No obstant això, durant aquests anys lMC encara participa com a tal en les conteses electorals, però aquesta participació no entusiasma a ningú: consumeix massa energies per a uns resultats sempre descoratjadors. Daquesta manera anirà refermant-se la idea al si del partit que la seua base social és molt magra, que no tenen representativitat i, com ells mateixos confessen, «més val eludir la qüestió» i deixar de competir en el terreny electoral.
Durant aquest temps es produeixen dos moments organitzatius importants. El primer té lloc el 1978, en el marc del II Congrés, quan lMC que un parell danys abans havia esborrat la E de les seues sigles es converteix en una federació de partits que a les sigles comunes sumen el nom del seu territori autonòmic: Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Moviment Comunista de Catalunya (MCC), etc. No obstant això, malgrat el canvi juridicoformal, ni lestructura ni el funcionament pràctic del partit canvien massa de facto: hi ha una secretaria federal molt potent, radicada a Madrid, que continua concentrant els poders fonamentals de lorganització (gràfic 1.4).
GRÀFIC 1.4 Laparell organitzatiu de lMCconvertit en federació (1978)
Les conseqüències daquesta transformació només es veuran a la llarga, perquè entre els militants dels distints ens federals de lMC el canvi crea una nova imatge del partit que, gradualment, anirà alterant la forma en què cadascú se situa o identifica en relació amb el conjunt. Aquesta alteració identitària gradual desencadena al seu torn una doble dissociació: duna banda, entre lestructura formal del partit i el seu funcionament real, que continua tenint caràcter centralista; daltra, entre la pràctica real i la imatge que cada organització projecta tant entre els seus mateixos militants com a lexterior, una imatge que emfatitza lautonomia de cadascuna de les parts. El tema arriba a adquirir gran rellevància en el cas dEuskadi, on a principis dels vuitanta es planteja que «seria més convenient per poder moures allí i tenir una relació més confortable amb el sector radical-nacionalista, ser un partit independent». El Comitè federal de lMC discuteix la proposta i laccepta.
És així com arribem al segon moment organitzatiu important: quan el 1983 lEMK se separa de lMC per a convertir-se en un partit independent. Aleshores lestructura federal de lMC ja shavia refermat mitjançant la creació dun Comitè i un Secretariat federals, dels quals el darrer era el més executiu. Cal assenyalar, a més, que malgrat la seua independència formal, lEMK continua mantenint importants lligams amb lorganització mare: continua estant present en el Comitè federal, on té un estatus particular. Formalment, els vincles organitzatius entre ambdues organitzacions desapareixen, però, no obstant això, aquests romanen incòlumes en lombra gràcies a lhabitual presència dalgun dirigent de lEMK sempre a títol personal en lesmentat Comitè madrileny (gràfic 1.5). Com veurem més endavant, no serà lúnica vegada que lMC utilitze aquesta estratègia que suposa invisibilitzar una part bàsica de la seua estructura organitzativa, concretament aquella que guarda relació amb el seu nucli de direcció tàctica i ideològica.
GRÀFIC 1.5 LEMKi el Comitè federal de lMC
La separació de lEMK té varies lectures paral·leles que no sempre caminen en el mateix sentit. Duna banda, no es tracta solament que la independència formal de lorganització basca no dóna lloc a un fort allunyament o a una separació real, sinó que aquest «continuar treballant coordinadament» també es fa extensiu a altres nivells importants. Així, fins ben avançats els primers dos mil, les dones militants de lEMK han seguit integrades en la familiarment coneguda com «la Cordi de las chicas», una coordinadora sectorial que aglutina totes les dones del conjunt emecé. De la mateixa manera, prestigiosos membres de lEMK, amb una bona formació intel·lectual i especialitzada, continuen jugant un paper important en la tasca de difusió i adoctrinament, ja siga a través dels articles que publiquen en la revista de la federació o de les xerrades, cursets i seminaris que imparteixen en les diverses seus territorials. I el que és tan important o més, els militants dambdues formacions, EMK i MC, en especial els seus líders més destacats, mantindran vius al llarg del temps els forts vincles personals que els uneixen des dels anys de la clandestinitat.
