Francesc fou el darrer gran personatge duna família universal. Dacord amb Joan F. Mira (2000), la seua fama «àuria» contrapesa la llegenda negra dels avantpassats, arredonint un dels mites del món occidental, el dels Borja. Però, més enllà de les llegendes, ens interessen les realitats històriques, de les quals la salut forma part. En aquest cas, és la salut de què es parla en la correspondència de Francesc de Borja i de personatges pròxims la que ens pot ajudar a entendre millor lèpoca i el personatge.
LA RECERCA
Al segle XVI hi hagué un ús creixent de la correspondència, motivat per una major alfabetització i per la mobilitat dun món expansiu (Castillo Gómez, 2002; Petrucci, 2008; Amor, 2012). La presència de Francesc de Borja en llocs i càrrecs estratègics, al llarg de la seua vida, explica els múltiples documents, principalment epistolars, generats al seu voltant. Afortunadament, el nucli principal de cartes ha estat recollit a la col·lecció Monumenta Borgia (MB). Els volums I al V dels MB es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu. Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents dinterès. Ledició recent de dos nous volums, MB VI i VII, a cura dEnrique García Hernán, ha afegit una fracció considerable de papers inèdits.5 Com assenyala Santiago La Parra, els milers de cartes que contenen els MB són una font impagable dinformació que facilita estudis sectorials, més enllà de la intenció biogràfica sobre Francesc de Borja que en va motivar la recopilació.6
La salut és molt important per a les persones; ho és actualment i ho era al segle XVI. Calia esperar, per tant, que els MB ens oferiren abundants notícies sobre les malalties o la seua absència. Aquesta hipòtesi fou el motiu de lestudi que ens dugué a revisar tots els escrits dels MB datats entre el naixement i la mort de Francesc de Borja (1510-1572). La informació fou recollida en un qüestionari codificat per obtenir qualsevol aspecte que tinguera relació amb salut, tant del mateix Francesc de Borja com de la resta de corresponsals, de terceres persones o de la població en general.7
Hem tingut en compte la distància conceptual i cronològica que separa la medicina científica del galenisme renaixentista. Quatre-cents anys poden ser molts o pocs, segons la velocitat de canvi del fenomen a estudiar, siga biològic o cultural. Acceptem que les malalties del segle XVI són construccions socioculturals no equiparables a les del present.8 És evident que, en aquell moment, ni els malalts ni els metges parlaven de microbis o depidèmies en el sentit actual. Febres i pestilències eren termes usuals per descriure processos que hui sabem infecciosos. Als miasmes o al mal aire, hom atribuïa ladquisició de certes malalties i les conjuncions astrals o el càstig diví podien ser invocats per explicar determinades epidèmies. Però els ulls nostres, els únics possibles, pertanyen al segle XXI. Així, no podem eludir del tot laproximació a la medicina renaixentista des de lactualitat.9 Cal tenir en compte que, entre les dues èpoques, hi ha similituds i diferències, estabilitats i variacions. Per una banda, disciplines, com la paleopatologia, demostren la persistència dalgunes malalties al llarg de la història (Ribas, 2013). En aquest sentit, encara que el concepte de tercianes i quartanes era absolutament distint a lactual, considerem lícit preguntar-nos si aquelles febres cícliques del segle XVI són equiparables al paludisme o malària dara i, en conseqüència, si algun tipus de Plasmodium afectava a la població daquella època. Al cap i a la fi, pels estudis evolutius dels éssers vius, sabem que, entre nosaltres, hi ha bacteris bàsicament semblants als seus ancestres de fa milions danys. Però, duna altra banda, hem de considerar que la interacció entre bacteris danimals i homes ha experimentat canvis al llarg del temps, com també el propi equilibri bacterià del cos humà, amb les conseqüències fisiopatològiques que sen deriven (Wolf, 2007; Dethlefsen, 2007; Ayala, 2015: 268). A més a més, altres microorganismes, com els virus, gaudeixen duna estructura, amb permanent mutació, que pot generar variants de capacitat patogènica diferent. Si aquesta variabilitat biològica i genètica dalguns patògens, pot causar incerteses i alarma sanitària en el present, és fàcil imaginar la possibilitat de malalties i epidèmies antigues de difícil interpretació.10 Tot això, sense considerar els altres factors, distints dels estrictament biològics, que influeixen en les malalties, siguen o no transmissibles. Fora de les infeccions, hi ha altres exemples. Així, amb exàmens de restes humans, podem demostrar lexistència de gota en la població daquella època. No entendríem però el concepte antic de dita malaltia, sense considerar la teoria humoral, que també donarà sentit als procediments evacuadors emprats, com sagnies i porgues, tan volguts per la teràpia galènica.
