Hi ha un apartat consagrat a les pestes i pestilències, en el qual fa referència a un primer període tranquil, amb epidèmies esporàdiques a Gandia, Valladolid, Alcalá, Barcelona i altres zones de la península. Després, els esdeveniments de la vida de Francesc de Borja des que deixa Portugal i marxa a Roma, permeten oferir un panorama de la pesta que afecta àmplies zones geogràfiques europees. Finalment, lepidèmia de Portugal de 1569. Hi apareixen, òbviament, les noves malalties com el garrotillo i el tabardillo, a més de la modorra, la pesta pròpiament dita i les tercianes.
Encara dins del primer capítol, trobem uns epígrafs que socupen de conflictes armats i calamitats. Així, sestudia la rebel·lió dels moriscos valencians, latac dels corsaris turcs a Gibraltar, la guerra de Las Alpujarras, les guerres de religió entre cristians, i la batalla de Lepant, entre altres. Complementen lexposició naufragis i terratrèmols.
El segon capítol, dedicat als aspectes curatius i preventius, recull el tractament dels malalts. Una bona part locupa la dietètica o les recomanacions dels metges als malalts tenint en compte el mitjà en el qual vivien, el seu estat i el tipus de malaltia. També aborda les sagnies, purgues i altres evacuacions humorals. Segueix lús de plantes i remeis amb capacitat terapèutica, així com el recurs a les aigües i balnearis. També són considerats els aspectes creencials, com ara la religió o el poder taumatúrgic dalguns reis.
La prevenció és objecte també danàlisi en el corresponent apartat. Comença referint-se als llocs, el clima, laire i els viatges i atén després a la salut personal i la dels altres. Així mateix, es refereix a la preservació de les pestes i a la forma devitar els danys per violència, el que transcendeix els aspectes més individuals de la higiene.
Al final del capítol es parla de metges, pelegrins i malalts i, per descomptat, dels hospitals. Pel que fa a metges i cirurgians, hi apareixen personatges coneguts com Fernán López de Escoriaza, Francisco Valles, Fernando de Mena i Gregorio López Madera, junt amb els metges de Gandia Melcior Ruíz i Martí Escobar, i daltres sanitaris, com els barbers. També parla de la visió que en tenen els pacients i dels estudis de medicina en lèpoca, per finalitzar amb un breu epígraf dedicat a la salut en llenguatge simbòlic.
Al tercer capítol, Devesa aborda la salut de Francesc de Borja en totes les seues etapes: infantesa, joventut, període virregnal, Gandia i el seu període de jesuïta. Segueix lexili a Portugal, letapa romana, el generalat de la Companyia, la superació duna llarga malaltia en 1568 i, finalment, la missió pontifícia, per ordre de Pius V, acompanyant com a conseller el cardenal Michele Bonelli en el seu viatge per Espanya, Portugal, França i Itàlia. El capítol i el llibre es tanquen amb un interessant epígraf on es resumeixen les malalties de Francesc de Borja i la influència en la seua personalitat.
El llibre de Devesa és també un bon exemple de linterès de la historiografia mèdica pel pacient. Alguns historiadors joves creuen que es tracta duna nova tendència que també sol acusar la Medicina de preocupar-se exclusivament pels aspectes biològics de la malaltia. És un tòpic que ha triomfat en els últims temps que sol procedir de llocs on el sistema sanitari és completament diferent al nostre. El problema és que no sempre es disposa de fonts adequades ni abundants. Molts treballs que tenen com a referent el malalt estudien aspectes sobre la salut i la malaltia al marge de la medicina científica: remeiers, bruixots, eixarmadors, adroguers, medicina domèstica, etc. El cas de Francesc de Borja com a malalt és diferent, ja que va tenir accés sempre a la medicina científica i als seus representants més prestigiosos, fet que el converteix en un cas digne destudi.
