A més a més, La salud y el Estado. El movimiento sanitario internacional y la administración española (1851-1945) ens ha ajudat a entendre els avanços en matèria sanitària i social que va comportar el període republicà, unes millores que en molts casos es van interrompre o ni tan sols es van materialitzararran del colp militar del juliol del 1936.
Laltre text que volem destacar és Ciencia y sanidad en la Valencia capital de la República, que inclou una antologia de textos que ens han permès conèixer de primera mà aspectes sobre la salut en la població espanyola lany 1937, les reformes sanitàries durant la Guerra Civil i el funcionament de la sanitat de guerra. Així, hem conegut la situació sanitària i epidemiològica de lEspanya republicana durant els primers mesos del conflicte a través del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», publicat per la Societat de Nacions el 1937.
Així mateix, hem tingut loportunitat de comprovar dues maneres diferents denfocar les reformes sanitàries durant la Guerra Civil; en primer lloc, la de lanarquista Federica Montseny ministra de Sanitat i Assistència Social a través de la transcripció de la conferència que va pronunciar al Teatre Apolo de València el 6 de juny del 1937 («Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social»), i les propostes de socialistes i comunistes entre els quals cal destacar José Estellés Salarich, que lany 1937 va oposar-se obertament a Montseny en «Crítica y orientaciones sanitarias».
En darrer lloc, hem conegut les diverses etapes per les quals va passar la sanitat militar republicana al llarg de la Guerra Civil a través de publicacions militars com ara Contemplaciones sobre nuestra Sanidad i «7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», ambdós de lany 1938.
Finalment, vam aplegar a la conclusió que mai no shavia tractat amb intensitat la reorganització sanitària que es va escometre a la ciutat de València durant la Guerra Civil espanyola. Des del colp militar del juliol del 1936 fins a la fi de la contesa València va ser, juntament amb Barcelona, la ciutat republicana de rereguarda més important. A més, per qüestions geoestratègiques, València va assumir la responsabilitat de coordinar lassistència sanitària i levacuació dels ferits i malalts de diferents fronts de guerra, molt especialment el de Terol. Finalment, cal destacar el curs desfavorable de la guerra per al bàndol republicà.
Aquests tres factors convertiren la ciutat en una destinació preferent per a la població refugiada i per a ferits i malalts de guerra, que necessitaven, entre daltres, assistència sanitària. Davant daquesta realitat, València va haver de dur endavant un gran esforç a fi de readaptar i augmentar loferta assistencial; no obstant això, des de les acaballes del 1936 es va iniciar un penós procés que col·lapsava la xarxa sanitària de la ciutat, que sanava accentuant a mesura que la guerra sallargava.
Lobjectiu general daquest treball, doncs, és descriure i analitzar aquest complex procés de reorganització, per a la qual cosa estudiarem els següents aspectes: les infraestructures sanitàries de la ciutat abans de la contesa i la successiva conformació de lorganització i el funcionament de les institucions assistencials des de la insurrecció militar del juliol del 36 fins a la fi de la guerra.
I. LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)
Després de la breu experiència de la Primera República (1873-1874), la monarquia borbònica va ser restaurada en la figura dAlfons XII. El sistema polític de la Restauració es va basar en lalternança en el poder de dos partits burgesos (el conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta) i en la Constitució del 1876. Aquest sistema bipartidista era corrupte, ja que es fonamentava en loligarquia i el caciquisme; la massa del poble, analfabeta, despolititzada i conformista es mantenia al marge. La crisi del 98, arran de la pèrdua de les últimes colònies, havia trencat lestabilitat (corrupta, però estabilitat) del sistema polític de la Restauració, i els polítics antidinàstics van assenyalar la necessitat duna reforma. A tot això cal afegir lentrada en lescena política dels sindicats obrers, que havien romàs pràcticament al marge fins aleshores.
Lany 1902 Alfons XIII va heretar la crisi del sistema polític bipartidista. El seu regnat es va caracteritzar pels intents de regenerar el sistema polític des de dalt per a evitar la revolució des de baix. Però els dos grans partits es van dividir en diverses tendències i va resultar difícil crear governs estables.
Davant del fracàs regeneracionista des de dalt, els partits i moviments no dinàstics (els sindicalistes de la Unió General de Treballadors i la Confederació Nacional del Treball, els republicans i els socialistes) van protagonitzar nombroses manifestacions i vagues. Aquest enteniment entre republicans i socialistes serà cabdal per a la proclamació de la Segona República espanyola, com veurem més avant. La fallida del regeneracionisme democràtic dAlfons XIII va propiciar el colp militar del general Primo de Rivera lany 1923. La incapacitat dels partits polítics per a resoldre la crisi politicosocial va fer que la monarquia donés el vistiplau a aquest intent de regeneracionisme autoritari.
