La teoria humoral era un pilar bàsic del galenisme. En el cos humà hi haurien quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma), lequilibri dels quals determinava la salut. Cada humor combinava les distintes condicions del doble sistema dual: sequedat/humitat, calor/fred. El predomini dun humor feia que una persona poguera ser de caràcter sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, la qual cosa condicionava la seua predisposició o resistència a la malaltia concreta, així com la bona o dolenta adaptabilitat a les distintes condicions ambientals de cada lloc.
Als documents MB hem trobat 10 referències a la complexió o constitució de les persones o al seu temperament. En unes ocasions, es tracta dexpressions generals de bona o dolenta constitució. És el cas de la complexión sana, atribuïda a Francesc de Borja, o el informe sobre un jesuïta que és considerat muy flaco de condición y complexión.6 En altres textos, podem comprovar una menció més particular. Així, es destaca, en sentit positiu, el temperament sanguino del pare Fonseca, membre de la Companyia que podia ser enviat a les Índies.7 En canvi, en altres casos el temperament podia adquirir connotacions negatives: «De otros tres Padres que havía, el uno podía hazer poco, por ser enfermo y escrupuloso. El otro menos, por ser muy flemático y saber poco».8 En aquest cas, el caràcter flegmàtic del personatge era una condició que agreujava la seua poca saviesa i en justificava el trasllat a un lloc de menor responsabilitat.
6. MALALTS I MALALTIES
Les 761 notícies sobre malalties específiques trobades en els MB, encara que no cobreixen totes les possibilitats, suposen una bona mostra panoràmica de les xacres que patien els homes i les dones del segle XVI. La figura 1.4 ens permet observar les patologies més representades. Els danys causats per la violència i les febres són els dos grups que destaquen pel seu volum. La resta són afeccions que, en diferents proporcions, recorden les de qualsevol consulta dassistència primària actual. Començarem per comentar els processos de causa natural i deixarem per al final lanàlisi dels mals causats per la violència.
Fig. 1.4. Classificació de 761 notícies per grups específics de malalties (mal.).
6.1 Febres contínues i cícliques
Per a la medicina galènica, la febre era un símptoma i també una malaltia (Moreno, 1985-86: 11-30). La seua presència indicava salut alterada. Els metges del Renaixement ho sabien, però també coneixien que labsència febril no garantia una situació sana, com ja ho deia el poeta: «Metge scient no te lo cas per joch / com la calor no surt a part estrema».9
Deixant a banda les agressions a la salut per violència, les 153 referències trobades, constitueixen el grup més nombrós (20,1%) del capítol clínic. En la majoria docasions, la terminologia és genèrica, fiebre-s, calentura-s, amb diverses matisacions, però evidenciant sovint una variada semiologia. Així trobem: febre contínua, febre lenta, tercianes, quartanes, tercianes dobles o quartanes dobles. En 88 casos, la data aproximada del procés febril agut ens ha permès estudiar la variació estacional (figura 1.5), observant una agulla màxima estiuenca i altres dues menors a lhivern/primavera i a la tardor.
Fig. 1.5 Variació estacional de 88 episodis febrils.
La terminologia de les quartanes (quartana-s, quartanillas, quartanario) apareix més variada que la de les tercianes. Les dues són diagnòstics freqüents: «se me han quitado las quartanas [...] Al P. Batista ruego que esté sin quartanas para quando yo llegue...».10 Això escrivia Francesc de Borja, al final de la seua vida. Ell mateix havia patit de quartanes a la seua joventut, segons ens conta el seu primer biògraf i confessor Dionisio Vázquez.11 També les tercianes tenen una important representació als documents. Hi destaquem un episodi sofert pel P. Avellaneda, en el qual descriu perfectament la seqüència febril:
Hanseme quitado las tercianas que en Trigueros me comenzaron un día después que escribí a v.p. dos cartas largas que fue vispera de San Lorenzo. Y tornaronme el jueves pasado, sábado y ayer lunes, y ordenó NS que el domingo día de la Navidad de NS fuese de huelga para predicar en el Auto de Inquisición que se hizo aquel día en Sevilla...12
En 33 episodis de febres cícliques (18 quartanes i 15 tercianes), es va poder constatar la datació aproximada. La distribució per mesos (figura 1.6) mostra una certa agrupació a lestiu/tardor, per a les tercianes, i a la tardor, per a les quartanes. Encara que la sèrie és menuda i, per tant, sotmesa a artefactes estadístics, podem observar que les quartanes semblen fugir de lestiu, emergint preferentment a la tardor, com explica la tradició galènica (Moreno, 1985-86). Així ho recordava Juan Calvo (1703: 39-40): «y en este tiempo [verano] se engendra poco humor melancólico; y esta es la causa porque las quartanas sin ningun remedio se curan en verano».13 En qualsevol cas, tercianes i quartanes es comportarien de forma singular, explicant el vèrtex de tardor a la corba general de les febres (figura 1.5), mentre que el màxim destiu estaria dacord amb la coneguda insalubritat de les calors. Laltra punta menor dhivern/primavera, podria correspondre a refredats i processos respiratoris, hipòtesi que caldria comprovar.
