En resum, les propostes i revoltes que sacsegen el panorama sociopolític europeu i nord-americà durant els anys seixanta i setanta del segle passat sorgeixen de la suma del descontentament acumulat i de les noves formes dacció col·lectiva que havien anat solidificant-se lentament. Empraven un discurs molt radical, qüestionaven sense excepció la legitimitat de lordre capitalista, reivindicaven altres formes dentendre el món i serigien alhora en alternativa al model vigent. Una fracció del descontentament es vehicularà a través dels anomenats nous moviments socials, enormement crítics amb el model de societat que shavia imposat en el món occidental després de la Segona Guerra Mundial. En seran signes didentitat lantiautoritarisme; la crítica a la societat de consum, del risc i del control; lús del simbolisme i de la desobediència civil en els seus repertoris dacció, i laposta per una forta autonomia dels individus i dels col·lectius en els seus processos de protesta (Calle, 2005: 24-27). Laltra part del descontentament sarticularà a lentorn de la traïció de lideal revolucionari perpetrat pel PCUS, la qual donarà lloc a la formació de diverses agrupacions dextrema esquerra. En contrast amb els nous moviments socials, aquestes organitzacions es distingiran sobretot per una ideologia tancada i fortament capgirada cap a linterior, i per una estructura marcadament jerarquitzada en què lindividu se supedita en benefici de tot allò col·lectiu i comunitari, uns trets que saccentuaran de manera extrema en els contextos en què impera una fèrria dictadura dagre sabor feixista, com ocorre a Portugal i Espanya.
LESQUERRA REVOLUCIONÀRIA A ESPANYA
Les condicions de clandestinitat en què es mou lextrema esquerra espanyola accentuen encara més els trets distintius de ladhesió i la militància suara esmentats. Per a apropar-nos a aquella situació utilitzaré les vivències duna antiga líder de lMC dEuskadi que va iniciar el seu compromís militant el 1970. En la narració de les seues vivències assenyala que «la conciencia antifranquista podía ser amplia, pero el compromiso era excepcional», un vincle que en el seu cas es mantindrà al llarg de vint-i-dos anys. Dels temps dactivisme clandestí destaca, duna banda, un compromís que labsorbeix per complet, que ompli tota la seua vida i totes les hores. «No había ni lunes, ni domingos, ni día, ni noche», lentrega afirma era total. També ressalta les tremendes ruptures familiars a què donen lloc aquestes trajectòries vitals que ella mateixa, situada en el present, qualifica de suïcides. Els pares viuen en un estat de temor permanent, no saben res dels fills o de les filles, que només veuen dues o tres vegades lany. Són temps dentrega i desarrelament, de risc, repressió i por. Prompte aquesta jove militant arriba a llocs de responsabilitat. Entre les seus comeses està la de fer «pases de frontera»: tots els mesos va a França i torna amb els clixés de propaganda clandestins amagats a la panxa; amb ells seditaran després els pamflets per a les fàbriques. En un daquests viatges clandestins, quan canvia de vagó per a travessar a peu la frontera, els clixés li cauen a terra. Està aterrida, però no sap per què el policia no ho veu, tal vegada li han cridat i sha distret, la nostra protagonista no ho sap, només recorda que sajup, arreplega els clixés i sels torna a amagar sota el jersei. «Pase, pase», diu el policia, i ella continua avançant lentament. Va ser «tremendo, tremendo», recorda.9
Un altre líder de la mateixa formació política, reflexionant des del present, perfila alguns trets importants del radicalisme daquells joves revolucionaris entre els quals es trobava ell mateix. Destaca la gran generositat i lelevat grau de compromís de molts daquests joves, unes qualitats que connecta amb un fort sentit col·lectiu (Del Río, 2012: 43-44):
en estos grupos se unían los buenos sentimientos solidarios, el igualitarismo y, en el caso español, la oposición a la dictadura franquista, con una concepción colectivista-organicista de los sujetos de la acción política. Los seres humanos individuales eran relegados en nombre de las grandes colectividades (clase, pueblo, nación), prevalecientes sobre las personas concretas que las integran [...] El antiindividualismo de izquierda de la época, que ha seguido existiendo hasta el presente, no sólo era contrario al egoísmo, sino que, a la vez, desconsideraba los derechos y las libertades individuales, y al individuo.
