Deixem de banda Sartre i ordenem les reflexions que Fuster empra, en els seus pròlegs, per aproximar el lector a lobra de Camus. Però, abans, recordem, per subratllar la consideració de Penalba, laforisme 71 dels Judicis finals: «Totes les metafísiques són metafísiques de consolació, incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica» (Fuster 2011a: 236). I ara procedim a una sistematització per excerpta (posaré els títols dels llibres prologats per a una visió comparativa més directa):
1. El judici de valor respecte a Camus és sempre explicitat, tant en el cas del narrador com en el cas del «filòsof», i comença de manera limitadora:
La pesta: Resulta difícil de preveure quin serà el lloc que, finalment, ocuparà Albert Camus dins la història de la literatura europea del segle XX. És probable que la crítica del futur li restringeixi la importància i el crèdit que els seus contemporanis li havien concedit (1962: 7).
Camus no era un filòsof gaire consistent (1962: 8).
El mite de Sísif: [] l«absurd», en les seves formulacions més vigoroses i llampants, hem de buscar-lo «definit», o simplement «intuït», entre els papers dels literats. [] La «literatura» sen fa eco, ara i adés.
La «literatura» no les «metafísiques». I no ens enganyem: El mite de Sísif és «literatura» i prou. Les seves pretensions «filosòfiques» faran somriure els especialistes, i amb justícia (1965: 7-8).
Lhome revoltat: En la lectura de Lhome revoltat, correm el risc que el bosc no ens deixi veure els arbres (1966: 9).
[] el seu error més pregon, determinant, era un altre, Camus jutja el marxisme i no solament les realitzacions soviètiques amb un criteri «ètic»: comet la incongruència de retreure-li la manca dunes premisses que Marx i Engels shavien afanyat a no admetre (1966: 12).
Lestrany: Aquella novel·la més aviat curta, de tècnica rutinària i de redacció grisa, va desconcertar els seus primers lectors (1967b: 5).
[] Camus va desplegar un ampli esforç de tempteig, danàlisi, dafirmació, potser no sempre reeixit, però insignement ambiciós. Hi podrem estar dacord o no: això és una altra història (1967b: 7-8).
2. Una reflexió sobre el volum en qüestió, que generalment ocupa lespai central del pròleg, i remet a les claus de lectura de lautor. Aquí no aportaré cap exemple perquè augmentaria injustificadament el nombre de pàgines daquest article.
3. Una visió global de lescriptura de Camus, amb el pes de la balança valorativa tot posat en el plat de la literatura respecte a lacusada lleugeresa de les seves ponderacions filosòfiques:
La pesta: Camus utilitzà sovint la narració i el teatre com a instruments dexposició ideològica. No fa «literatura de tesi», però. I menys que enlloc, en La Pesta (1962: 9).
El mite de Sísif: La «literatura» no ens ofereix «teories» i no és una «teoria» el que obtindrem en el llibre dAlbert Camus. Malgrat les aparences, lúnic que hi ha de vàlid i apassionant és una «experiència», o la descripció duna «experiència»: com en tota «literatura». En dóna una versió intel·lectualitzada, pròpia del gènere «assaig»; però no essencialment distinta de la que, en un pla més anecdòtic, explana en Lestrany (1965: 6).
Lhome revoltat: «Em revolto, doncs som», escriu Camus. El salt del singular al plural seria inferible fins i tot de la revolta metafísica. Lhome es descobreix solidari dels altres homes mitjançant la revolta. I potser sí que hi ha alguna cosa de veritat en això (1966: 11).
Albert Camus no passa de ser un «liberal» recalcitrant, i Lhome revoltat recull i explana les seves conviccions bàsiques. Tot ben garbellat, aquestes conviccions sidentifiquen amb aquell remot i únic «valor» que Camus havia reconegut quan indagava la situació de l«home absurd»: la vida humana, el fet senzill de viure, la biològica realitat del nostre trànsit sobre la terra (1966: 12-13).
Lestrany: Ben mirat, Albert Camus va escriure novel·les i drames, tant o més que pel gust o per la vocació de narrativa i del teatre, per una necessitat dordre «especulatiu» (1967b: 7).
4. Finalment, la figura de lescriptor és recuperada i exaltada capgirant el judici de valor inicial, tot i que essencialment sub specie ethica:
La pesta: Camus, solidari amb les víctimes, va lluitar contra la plaga, contra totes les plagues. I aquesta és la seva noble lliçó (1962: 10).
Lhome revoltat: El difunt Camus continua en vigor. Els seus neguits han perdut mordent i efervescència, però no pas virtualitat destímul. Val la pena encarar-se amb Lhome revoltat amb aquesta expectativa. Lexperiència moral, intel·lectual no ens defraudarà (1966: 15).
