El material recollit pels germans Sansalvador a la missió de 1924, amb el títol El Comtat de Concentaina, ocupa tres gruixuts volums manuscrits, acompanyats duna llibreta més petita, tot plegat catalogat a larxiu de lObra del Cançoner amb la signatura C-19/22.40 El primer volum comença amb un «Breu resum geògrafo-històric» per Just Sansalvador, seguit duna extensa «Crònica de la Missió», redactada igualment per Just Sansalvador, referent a Cocentaina. Villena, Gorga, Benillup, Muro, Balones, Quatretondeta, Fageca, Famorca, Benimassot, Alqueria dAsnar, Benàmer i Benimarfull. A continuació hi ha un conjunt de «Cançons recollides a la Vila de Concentaina», amb un total de 248 peces, algunes de les quals consten de diverses corrandes. El volum segon està inicialment dedicat a «Corrandes recollides a la Vila de Concentaina», 684 en total, seguides per un bon nombre de cançons de Cocentaina i daltres pobles. El volum tercer conté cançons de lAlqueria dAsnar i daltres indrets. El volum quart la llibreta a què fèiem referència conté cançons de Fageca i daltres pobles.41
Atès que la publicació dun «Cançoner popular català» era vista com una fita llunyana, el 1926 es va començar una sèrie de Materials de lObra del Cançoner Popular de Catalunya, que oferien una crònica detallada de les activitats en curs i que publicaven les memòries de les successives missions, acompanyades de fotografies i duna «selecta» de les cançons que hi havien estat recollides. Shi incloïen encara estudis sobre temes relacionats amb la cançó popular catalana. Abans de la guerra només fou possible que napareguessin tres volums, el primer en dos fascicles. Els responsables de lObra del Cançoner desitjaven que la memòria i la «selecta» de la missió dels germans Sansalvador hi apareguessin al volum II,42 però a lhora de la veritat aquesta «missió» va encapçalar el volum III dels Materials, publicat a Barcelona el 1929 i reeditat en edició facsímil a Barcelona mateix el 2014. Hi ocupa les pàgines 9-87 i, en lloc de separar la memòria de la «selecta», com era habitual, les combina tal com ho van decidir des de loficina de lObra del Cançoner. En efecte, una nota de la p. 14, signada per lObra del Cançoner, assenyala:
Les cançons i músiques populars que il·lustren la present Memòria han estat escollides per lObra del Cançoner Popular de Catalunya seguint el criteri de donar aquelles que per la tonada o pel text o per ambdues coses alhora, evidencien llur origen català duna manera prou clara. No hem oblidat, però, els documents de folklore musical influenciats per altres cançonístiques peninsulars, molt abundosos al Comtat de Concentaina, entre els quals hem escollit els que hem cregut més bells i més característics.
No cal dir que la selecció hagué désser molt dràstica, des del moment que el nombre de cançons recollides, segons una relació que hi figura a les pàgines 85-86, és de 1.676.43 La memòria pròpiament dita també fou una mica esporgada i redactada duna manera més elegant, dacord amb el criteri seguit als volums anteriors. Val a dir que el Centre dEstudis Contestans ha publicat, al volum II de Cançons de Concentaina (Cocentaina, 2007) el text complet de la memòria original, a partir dels microfilms de larxiu de lObra del Cançoner conservats a la Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, i hi han afegit moltes fotografies i una part de les cançons recollides pels germans Sansalvador, amb la intenció de continuar aquesta àrdua labor fins a completar-la.44
Amb data de 1936 però en realitat imprès i relligat bastant més endavant i aparegut semiclandestinament el 1939, va sortir el primer volum del Diccionari de la dansa, redactat per Francesc Pujol i Joan Amades, que hauria hagut de constar en conjunt de tres volums, només redactats en part. El volum I conté nombroses referències a balls valencians, fàcilment localitzables a través de líndex final. Entre molts altres indrets hi ha Morella, sobre les danses de la qual hi ha material a larxiu de lObra del Cançoner.45 El volum II, que havia de contenir els «entremesos», no és a larxiu, llevat dalgun material que lhavia dil·lustrar, però sembla que després de la guerra civil el mestre Francesc Pujol, que nera coautor, va conservar la feina que ja estava feta i la seva vídua la va vendre a lOrfeó Català, on caldrà fer recerques aprofundides per veure si es pot recuperar tan complet com sigui possible. Del volum III, que havia de tractar dels instruments, nhi ha un fitxer a larxiu de lObra del Cançoner, a Montserrat, amb breus descripcions que actualment resulten molt envellides.
La guerra civil que va començar el juliol de 1936 va desbaratar tot el pla de lObra del Cançoner Popular de Catalunya, com la resta dactivitats patrocinades per Patxot. Tot plegat va quedar interromput i, malgrat els esforços del mecenes exiliat primer a França i després a Suïssa, no fou possible de dur a lestranger els materials recollits, a fi de preservar-los de destruccions voluntàries o causades pels bombardeigs que assolaren Barcelona. Per sort, i gràcies a la protecció de la Generalitat, no sen va perdre res dimportant i a poc a poc ha estat possible danar refent tot larxiu de 1936.
