Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions destupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, shi va aconseguir la dependència pressupostària de lEstat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).
Amb totes aquestes iniciatives, la Direcció General de Sanitat feia seues les recomanacions del Comitè dHigiene de la Societat de Nacions (Bernabeu, 2007: 74). En línies generals, es pot afirmar que el model assistencial del primer bienni republicà es va articular al voltant de tres nivells: els centres primaris, secundaris i terciaris dhigiene (Barona i Bernabeu, 2008: 238), triple articulació que responia a la necessitat de desenvolupar polítiques sanitàries capaces de coordinar lassistència mèdica i latenció social. Els instituts provincials dhigiene es van convertir en centres terciaris. Dotats amb un laboratori danàlisis clíniques i un equip de radiologia, coordinaven els altres dos nivells assistencials, i mantenien la responsabilitat de les polítiques de prevenció i assistencial. Les funcions del centres secundaris dhigiene incloïen la prevenció, lassistència maternoinfantil, la higiene escolar, les campanyes de vacunacions i els serveis dodontologia, oftalmologia i otorinolaringologia.
La primera baula del model sanitari de la Segona República eren els centres dhigiene primària, on es dispensava lassistència sanitària bàsica. Per a Pascua i col·laboradors la creació daquests centres era el primer pas per a la implantació duna assegurança obligatòria per malaltia. Com sha assenyalat abans, aquest era el motiu principal doposició del cos de metges i farmacèutics a les mesures reformistes de la Direcció General de Sanitat defensades per Pascua i Estellés Salarich.
Els sanitaris més conservadors trobaren recer polític en els republicans de dretes que capitanejava Alejandro Lerroux, el qual va trobar en la sanitat una matèria de desgast del Govern dAzaña. Finalment, Marcelino Pascua va haver de dimitir labril del 1933 per les polèmiques derivades de les seues reformes sanitàries.
Cal assenyalar, no obstant això, que el reformisme sanitari impulsat per la Segona República no va posar fi a les deficiències que afectaven els grans establiments sanitaris de la ciutat de València. Com veurem, en el cas de lHospital Provincial aquestes deficiències consistien en la falta de personal i de material mèdic modern, especialment quirúrgic i radiològic. Quant al manicomi i el sanatori antituberculós, lamuntegament de malalts hi generava unes condicions higièniques deficients. Per tant, aquests tres grans centres benefico-sanitaris presentaven serioses deficiències abans de la Guerra Civil, que el conflicte bèl·lic va agreujar notablement a causa de la sobrepoblació que hi va provocar.
2.LA CRISI DE LA REPÚBLICA DESQUERRES I EL BIENNI CEDISTA RADICAL (1934-1936)
Els enfrontaments entre els socialistes i els republicans radicals a propòsit de les reformes sanitàries van ser una de les moltes causes del desgast i la caiguda de la república desquerres. A més, el bienni reformista no havia sigut capaç de solucionar el problema agrari, és a dir, la concentració en unes poques famílies terratinents de la majoria de la superfície de terra cultivable. Aquesta realitat va fer que durant els dos anys de república desquerres hi hagués nombrosos alçaments de llauradors, bracers i jornalers, generalment de caire anarquista.
Especialment violent va ser el succeït a Casas Viejas (Cadis), quan l11 de gener del 1933 llauradors anarquistes de la CNT es van apoderar del poble i van ocupar una finca. La Guàrdia Civil va actuar amb contundència, va assaltar la casa i va matar sis dels ocupants. Tot seguit van ser detinguts i executats 12 jornalers més. La desproporcionada repressió del Govern va ocasionar moltes crítiques a Azaña i a la coalició de govern, tant del Parlament com de lopinió pública. En aquest clima de confrontació es van convocar eleccions generals al novembre de 1933.
La dreta es va organitzar al voltant de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), capitanejada per Gil Robles. El seu programa electoral consistia, bàsicament, a desmuntar les reformes més importants del Govern. Quant a lesquerra, els republicans dAzaña i els socialistes dIndalecio Prieto no van aconseguir presentar un programa comú. Amb aquest panorama de desprestigi del Govern, de divisió de lesquerra i dunió de la dreta no és estrany que la CEDA guanyés les eleccions.
Després de les eleccions, el president de la República va encarregar la formació de govern al Partit Radical de Lerroux, que hi havia quedat en segon lloc. Alcalá Zamora volia evitar com fos un govern de la CEDA, perquè en molts dels seus discursos sentreveien actituds feixistes i totalitàries. No obstant això, Lerroux només podia formar govern amb el suport del partit de Gil Robles. El nou Govern es va caracteritzar pel seu contrareformisme, és a dir, bàsicament, es va limitar a revisar i rectificar moltes de les iniciatives de lanterior Govern desquerres. Pel que fa a làmbit sanitari, la Direcció General de Sanitat va estar sotmesa a nombrosos canvis administratius i va patir retallades pressupostàries (Barona i Bernabeu, 2008: 244). Finalment, el 28 de setembre del 1935 va ser suprimida.