En definitiva, hem intentat que la mirada a la salut del segle XVI siga sempre respectuosa i oberta al pensament daleshores. Per altra banda, lanàlisi de la correspondència, ens ha permès estudiar la salut contada pel propi pacient o des del seu voltant. Es tracta duna perspectiva que ens acosta al pluralisme assistencial i ens allunya de la visió habitual excessivament medicalitzada (Perdiguero, 2004).
EL TEXT
Hem estructurat el llibre en tres capítols. En el primer, es revisen les característiques dels documents, la salut i la malaltia en general així com les seues expressions clíniques. El segon compren la profilaxis, la teràpia, els metges i els hospitals. Les malalties han estat agrupades seguint un criteri de màxima proximitat als textos. Quan ha estat possible, com en el cas de la patologia digestiva, hem bastit grups assimilables a les classificacions actuals. En altres ocasions, com les febres, el conjunt respon més al pensament galènic. En algun cas, hem reunit grups petits per la seua proximitat anatòmica, com les malalties de la boca, orella i ulls. En canvi, hi ha mals que, per la seua ambigüitat, han quedat oberts a diferents interpretacions. Les epidèmies, pel seu caràcter col·lectiu i la seua repercussió, han estat tractades a part. Atenent al concepte global de salut, hem inclòs els danys per violència, que formen un llistat ampli, on estan representats els delictes individuals, la repressió institucional, les guerres o la Inquisició. Al costat dels metges, hi figuren, encara que amb poques notícies, altres agents sanitaris, com barbers i apotecaris. Al final del segon capítol hem destinat un breu apartat a la utilització simbòlica o metafòrica de la terminologia sobre salut. Al tercer capítol, es reflexiona sobre la salut del propi Francesc de Borja, amb una aproximació que intenta pal·liar labsència destudis sobre el tema. La intenció inicial era corroborar o desmentir el perfil malaltís del personatge, que els primers biògrafs semblen reflectir, però la dinàmica del propi estudi ens va portar a un objectiu més global: millorar la comprensió de Borja des del seu cos. Les variacions en la seua salut i les distintes malalties que va patir, són comentades, a partir de lemergència a les cartes i al diari espiritual. Lexposició segueix un ordre cronològic, però hem fugit de realitzar una «cronopatologia» del personatge en el sentit clàssic.11 Ens ha semblat més enriquidor i real, fer una exposició relacionada amb la biografia del personatge. Hem introduït alguns fets rellevants de lèpoca, per tal de reforçar el context i facilitar el seguiment. La redacció, per tant, respon a un caràcter biogràfic, amb la salut com a fil conductor. Són, precisament, els moments de malaltia o de benestar, de gravetat o convalescència, deufòria o depressió, circumstàncies de la seua vida quotidiana que poden ajudar-nos a entendrel millor i, en alguns casos, explicar el seu comportament i les seues decisions.