Lany 1925 Primo de Rivera havia resolt els problemes més urgents dEspanya (ordre públic, autoritat i respecte a la propietat privada) i, per tant, hauria estat un bon moment per a restablir lordre constitucional. No obstant això, el dictador va pretendre promulgar una nova Constitució que restablís la monarquia autoritària. Però aquesta proposta no va trobar el suport del rei, que havia manifestat que no sancionaria cap Constitució si no hi havia algun tipus de consulta popular, i tampoc els partits polítics ni dinàstics ni republicans van donar suport a aquesta iniciativa. En aquest estat de coses, va créixer loposició dels partits republicans i del Partit Socialista Obrer Espanyol, que van crear una aliança republicanosocialista molt estable, mentre que els partits dinàstics apareixien dividits.
Lúnica finalitat de lúltim Govern de la monarquia va ser la convocatòria immediata deleccions. Es va pensar a convocar primer eleccions municipals i després eleccions generals amb caràcter constituent; no obstant això, només es van aplegar a convocar les primeres, el 12 dabril de 1931, atès que el resultat de les municipals va donar un triomf tan aclaparador a la conjunció republicanosocialista que els ciutadans van proclamar als carrers la implantació de la Segona República. Dos dies després, Alfons XIII abandonava Espanya. Amb lexili, acceptava el fracàs de la monarquia i reconeixia la Segona República.
El 14 dabril de 1931 es va formar un govern provisional republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora, la missió principal del qual va ser convocar eleccions a Corts constituents perquè elaboraren una nova Constitució. Aquest govern provisional va escometre, els dos mesos que va durar, importants reformes de caràcter immediat. En educació, la reforma anava dirigida a lextensió de lensenyament primari i a la supressió de lensenyament obligatori de religió. Així mateix, Azaña aleshores ministre de la Guerrava modernitzar lexèrcit i, conscient del paper colpista que havia tingut en la història recent dEspanya, el va sotmetre al poder civil.
Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en lintervencionisme de lEstat. Així, la Llei dinstrucció general de sanitat de lany 1904 va organitzar ladministració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i sencarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).
Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en lintervencionisme de lEstat. Així, la Llei dinstrucció general de sanitat de lany 1904 va organitzar ladministració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i sencarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).
La susdita llei establia un model de gestió sanitària de tipus provincial, que a partir dels anys vint es va materialitzar en els instituts provincials dhigiene, dirigits pels inspectors provincials i la missió dels quals era la lluita contra les malalties infeccioses, la millora de la higiene pública, les campanyes de vacunació i lestadística sanitària. Tot i que algunes daquestes tasques es duien a terme en col·laboració amb els dispensaris (contra la tuberculosi, el tracoma, les malalties venèries, entre daltres), es pot afirmar que la sanitat republicana es va articular al voltant dels instituts provincials dhigiene.
1.EL BIENNI REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933): LA POLÍTICA REFORMISTA DE MARCELINO PASCUA
Les eleccions que va convocar el govern provisional per a crear les noves Corts de la República es van celebrar el 28 de juny de 1931, amb una àmplia participació popular masculina (el 70% del cens). Va obtenir el triomf la coalició republicanosocialista de Manuel Azaña, lobjectiu fonamental de la qual era redactar una nova Constitució que substituís la monàrquica de 1876. Després de laprovació de la Constitució pel Parlament, va ser designats Niceto Alcalá Zamora com a president de la Segona República espanyola, i Manuel Azaña Díaz com a president del Govern, que es va caracteritzar per fer una política reformista. Com no podia ser daltra forma, les reformes també afectaren el sistema sanitari espanyol que, així, va continuar el procés de modernització iniciat durant el primer terç del segle XX.