Fig. 1.6 Variació estacional de 33 episodis de febres cícliques.
Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de malària o paludisme, malaltia causada per un paràsit del gènere Plasmodium.14 Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel Plasmodium malariae, mentre que el vivax i lovale causarien les tercianes (febre cada tres dies), dacord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer paràsit i de 48 hores en els altres dos.15 Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que, encara que sol donar tercianes, pot tenir un cicle més irregular. És la forma més perillosa, amb una mortalitat elevada en període agut. La malària és una de les malalties infeccioses més antigues i persistents, que constitueix encara una endèmia de gran mortaldat en amples zones geogràfiques.16 Estudis genètics assenyalen que el P. falciparum ha evolucionat amb els humans durant milions danys.17 Hi ha descripcions clíniques concordants a lantiga Xina i Índia. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència del paludisme a lèpoca grega i romana (Carter i Mendis, 2002; Cox, 2002). Per altra banda, hom ha detectat, per tècniques paleoimmunològiques, el P. falciparum en una mòmia egípcia i també en quatre membres de la nissaga Mèdici que van viure al segle XVI i que, molt probablement, van morir de malària (Fornaciari, 2010). Per tant, a lèpoca de Francesc de Borja la malaltia hi era. Cap estrat social nestava exempt i el mateix emperador Carles V la va patir.18 Molts casos de les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica correspondrien a malària. Daltres potser no, com en el llarg episodi febril patit per Francesc de Borja: «El mal que he tenido fue calenturas continuas y quartanas y terzianas y otros veinte achaques...».19 Massa variació febril per a buscar correspondències. En aquella època no existia el concepte microbià actual de les infeccions. Borja, al seu text, descriu el procés febril: la versió del mateix malalt deixa entreveure els diagnòstics dels metges. Una visió real i perfectament comprensible per als seus interlocutors.
El fet que lacte de respirar va lligat a la vida és probablement una de les primeres observacions dels humans. Conseqüentment, les alteracions de la funció respiratòria devien ser objecte dinterès per part de la medicina antiga de totes les cultures. A la Grècia clàssica, ja es diferenciava lasma (panteix) de la dispnea (respiració difícil). El concepte galènic de funció respiratòria era diferent a lactual. Dacord amb García Ballester (1972), el pneuma és considerat per Galè un esperit vital, mentre que els pulmons tindrien una funció refrigerant. Al llarg dels segles els significats canvien i apareixen noves paraules per a velles o noves malalties. Així, per a la medicina actual, el mot asma va lligat al bronco-espasme, la dispnea continua amb un significat proper al clàssic, però hi ha una variada i nova terminologia, per descriure malalties banals, com el refredat, o més importants, com la pneumònia i el càncer. Al segle XVI, a banda de símptomes perfectament identificables, també hi eren presents: lasma, amb significació probablement més compatible amb la dispnea que amb el panteix homèric; el dolor de costat, pròxim a la pneumònia; el romadizo o refredat, i la tisi, propera a la tuberculosi. Malgrat la gran diferència conceptual entre la medicina del segle XVI i lactual, de vegades, la descripció de les malalties respiratòries no queda tan lluny com podria semblar. Ho podem observar en el següent paràgraf de Dionisio Vázquez (2011: 389-392): «el padre Bustamante, por su vegez y asma de que era fatigado, no hiziesse otra cosa en toda la noche sino tosser y escupir y arrancar flegmas...». Qualsevol entén perfectament que el vell arquitecte jesuïta tenia tos i expectoració, que la seua funció respiratòria no marxava massa bé ni els seus bronquis estaven sans.20
A lestudi, hem trobat 48 referències a símptomes o malalties respiratòries, que suposen un 6,3% del total. Apareixen múltiples al·lusions al pit: indisposición, enfermo, mejoría, deshauciado de, o altres expressions com pechos ruines o se le encendió el pecho. De vegades, el nombre de malalts del pecho començava a ser preocupant, com en el cas de Gandia. Així, el P. Roca informa que a les escoles hi ha pocs estudiants i que els gandians es queixen per massa recanvi de professors. Després, passa a detallar les qüestions de salut:
El hermano Merino llegó aquí quasi dos años y enfermó del pecho de tal manera que desta enfermedad murió pocos meses después; en este mismo tiempo leía el hermano Crespín y enfermó del pecho también y le duró mucho tiempo el mal y no sé yo que esté al presente bueno, y le fue necesario dejar de leer. A estos sucedió el padre Prado que fuera tan buen talento para púlpito y a pocos meses estuvo tal de los pechos que hubo de dejar la lectión y mandarlo a Valencia y de allí por orden de los médicos le mandaron a Barcelona y Zaragoza por causa de este accidente y he entendido que no está sano dél [...] Han sucedido al padre el hermano Andrés Manjón y el hermano Francisco Hernández. El primero anda ya diciendo y quejándose de los pechos...21
És evident la gran incidència dafectats, quasi tots del pit, entre el professorat de lescola de gramàtica de Gandia. Sembla una epidèmia de patologia pulmonar. Quina? Tuberculosi? Pneumònia? Els alumnes també emmalaltien? No ho sabem. Lenviament del pare Prado a València, i després a Barcelona i Saragossa, pot ser buscava un canvi daires i lopinió daltres metges.
