La grandesa inqüestionable duna personalitat literària ha inundat els discursos dels crítics. La metonímia, tan simple com si fos extreta dun manual de retòrica, preval. Existeix una certa consciència que per aquest camí els compositors genials sacaben convertint en bombons de xocolata, però no ens enganyem, el dolç record de Salzburg no es ven pas gràcies a la perruca blanca impresa en un cercle de cellofana vermella. La biografia hagiogràfica i el marxandatge són un reclam efectiu per omplir els carrers de qualsevol ciutat, però perquè això passi cal que els nens de tot el món memoritzin les composicions, i que els músics experts i els savis teòrics estiguin disposats a dedicar la vida sencera a lestudi dun feix de paper omplert de gargots de tinta.
Decidides a copiar la Forma que assegura la grandesa, les cultures menors shan fixat en la característica equivocada. Construeixen pedestals a les places de les seves ciutats, però no sadonen que els prohoms shi sostindran drets gràcies a una tautologia si no són capaces dencoratjar les ments brillants i apassionades perquè es dediquin a cultivar el llegat.
El nom de lescriptor com a topos, sotmès a la veneració iconogràfica, té un altre gran avantatge: permet anul·lar tota lectura històrica. I això resulta molt còmode, sobretot en les petites nacions, plenes de ferides pels cops rebuts i sempre indecises. Cal tenir valor per desenterrar la memòria, la qual cosa no perdona haver de definir de passada la pròpia posició ideològica. En canvi, les llistes de premis i altres proves materials permeten mantenir la neutralitat i lobjectivitat; són el baluard segur darrere el qual samaga el pàl·lid professor de Gombrowicz.
«No es pot descartar que si no sabessin que Chopin era un geni i que el pianista també és genial escoltarien aquesta música amb menys fervor», diu el burleta polonès. És un fet inevitable: lexperiència estètica és intransferible, i per això, davant duna obra dart, trobarem dues reaccions diferents. El fervor té dues vessants: luna és lexaltació col·lectiva davant dun personatge mitificat, laltra és limpenetrable rostre dun místic que és capaç de veure el que no veu ningú altre. La política cultural necessita bàsicament els aplaudiments, i els amants de lart en tenen prou amb una il·luminació inefable. El crític és aquella figura odiosa que parla sobre les coses que als uns els sobren i als altres els resulten supèrflues.
La vida sens presenta fragmentada i inconnexa, tant si la vivim com si la llegim. El crític, quan ens confia la seva lectura, perd la càtedra, perd la veu solemne que anuncia qui hem de venerar. El seu discurs esdevé així un còdol amuntegat al marge del riu que algú ha de recollir, llegir i comprendre. Les condicions necessàries per fer florir la literatura són ben modestes, igual com les que fan possible laparició de la reflexió teòrica sobre les obres dart. Cal una habitació petita i un home, insignificant com un insecte, disposat a recórrer les parets blanques, deixant al seu darrere un traç tremolós. En una literatura menor, talment el cas de Kafka, no es pot desenvolupar tota la maquinària. Si ens hem de quedar només amb una part del sistema, procurem que sigui la part essencial.11
Construir una base sòlida per conviure en un món tan ple de contrastos em sembla impossible sense la voluntat de comprendre. Cal saber mirar, cal entendre, cal tenir els ulls ben oberts, veure les màscares. Però la màscara, què és? Maria-Mercè Marçal parla dels xacals que surten del fons del mirall i porten «la màscara de carn que els feia vius». La literatura és capaç dafrontar la quimera de la desaparició del jo i també de mostrar imatges que són més vives que els cossos presents. És per això que la literatura obliga a creuar fronteres, sempre.
Però fins i tot quan ens movem pels paratges més fascinants i sorprenents, és fàcil trobar-se en uns camins massa fressats, que no hem escollit, que ja ens hem trobat fets. Àvids de paisatges desconeguts, encomanem als escriptors la missió que bé podria fer qualsevol guia turístic: descriu-nos el que hi ha, fes-nos familiars els costums i prepara el nostre paladar per als menjars exòtics. El segle XIX va portar a Europa els jardins zoològics. Rilke escriu el seu poema «La pantera» per fer palesa langoixa dun animal que ja no pot veure res més que els barrots. Mercè Rodoreda pobla la seva novel·la més llegida, La plaça del Diamant, amb coloms, i converteix la protagonista que en realitat es diu Natàlia en una noia amb el sobrenom de Colometa. En el relat hi falta ben poc perquè aquesta jove deixi dexistir com a individu i es converteixi en lexemplar duna espècie en via dextinció.