Francesc Devesa ofereix, en definitiva, un recorregut complet per la medicina del Renaixement on apareixen reflectides les principals característiques. Malgrat tractar-se dun metge bàsicament clínic amb dilatada pràctica professional, la seva incursió en aquest terreny és extraordinàriament acurada i respectuosa. Tanmateix, això no significa que no saventure en ocasions a comentar, amb totes les cauteles, els processos patològics, curatius i preventius des dels coneixements actuals aportant atractives hipòtesis.
La llengua triada per Francesc Devesa per redactar aquesta obra ha estat el valencià, un valencià ric en vocabulari i expressions oblidades per una bona part de la població. El lector comprovarà que el text es deixa llegir amb fluïdesa i manté el seu interès fins al final. Pot agradar tant al lector format en aquests temes com als qui shi apropen per primera vegada.
En resum, aquesta obra pot entroncar perfectament amb la ja llarga tradició historicomèdica valenciana i suposa una important aportació al coneixement de la salut, la malaltia i la medicina del Renaixement.
José L. Fresquet Febrer Universitat de València
INTRODUCCIÓ
LÈPOCA
Francesc de Borja va nàixer a Gandia el 1510 i va morir a Roma el 1572. La seua vida dadult coincideix amb el període central del segle XVI, una centúria que va començar amb la vinguda al món del futur Carles V i va acabar amb lexecució a la foguera de Giordano Bruno. Fou una època fecunda i convulsa alhora. El centre de poder, als regnes cristians dEuropa, va sofrir un desplaçament cap a la Península Ibèrica. Navegants portuguesos circulen fins a lExtrem Orient i estableixen colònies, mentre les Noves Índies, recentment descobertes, van incorporant més terra ferma als mapes, augmentant considerablement els dominis de la corona espanyola. Pel costat dels musulmans, limperi turc aspirava també a controlar el Mediterrani. Carles V i Solimà el Magnífic van tenir els corresponents lideratges i foren substituïts pels respectius fills, Felip II i Selim II. A Roma, els successius papes estan sempre en lai al cor, davant de lamenaça turca. També lesglai sapodera, ara i adés, dels cristians de vora mar, que reben visites poc amables dels pirates barbarescos i dels seus aliats otomans. Noms com Barba-rossa o Dragut causen autèntic pànic entre la població.
Si lexpansió geogràfica fou espectacular, també ho va ser la demogràfica i la cultural. La població creix de forma important i, a més a més, es concentra a les ciutats. Per altra banda, el pensament escrit viatja amb rapidesa a cavall dels llibres impresos. Linvent de Gutenberg, a meitat del segle XV, va permetre una eficaç difusió de la cultura, contribuint a un ambient on lortodòxia era més difícil de mantenir per les minories que controlaven el saber i la religió. El retrobament de les essències cristianes i la crítica als privilegis o abusos de la jerarquia són a la base de la Reforma dels protestants. La presència creixent de luterans, calvinistes i anglicans va suposar un gran clivellament que el pontífex romà no pogué frenar, trencant-se lhegemonia catòlica del cristianisme europeu. Ni Erasme ni els altres partidaris del diàleg, com Thomas More o Lluís Vives, van poder evitar lenfrontament. Al Concili de Trento simposa el dogmatisme de la Reforma catòlica i Europa viurà un llarg conflicte amb les guerres de religió. També dins lobediència papal es van produir nous moviments. Ignasi de Loiola i els seus companys de Montmartre van iniciar el 1534 un corrent espiritual que, fugint dels claustres monacals, cerca lessència del cristianisme. El grup primigeni, que aspirava a realitzar la seua vocació apostòlica amb la propagació de la fe i les bones obres, va cristal·litzar en un nou orde. La Companyia de Jesús, autoritzada el 1540 per Pau III, va conéixer un creixement extraordinari. Per oposar-se a les heretgies, Roma tindrà al seu servei una milícia religiosa delit.
