Tal com hem esmentat adés, aquest treball també té la voluntat de posar de manifest que ni el franquisme en la seva etapa final desarrollista ni la tantes vegades edulcorada Transició foren períodes absents de violència, tal com es tracta vendre, tant en determinats àmbits historiogràfics, com en altres de mediàtics i polítics. La dictadura, malgrat els evidents canvis que hi va experimentar, fou un règim repressiu fins el seu darrer moment. Aquí només presentem les víctimes mortals que compleixen els paràmetres objecte destudi, però la transversalitat de la repressió anava molt més enllà, amb multitud dàmbits que arribaven a condicionar en molts casos la mateixa vida quotidiana de la ciutadania i que tindria, per esmentar-ne només una, en la pràctica de la tortura, la més execrable de les conseqüències. Un exercici continuat de la tortura, que esdevé la veritable mostra que el règim va fer de la pràctica repressiva, una de les senyes didentitat més evidents. Per altra banda, trobem que, durant la Transició, va haver-hi greus problemes en la gestió del trànsit de l«ordre públic» a la «seguretat ciutadana». Dos conceptes que, per ells mateixos, ja ofereixen una concepció contraposada del que és lexercici dels drets i les llibertats al carrer, i que ha de canviar en funció del caire que tingui el corresponent sistema polític vigent. És a dir, del pas de la repressió a la pedagogia de la moderació i la gestió controlada dels conflictes.
També cal incidir en el fet que en aquest treball es deixen de banda les víctimes que tenen relació amb una actuació de caire terrorista o de les seves conseqüències, a excepció dels tres casos que situem en làmbit de la violència parainstitucional. La immensa majoria de les que són objecte del nostre estudi no tenien cap militància política o sindical. El rerefons dels fets relatats no és la seva actuació en aquests àmbits, sinó lexercici dalgun dret inalienable en els sistemes democràtics, com el de manifestació, o bé, senzillament, larbitrarietat del poder en la pràctica dabusos i tortures. Ens centrem en una vintena depisodis de violència institucional i parainstitucional amb el resultat de mort, que tingueren lloc a Catalunya des de 1964 fins 1980.9 En aquestes línies no es parla dhomes capdavanters en la lluita antifranquista o bé de líders de cap tipus de moviment polític, sindical o veïnal durant la Transició. Dells, només set tenien una militància política o sindical, Luis Martínez Delso, militava en el PCE(i) o hi simpatitzava; Cipriano Martos, militava en el PCE(m-l); Diego Navarro, a les CCOO; Carlos Gustavo Frecher a la CSUT; Gustau A. Muñoz, a les joventuts del PCE(i); Martí Marcó, en els rengles independentistes, i, Agustín Rueda, que actuava en el marc dorganitzacions anarquistes. Però tot just cinc, una quarta part del total, perderen la vida en circumstàncies relacionades amb la seva militància: Martínez, Martos, Navarro i Rueda, que foren detinguts com a activistes de les respectives organitzacions on militaven, i Gustau Muñoz que va morir en el decurs duna manifestació organitzada pel seu partit. Però, Marcó fou víctima dun cas de «gallet fàcil», en què la militància no va jugar cap paper en el desenvolupament dels fets i, Frecher, que es va veure afectat per una actuació policial contra una manifestació, en la qual no havia pres part. Així, tal com demostren les dades, més enllà daquesta tercera part de víctimes, amb militància política o sindical, tots ells poden caure sota la consideració de ciutadans anònims. Ells perderen la vida en plena joventut, fins i tot en ladolescència en alguns casos: la mitjana dedat en el moment de morir era de 28 anys. I foren morts sovint de forma absurda i inversemblant. En circumstàncies que mai haurien dhaver succeït.
Pel que fa al lloc de naixement del conjunt de les víctimes estudiades, shi poden fer dues consideracions inicials respecte els disset casos en els quals en coneixem la procedència. En primer lloc, el fet que només tres dells naixessin a Catalunya i, en segon lloc, que el mosaic de procedències reflecteix perfectament els grans canvis demogràfics que shavien produït a la societat catalana. En no tractar-se dun conjunt de víctimes relacionades totes elles, de forma directa, amb la lluita política, i ser la seva mort, sovint, casual, no shi poden treure conclusions, més enllà de les que ja shi ha apuntat. Només esmentant la toponímia de les localitats de naixement dalguns dells, ja es posa de manifest lallau migratori que, procedent de zones rurals deprimides, shavia produït en el decurs dels darrers decennis: Ciruelos de Cervera, Jerez del Marquesado, Loja, Andújar, La Roda de Andalucía, Herreros, Villanueva de Alcorcón Així, cinc de les víctimes serien dorigen andalús, dues dextremeny i quatre castellanes. Malgrat que va néixer a Sevilla, no incloem en aquestes xifres a Gustau Muñoz, atès que als vuit mesos ja es va traslladar a Barcelona. Igualment, cal fer-hi esment de dues víctimes estrangeres, un ciutadà francès i el veí de Terrassa, mort a Sabadell, David Wilson, de qui desconeixem lorigen concret. Juan Gabriel Rodrigo va néixer al Marroc, on es va exiliar el seu pare, però va abandonar el Magrib quan era petit i va passar la major part de la infància a Cifuentes (Conca), per la qual cosa, lhem adscrit a la suma de víctimes dorigen castellà. Així doncs, els tres únics casos estudiats que havien nascut Catalunya són el de Lluís Benito, nascut al Masnou; Martí Marcó, a Barcelona, i Agustín Rueda, a Sallent, però en aquest cas com a fill duna família que procedia de lemigració dorigen peninsular.
