Professor Simbor, podeu estar ben segur que lapassionament al qual us heu referit en la vostra laudatio és fruit duna admiració que està sobradament fonamentada en la trajectòria científica del doctor Massot, però també en la seua capacitat de gestió al front de les Publicacions de lAbadia de Montserrat, editorial de referència en la investigació humanística darrels renaixentistes, així com al front de prestigioses revistes científiques en la nostra llengua, a més de la seua participació en nombroses institucions culturals de la llengua i la cultura catalanes, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Secció Històrico-Arqueològica de lInstitut dEstudis Catalans, que presideix. Vull agrair institucionalment la presència en aquest acte del president de lInstitut, doctor Joandomènec Ros i Aragonés, així com del professor Joan Veny i Clar, doctor honoris causa per la Universitat de València doctor amicitiae gratia recordava el nostre nou honoris que era lexpressió que el doctor Miquel Batllori va emprar lany 1975 en la seua investidura en aquest mateix històric Paranimf.
Doctor Massot, podeu estar ben segur que no sols es deu a lamistat amb què compteu entre nombrosos professors i professores de la nostra Universitat. Es tracta dun reconeixement merescut que suneix al que heu rebut de nombroses institucions, com ara la germana Universitat de les Illes Balears, la Medalla del Consell de Mallorca, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el Premi dHonor de les Lletres Catalanes.
Enhorabona i benvingut a la vostra nova alma mater.
Enhorabona extensiva a la magnífica lectio que heu impartit des de la càtedra. Una autèntica lliçó magistral en què heu fet un extens repàs a la presència del territori valencià en la monumental Obra del Cançoner Popular.
Dels treballs que lhan feta possible, dilatats en el temps i interromputs per les circumstàncies de cada època, hem dextraure algunes reflexions que van més enllà de la pròpia obra, la seua extensió i el seu valor històric i cultural. La primera delles és la importància del mecenatge per tal de dur endavant amplis projectes científics i culturals. Una filantropia present en la nostra història i que en dècades recents sha destacat com una necessitat en el nostre context actual, que requereix de marcs legals de suport i de mecanismes que afavorisquen aquestes col·laboracions amb les institucions culturals i científiques.
Una altra reflexió és la importància de la cooperació científica. Aquestes col·laboracions són les que ens permeten assolir les més altes fites en el treball científic.
I, finalment, la importància de la col·laboració entre les institucions i del seu compromís amb la preservació del patrimoni històric i cultural, especialment el patrimoni immaterial, sempre en perill de desaparèixer si no és acuradament estudiat i preservat.
La Universitat de València és conscient de la importància de preservar el llegat de les generacions que ens han precedit. La recuperació daquest històric edifici i dels tresors culturals que la Universitat ha anat acumulant al llarg del temps per tal de posar-los a labast de la ciutadania en un espai obert com és lactual Centre Cultural La Nau, nés un exemple, al qual suneixen el bicentenari del Jardí Botànic de la Universitat; la recuperació del palau dels Martínez Vallejo, que conserva fragments de la muralla àrab del segle XI i de la Torre de Miramar del segle XVIII entre daltres restes històriques, i que ara allotja el Col·legi Major Rector Peset, així com del Palau de Cerveró com a seu del Museu dHistòria de la Ciència i de serveis universitaris com el de Relacions Internacionals.
Lestudi del passat propi, la seua preservació i divulgació, són dimensions fonamentals dun territori i la seua gent i, per tant, dimensions irrenunciables de lacció cultural institucional que han de ser combinades amb la necessitat despais per a la reflexió sobre el futur que volem assolir conjuntament.
En aquesta reflexió sobre el passat recent i el present, així com en les trajectòries de futur que shi evidencien, la doctora Saskia Sassen nés un clar referent a nivell internacional.
Com ha assenyalat el doctor Antonio Ariño en la seua esplèndida laudatio, la Doctora Saskia Sassen és, en el camp de la sociologia contemporània, una de les figures clau per entendre les dinàmiques del món actual. Amb una sòlida i cosmopolita trajectòria formativa en universitats franceses, sud i nord-americanes i europees, la professora Sassen ha desenvolupat una obra de reconegut prestigi que ha aportat una perspectiva global inèdita als estudis de gènere i una rellevant anàlisi crítica de la globalització que és imprescindible per descobrir les tendències del món actual.
Així, lobra de la Dra. Sassen sarticula amb una visió transversal que pivota sobre tres eixos: les desigualtats, el gènere i la immigració. Des de la direcció del comitè sobre pensament global de la Universitat de Columbia, als Estats Units, en la qual és professora de Sociologia, ha centrat el seu interès en les ciutats globals, la immigració, la ciutadania i la governança.