El mite de Sísif: Potser a hores dara la «sensibilitat absurda» que Camus detectava en el seu «moment» sha esmussat una mica [] En aquest ambient drogat, la «lucidesa» camusiana perd terreny. Tanmateix, res no ha estat cancel·lat. I entre el televisor i la nevera elèctrica, conduint el seu cotxe o discutint de vols espacials, subjecte a la bomba de cobalt o a la bomba atòmica, Sísif fa el seu fet(1965: 9).
Lestrany: Camus, novel·lista hàbil, ha donat al personatge, a lacció, al clima que els envolta, una consistència tangible, ben dibuixada, convincent. Fora de la perspectiva «camusiana», LÉtranger conserva, intacte, el seu gran al·licient literari (1967b: 13).
El risc de no entendre el mecanisme argumental que és subjacent a aquestes consideracions porta a la banalització de la lectura fusteriana. Així, Fernández Buey (2011: 291) es permet el luxe de dir que, al pròleg dEl mite de Sísif, «Fuster empezaba bromeando, como era habitual en él, con los filósofos de profesión». Lestudiós ressegueix didascàlicament aquest text i el de Lhome revoltat aquests dos i prou: potser opina que els altres són només «literatura» amb lúnica intenció de remarcar tot escudant-se darrere la paraula fusteriana i amb una mena delegia críptica au temps jadis («Eran otros tiempos, desde luego. No hará falta recordarlo. Así éramos», etc.) la crítica a un autor (Camus) considerat fora del seu temps, però que es recuperaria «a partir de la crisis del marxismo y del neopositivismo y con la caída del muro de Berlín y el final de la bipolarización del mundo después» (293).
No obstant això, em sembla que Fernández Buey està passant per alt precisament la historització del període, aquell context que Jameson ens recomana respectar sense excepcions («Always historicize!»).15 I penso concretament en el diàleg que una part daquests pròlegs mantenen, a distància prudencial, amb el tema del realisme. Tornem a Falkberget, definit per Fuster com un «escriptor realista», tot i que amb una especificació important que explicita el valor de les cometes aplicades a ladjectiu: «Ja sé que a hores dara la paraula realista aplicada a la literatura està sofrint unes pressions polèmiques molt agudes. No em sembla que aquest sigui el moment més indicat per a prendre-les en compte» (Falkberget 1962: 7).
Quan em vaig ocupar del pròleg a Fontamara (Ardolino 2011), la meva lectura va ser declinada prevalentment sota la perspectiva del realisme històric. Una petita escomesa de Vallverdú a les pàgines de Serra dOr em dóna una part de raó. Després dhaver atacat literàriament la novel·la, el poetarealistahistòric diu:
[] em refereixo, òbviament, a la «qualitat literària» de Fontamara i no pas a altra cosa. Per això no deixen désser sorprenents les manifestacions de Fuster al pròleg en assenyalar com a segon motiu de la desconeixença de lobra al nostre país el primer essent, evidentment, lanterior règim de censura un anatema del marxisme ortodox contra Silone (Vallverdú 1968: 53).
No tornaré a resseguir tot el context en què vaig enquadrar linterès de Fuster cap a Silone, però recordaré que, dins el seu pròleg, el de Sueca en parla com duna lectura que havia fet deu o quinze anys enrere.17 I laspecte dalguna manera sorprenent és que insereix Silone, amb una remarcable insistència, en moltes de les llistes dautors que proposa des de la meitat dels anys cinquanta. Naturalment, sobre el cap de lescriptor italià no shavien condensat encara els núvols negres de la suspicàcia de col·laboracionisme que dominaran el discurs crític sobre la seva figura durant el segle XXI,18 i Fuster en dibuixa un retrat oval de «simpatia», don, de tant en tant, fa cap alguna fórmula dautoidentificació. Però anem al gra. Després duna llarga disquisició biograficopolítica sobre lautor, ve laproximació a la novel·la. Fuster passa duna crítica social insistint força en el paper dels cafoni amb un petit escorç comparatiu amb el proletariat segons lòptica marxista a una anàlisi estructural, on examina també el grau convencional amb què els personatges presenten a lautor la seva història i com aquest la tradueix en un italià literari. Finalment, posa en un únic sac tots aquests ingredients per treuren una conclusió sintètica:
Lambient, les figures, els incidents, em semblen els que haurien de ser: exactes, insubstituïbles, representatius. Poques vegades un escriptor ha pogut traçar, com Silone en Fontamara, una imatge tan persuasiva de les zones més sufocades i indigents de la ruralia. El concepte engelsià de la «tipificació» té ací una bona i sens dubte involuntària consistència concreta. I sovint, Silone deriva cap a un «tipisme» que desborda o enterboleix la «tipificació»: el «color local» hi és, i reportat amb una gràcia indiscutible (Silone 1967: 25).