La recerca que sha portat ha terme ha intentat reconstruir episodis que, en la majoria dels casos, estan absents de les pàgines de les obres que tracten el període objecte destudi. I en les poques ocasions en les quals shi fa esment, és de forma tangencial. Intentem doncs, reconstruir episodis que resten inèdits en una bona part i que, sobretot, mai no han estat tractats amb la profunditat que sha volgut fer en aquest treball, amb un tractament monogràfic per a cadascun dels casos estudiats aquí. Cada un dells sha intentat emmarcar en el seu context immediat i en el període històric en el qual es va produir, a fi i efecte de permetre al lector una major capacitat de comprensió i interpretació dambdós àmbits. Aquest grau danàlisi i profunditat en la recerca ha estat molt variable, en funció de les fonts, sobretot les primàries, a les quals sha tingut accés. Aquestes, en bona part, més enllà dels arxius consultats, han estat responsabilitat de les respectives famílies que, en alguns casos, han aportat una informació cabdal per a portar a terme aquest treball. Com a conseqüència daquestes circumstàncies, el conjunt dels capítols i dels respectius epígrafs ha quedat forçosament desequilibrat. No tots els casos estudiats han permès un treball de la mateixa intensitat. Cal tenir present que la major part daquests tingueren un tractament epidèrmic en la premsa del moment, mentre que altres ni tan sols van existir a les seves pàgines. Per tot això, també ha estat molt desigual laccés a les fonts secundàries. No és el mateix fer una recerca disposant de fonts primàries de caire policial i judicial, com hem pogut fer en algunes poques ocasions, que haver-nos de limitar a les fonts secundàries, recolzades en testimonis orals. Així, la casuística en aquest àmbit ha estat molt diversa i ha tingut com a resultat, tal com hem esmentat, relats que hem procurat que fossin tan profunds com fora possible, però sempre hem hagut de subordinar aquesta voluntat a la disponibilitat i accessibilitat de les fonts. El resultat final però, voldríem que acostés el lector a lentramat repressiu del règim franquista i a la seva perpetuació, en diversos àmbits, durant els anys de la Transició. Això feu que aquesta tingués un alt cost pel que fa referència a la vida de nombrosos ciutadans, que hi continuaren essent víctimes de la violència institucional i parainstitucional.
Respecte als fets que comportaren la mort dels ciutadans objecte destudi, van ocórrer tant durant la dictadura, set casos, com en la Transició, entesa aquesta en un sentit molt ampli, atès que només nou dies després de la mort del Caudillo ja es produeix una primera víctima que sha inclòs en aquest treball. Així, la resta, tretze, van ocórrer durant la Transició: vuit quan ja shavien celebrat les primeres eleccions democràtiques i quatre més, fins i tot, quan shavia aprovat la Constitució. Més enllà de la manca de reconeixement institucional, en conjunt, són víctimes que han caigut en loblit, tal com veurem en avançar en el treball. Potser algunes són esmentades en unes poques obres, les que puguin abastar làmbit específic en el qual es va produir la seva mort (mobilitzacions i manifestacions de caire polític i/o sindical, repressió política), però els luctuosos episodis que protagonitzaren han passat a formar part, en general, de la cara oculta de la memòria col·lectiva.