Hem inclòs bastants textos originals, per oferir al lector loportunitat de gaudir directament de la paraula escrita dels personatges, amb la seua visió de la salut, pròpia o aliena. Encara que la major part de documents estan escrits en castellà, hi ha també alguns en italià, portugués, català i llatí. Atesa la fàcil comprensió de la resta, sols hem traduït els textos en llatí.12
AGRAÏMENTS
El present llibre es deu a una incitació de Josep Piera. El 2010, amb motiu de ledició del seu llibre sobre Francesc de Borja, el poeta i amic em va convidar a donar un cop dull a la salut del duc sant. Uns mesos després, Vicent Olaso deixava a les meues mans el volum sisè dels Monumenta Borgia, una altra provocació llibresca que em va fer veure la importància de la salut en la correspondència.
Han passat sis anys, plens de lectures, dubtes, decisions, consells i crítiques estimulants. El treball feixuc ha esta compensat amb créixens pel gaudi de la recerca. Puc dir que lluny duna acció individual estricta, lestudi té un caràcter gairebé col·lectiu, atesa la diversitat i vàlua de les persones que mhan donat el seu desinteressat suport. Pot ser el llistat dagraïments es quede curt i em deixe persones per nomenar. A tots i totes, les meues disculpes i el meu reconeixement.
Els amics Piera i Olaso no sols van estimular inicialment la meua curiositat, sinó que van continuar fent suggeriments segons avançava el projecte. Santiago La Parra i José Luis Fresquet han estat també al meu costat des del primer moment. He tingut la sort de la seua amistat i de la seua saviesa, el primer, com a historiador i especialista en els Borja, i el segon, com a historiador de la ciència i expert en la medicina renaixentista. Tots dos han realitzat aportacions i lectures crítiques impagables. He dagrair a Joan Iborra la revisió meticulosa del text final amb indicacions formals i de contingut de gran vàlua. Carmen Barrios, la meua professora de llatí, mha ajudat a recuperar el contacte amb la llengua mare i a revisar els textos pertinents. Lajut de lamic Josep Sendra ha estat clau en els paràgrafs italians i portuguesos. He abusat de lamistat de molts professionals que han atés els meus dubtes en qüestions puntuals. Entre ells estan els historiadors Ferran Garcia-Oliver i Francisco Pons Fuster, larqueòleg Josep Antoni Gisbert, el farmacèutic i professor de lInstitut Tirant Lo Blanc Vicent Puig, lantropòleg mexicà Roberto Campos, lhistoriador de la ciència Josep Bernabeu Mestre i el matemàtic Andreu Nolasco que, com en altres ocasions, ha supervisat lanàlisi estadístic. Conxa Pellicer, pneumòloga, Vicent Carmona, ginecòleg, Juan Carlos Martín Baena, internista, Samuel Díaz, neuròleg i José María Paricio, pediatra, són alguns dels molts companys metges que han sofert estoicament la meua dèria per la salut epistolar borgiana. Les seues opinions i propostes han contribuït a una visió més plural i rica. A lamic i també metge cirurgià Pasqual Molina he dagrair la seua disposició incondicional a presentar les comunicacions orals del treball. El meu reconeixement a larxiver de Gandia Jesús Alonso per la seua eficiència adobada de plantejaments documentals sempre interessants. També al personal de la biblioteca Tamarit dOliva per lamabilitat i professionalitat en la gestió dels préstecs interbibliotecaris. Dues institucions saforenques, CEIC Alfons el Vell i AISSA, mhan donat el seu suport en les distintes etapes de lestudi.
Finalment, he de dir que la família no sols ha suportat pacientment la meua dedicació obsessiva a la recerca i la redacció, sinó que hi ha contribuït directament en diferents aspectes. Tere sap dallò que parle. Els nostres fills Joan, Francesc i Pere també. A tots ells, gràcies.
1. Per a una revisió de la salut al Renaixement, continua sent imprescindible el quart tom de la Historia Universal de la Medicina de Pedro Laín Entralgo, on diferents autors ens ofereixen una idea panoràmica dels principals aspectes científics i mèdics daquella època.