Si abans Fuster ens havia parlat de lantifeixisme de Silone, si en un segon moment nhavia explicat la distància de facto (i voldria dir també ab ovo) amb el marxisme, si després nhavia invocat la problemàtica cristiana inherent a la seva biografia, ara aplica, un cop més, els instruments dun cert realisme per interpretar la novel·la.19 Així, doncs, que tractin de Falkberget, Camus o Silone, els pròlegs de Fuster a les seves traduccions també insisteixen al voltant de la seva posició sobre el realisme i lengatjament, i cal interpretar-los segons una perspectiva històrica, és a dir, com a motiu duna reflexió que, des de finals dels anys quaranta, arriba fins a lesgotament de les propostes de Molas i Castellet, com va observar magistralment Enric Balaguer (1989).
4. CONSIDERACIONS LINGÜÍSTIQUES
Queden, entre les formulacions daquests pròlegs, les poques obertures per on filtren aspectes més lligats a unes notes professionals de traductor. En presentar Lhome revoltat, Fuster es retallarà un petit espai per comunicar-nos que «la paraula felicitat en francès no fa vergonya de pronunciar: en el nostre lèxic, per contra, irradia un tuf trivial de novel·la rosa que no perdonem. Albert Camus se servia del francès, i per a ell escriure bonheur o heureux resultava dallò més natural (Camus 1966: 14). Probablement pensa en el mateix cas al moment dadvertir-nos que «la felicitat de Sísif constitueix una hipòtesi fosca» (Camus 1965: 8). O quan, a tall de justificació implícita del títol escollit, ens dirà, parlant de Mersault, que «la vida no té sentit per a ell: nés estranger o estrany létranger» (Camus 1967b: 10). La condició de traductor de segon grau respecte a La quarta vigília no li permet centrar-se en detalls lingüístics, però davant de Fontamara no oblidem que aquí lidioma original és litalià i que Fuster posa de manifest lajut que li ha donat Joan Francesc Mira prepara unes escletxes justificadores. La primera per importància i per ordre daparició és la nota que aclareix la decisió de mantenir la paraula cafone/-i en original. Els lectors resseguim tot el raonament del traductor fins a les solucions més o menys imaginatives que ha descartat, però aviat comprenem que la nota a peu de pàgina és funcional a la resta del discurs del pròleg i a la simbolització (i subsumpció) del cafone. Fuster, amb una actitud insòlita en ell, posarà una nota més a peu de pàgina al pròleg, i altres dues al llarg del llibre, i totes són estrictament lingüístiques. De fet, la primera anticipa la polèmica en què, des de les planes de Tele/Estel, llançarà dards enverinats contra Artells en defensa del mot clero en lloc del normatiu clergat (Fuster 2011g), però les altres dues toquen directament la traducció: la impossibilitat de reproduir un joc de paraula i la declaració, en laltre cas, dhaver-hi reeixit. Una observació, aquesta darrera, força redundant, que crec que cal interpretar a partir dun parell de factors. El primer és més aviat psicològic, això és, la urgència que el traductor que no coneix gaire bé laltra llengua que tanmateix és molt semblant a la seva té dexplicar els recorreguts mentals que ha emprès per arribar a una solució. El segon és la decisió de forçar un cop més lidioma (passar denraonar a raonar), tot fent callar les crítiques eventuals.20
A La quarta vigília, dèiem, aquestes observacions eren impossibles, però una consideració general les resumeix totes:
És obvi que en els darrers anys han fet crisi determinades concepcions de la llengua escrita, usuals entre els escriptors catalans de la pre-guerra, i que han estat els novel·listes alguns novel·listes els qui, duna manera tàcita de vegades, rotundament explícita daltres, lhan provocada. No es tracta, és clar, de crisi «gramatical», sinó de crisi de certs criteris «literaris» de lidioma (Falkberget 1962: 16).
Aquí Fuster satura, perquè sap que hi ha massa coses en joc, i caldria operar amb una discreció que lespai de pàgines no li permet. Jo faré el mateix, però, abans de deixar les meves argumentacions, formulo una nova hipòtesi, segons la qual tot el meu discurs podria tornar a començar circularment per on lhavia començat, o, més concretament, per les paraules de Joan Maragall que mhavien donat limpuls a emprendren lescriptura.