LA SALUT AL RENAIXEMENT
El moviment renaixentista que shavia iniciat a Itàlia, es consolidarà durant el segle XVI amerant els àmbits culturals i científics. El retrobament del classicisme grecollatí va impregnar lexpressió artística. Com diu J. A. Maravall (1973), hi havia consciència de viure una nova època i lesperit de renovació començà també a somoure la medicina vigent. El galenisme durarà encara diverses generacions però ja no serà mai més una doctrina inamovible. Per una banda, el moviment neoclàssic recuperava els textos originals i anava depurant derrors les distintes versions arabitzades. Per una altra, lobservació directa va revolucionar lanatomia. Andreas Vesal i els seus deixebles van baixar de la trona teòrica a la realitat del cos humà: les esmenes als errors de Galè van permetre una cirurgia més objectiva. Paracels anirà més lluny i senfrontarà radicalment amb el galenisme. Malgrat la seua òptica panvitalista i contradictòria, el paracelsisme va preparar el terreny per al futur desenvolupament de la química farmacològica introduint minerals en la teràpia, com ara el mercuri i lantimoni. A més a més, el creixement sobtat del món va eixamplar també la terapèutica. Al comerç de les varietats botàniques orientals, controlat per la Senyoria veneciana, safegiren les plantes americanes, que van aportar productes desconeguts a la farmacopea renaixentista. Així, van aparéixer remeis exòtics, com el sassafràs o el guaiac, que van augmentar considerablement la materia medica. Alguns autors, com Andrés Laguna, van recollir les noves espècies a la seua obra. Nicolàs Monardes va combinar la vessant científica amb la comercial. Daltres, com Francisco Hernàndez, viatjaran a les Índies per estudiar directament la botànica americana.
Mentrestant, la gent continuava patint i morint, principalment per malalties infeccioses. Les temibles epidèmies de pesta bubònica, sense causar les grans mortaldats del segle XIV, van fer acte de presència periòdicament. De forma més quotidiana, hi estaven presents les endèmies de tercianes i quartanes, la pigota o la terrible, però afortunadament minvant, lepra. Hi van aparéixer també malalties noves o emergents, com el pulgó, dit també febre punticular o tabardillo, la «suor anglesa» i la sífilis, que cadascú atribuïa al veí batejant-la de «mal francès», «mal napolità» o «mal espanyol», segons qui esmentava la malaltia. Fou, precisament, lobservació de la sífilis, el que va permetre a Fracastoro introduir noves propostes epidemiològiques; el metge veronès, amb la seua hipòtesi del contagius, anticiparà de forma genial la teoria microbiana. Les epidèmies, però, continuaven. Els rics fugien de les zones afectades, però no podien escapar dels excessos alimentaris propis, que els causaven obesitat o gota. Els pobres, més vulnerables, eren les primeres víctimes de les guerres, la fam o les pestes.1
EL DARRER BORJA UNIVERSAL
Políticament, els regnes cristians medievals van concentrar el poder. Les monarquies del Cinc-cents es van fer més autoritàries, en detriment de lespai feudal. La tendència uniformista sobria camí: una sola fe i una sola llengua per a cada àmbit territorial. En el cas hispànic, els intents matrimonials o bèl·lics per controlar tota la península van ser continus des del segle anterior i finalment es va aconseguir, amb lexcepció de Portugal. Castella va marcar la pauta, assimilant idiomàticament lemperador Carles V. Navarra i el regne de Granada foren incorporades per la via militar. La Corona dAragó, amb la seua expansió mediterrània, passarà a ser zona perifèrica des de la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Un dels països de la confederació, el Regne de València, havia gaudit al segle xv duna eclosió econòmica i cultural sense precedents. La seua capital, ciutat dinàmica i cosmopolita, era porta dentrada principal del Renaixement italià. Noms com Ausiàs March o Joanot Martorell aportaven obres universals a la literatura. Els valencians van arribar fins i tot a Roma, ocupant el pontificat de la mà duna nissaga de Xàtiva: els Borja.