Aquests canvis, malgrat que shavien iniciat durant letapa del govern provisional, es van consolidar durant el bienni reformista (1931-1933), especialment després de larribada de Marcelino Pascua a la Direcció General de Sanitat (Barona i Bernabeu, 2008: 234). Socialista i partidari de la collectivització de lassistència sanitària, Pascua considerava que la gran majoria de la població espanyola rebia una assistència mèdica molt deficient. Des dun primer moment, va modernitzar lestructura de la Direcció General, per a la qual cosa va dotar les inspeccions generals de més autonomia i va crear una Secretaria General Tècnica, al capdavant de la qual va situar el metge valencià José Estellés Salarich (Bernabeu, 2007: 61). Defensava que la prevenció era la base de lassistència sanitària i es mostrava partidari de la implantació duna assegurança obligatòria de malaltia. Malgrat això, durant el bienni reformista no es va dur a terme aquesta iniciativa, tot i que el 1932 es va crear una comissió per ordre ministerial encarregada destudiar-ne la implantació (Bernabeu, 2007: 64).
La resposta de la classe mèdica a aquestes propostes de reforma sanitària va ser variada. Va haver-hi un corrent predominant que shi va oposar perquè veien en aquestes mesures un excessiu intervencionisme de lEstat, que feia perillar la concepció tradicional de la medicina com a professió liberal. Els metges més conservadors, agrupats al voltant dels col·legis de metges, veien en la implantació de lassegurança obligatòria de malaltia una amenaça al cobrament dels seus honoraris. En laltre extrem se situaven els metges de tendència anarquista, que eren partidaris daplicar el model sindical a la gestió de la sanitat, descentralitzat i desestatalitzat.
El metges didees socialistes es van agrupar al voltant del Sindicat Mèdic, adscrit a UGT i fundat pel mateix Pascua i per José Estellés Salarich, entre altres. Segons els estatuts, el sindicat estava format per professionals de la medicina que lluitaven per assolir millores professionals i econòmiques per als metges; així mateix, acceptaven la lluita de classes i buscaven el perfeccionament de la sanitat, particularment entre el proletariat. Aquesta federació de sindicats també va treballar en iniciatives legislatives, com ara lassegurança social de malaltia i maternitat, que sestava preparant un mes abans del colp militar.
És a dir, des de la Federació de Sindicats Mèdics es reivindicava el dret a la salut i a una assistència sanitària de qualitat i universal, per a la qual cosa proposaven la creació dun ministeri que aglutinés totes les competències en matèria sanitària. Una vegada centralitzats els serveis sanitaris, plantejaven la posada en marxa de tres direccions generals: una de salut pública, una assistencial i una tercera de previsió. La Direcció General dAssistència Sanitària sencarregaria de la creació dun cos de metges datenció primària i la reorganització de la xarxa hospitalària en dos tipus dhospitals: els comarcals i els provincials (Bernabé, 2007: 68-70). Una altra reivindicació de la Federació era la separació del personal confessional dels establiments sanitaris per no reunir la preparació adequada, proposta que finalment va ser recollida pel programa electoral del Front Popular.
A més a més, per a millorar lassistència mèdica de la població espanyola, Pascua va posar en marxa una sèrie diniciatives encaminades a pal·liar els problemes més greus que tenia el sistema sanitari espanyol: la mortalitat infantil i la salut en làmbit rural (Barona i Bernabeu, 2008: 236 i 237). Pel que fa a la primera, va impulsar la secció dHigiene Infantil que, encara que en un principi depenia de la Direcció General de Sanitat, posteriorment sen van adscriure les competències als instituts provincials dhigiene, que disposaven de consultes dhigiene prenatal, de lactants i dhigiene escolar.
Juntament amb les reformes relatives a la higiene infantil, la creació de centres rurals dhigiene va suposar laltra gran aposta de la sanitat republicana del primer bienni. Es pretenia atendre, en col·laboració amb els ajuntaments, les principals necessitats sanitàries de la població rural: la higiene maternoinfantil, el control de les malalties infeccioses, la millora dels hàbits higiènics i el sanejament rural (gestió de laigua, del fem, etc.). Totes aquestes actuacions sanitàries shavien denfocar des del punt de vista de la prevenció (Bernabeu, 2007: 73; Barona i Bernabeu, 2008: 237).
A banda dintentar solucionar aquests dos problemes, la Direcció General de Sanitat dirigida per Pascua va abordar actuacions que fins aquell moment eren molt deficitàries. En primer lloc, es va crear una Comissió Permanent dInvestigacions Sanitàries, que depenia directament de la Direcció General de Sanitat i tenia la missió de suggerir els grans temes de recerca. Daltra banda, Pascua també va abordar la modernització de lassistència psiquiàtrica i es van posar en marxa dins de lorganigrama de la Direcció General de Sanitat un Patronat dAssistència Social Psiquiàtrica i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental (Bernabeu, 2007: 71-72).
Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions destupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, shi va aconseguir la dependència pressupostària de lEstat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).