Després de la guerra, quan lOrfeó Català va poder reprendre les activitats, els seus responsables volgueren continuar lObra del Cançoner, però toparen amb loposició decidida de Rafael Patxot, que no desitjava que es fes res mentre durés la repressió del general Franco contra les coses catalanes. El tema es va enverinar a causa de la poca habilitat de lOrfeó i va acabar amb un plet davant els tribunals de Barcelona, que Patxot va guanyar, amb la conseqüència que abans o després una bona part del fons de lObra del Cançoner Popular de Catalunya fou enviada a Suïssa, tot esperant temps millors.
Finalment, com ja hem assenyalat, el 1991 la família Patxot va decidir de dipositar al monestir de Montserrat tant el que tenien a Suïssa com el que havia quedat a Barcelona i daleshores ençà hem anat treballant perquè tot lenorme embalum de larxiu de lObra del Cançoner Popular de Catalunya fos accessible a totes les persones interessades. Això va representar, en primer lloc, ordenar les carpetes que havien arribat, posar dins carpetes noves el que havia arribat solt i reconstruir i posar també dins carpetes noves el que havia arribat esbarriat o fins i tot trencat i a punt de llençar. En segon lloc, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat, es va microfilmar tot aquest arxiu, que esdevingué consultable a la Biblioteca de Catalunya i al Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat. A fi de facilitar aquesta consulta, vam redactar un inventari de tot larxiu, que constituí dos grans fascicles del volum IV dels Materials de lObra del Cançoner. Els seguí el volum V, amb el Dietari que anava fent mossèn Puntí i les actes de les reunions del consell consultiu, tot plegat dun gran interès per a la història de lempresa. A partir del volum VI es va continuar la publicació de les memòries de missions, amb la «selecta» corresponent, una llarga empresa que va acabar el 2011 amb el volum XXI, que contenia igualment la ressenya de noves peces que havien anat arribant des de Suïssa i linventari duna extraordinària col·lecció de fotografies, arribada ja el 1991, de la qual sofereix una extensa selecció.
Aquesta feina, que he anat duent a terme personalment a costa de moltes hores robades al son i al descans, mha permès de localitzar el text complet de la missió que els músics Joan Just i Josep Roma van dur a terme per terres de Castelló de la Plana des de l11 de juliol fins a l1 de setembre de 1927, amb un total de 260 números (lletra, música i alguna nota), més una relació de les «persones que han influït en la Missió amb les direccions corresponents» i una breu memòria,46 que ens permet de saber que els «missioners» recorregueren Castelló, Vila-real, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Xert, Morella, Catí, Sant Mateu i Benassal, i fins i tot que anaren a València amb la finalitat dobtenir informació sobre possibles cantaires. Les llistes de col·laboradors, la memòria i una «selecta» del material recollit foren incloses al volum VIII dels Materials (Barcelona, 1998), pp. 11-83. Més endavant, vaig poder localitzar un sobre procedent de loficina de lObra del Cançoner, amb la indicació «Fotografies Missió a Castelló de la Plana 1927», amb clixés i petites fotografies, juntament amb nou fulls manuscrits amb diverses anotacions referents a les cançons recollides i uns goigs impresos sense data.47
Segons el Dietari de lObra del Cançoner, l11 de juliol de 1927 Joan Just i Josep Roma van signar «les corresponents ordinacions» i van anar «a fer una recerca de cançons per terres de Castelló de la Plana».48 El dia 20 de juliol, «els que estan fent missió a Castelló de la Plana escriuen dient que troben molt poques coses interessants i que de Vila-real on ara es troben estan a punt de recórrer altres localitats on voldrien trobar bones cançons».49 El 26 dagost, una nova carta de Just i Roma, datada a Benassal, constatava «que aquelles terres estan molt eixutes de veritables cançons populars».50 El 10 de setembre, «En Joan Just sentrevista amb el Secretari de lObra [Joan Puntí] per donar-li de paraula la impressió dels treballs de recerca que, per comanda de lObra, han fet aquest estiu amb En Josep Roma a la província de Castelló de la Plana».51 Els «materials en net recollits en la dita Missió» foren lliurats a loficina el 21 de desembre del mateix any 1927.52 El 31 de desembre de 1928, amb un notable retard, «després de diferents aclariments», Puntí va trametre