2. El 1399, Martí lHumà va crear el ducat reial de Gandia, que concedí a Alfons dAragó i Foix (Alfons el Vell), net de Jaume II i fill major de linfant dAragó, Pere. Alfons el Vell, comte de Ribagorça i duc de Gandia, moria el 1412 i fou succeït pel seu fill Alfons el Jove. A la mort daquest, sense descendència, el 1423, el títol passà a mans de la Corona. El 1485, Alexandre VI va comprar el ducat al rei Ferran II dAragó (el Catòlic) (Castillo Sainz, 1999b).
3. Joana dAragó i Gurrea era filla dAlfons dAragó (arquebisbe de Saragossa i fill natural de Ferran el Catòlic i dAldonça Roig dIborra). En morir Joana dAragó el 1520, el duc Joan va maridar amb Francesca de Castre-Pinós, germana del vescomte dÉvol, Guillem-Ramon-Galceran de Castre. El segon matrimoni ducal tindrà dotze fills. Als 19 fills dels dos matrimonis de Joan de Borja, cal afegir un bastard, Joan-Cristòfor, nat abans de 1517, fruit de la relació de Joan de Borja amb Caterina Díez de Castellví. M. Batllori (1994) ens ofereix una visió general dels Borja. Per la seua banda, S. La Parra (1994) i J. L. Pastor Zapata (1998) ens informen dels Borja gandians.
4. Hi ha abundant documentació sobre la vida de Francesc de Borja. La primera biografia és la del seu confessor, el jesuïta Dionisio Vázquez. Encara que va ser escrita al voltant de 1586, no ha estat editada fins el 2011 (a cura de Santiago La Parra). La primera biografia editada fou la de Pedro Ribadeneira (1592), membre també de la Companyia i coetani de Borja. Obres més recents són les de García Hernán (1999) i Dalmases (2002). Per a una lectura bella i rigorosa, vegeu la biografia novel·lada de Josep Piera (2009).
5. Vegeu MB I-V (1894-1911), MB VI (2003) i VII (2009).
6. Vegeu lestudi introductori de S. La Parra a Vázquez (2011: 39).
7. Per a una explicació detallada de la metodologia emprada i lanàlisi estadística de les dades, vegeu Devesa (2014d).
8. Diversos autors, basats en el constructivisme social, defensen que cada malaltia és una construcció sociocultural duna època, impossible de trasplantar a lactualitat. Daquesta forma, la pesta bubònica medieval no es podria entendre sols des del pensament microbiològic que òbviament no existia aleshores (Arrizabalaga, 1991; Cunningham, 1991; Arrizabalaga, 2004; Martínez Vidal i Huguet, 2004).
9. Com diu Helge Kragh (2007: 142), «la historiografia diacrònica no pot ser més que un ideal. Lhistoriador no pot lliurar-se del seu temps ni evitar completament lús de patrons contemporanis».
10. Pensem en lalarma social generada per la variant viral nomenada grip A, o la dificultat de tractament i prevenció de malalties causades per virus de gran variabilitat i capacitat mutant, com el de lhepatitis C o el VIH. La SIDA, malaltia produïda per aquest darrer, va generar una autèntica i dramàtica pandèmia, iniciada al darrer terç del segle XX, que encara està lluny de la seua resolució definitiva.
11. Luis Comenge (1845) publicava Clínica Egregia cap a meitat del segle XIX. Aquella moda didentificar les malalties dels personatges il·lustres es va continuar per escriptors i metges. Els historiadors de la ciència han considerat aquest gènere patobiogràfic, basat en el diagnòstic retrospectiu, allunyat de les tendències històriques actuals i, de vegades, presumptuós (Arrizabalaga, 1991).
12. Per als textos bíblics, hem utilitzat la Bíblia Valenciana Interconfessional (1996).
I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA