Segons Consuelo Laiz (1995), al principi de 1974 els partits de lextrema esquerra espanyola ja havien culminat el seu procés de formació, i entraven en un període breu però intens (1974-1976) en què preval lelaboració de programes i propostes referents per al final de la dictadura. Són anys de forta producció teòrica, en què les línies polítiques de moltes daquestes organitzacions experimenten una evolució cap a la participació, encara que de forma ambigua i diversa. Lluiten contra la dictadura participant en boicots, vagues i actes de protesta política, però al mateix temps intervenen en els organismes unitaris de loposició democràtica i en les campanyes i processos electorals. Aquesta és la direcció que prenen partits com lMC, el PTE, lORT i lLCR. Altres formacions, en canvi, evolucionen en sentit contrari, cap a una major oposició al sistema polític expressada amb el recurs a la violència, com és el cas dalguns partits marxistes-leninistes que desenvolupen organitzacions armades (el FRAP, els GRAPO i ETA).
A mesura que avança la transició i que la reforma política del govern es fa plausible, lactivitat partidista esdevé més intensa i competitiva. Però mentre que les organitzacions de lesquerra majoritària conformada pel PCE i pels diversos partits socialistes, des del PSOE fins als integrats en la Federació de Partits Socialistes (PSC, PSPV, PSA, etc.) no dubten a negociar i pactar, encara que hagueren dabandonar o ajustar algun aspecte de la seua ideologia, a les formacions de lextrema esquerra, a causa de les seues polítiques revolucionàries, aquesta operació els resultà molt costosa. La lentitud i dificultat amb què la van dur a terme va facilitar que lesquerra majoritària les excloguera de les negociacions que el conjunt de forces de loposició democràtica mantenia amb el Govern.
Expulsats del joc daliances i perdent protagonisme en abundància, els resultats dels primers comicis democràtics de juny de 1977 van acabar de precipitar la crisi. Les primeres eleccions constituents celebrades a Espanya després de la fi de la dictadura franquista van presentar tres resultats particularment destacables: primer, el relatiu equilibri entre la dreta i lesquerra majoritàries, la primera representada per UCD (34,8% del vot) i AP (amb 8,4%), i la segona pel PSOE (29,4%), el PSP (4,5%) i el PCE (9,4%). Segon, el particular enlairament dels partits nacionalistes en els àmbits català i basc, el pes dels quals sincrementarà en les eleccions de 1979, en què arribaran a captar el 9,9% dels vots. Tercer, el pes relatiu de lextrema esquerra en el conjunt del còmput electoral, que arriba a representar el 3,1% del total dels vots (Maravall, 1981: 36 i ss.). No obstant això, malgrat que en aquesta època lesquerra revolucionària té a Espanya una implantació superior a la daltres països europeus, la seua pronunciada fragmentació, sumada al sistema electoral proporcional amb regla dHont, li impediran ocupar un sol escó. Lesquerra radical es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés en què es combinen en totes les formes possibles el debilitament generalitzat, les fusions entre partits, la sectarització i la dissolució. Com a conseqüència daquest ràpid procés, al principi dels vuitanta només queden en peu unes poques organitzacions de lesquerra minoritària, entre les quals destaquen lLCR i lMC.
El referèndum de lOTAN promogut pels socialistes el 1986 va suposar lúltima batalla per a lextrema esquerra espanyola que encara pervivia. Levolució de les poques organitzacions que a partir de llavors es van mantenir actives va seguir dues línies distintes de progrés. Algunes formacions van optar per mantenir els postulats clàssics del marxisme-leninisme i la figura del partit com a instrument bàsic en el procés de transformació social. Daltres van preferir prendre el camí contrari: reajustar la seua ideologia als nous temps, diluint el seu caràcter de partits polítics convencionals amb lobjectiu dorientar la seua actuació cap als nous moviments socials. Aquest és precisament el camí que prenen lLCR i lMC, que en aquell moment subsisteixen com a minories polítiques que evolucionen cap a grups de resistència13 enfrontats a lordre social instituït, cada vegada més allunyats del joc polític formal i creixentment interessats en els nous moviments socials. Com a rerefons, una sèrie decisiva desdeveniments internacionals coadjuva a consolidar aquest estat de coses: la caiguda del mur de Berlín, la crisi generalitzada dels règims de lEst i el subsegüent desprestigi del comunisme i, a un altre nivell, la fi del cicle revolucionari centreamericà (Martínez i Muntada, 2011).
En resum, lascens de la democràcia a Espanya es desenvolupa en parallel al declivi de les formacions de lesquerra revolucionària, que mai van arribar a obtenir ni un sol escó parlamentari, ni a les Corts espanyoles ni a les autonòmiques. Linici dels vuitanta contempla la dissolució de bona part daquestes organitzacions i el debilitament generalitzat de les que encara queden en peu, en levolució de les quals es combinen en proporcions diverses la tendència a la sectarització i les fusions.
ELS TRÀNSITS DE LMC
1. Letapa de clandestinitat i exili
Com ja sha avançat, lorganització que durant llarg temps va ser coneguda per les sigles MC té com a antecedent llunyà una formació política que sorgeix a Euskadi durant la segona meitat dels seixanta. Aquest origen, que en principi pot semblar indiferent, deixarà tanmateix una empremta significativa en el seu desenrotllament futur. I no es tracta només de lomnipresència duna densa xarxa de líders que sorgeix al País Basc i es desplega després pels distints territoris de lEstat espanyol, sinó que aquesta procedència es revela decisiva en la formació de certs trets consubstancials que marcaran de manera important levolució futura: la crítica al centralisme estatal i la sensibilitat davant les diferències socioculturals existents dins dEspanya tant si aquestes es conceptualitzen com a nacionalisme com si no.
Lany 1966, en el marc de la V Assemblea dETA (primera part), té lloc una escissió que pren la forma dexpulsió. Els protagonistes són un grapat de joves revolucionaris, «obrers joves, estudiants marxistes, més aviat leninistes» que no savenen a les idees dETA sobre la qüestió nacional i que, en aquell moment, sencarregaven delaborar la revista de lorganització. Esperonats per una visió obrerista de la realitat, pel leninisme i el guevarisme, i influenciats per pensadors com Elio Basso i André Gortz, creen una nova organització, ETA-Berri, que aviat canviarà de nom per a anomenar-se primer Komunistak i, poc després, Euskadiko Mugimendu Komunista (EMK), organitzacions antecedents de lMC (1972-1991).
Són temps de confluència i diàspora. Per una banda, es va produir la unió amb altres formacions com la Federació de Comunistes (FC), la Unificació Comunista (UC) i diversos grupuscles marxistes-leninistes de Balears i Astúries. Per una altra, la diàspora va tenir com a protagonistes els comunistes revolucionaris bascos que, per raons de seguretat i persecució política, hagueren dabandonar el seu país i instal·lar-se en altres llocs de lEstat.
...de extranjis, eh, más o menos clandestinos, con papeles falsos, gente que ha quedado quemada, sobre todo en Guipúzcoa, algunos de Vizcaya también, gente que ha quedado quemada y entonces, a Valencia van algunos, a Barcelona, a Sevilla, a Málaga, eh... a Galicia, a Asturias, a Madrid. O sea, hay un éxodo muy selecto, de gente muy selecta que van medio liberados, medio no liberados, clandestinos, [todos vienen] del País Vasco, sí, todos éstos que van destinados por ahí, todos vienen de allí, pero en coincidencia con ese proceso de unificación con otros grupos, ¿no?, y de ahí va saliendo algo, eh [de peso, sólido]. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)
Són temps de confluència i diàspora. Per una banda, es va produir la unió amb altres formacions com la Federació de Comunistes (FC), la Unificació Comunista (UC) i diversos grupuscles marxistes-leninistes de Balears i Astúries. Per una altra, la diàspora va tenir com a protagonistes els comunistes revolucionaris bascos que, per raons de seguretat i persecució política, hagueren dabandonar el seu país i instal·lar-se en altres llocs de lEstat.
...de extranjis, eh, más o menos clandestinos, con papeles falsos, gente que ha quedado quemada, sobre todo en Guipúzcoa, algunos de Vizcaya también, gente que ha quedado quemada y entonces, a Valencia van algunos, a Barcelona, a Sevilla, a Málaga, eh... a Galicia, a Asturias, a Madrid. O sea, hay un éxodo muy selecto, de gente muy selecta que van medio liberados, medio no liberados, clandestinos, [todos vienen] del País Vasco, sí, todos éstos que van destinados por ahí, todos vienen de allí, pero en coincidencia con ese proceso de unificación con otros grupos, ¿no?, y de ahí va saliendo algo, eh [de peso, sólido]. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)
Com a resultat daquest procés es funda el 1972 el Moviment Comunista dEspanya (MCE), un partit dàmbit i obediència estatal. Empentats per la repressió franquista i la necessitat exiliar-se, estenen la seua itinerància a Europa, i més concretament a la veïna França. És així com el nucli dirigent del nou partit acaba per instal·lar-se a París, des don mouen els fils de la formació clandestina. Dues idees centrals marquen la dècada que sestén entre 1966 i 1976. La primera és la convicció de la necessitat una revolució violenta:
Desde nuestros comienzos assenyalen, la adhesión a la idea de revolución fue una seña de identidad importante... A finales de los años sesenta y comienzos de los setenta, nos situábamos en la perspectiva de una revolución antifranquista... En esa época teníamos auténtica fe en la revolución. Nuestro propósito era encaminarnos hacia ese fin, en un horizonte a largo plazo. Tratábamos de prepararnos para una confrontación dura que... acabaría por llegar. Nuestra preocupación: ganar a una parte de la población para la lucha revolucionaria. (AA.DD., 2004)