Els zoològics són els museus duna derrota, duna definitiva marginació. Han sorgit a Europa en el moment en què els animals ja no feien cap falta a lhome, quan no eren ni carn ni cuir ni força motriu, sinó un mer adorn. La natura avui també sembla existir només en els documentals que es fan a la tarda a la televisió, uns paradisos tancats i perfectes, aïllats de tota influència humana, reserves virtuals que preserven el que no som capaços de preservar. Una mena dexcusa, de falsa consolació que el paradís, tanmateix, existeix.
Per parlar de les cultures «amenaçades» fem servir el mateix vocabulari que quan parlem de les espècies «amenaçades», fins que aquestes arriben a estar «en via dextinció» i finalment les podem veure només preservades en lentorn estèril dun centre, totalment dependents dels veterinaris per menjar, per reproduir-se, per viure les seves llargues vides fora de tot perill.
La demostració de la dominació de lhome sobre la natura que testimonien els jardins amb els animals exòtics no és més que una demostració de la força duns imperis en constant expansió.12 Aquest és el discurs més cínic que és capaç de fer la nostra civilització: amb lexcusa de protegir, es pot provocar una marginació definitiva.
La primera dualitat de la qual lhome era conscient van ser els ulls dun animal mut que lescodrinyaven. Els animals van provocar les primeres pintures perquè eren la prova irrevocable que hi ha vida més enllà de lhome. Lhome podria pensar-se així des de fora i obrir-se al pensament simbòlic. Això és el que ens ofereixen les llengües llunyanes, mudes dentrada, impenetrables. En els seus ulls ens hi podem veure reflectits com uns estranys i hi podem sospesar el nostre ésser duna manera del tot nova. La poesia adverteix que mai no arribarem a dominar el món. La poesia sescapa de loptimisme daquells governants poderosos que prometen poder eliminar tots els obstacles. És ben curiós, precisament, perquè marquen les barreres i les defineixen; la poesia les elimina.
Hi ha moltes possibilitats de fer dobservador. Kafka es converteix en un escarabat que puja per la paret blanca i deixa rere seu un rastre humit. Els règims comunistes, en canvi, tenien els seus escriptors a sou per fer-los ben influents. I tanmateix, ja veieu
A Lolita, de Nabokov, el vell Humbert Humbert sadona de sobte que un descapotable vermell segueix el seu cotxe:
Amb les nostres giragonses reproduíem els arabescos negres dels revolts damunt els senyals grocs, però, fos quin fos el nostre rumb o la nostra velocitat, aquell espai intermedi quedava intacte, matemàtic, com un miratge, rèplica viària duna catifa màgica.
A Lolita, de Nabokov, el vell Humbert Humbert sadona de sobte que un descapotable vermell segueix el seu cotxe:
Amb les nostres giragonses reproduíem els arabescos negres dels revolts damunt els senyals grocs, però, fos quin fos el nostre rumb o la nostra velocitat, aquell espai intermedi quedava intacte, matemàtic, com un miratge, rèplica viària duna catifa màgica.
La vella metàfora del riu sha transformat aquí en una autopista de la vida. El màgic dibuix duna catifa amb els signes del destí és ara el vulgar triangle groc dun senyal de trànsit de revolts perillosos. Nabokov fixa una distància matemàticament exacta, que no es pot ni escurçar ni allargar: és la distància que lliga el fugitiu a la seva pròpia consciència destar fugint. No hi ha res a fer: per més anys que passin, la Lolita serà sempre dècades més jove que ell. I per molts quilòmetres de distància que posi entre la vella Europa i el país de les noves oportunitats, a laltra riba de loceà serà pres per la mateixa obsessió: continuarà buscant lAnnabel Leigh, la noia que va fer-li un petó als dotze anys i després va morir
El passat que ens encalça és allà, a la cantonada; treu el nas sempre amenaçadorament present, però alhora sabem que mai no ens podrà atrapar. Aquesta distància fixa, impossible danul·lar, és especialment implacable quan des del passat sotja el cadàver dun amor abandonat. «Cap dels meus amics americans no ha llegit els meus llibres russos», diu Nabokov a lassaig que des del 1956 acompanya totes les edicions daquesta novel·la. A hores dara, els llibres escrits en el seu anglès forjat de bell nou han eclipsat tot el que havia fet abans. A qui li interessen, avui, els llibres russos de Nabokov?
En una conversa amb una companya, anant cap a lescola, la Lolita cita Montaigne com si res: «El més horrible de morir és que ho has de fer tot sol». LH. H. sestremeix pensant que sota tota aquella vulgaritat duna noia que safarta de dolços en cada àpat i vesteix de rosa hi ha un ésser que ell no arribaria a conèixer mai.