Avui dia, encara no disposem duna obra que quantifiqui de forma exhaustiva tots els morts per la violència institucional i parainstitucional a Espanya, tant durant les darreries del franquisme com durant la Transició. Sobre això, hi ha un primer treball realitzat per lEquipo Cinco, en una data tan primerenca com el 1977.10 A partir daquí es va haver desperar a la tesi doctoral de Ramón Adell i el treball de Juan Manuel Olarieta.11 Des de llavors shi ha avançat molt, amb els importants treballs realitzats especialment per part de Mariano Sánchez Soler, Sophie Baby i Gonzalo Wihelmi,12 però sense que les dades aportades puguin ser valorades com a definitives.13 Cal precisar les xifres i acotar criteris per donar una resposta definitiva a un àmbit de la producció historiogràfica que requereix una efectiva i definitiva quantificació. Un dels aspectes cabdals sobre això és discernir si shan dincloure en les relacions de les víctimes les ocasionades per accions de tipus terrorista, siguin les produïdes per les organitzacions daquest tipus de diferent signe, com les ocasionades per part del propi Estat. El nostre posicionament al respecte és contrari a fer-ho. Atès que interpretem que incorporar aquest tipus de víctimes en el mateix relat distorsiona lanàlisi de la violència institucional. Tant pel seu volum com, sobretot, pel diferent caire que sha de donar a lanàlisi dambdós àmbits. Creiem que es poden treballar de forma paral·lela, però a efectes quantitatius i interpretatius han de constituir dos espais clarament diferenciats, que poden permetre, evidentment, una posterior anàlisi conjunta. Som conscients que aquest ha de ser un terreny de debat entre els especialistes i que, en ocasions, les fronteres a lhora de fer una categorització són molt fines. Però aquest és el criteri que hem adoptat en el present estudi, per això no shi fa esment a cap víctima que tingui relació amb la violència que pugui caure sota lepígraf de terrorista en el sentit esmentat amb anterioritat.14
Per emmarcar el treball sha portat a terme de forma paral·lela un intent de quantificació de la violència policial objecte destudi, i aquesta sha realitzat a partir de les nombroses fonts disponibles. Des del buidatge de lextensa bibliografia que acabem de citar fins la premsa del període,15 a més de les nombroses relacions de víctimes que es troben a la xarxa.16 El resultat és una primera quantificació de les víctimes, tant en el decurs de manifestacions com per «gallet fàcil», perpetrades pels cossos policials en el conjunt de lEstat. Així, quan a les pàgines que seguiran semprin xifres per contextualitzar els vint casos de violència estudiats, aquestes sempre seran delaboració pròpia i procediran daquesta recerca que sha fet. Al mateix temps, en el capítol que ofereix més complexitat el de «gallet fàcil», shi explicitaran de forma específica els criteris aplicats.17
Pel que fa referència concretament a la vintena de víctimes estudiades, en ser que la seva mort respon a una tipologia diversa, nhem estructurat lexposició en quatre àmbits (capítols 2 al 5). En primer lloc, cal esmentar els sis ciutadans que perderen la vida en manifestacions i mobilitzacions de caire laboral o polític (30 %). Dues delles durant la dictadura i la restaquatre, durant la Transició. Un segon contingent equivalent a lanterior provindria de la pràctica del que anomenem gallet fàcil. És a dir, la utilització abusiva de les armes de foc per part de la policia, sense que les circumstàncies ho requerissin. Un fet lamentable que, tal com especificarem en el capítol corresponent, es cobraria, especialment durant la Transició, desenes de víctimes arreu de lEstat en controls de carretera o bé com a resultat de discussions entre ciutadans i membres de les forces dordre públic, sovint quan aquests es trobaven francs de servei i per motius ben fútils. Com a resultat daquestes xifres, les víctimes ocasionades per la repressió exercida durant les mobilitzacions i les que comprenen lapartat de «gallet fàcil», constitueixen el 60 per cent del total de les estudiades (dotze casos). Els vuit casos restants, els dividiríem en uns altres dos apartats.
En tercer lloc trobaríem les tres víctimes que van perdre la vida durant la Transició, com a resultat de la violència duna extrema dreta, llavors especialment activa. Unes actuacions que en tenir el suport de membres de laparell de seguretat de lEstat, en unes ocasions per la seva passivitat en altres per disposar de graus diversos de col·laboració directa, poden ser qualificades de parainstitucionals. Una imbricació entre les trames negres, tal com se les coneixia llavors, i algunes instàncies policials que en els tres casos relatats que succeïren a Catalunya foren més que evidents.
En darrer i quart lloc hi trobaríem les cinc víctimes que van morir quan es trobaven sota la custòdia de lEstat, que formalment havia de ser lencarregat de tenir cura de la seva integritat física en tots els àmbits: tres dells ho foren a les presons i els altres dos a les dependències policials. En aquest darrer cas, una comissaria de Barcelona i una caserna de la Guàrdia Civil a Reus.
També hi hem inclòs un sisè capítol, per tractar un tema que ens sembla especialment significatiu quan es parla de la memòria i les víctimes. Exposem tres casos completament contraris als buits de memòria18 que han representat la majoria dels protagonistes dels capítols daquesta obra. Ens referim a la inclusió en algunes obres i en força relacions de víctimes de la repressió dunes suposades víctimes que, en realitat, no ho foren mai. És a dir, posar de manifest el perill que en aquest àmbit té la reelaboració duna memòria de grup, que pot esdevenir memòria col·lectiva en determinats moments, a partir desdeveniments factuals que no sadeqüen de manera fefaent a la realitat que es vol transmetre. Així ens hi trobem davant de narracions respecte a unes suposades víctimes de la repressió que no ho foren. És a dir, casos en els quals la mort dels protagonistes no es va produir com a conseqüència de la violència institucional o parainstitucional que ens ocupa, o bé, quan aquella no va arribar, malgrat haver sofert el militant antifranquista al qual farem referència unes tortures que el van malmetre físicament.