Un nebot del primer papa valencià, Calixt III, va ocupar la seu de Sant Pere el 1492. Era Roderic de Borja, que prengué el nom dAlexandre VI. Prèviament, havia estat nomenat bisbe de València, abat de Santa Maria de la Valldigna i cardenal. Encara que residia a Roma, coneixia bé el ducat reial de Gandia amb la seua riquesa sucrera, un dels factors que va determinar ladquisició daquell espai senyorial per al seu fill Pere Lluís.2 De retorn a Roma, el primer duc borgià de Gandia va morir a Civitavecchia, i el títol passà al seu germà Joan, segon duc de Borja, que es casà amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. Daquest matrimoni va nàixer el primogènit, també Joan, el qual quedà orfe molt menut per lassassinat de son pare a Roma lany 1497. Amb el temps, Joan de Borja serà el III duc de Gandia, nomenat «Grande de España» per Carles V i un model de gran senyor renaixentista. La seua influència al Regne de València substituirà la que anteriorment havia tingut el seu veí dOliva, el comte Serafí de Centelles. El duc va contraure matrimoni amb Joana dAragó, neta de Ferran el Catòlic. Dels set fills daquest matrimoni, el primer portarà el nom del sant a qui sa mare es va aclamar en el moment del part, Francesc.3
Francesc de Borja era, per tant, besnet dAlexandre VI per part de pare, i de Ferran el Catòlic per part de mare. Des de la infància, rebrà leducació corresponent al seu estatus social. En quedar-se orfe de mare als 10 anys, prompte fou enviat a la cort, primer a Tordesillas, amb Joana la Boja, i després a la imperial per servir Isabel de Portugal. Casat amb Elionor de Castro, dama portuguesa de lemperadriu, va rebre el títol de marqués de Llombai com a regal de boda, i esdevingué persona de confiança de Carles V que, temps després, el nomenà virrei de Catalunya. A la mort de Joan de Borja, va heretar el ducat de Gandia i els títols de son pare. Vidu dElionor de Castro, Francesc de Borja va entrar a la Companyia de Jesús i es va convertir en peça fonamental per a lexpansió del nou orde. Ignasi de Loiola va percebre la seua tendència contemplativa i el va nomenar comissari per a Espanya i Portugal a les seues ordres directes. Arribat a la cúpula jesuïta, Borja es convertirà en el tercer general de la Companyia, substituint Diego Laínez. El 1624 va ser beatificat i el 1671 declarat sant pel papa Climent X.4
Francesc fou el darrer gran personatge duna família universal. Dacord amb Joan F. Mira (2000), la seua fama «àuria» contrapesa la llegenda negra dels avantpassats, arredonint un dels mites del món occidental, el dels Borja. Però, més enllà de les llegendes, ens interessen les realitats històriques, de les quals la salut forma part. En aquest cas, és la salut de què es parla en la correspondència de Francesc de Borja i de personatges pròxims la que ens pot ajudar a entendre millor lèpoca i el personatge.
LA RECERCA
Al segle XVI hi hagué un ús creixent de la correspondència, motivat per una major alfabetització i per la mobilitat dun món expansiu (Castillo Gómez, 2002; Petrucci, 2008; Amor, 2012). La presència de Francesc de Borja en llocs i càrrecs estratègics, al llarg de la seua vida, explica els múltiples documents, principalment epistolars, generats al seu voltant. Afortunadament, el nucli principal de cartes ha estat recollit a la col·lecció Monumenta Borgia (MB). Els volums I al V dels MB es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu. Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents dinterès. Ledició recent de dos nous volums, MB VI i VII, a cura dEnrique García Hernán, ha afegit una fracció considerable de papers inèdits.5 Com assenyala Santiago La Parra, els milers de cartes que contenen els MB són una font impagable dinformació que facilita estudis sectorials, més enllà de la intenció biogràfica sobre Francesc de Borja que en va motivar la recopilació.6