Com era desperar, apareixen els refredats que són habitualment passatgers i propis de lhivern, com el de Francisco de los Cobos cap a final de desembre: «Yo ha quatro o çinco días que ando fatigado de un romadizo que me ha tenido en la cama. Ya me hallo mejor, gracias a N. S.».22 També la primavera, amb els canvis doratge propis, afavoria aquesta patologia. Lesposa del duc Joan, Francesca de Castre-Pinós, ens dona testimoni: «Yo ando algo arromadizada, porque acá hace tiempo dispuesto para ello, porque hace unos días de calor y otros de frío y recios aires».23
Al marge de lasma, que apareix ocasionalment, cal prestar atenció especial als comentaris sobre els malalts tísics i els que «tiren sang», atesa la seua major freqüència. Probablement es tracta de la mateixa patologia, sha de tenir en compte que, des de les descripcions hipocràtiques, lhemoptisi és una de les característiques de la malaltia. Els textos que hem seleccionat semblen confirmar-ho. Així, al col·legi de Trigeros predominava la salut, però: «Un tísico havía, que, del trabajo de ir y venir a Palencia, echó sangre, con calenturas; mudóse a Marchena por consejo del médico, y ya Dios le mudó a la otra vida, donde nunca terná enfermedad».24 Si a Trigueros es parlava dun tísic, a Còrdova hi havia més xacrosos:
Salud tienen grácias a Dios en el collegio de Córdova; aunque hay muchos achacosos, dos thísicos y 7 que hechan sangre, que es disposición para thísica. Escrito se ha por dos vías a Portugal, por saber el remedio que diz que allá allaron para estos sanguinolentos y thísicos. Entre tanto se han consultado los médicos de la tierra, y se va siguiendo su orden.25
El començament de la carta, dient que hi ha salut, no correspon a la relació de malalts que a continuació es conta, ni al reconeixement final de la «falta de salud». En qualsevol cas, queda molt clar que hi ha nou persones amb probable malaltia pulmonar i que echar sangre seria disposición para thísica, amb la qual cosa es reafirma el fort vincle entre la tisi i lemissió de sang, que, pel context, suposem hemoptisi o esput hemoptoic. Quin devia ser el remei per a la tisi que buscaven a Portugal? Caldria esbrinar-ho, però es clar que alguna cosa distinta a la que oferien «los médicos de la tierra». No oblidem que els portuguesos corrien mig món amb els seus vaixells i portaven noves medicines de terres asiàtiques o americanes.
El dolor de costado és també conegut des dantic. Es tractava duna malaltia aguda, acompanyada de febre, que causava dolor en un dels costats. Sol identificar-se amb pleuritis, com apareix en algunes definicions.26 Al segle XVI hi ha una llarga i dura polèmica sobre la forma de sagnar els pacients que en patien. Lortodòxia galènica, encara que mínimament, començava a qüestionar-se (Laín, 1973, IV: 87-89). En qualsevol cas la molèstia era important i obligava al repòs:
Llegamos a esta provinçia y villa de Oñate, donde al presente estamos bien de salud con el favor de nuestro Señor; pero después de llegados visitó al Padre provinçial [Araoz] la divina majestad con un dolor de costado, del qual le convaleçió, y está al presente bueno. Ha hecho en esta villa algunos sermones con gran mejoría del pecho y mucha mayor de los oyentes.27
El pare Antonio Araoz va poder superar la malaltia, però en altres casos podia tenir una evolució fatal: «que nuestro Señor nos ha querido mortificar llevándose para sí al señor Juan de Vega, la bíspera de santo Thomé a la una. Estuve siempre con él hasta que espiró, [...] Fue un dolor de costado agudo que le ahogó más en breve y sin pensar de lo que se entendió».28 Juan de Vega, president del Consell de Castella, fou assistit per Francesc de Borja en els darrers moments. Suposem que un procés pulmonar greu va ser la causa de la mort, si el dolor de costado agudo era un diagnòstic correcte per part dels metges que el degueren atendre.