Exactament aquest és el repte que cal superar per entrar en una llengua nova: anar descobrint què hi ha sota la superfície, mirar bé si alguna noia que sembla no fer altra cosa que jugar a tenis i dormir en hotels de carretera és alhora capaç de pensar amb el seu cap. Aprendre una llengua demana «porcions reals duna vida», com diu Anderson al seu llibre Comunitats imaginades.
Tornem, però, a la parella de Lolita i Humbert: qui vencerà en aquest duel desigual? Lolita, evidentment, no serveix dentreteniment com una novel·la de gènere. És escrita precisament en contra de les convencions de la narrativa pornogràfica que tenen un únic objectiu: la trama rígida i els llocs comuns en la narrativa de consum asseguren el plaer de la identificació i eviten tota reflexió. La novel·la de Nabokov és una paròdia del happy end americà. Què passa quan dos sestimen? Nabokov desconstrueix els elements duna relació, els desmitifica. No ens podem identificar amb els seus protagonistes; hem danalitzar el desig i els instints, adonar-nos de les promeses fracassades. Lautor ens obliga a mantenir la distància amb el seu relat.
El viatge de la parella per lample país sense fronteres fa estremir pel buit absolut dun nouvingut que no té lligams de cap mena. El cotxe amb la seva mobilitat incessant és lúnica casa possible. La nena òrfena i lhome que ha enviudat dues vegades estan tancats dins duna capsa metàl·lica que es projecta dun costat a laltre com en un pinball, com en una màquina del milió. Cal tornar a construir tots els llaços, aquesta és la solitud de lemigrant. Per això no es pot reduir el llenguatge només a la comunicació.
Després dhaver infringit les lleis més fondes de la humanitat, el vell Humbert decideix al final desobeir també les regles del trànsit, i passa el semàfor vermell amb el mateix gust que quan de petit es prenia una copa de vi damagat dels pares. Sap que el condemnaran pels seus crims en un procés que admet com a perfectament just. Però encara que aconsegueixi salvar el coll i sortir de la presó, no podrà evitar que Lolita, mentrestant, visqui la seva pròpia vida. Només el refugi de lart podrà proporcionar a aquesta parella impossible una mena despai per perdurar.
1. Indico sempre amb una nota a peu de pàgina la procedència dels meus textos publicats prèviament. Els articles i assaigs han estat modificats substancialment per a aquesta edició. «La literatura com un paisatge», Diàlegs sense fronteres: Noves cartografies literàries, Barcelona, KRTU, 2006, pp. 109-115.
2. «Olvídalo, si puedes», Metropolis, 77 (hivern de 2010), pp. 8-9.
3. «I Cant Get Used to It», Catalan Writing, 8 (juny de 2010), p. 1.
4. Srečko Kosovel, La barca dor, Sant Boi de Llobregat, Edicions del Mall, 1985, p. 83. La traducció daquest poema és de Miquel Desclot.
5. Joan Gili, Catalan Grammar, Oxford, The Dolphin Book, 1974, p. 144.
6. Jorge Luis Borges, «La busca de Averroes», en Obras completas, I, Barcelona, Emecé, 1989, p. 586.
7. Jean Améry, Jenseits von Schuld und Sühne, Viena, Klett-Cotta, 2004, p. 78.
8. «La vida i la literatura», Diàlegs sense fronteres, Barcelona, Arts Santa Mònica i La Central, 2011, pp. 8-13.
9. Jean Améry, Jenseits von Schuld und Sühne, p. 78.
10. «Abandonar la cursa», Desacord [Terrassa], 3 (2006), pp. 33-35.
11. «Kafka i la literatura menor», LAvenç, 320 (gener de 2007), pp. 4-6.
12. John Berger, About Looking, Londres, WRPC, 1980.
1
Lescut brillant de lèpica
Tots ells han enfonsat el punyal, carregat amb la impotència furiosa de mil crims no comesos, en llur pròpia carn.
JOSEP PALAU I FABRE, 1953
¿Lemuel Gulliver és un gegant entre homenets minúsculs o bé un ratolí atrapat en un món de dimensions colossals?1 Catalunya no pas gaire diferent daltres identitats viatja a través del temps, i igual com Gulliver veu el seu cos segons les proporcions de la costa on amara: fràgil al costat dels grans com Espanya, que vol i a vegades fins i tot pot transformar el G7 en un G8, però com una gegantota espavilada i forta en comparació dels pobles europeus minúsculs, als quals mira sempre una mica per damunt lespatlla.