La segona idea sorgeix com a corol·lari de lanterior. Consideren que un requisit previ per poder mantenir una lluita armada duradora és tenir una estructura organitzativa forta, situada fora de labast de la repressió franquista. Per això ubiquen el seu òrgan directiu a París, des don mantenen contacte permanent amb les distintes seccions territorials que actuen dintre dEspanya. Ací, les dites seccions es conformen com veritables compartiments estancs: mancades de relació entre si, cadascuna manté per separat freqüents contactes amb el grup de direcció parisenc, on distintes persones se nocupen. Daquesta manera, si es produeix una batuda policial amb detencions importants, en el pitjor dels casos pot caure la secció sencera, però el seu desmantellament no ocasiona lenfonsament duna part significativa de lorganització (vegeu gràfic 1.2). En el cas de les seccions territorials més grans, com la basca, les precaucions per seguretat arriben a originar una compartimentació interna:
No sólo Vizcaya está separada de Guipúzcoa y de Navarra, sino que Guipúzcoa está partida en dos, es la organización más grande y también la que se arriesga más y tal, ¿no?, además, dependemos mucho de Guipúzcoa para todo este movimiento fronterizo, ¿no?, entonces Guipúzcoa está partida en dos... (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)
GRÀFIC 1.2 Laparell organitzatiu de lMCEfins principis dels anys 70
Després de la fundació de lMCE, aquest model organitzatiu es revela poc operatiu, de manera que a mitjan dels anys setanta és substituït per un altre que duplica laparell directiu: si bé la cúpula dirigent es manté a França, es crea en paral·lel i dins dEspanya un segon equip director conformat per la reunió dels responsables de les diverses seccions territorials, que és qui manté la connexió amb els líders màxims que encara romanen a lexili parisenc (gràfic 1.3). Daquesta manera mantenen fora de perill els components essencials del sistema dorganització del partit, des de laparell de publicacions i de documentació falsa fins als diners i laparell de formació, ja que durant tot aquest temps, sorganitzen també allí els anomenats «cursillos de cuadros», amb condicions de seguretat prou bones.
GRÀFIC 1.3 Laparell organitzatiu de lMCEcap a 1975
Al llarg daquests anys lMC pateix la febre del maoisme que sestén entre 1970 i 1977, creix numèricament i, alhora, prospera en el seu si la idea que és possible un canvi de règim sense revolució. No obstant això, malgrat lapogeu de lanomenat internament «enfocament evolucionista» (possibilitat dun canvi de règim sense revolució), la imatge de revolució hi continua pesant molt, encara que ara estiga emmarcada en el context de la transició cap a un règim parlamentari.
2. La primera explosió del partit: conversió federal i primera fugida
Com ja ha estat dit, el procés de transició democràtica li va assentar prou malament a lesquerra revolucionària espanyola: després de ser arraconada en el procés de negociacions i pactes entre el govern franquista i loposició, pateix una sonada derrota en els primers comicis electorals de 1977, el que provoca al seu torn un declivi ràpid i generalitzat de les formacions radicals. En aquest context, lMC se submergeix en una fase de recomposició i replegament en què torna a cobrar protagonisme la perspectiva revolucionària. Al llarg de dos anys molt agitats, entre 1979 i 1981, hi revifen la consciència i lactivitat de partit revolucionari, i es mostren obertament contraris als processos polítics en marxa: enfront de la reforma reivindicaran ruptura i enfront de la Constitució, abstenció. Segueixen la pista als rumors dun colp dEstat i es preparen per al possible esdeveniment: una part de lorganització se submergeix de bell nou en la clandestinitat i practiquen una línia de resistència que els porta a intentar coordinar els sectors més radicals del conjunt espanyol pel tal de configurar un front comú davant de la línia reformista:
tratamos de recuperar algo del radicalismo elemental anterior [...] ¿qué es radicalismo?, formas de actividad duras... apoyarlas o participar o promoverlas, unirse con los sectores duros de la sociedad, considerar que es bueno para el movimiento general de oposición que ciertas formas de lucha no desaparezcan la cuestión vasca. No estamos identificados con ETA, nunca en el aspecto ideológico, nunca, pero le reconocemos el mérito de que son los que están manteniendo un nivel de lucha más dura, y con éxito popular, cosa que nos marea un tanto, ¿no? Entonces, ahí tenemos unos años en los que tratamos de mantener una dureza: aspecto organizativo, formas de lucha, nivel de enfrentamiento con las instituciones, con el Estado, combinándolo todavía con algo de participación electoral. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)