La clandestinitat va marcar profundament els modes dacció daquestes formacions polítiques, i va contribuir també a modelar-ne lestructura organitzativa. Una clara convicció planava sobre el conjunt: la necessitat duna revolució violenta. A lombra daquesta convicció, la lluita antifranquista esdevenia sinònim de lluita revolucionària. El que ocorre amb lMC il·lustra a la perfecció lestat de coses esmentat, perquè en la dècada que va de la segona meitat dels seixanta a la primera dels setanta, els seus dirigents consideren que:
el franquismo no caerá por evolución sino por choque muy duro, ¿no?, lo cual implica una acción violenta, ¿eh? Estábamos más bien en la idea de la lucha armada duradera, y nosotros íbamos preparándonos en esa idea. Una de las necesidades previas era tener una estructura organizativa suficientemente resistente frente a la represión. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)
La clandestinitat, la repressió i laïllament també afavoreixen la creació del «mite de les realitats llunyanes». La imatge que tenien els militants de lextrema esquerra maoista o proalbanesa de la revolució xinesa o del model comunista dAlbània ocultava i deformava les realitats a què feia referència. Però com destaca Eugenio del Río (2001), més que la veracitat de la versió oficial dallò que succeïa a la Xina o Albània, el que comptava era la potència de les imatges i narracions a lhora de construir els respectius corrents a occident. A Espanya el mite del maoisme va durar en general poc; no obstant això, lempremta del que podem anomenar «maoisme a leuropea» hi va romandre en algun cas, com en el de lMC, on va persistir en la seua manera de ser i destar, i en el seu èmfasi en els valors i la moral. Així mateix, més enllà de les fronteres grupals, la consideració maoista daquest partit va perdurar durant prou de temps, igual que ha perdurat el qualificatiu amb què eren anomenats els militants: «els xinos».
A més daquest substrat comú dideologia i estructura organitzativa marcats per la clandestinitat i el context repressiu, també hi ha altres importants elements de diferenciació entre els grups de lextrema esquerra espanyola i europea. La comparació dels casos portuguès i espanyol ens permet ressaltar per contrast algunes de les característiques específiques dambdues esquerres, les quals, a més del veïnat geogràfic, comparteixen també laclaparador impacte de sengles dictadures fèrries: mentre que les formacions portugueses es distingeixen per la lluita contra el colonialisme i lescassesa dels contactes amb lexterior, les espanyoles destaquen, al contrari, per les freqüents relacions amb Europa i per limpacte de les reivindicacions dels nacionalismes perifèrics.
En efecte, lesquerra revolucionària espanyola va mantenir durant el franquisme forts vincles amb el món exterior i, quasi sense excepció, tots els grups i organitzacions reconeixen estar fortament influenciats pel moviment del Maig francès. Aquest és el cas de lMC que, per raons tàctiques, mantenia el màxim nucli dirigent a lexili parisenc, de manera que pel que fa a aquest partit polític les influències de la Nova Esquerra europea pareixen assegurades. Quelcom de semblant passa amb tres de les organitzacions «ml» (marxista-leninista) existents, sorgides daltres tantes escissions del PCE: totes es funden sense excepció fora dEspanya, adopten tesis proxineses, mantenen militants dins i fora de la frontera i, en alguns casos, estableixen estretes relacions amb altres partits marxistes-leninistes i amb les ambaixades xineses dEuropa. Finalment, pel que fa als partits trotskistes cal dir que un dels seus trets distintius ha estat el de cultivar de manera significativa les relacions internacionals. Com a conseqüència de la importància que aquest corrent polític atorga a linternacionalisme proletari i a la realització de la revolució socialista mundial, els trotskistes shan dotat duna solida organització internacional que coordina les activitats dels diferents partits i grups nacionals, alhora que vehicula i manté lesperit leninista.