Contradictòriament, per altra banda, aquest canvi també contribueix a alterar la percepció que les entitats federals de lMC tenen de lEMK i viceversa, una apreciació en què cada vegada es fa més patent un sentiment mutu de relativa distància i allunyament. En aquell moment, aquest tipus de seqüeles van preocupar prou els dirigents de les dues formacions, en especial els de lMC. Encara trenta anys després, les conseqüències de la separació continuen sent motiu de reflexió crítica; com afirma un vell líder de lMC, malgrat lelevat cost que va comportar per a lEMK convertir-se en un partit dàmbit i obediència basca, durant molts anys, dintre dEuskadi, va continuar sent marcat com a partit espanyolista. El cost del divorci fou al seus ulls molt gran: augment de laïllament i pèrdua de solidaritat.
favorece un mayor aislamiento [de lEMK], aislamiento que ya está de por si propiciado por todo el ambiente del mundillo radical en el País Vasco, durante 20 años es un mundo que vive encerrado, encerrado... interesándose por cosas que ocurren a veces a 20.000 kilómetros, pero por supuesto no interesándose nada por lo que ocurre fuera del País Vasco, en el Estado español, ¿no? Bueno, la relación de solidaridad, que para mí es un valor y sigue siéndolo, pues tiende a debilitarse, claro, tiende a debilitarse. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)
Al mateix temps, lMC experimenta altres processos que alteren profundament el rumb de la seua evolució ulterior. Primer, constaten que la reforma política espanyola una reforma no desitjada per ells estava molt consolidada; per això llancen una campanya estatal que pren el nom i la consigna del conegut article de Lenin, «En ruta», en el qual, davant del fracàs de la revolució de 1905, es fixen metes a més llarg termini. Segon, al si del partit es referma la convicció que és preferible deixar de competir en el terreny electoral, cosa que suposa reconèixer implícita o explícitament que no tenen representativitat i força social, i que els porta a declarar ineficaç la competència electoral. Tercer, al mateix temps que renuncien a participar en el joc electoral, comencen a prendre consciència dels espais socials en què ara tenen certa força i influència, concretament en els nuclis del feminisme, en la coordinadora anti-OTAN i en altres moviments socials (pacifisme i ecologisme). Aquests espais comencen a adquirir una importància central en la ideologia i en la praxi de lMC federal. Endinsar-shi comporta un triple avantatge: permet la renovació de la militància, afavoreix la construcció dun espai propi i propicia finalment lexercici dactivitats reeixides. Dací deriva precisament el notable gir tàctic i identitari que experimenta lMC a mitjan dels anys vuitanta del segle passat: allunyament del model de partit revolucionari i participació activa en les mobilitzacions anti-OTAN, en les campanyes ecologistes i en favor de lavortament.
Igual que altres partits de lextrema esquerra, lMC va treballar a fons en la croada en contra de la integració dEspanya en lOTAN. Més enllà del fracàs de la campanya, el que cal destacar són les decisives conseqüències que aquesta va ocasionar en el conjunt del partit: el va conduir a remodelar la seua ideologia, a diluir el seu caràcter de formació política convencional i a reorientar definitivament la seua activitat cap al camp dels nous moviments socials. Daquesta manera, en el transcurs de quatre anys, entre 1986 i 1990, es produiran en lMC quatre importants transformacions internes. La primera representa la consolidació duna tendència iniciada en el període anterior: la comprovació que la campanya anti-OTAN havia mobilitzat gent molt diversa, provinent de grups distints, enforteix la idea que el treball en aquest àmbit podia convertir-se en una alternativa de pes a la política convencional. Sobri així un procés de reflexió sobre els moviments socials i la labor activista en aquest camp que coadjuva a debilitar amb rapidesa la idea de partit clàssic.
El segon i el tercer canvi es troben estretament units a lanterior i es produeixen de forma paral·lela: per un costat, bolquen el seu treball en làmbit dels nous moviments socials (pacifisme, feminisme, ecologisme), tasca que combinen amb un creixent interès per la pobresa i pels barris i col·lectius marginals, cosa que els porta a obrir-se als sectors cristians compromesos, amb els quals coincideixen en la pràctica. Per laltre, es retiren dun espai (social, polític i ideològic) que durant dues dècades havia definit la seua ideologia i praxi militant: lobrerisme i el treball a les fàbriques.
Finalment, un quart pas els condueix a un procés de revisió del marxisme com a ideari polític i com a ideologia, procés que desemboca en un gir de quasi 180 graus: deixar de definir-se com a marxistes i substituir aquesta definició per una altra més indeterminada i oberta, com la que suposa declarar que
más vale no tener una ideología oficial, ser más modestos a ese nivel, beber del marxismo, de la teología de la liberación, del anarquismo, del feminismo, en fin, tener una ideología más amplia. (Entrevista a E. R., 2004)
La reflexió es fa a nivell estatal, o si es vol, en els òrgans federals del partit, i té la seua plasmació pràctica en cursets de formació específics que cada organització federal adapta al seu ritme. Mentre la militància digereix aquest cúmul de canvis i com a conseqüència dells, al si de lMC es produeix un doble corrent de fissió i de fusió. El primer implica la deserció de part de la militància, simplement «nhi ha gent que no veu clara aquesta evolució i sen va». El segon suposa lentrada de saba nova i és resultat de laproximació a lLCR, que mal que bé també havia aguantat la desfeta generalitzada del conjunt de lextrema esquerra espanyola. Les coincidències daquests partits semblen aleshores notables: comparteixen linterès pels nous moviments socials, es troben en procés de desmantellar la línia partidista i tenen un posicionament semblant sobre la qüestió basca i la revolució nicaragüenca. Aquests aspectes marquen les relacions entre les dues formacions que, després de deu anys dapropaments i topades acaben per unir-se i constituir a principis dels noranta (1991) una organització nova que pren el nom dIzquierda Alternativa.