lletres de regraciament a les persones que més particularment ajudaren la missió de recerca que, en terres de Castelló de la Plana, verificaren lany passat En Joan Just i En Josep Maria Roma. Les dites persones, algunes de les quals estiuegen en aquells indrets, són les següents: Francesc Piñol, de València; Mn. Eloi Ferrer, de Vila-real; Mn. Josep Prats, dAstorga; Manuel Milian Boix i Dr. Tomàs Remon, de Morella; J. Domènech, de Barcelona; Mn. Miquel Segarra, de Xert; Josep M.º Palau i Antoni Niza, de Benicarló; Mn. Joan Verdera, Matias Santos, Mn. Vicenç Garcia i Mn. Pasqual Bono, de Vinaròs; Salvador Guinot, Ricard Carreras i Dr. Àngel Sánchez Gozalbo, de Castelló de la Plana; Mn. Joaquim Garcia, dOriola; Carles Salvador i Guillem Colom, de Benassal; Mn. Josep R. Jovani i Mn. Juli Martí, de Sant Mateu.53
En sortir de Barcelona, l11 de juliol de 1927, Just i Roma anotaven: «Respecte al nombre i qualitat de les cançons que anem a trobar, no tenim pas una impressió massa bona, ja que sabem de sobres que la influència de la jota i la parla castellana shan deixat sentir en les terres del Regne de València. Però pensem que la província de Castelló, com en realitat és, serà la que millor conserva les tradicions, cants i danses que els nostres avantpassats hi varen importar acabada la conquesta pel rei Jaume; i això ens anima força».54 En realitat, a tot arreu pogueren recollir cançons de treball, cançons dinfants, balls, etc., i en acomiadar-se de la tasca tenien la sensació que havien fet bona feina i que encara hi havia una «tasca nombrosa» a fer, que era urgent perquè hi havia el «perill imminent» que desaparegués «tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu sestenen com una riuada imponent en dia de tempesta».55
El mestre Francesc Pujol, que amb una certa ingenuïtat només donava valor a les cançons que considerava antigues i «racials», devia pensar que amb aquests tasts ja hi havia prou matèria procedent de València per a lObra del Cançoner. Ell mateix assegurava, labril de 1936, que «quan dintre de poc haurem realitzat lexploració minuciosa de la Vall dAran, de les poblacions de la conca inferior de lEbre, des de Mequinença [sic] a Tortosa i dalguns indrets del Camp de Tarragona, podrem donar per acabada la tasca de recerca i recollida que projectàrem en emprendre lObra del Cançoner».56
Molt abans, lestiu de 1931, hi havia hagut una eixida frustrada de Joan Tomàs i Joan Amades a Castelló i a Tales, durant la missió que feren pel Baix Llobregat. A Tales, «seu tradicional de grallers i donçainers», volien trobar, per recomanació dÀngel Sánchez Gozalbo, «el tio Peret», famós dolçainer. El localitzaren, en realitat, a Alcora i en fan una descripció ben pintoresca. Els prometé que transcriuria totes les tonades que recordés i els les enviaria. No tenim, però, cap constància que ho fes.57
Quan larxiu de lObra del Cançoner Popular de Catalunya fou dut a Montserrat, vam tenir lagradable sorpresa que, juntament amb les carpetes folklòriques de Rossend Serra i Pagès a les quals ja hem fet al·lusió, hi havia també una bona colla de paperassa referent a un dels projectes més estimats de Serra i Pagès, els Concursos del Llegendari Popular Català, que duraren del 1924 al 1930, amb el patrocini de Rafael Patxot i Jubert.58 Ara només voldria posar en relleu que el president del jurat del primer concurs fou el conegut folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez,59 que precisament al tercer i darrer concurs va ésser premiat per un Llegendari valencià, que ha estat transcrit i estudiat per Josep M. Baldaquí, en una edició feta conjuntament per la Conselleria dEducació i Ciència de la Generalitat Valenciana i lInstitut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació Provincial dAlacant (Alacant, 1995). Loriginal daquesta obra és a larxiu de lObra del Cançoner, on té la signatura B-79/I.60 En el tercer concurs del Llegendari, el cinquè premi correspongué a Sara Llorens de Serra, la deixebla predilecta de Serra i Pagès, que shi presentà amb un recull de Llegendes alacantines, procedents de Bolulla, un poblet «situat al N. E. dAlacant», que té la signatura B-156 a larxiu de lObra del Cançoner.61 Més tard, Sara Llorens mateix hi va afegir un apèndix, que en un primer moment no va arribar a Montserrat, però que finalment hi féu cap, no procedent de Barcelona com la resta de materials del Llegendari, sinó de Suïssa, on era conservat al despatx de Rafael Patxot i Jubert.62 El professor de la Universitat dAlacant Joan Borja ha publicat recentment en un volum el recull inicial de Sara Llorens i el suplement esmentat.63
Val a dir que Serra i Pagès tenia un gran interès a obtenir llegendes valencianes per als seus concursos. Sens ha conservat, per exemple, una carta que va adreçar el 6 de maig de 1928 a Manuel Betí, de Castelló retornada perquè l«interesado» era desconegut per correus. Shi lamentava que no hi hagués hagut participació valenciana als dos primers concursos i li demanava que fes publicitat del tercer, amb ladvertiment que els treballs presentats podien ser en «valencià» o en «castellà».64