En efecte, lesquerra revolucionària espanyola va mantenir durant el franquisme forts vincles amb el món exterior i, quasi sense excepció, tots els grups i organitzacions reconeixen estar fortament influenciats pel moviment del Maig francès. Aquest és el cas de lMC que, per raons tàctiques, mantenia el màxim nucli dirigent a lexili parisenc, de manera que pel que fa a aquest partit polític les influències de la Nova Esquerra europea pareixen assegurades. Quelcom de semblant passa amb tres de les organitzacions «ml» (marxista-leninista) existents, sorgides daltres tantes escissions del PCE: totes es funden sense excepció fora dEspanya, adopten tesis proxineses, mantenen militants dins i fora de la frontera i, en alguns casos, estableixen estretes relacions amb altres partits marxistes-leninistes i amb les ambaixades xineses dEuropa. Finalment, pel que fa als partits trotskistes cal dir que un dels seus trets distintius ha estat el de cultivar de manera significativa les relacions internacionals. Com a conseqüència de la importància que aquest corrent polític atorga a linternacionalisme proletari i a la realització de la revolució socialista mundial, els trotskistes shan dotat duna solida organització internacional que coordina les activitats dels diferents partits i grups nacionals, alhora que vehicula i manté lesperit leninista.
És evident, per altra banda, que en els anys seixanta i setanta, Espanya, al contrari que Portugal, no posseïa gairebé colònies, però sí que tenia, en canvi, un altre element que ha distingit la seua vida social, cultural i política: els moviments nacionalistes, que sexpandeixen amb renovada força durant el tardofranquisme i que duna manera més o menys superficial o profunda, exerciran la seua empremta sobre lesquerra que es desenvolupa a Espanya en aquests anys, ja es tracte de lesquerra clàssica o la revolucionària, de tall espanyolista o, al contrari, decantada pels nacionalismes perifèrics. Amb més o menys esforç, amb majors o menors tensions i resistències internes, els distints grups de lesquerra defensaran de manera genèrica el dret dautodeterminació dels pobles i incorporaran, amb tebiesa o amb passió, la noció del nacionalisme desquerres.
Aquest particular context permet entendre els variats orígens de lextrema esquerra espanyola, que sorgeix de les ruptures esdevingudes en tres corrents de pensament distints: el nacionalisme, el comunisme i el catolicisme (vegeu gràfic 1.1). La procedència nacionalista és especialment notable en els contextos basc i català, on sorgeixen distintes formacions que aposten per lanomenat nacionalisme revolucionari.10 A Euskadi, tals organitzacions tenen com a punt de partida les escissions del PNB els membres de les quals sincorporen al grup EKIN (1952-1959) i dETA en els seus primers anys, en especial entre 1966 i 1970. Precisament, de les dissensions daquesta última formació durant la primera part de la V Assemblea sorgiran ETA-Berri (ETA-Nova)11 i Komunistak, organitzacions antecedents de lMC. Més tard, el 1970, en el transcurs de la VI Assemblea dETA es produirà una nova ruptura entre la fracció que apostava per un nacionalisme revolucionari, que pren el nom dETA-V, i una altra que acabarà evolucionant cap al trotskisme i la fusió amb lLCR (Caussa, 2011). A Catalunya naix, al final de la dècada dels seixanta, el Partit Socialista dAlliberament Nacional (PSAN), sorgit duna ruptura del Front Nacional de Catalunya; uns anys més tard el PSAN donarà origen a dues noves formacions: el Moviment de Defensa de la Terra (1984) i Catalunya Lliure (1989) (Caussa, 2011).
