguas que ha havido en Castilla, Aragón y Cataluña». Així mateix, Benito de Pelegrí, agent del Consell de Cent a la cort castellana, escrivia als consellers el gener del 1695 i els advertia que no rebia les cartes de Barcelona perquè feia quatre dies que no parava de nevar, «que parece impossible estén los caminos de calidad que el correo pueda passar». També a causa del mal temps, el juny del 1697, la Generalitat va haver de tornar a enviar unes cartes que havia fet repartir per tot el Principat per demanar voluntaris per defensar Barcelona del setge de lexèrcit francès. Jacint Blanc, oïdor reial, explicava als diputats que havia hagut denviar un altre correu, «avent tingut notícia de que un de ells avia perdut las cartas en un barranc a ocasió de las aiguas».
A vegades les interrupcions del servei de correu obligaven els impressors a publicar notícies de poca actualitat o, fins i tot, antigues. Lhivern del 1691, després duna nevada que va impedir larribada del correu, Rafael Figueró va optar per imprimir una suposada carta enviada pel sultà Solimà al destronat Jaume dAnglaterra, sense cap altra raó que la de no perdre lectors:
() por no cortar el hilo de las noticias se prosigue con esta carta, digna de qualquiera bien intencionada cuirosidad. () La causa de no continuar esta semana con las novedades de Europa es aver faltado los correos, a quienes ha malogrado el paso la mucha nieve que en partes ha igualado los valles con los montes. Suplirá la carta siguiente, que se ideava ya dar a la prensa.