Enhorabona, professor Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat, estimat amic Antonio, per la vostra intervenció en aquest solemne acte acadèmic que ha posat en relleu les destacades aportacions de la doctora Sassen a les ciències socials que lhan fet justa mereixedora daquest reconeixement. Aquest doctorat honoris causa suneix al que li han lliurat altres universitats darreu del món i a destacades distincions com el premi Príncipe de Asturias a las Ciencias Sociales i lOrdre des Arts et des Lettres del govern francès.
Distinguished Professor Sassen, welcome to the University of Valencia, an ancient Mediterranean university rooted in the fifteenth century but developing today an international activity, as one of the leading universities in Spain. Thank you very much for sharing your thoughts about the future of our society.
Els treballs de la doctora Sassen entorn a la nova fase del capitalisme en què ens trobem són també objecte destudi des de nombrosos àmbits del coneixement que es conreen a la Universitat de València. En la seua obra es refereix a estructures de capital articulades per unes elits econòmiques i socials en el marc dunes capacitats sistèmiques que esdevenen factors clau en el procés de concentració de la riquesa, tan àmpliament evidenciat per leconomista francès Thomas Piketty en la seua obra sobre el capital al segle XXI.
Concentració de riquesa que genera desigualtat no sols dins de les societats occidentals i avançades, com bé va il·lustrar el doctor Muñoz Machado en la seua lectio honoris causa sobre la pobresa, sinó també a lescletxa entre nord i sud a la qual es referí també el nostre honoris causa Sami Naïr.
Aquestes capacitats sistèmiques, que la professora Sassen caracteritza per les seues complexitats tècniques i legals, es troben al darrere de determinades polítiques econòmiques que, recentment, han estat durament contestades pels òrgans de govern de la Universitat de València. Particularment em referisc a les polítiques de consolidació fiscal desenvolupades a Europa en el marc de la profunda crisi econòmica i social que hem experimentat i que en aquest mateix Paranimf foren anomenades «obra teatral de moralitat» pel professor Paul de Grauwe, actualment a la London School of Economics, en lacte de la seua investidura com a doctor honoris causa.
Així mateix, la doctora Sassen assenyala que la immigració «constitueix un àmbit estratègic per indagar al voltant dels límits del nou ordre mundial», atès que «propicia la renacionalització de la política i del concepte de la importància del control sobirà sobre les fronteres i que es troba imbricada en una dinàmica de transnacionalització dels espais econòmics i de les legislacions sobre drets humans».
Aquestes reflexions són de plena actualitat en el marc de la crisi humanitària de les persones refugiades que està vivint lEuropa contemporània.
En un marc post-keynessià i post-westfalià, cal emfatitzar les dificultats de les institucions supranacionals per garantir la protecció efectiva de la població civil i del patrimoni de la humanitat, així com per donar una resposta efectiva als fluxos migratoris derivats tant dels conflictes bèl·lics com de les desigualtats econòmiques.
Lobligació de la ciència en general, i en aquest cas de les ciències socials, econòmiques i jurídiques, és contribuir a explicar les causes daquestes dinàmiques i buscar-ne solucions. Lobligació de les institucions compromeses amb la seua societat, com és la Universitat de València, és oferir espais de diàleg i intercanvi dopinions, espais de debat i també espais dacords per a construir el futur. Un futur que volem millor. Un futur per a una societat més justa i democràtica, més avançada, més solidària.
La raó dels Jurats de la ciutat per fundar aquesta Universitat en el segle XV fou el somni del progrés de la societat. Un somni que compartim i reafirmem any rere any en cada acte dobertura acadèmica i hui, especialment, en aquest solemne acte dinvestidura de doctors honoris causa que hem compartit.
Moltes gràcies.