Daltra banda, la primera de les formacions de lesquerra radical sorgides de ruptures amb el PCE és el PCE(ml) (Partit Comunista dEspanya, marxista-leninista), que es desenrotlla entre 1964 i 1967 amb una orientació que primer fou proxinesa i més tard proalbanesa; daquest grup sorgirà el PC(ml) i la seua organització armada, el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) (1971-1976). Pocs anys després apareix lOrganització de Marxistes Leninistes Espanyols (OMLE), vigent entre 1968-1971, de la qual eixirà el Partit Comunista dEspanya (reconstituït) (PCE(r)) i la seua organització armada, els Grups de Resistència Antifeixista Primer dOctubre (GRAPO) (1972-1979). Segons Martí Caussa (2011), les ruptures que després tindrien més pes dintre de lesquerra revolucionària van sorgir a Catalunya a partir del grup Unitat (1967), formació que va donar successivament origen a Bandera Roja (1968) i al Partit Comunista dEspanya (internacional) (PCE(i)) (1967-1971). Aquest darrer, dorientació maoista, donarà pas al Partit del Treball dEspanya (PTE) (1972-1979), que es converteix en PT el 1979 i després es fusiona amb lORT.
Finalment, entre les formacions amb arrels catòliques destaca lAssociació Sindical de Treballadors (AST) (1964-1969), un sindicat dorigen catòlic del qual sescindeix la mencionada organització dorientació maoista ORT (1970-1979). Daltra banda, després de la desintegració el 1969 del Front dAlliberament Popular (FLP), grup constituït en la primavera de 1958 per iniciativa dalguns catòlics desquerra, alguns dels seus membres que shavien aproximat a les anàlisis de Trotski i daltres marxistes heterodoxos, funden el grup Comunisme (1969-1971), que al seu torn crearà lLCR (1971-1991), primer partit trotskista creat a Espanya.
GRÀFIC 1.1 Orígens i evolució de lesquerra revolucionària a Espanya
En definitiva, les condicions de repressió, clandestinitat i aïllament propis de la dictadura franquista afinen els perfils dels distints grups de lesquerra revolucionària espanyola, que per aquesta època manté forts paral·lelismes amb els seus homònims portuguesos (Cucó, 2007a). També hi exerceixen la seua empremta altres processos específics que travessen i commouen la societat, en especial lauge dels nacionalismes perifèrics. Situats en lantesala de la lluita final, els partits de lesquerra radical es converteixen en mons hermètics que agrupen gent que fa de la militància una qüestió vital. En el seu interior sencoratgen els posicionaments messiànics i les actituds heroiques, lentrega total a la causa i la disciplina fèrria. Al esmentats trets safegeix, com destaca Caussa (2011: 51),
un elevado grado de activismo, generalmente acompañado de izquierdismo (acciones radicales de pequeños grupos) y de sectarismo, manifestado particularmente en la creación de organizaciones obreras de cada partido... y en la reticencia a la unidad de acción con otros partidos; (y una escasa) capacidad para integrar las diferencias internas, lo cual dio lugar a muchas escisiones.
ELS SETANTA I MÉS ENLLÀ: ENTRE LA DESAPARICIÓ I EL CANVI ACCELERAT
A mitjan de la dècada dels setanta, amb només dos anys de diferència, desapareixen del mapa polític els dos últims règims dictatorials que persistien a Europa: el salazarisme i el franquisme. Aquest canvi substantiu que afecta per igual Portugal i Espanya sorgeix tanmateix com a resultat de dos processos radicalment distints: a Portugal, la caiguda del salazarisme és fruit duna revolució, la «revolució dels clavells» dabril de 1974; a Espanya, el canvi de règim és resultat dun procés gradual conegut com a «transició democràtica».12 En ambdós processos es troben plenament implicats els partits de lesquerra revolucionària; significativament, també en ambdós lestabliment de la democràcia ocasionarà la crisi i el ràpid declivi daquest tipus de formacions polítiques.