Sobri així un breu però intens període que sestén entre 1991 i 1994, en el qual es fan tangibles dos processos de signe contrari: duna banda, entre els ambients esquerrans afins es produeix un creixement dexpectatives que es concreta en noves afiliacions i en lampliació del cercle de simpaties, la qual cosa implica que gent diversa es reuneix i pensa al voltant del magma creat per la fusió. Duna altra, i en una línia oposada a lanterior, es fan més i més palpables els recels i les profundes diferències de base existents entre ambdues formacions, dideologia però també de praxi, cosa que va creant «mal ambient» entre la militància.
La forma que va prendre la precària unió entre la Lliga i lMC resulta essencial per entendre levolució de lentitat que perduraria després de la ruptura. En aquest aspecte, com potser en molts altres, va ser lMC qui marcaria la pauta. Perquè la fórmula organitzativa que va adoptar la nova Izquierda Alternativa resolia de fet un debat intern que lMC arrossegava des de la separació de lEMK. La controvèrsia girava entorn del grau dautonomia/independència de les organitzacions federals i fou plantejada en el seu moment per les formacions federals de Catalunya i Galícia. La discussió se centrava en la conveniència de trobar alguna fórmula que possibilitara interactuar amb el món nacionalista a les organitzacions arrelades en territoris amb una història particular i un fort sentiment nacional, sense patir linconvenient contrapès de lorganització estatal. Doncs bé, en el procés dunió amb lLCR aquesta qüestió tornà a prendre rellevància. Com destaquen les paraules dun antic dirigent de lMC, el problema que es plantejava era el següent:
Si seguimos ese proceso de separación de las organizaciones, Galicia, Cataluña, el País Valencià, y el resto, ¿qué sentido tiene el resto?, ¿eh?, entonces buscamos más una fórmula de desaparición formal de una existencia estatal. Sí, esta discusión la tenemos antes [de la unificació amb lLCR]. En la unificación con la Liga algo hay de esa discusión, en la unificación con la Liga la figura que le decimos es: vamos a crear un nombre estatal (Izquierda Alternativa) y que cada organización tome el nombre que quiera y de hecho empiezan a aparecer Acción Alternativa (en Andalucía), Acció Alternativa en Cataluña, Revolta en el País Valencià, Inzar en Galicia... y esa es una discusión con la Liga que ellos no entienden, eso les vuelve locos a ellos. (Entrevista a J. R., Madrid, 2004)
Com veiem, la fórmula organitzativa que adopta lentitat nascuda de la fusió té un caràcter federal i és nominalment ambigua: es crea una organització a nivell estatal amb nom propi, Izquierda Alternativa, a la qual estan lligades distintes formacions territorials que, al seu torn, també trien el seu nom, sempre diferent de lanterior. Durant el breu temps que va durar lexperiment, les oficines centrals dels antics partits ubicades a Madrid van continuar obertes i encara hi treballaven els alliberats respectius, un total de sis persones en el cas de lMC, a qui cal sumar les que elaboraven la revista Página Abierta. Un aparell organitzatiu que avui jutgen massa gran, encara que reconeixen que en aquell moment eren més nombroses les tasques i els fronts oberts (sindicats, feminisme, comunicació, organització, etc.).
La crisi definitiva entre les dues formacions explota el 1994 i es resol en forma de ruptura. Aquell any els «emecés» i els «trotskos»14 de totes les comunitats autònomes se separen definitivament o, per a ser més exactes, els membres de la Lliga abandonen massivament les noves formacions, a excepció dEuskadi, on els antics militants continuen junts des de llavors en lorganització denominada Zutik. Per això, les organitzacions que en aquell moment van conformar la gent dun partit i laltre en els distints territoris de lEstat van continuar vives; esborrades les possibles empremtes de lLCR, totes van conservar lactivitat, la memòria històrica i levolució ideològica i pràctica dels antics militants de lMC.15