BIOBIBLIOGRAFIA DEL DOCTOR
JOSEP MASSOT I MUNTANER
PETITA HISTÒRIA PERSONAL
per J. Massot i Muntaner
Voldria començar agraint a les meves estimadíssimes amigues Lluïsa i Carme i al meu estimadíssim amic Vicent el gran regal que mhan fet, ocupant-se de la meva vida i la meva obra i, en el cas de la Carme i en Vicent, venint expressament de València per fer-se presents en aquest acte, atès que els era totalment impossible de ser, com haurien desitjat, al Palau de la Música el 13 del mes vinent. Ara fa uns quants anys, el 28 de febrer de 2008, quan em va tocar agrair un ampli dossier que mhavia dedicat la revista mallorquina Lluc amb data de setembre-octubre de lany anterior, vaig recordar les paraules de saviesa oriental que conté el llibre bíblic anomenat Eclesiàstic:
Si et fas un amic, fes-tel en la prova, no corris massa a confiar-thi. Perquè hi ha lamic de conveniència, que no et serà fidel el dia de ladversitat. En la prosperitat serà com tu mateix, es franquejarà amb els de casa teva; però, si ets humiliat, es girarà contra tu i evitarà la teva presència. Allunyat dels enemics i guardat dels amics. Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida; els qui temen el Senyor el trobaran. El qui tem el Senyor manté la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic (Ecl 6, 6-12).1
Com deia també aquell dia, jo sempre he tingut la sort de tenir pertot arreu molts i excel·lents amics fidels, i tot el que representa lacte davui nés una demostració palpable. He tingut un munt damics i damigues en el jurat que atorga el Premi dHonor de les Lletres Catalanes. He tingut molts altres amics en algun cas desconeguts que han volgut fer-se ressò daquest premi als mitjans de comunicació social, no solament a la premsa, a la ràdio i a la televisió, sinó també als blogs digitals, al Twitter i a Facebook, i no cal dir que aquestes darreres setmanes mha caigut a sobre una autèntica allau de trucades, de cartes, de correus electrònics i de missatges de mòbil que arribaven des de Bolívia, des de Mèxic, des dels Estats Units, des de Rússia, des de França, des dItàlia, des dHolanda, des de Suïssa, des dAlemanya, des de les Espanyes profundes i de tot arreu dels Països Catalans.
Com ja vaig manifestar, amb plena convicció, al primer moment que es va donar a conèixer la notícia de la concessió daquest premi, que alguns qualifiquen de «premi dels premis» i que fins i tot les autoritats consideren superior als guardons atorgats per institucions oficials, crec fermament que hi ha moltes altres persones que sel mereixen més que jo. Em sembla incomprensible, per assenyalar només algun nom, que a hores dara no lhagin rebut lingüistes com Germà Colón o com Joan Veny, o historiadors com Josep Fontana. En tot cas, em correspon dacceptar amb humilitat la decisió del jurat i agrair-li la generositat amb què ha qualificat la meva trajectòria vital, iniciada a Mallorca ara fa setanta anys, que des de petit mha dut al que Llorenç Riber en deia «la ciutat dels llibres» i a sentir un amor per la nostra llengua i per totes les seves manifestacions que en bona part em venia de la lectura assídua del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de mossèn Antoni M. Alcover, del qual el meu pare era un admirador entusiasta.
En un país ofegat per la dictadura franquista, vaig néixer en una família amant de la literatura i de la història, amb una casa plena de llibres, de revistes antigues i de fullets, entre els quals no mancaven fulls volanders i opuscles de propaganda política dun catalanisme abrandat, que el meu pare havia arreplegat durant els llargs anys que va passar a Barcelona, on va estudiar el batxillerat i la carrera de medicina i on va passar la guerra civil. Daltra banda, els meus oncles Marià i Mercè havien acollit a casa seva, més o menys coincidint amb el casament dels meus pares i amb el meu naixement, una tertúlia poètica i musical, que conservava el foc sagrat de la llengua que alguns haurien volgut fer desaparèixer i que acollia els escriptors del Principat i del País Valencià que passaven per Mallorca. I encara el meu besavi i el meu avi havien estat músics coneguts i el meu avi havia recollit una important col·lecció de cançons populars de totes les Illes Balears. Per tot això, des de menut vaig conèixer a casa meva, a casa dels meus oncles o a casa de Guillem Colom, íntim amic de la meva família les grans patums de la literatura mallorquina del moment i els escriptors més joves que tot just començaven i que necessitaven un lloc daixopluc.2
Quan vaig anar a estudiar filologia romànica a Barcelona, doncs, no partia de zero, sinó que tenia ben clares les meves opcions cíviques i lingüístiques, encara que topaven frontalment amb la ideologia oficial de lèpoca i no era fàcil de mantenir-les amb coherència. Vaig tenir la fortuna darribar a la Universitat en un moment en què hi havia grans mestres en els terrenys que minteressaven: Martí de Riquer en la literatura medieval, José Manuel Blecua en la literatura espanyola de totes les èpoques, Joan Petit en la literatura francesa, Antoni M. Badia i Margarit en la lingüística romànica, Joan Bastardas en el llatí medieval, i encara hauria dafegir-hi algun professor dels anys dels anomenats «estudis comuns», com ara Carlos Seco, que per primera vegada ens va ensenyar història contemporània i ens va fer llegir les obres de Jaume Vicens Vives, decisives per a nosaltres, al costat daltres lectures clandestines que fèiem damagat passant-nos, en petit comitè, llibres com ara la Histoire de lEspagne de Pierre Vilar un magnífic historiador amb el qual més endavant vaig mantenir una amistat profunda o la història de la guerra civil espanyola de Hugh Thomas, que aleshores llegíem en francès i que més endavant vaig conèixer en anglès i en espanyol.