Durant letapa de governs dretans, molts dels col·laboradors de Marcelino Pascua van romandre en la plantilla de la Direcció General de Sanitat, ja que hi havien consolidat la plaça. Molts dells van mantenir una actitud crítica amb les polítiques sanitàries del Govern, i van reivindicar els èxits assolits durant el bienni reformista. Entre ells hi havia José Estellés Salarich, que continuava al capdavant de la Secretaria General Tècnica i que, a les acaballes de lany 1935, mantenia que la salut era un valor i un dret, i no un negoci. Així mateix, el metge valencià defensava lintervencionisme de lEstat en matèria sanitària, i es mostrava partidari de la prevenció i promoció de la salut com a mitjà destalvi, tant econòmic com de patiments i de morts. Finalment, Estellés afirmava que perquè la sanitat espanyola aplegués al nivell de països com Holanda, calia seguir la línia que Pascua havia marcat durant els dos primes anys de República (Bernabeu, 2007: 88).
Un altre dels col·laboradors de Pascua que en va defensar la gestió va ser Santiago Ruesta, qui considerava que la medicina preventiva havia de ser una qüestió dEstat i shavia de materialitzar a través dels centres primaris, secundaris i terciaris dhigiene. Així mateix, pensava que només els metges funcionaris de lEstat i els experts en la matèria podien encarregar-se de la salut pública. De la mateixa manera que Pascua, Ruesta defensava la coordinació entre lassistència mèdica i lassistència social. Per tant, apostava pel desenvolupament de la medicina social (Barona i Bernabeu, 2008: 246 i 247).
Loctubre del 1934 van entrar a formar part del Govern presidit per Lerroux tres ministres de la CEDA, per la qual cosa els socialistes de Prieto i Largo Caballero van fer una crida a la vaga general i a la insurrecció armada. Encara que eren conscients que sestaven sollevant contra un Govern democràticament elegit, van al·legar que lentrada de tres ministres de la CEDA en el Govern suposava deixar la República en les urpes del feixisme.
El moviment revolucionari, al qual suniren comunistes i anarquistes, va constituir una autèntica revolució social a Astúries, on uns 20.000 treballadors armats van prendre les principals ciutats asturianes i van proclamar labolició del règim burgès. El Govern va reaccionar amb duresa i hi va enviar lexèrcit dÀfrica sota el comandament de Franco. Les conseqüències de la revolució dAstúries van ser demolidores: 1.335 morts, 200 execucions sense judici i 30.000 empresonats, entre els quals Azaña i Largo Caballero. Els successos dAstúries van ser utilitzats per lesquerra i lopinió pública per a desgastar progressivament el Govern de Lerroux. Finalment, un cas de corrupció («lescàndol de lestraperlo») va esguitar el president del Govern i el seu partit, el Partit Radical: alguns dels seus dirigents havien acceptat suborns per a introduir ruletes trucades als casinos espanyols, i Lerroux va haver de dimitir.
El president de la República va tornar a negar-li la presidència del Govern a Gil Robles, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals.
3.EL GOVERN DEL FRONT POPULAR I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
Després de lexperiència de les eleccions del 1933, Azaña era conscient que la unió de lesquerra era fonamental per al triomf. Ell va ser lartífex del Front Popular, la marca electoral que unia els partits i sindicats desquerra: PSOE, UGT, PCE, Esquerra Republicana i Unió Republicana. Els anarquistes de la CNT-FAI en quedaren al marge, però aquesta vegada no recomanaren labstenció.
Les eleccions del 16 de febrer del 1936 es van desenvolupar en relativa calma. La no-abstenció dels anarquistes va suposar que votés un 72% del cens. Els resultats van confirmar lenorme polarització de la societat espanyola: el centre de Lerroux havia desaparegut i havia irromput amb força un perillós bipartidisme. Hi va guanyar el Front Popular, però la diferència entre lesquerra i la dreta era només de 150.000 vots. Malgrat això, la llei electoral afavoria les majories i el Front Popular va obtenir la majoria absoluta amb 278 escons. Les dretes nobtingueren 124. El nou Parlament de la República va destituir el president Alcalà Zamora i en el seu lloc va ser nomenat Manuel Azaña.
El triomf del Front Popular va obrir de nou les expectatives davançar en les reformes sanitàries. Per exemple, durant el govern del Front Popular es va arribar a un projecte de llei per a la implantació duna assegurança obligatòria de malaltia, però el colp destat i lesclat de la guerra van suposar la fi de la iniciativa parlamentària. (Bernabeu, 2007: 64). Daltra banda, el 19 dabril de 1936 es va restablir la Direcció General de Sanitat, que havia estat suprimida durant el bienni cedista radical (Bernabeu, 2007: 85).
La polarització de la societat espanyola es va manifestar des del febrer al juliol del 1936 amb tota mena de desordres públics: atemptats, assassinats, incendis de seus sindicals i edificis religiosos, enfrontaments entre llauradors, ocupadors de finques i la força pública. El Govern no va ser capaç de controlar aquesta situació, i finalment una part de lexèrcit es va revoltar sota el comandament del general Franco. Aquest alçament militar, i la guerra civil que sen derivà, van aturar la major part dels projectes de reforma sanitària que el Govern del Front Popular havia reactivat.
Al novembre de 1936 el Front Popular materialitzava la proposta del Sindicat Mèdic (UGT) de crear un Ministeri de Sanitat i Assistència, tot adjudicant-li competències que tradicionalment havien assumit els ministeris de Governació i de Treball. No només això, sinó que Largo Caballero hi va posar al capdavant una dona anarquista, Frederica Montseny, qui posteriorment afirmaria: «El Ministerio se constituyó el cuatro de noviembre; un Ministerio que no existía, pues fue hecho de retazos: un trozo de Trabajo, otro poco de Gobernación []. La cuestión es que se hizo un Ministerio de Sanidad y Asistencia social que no existía».1
Així doncs, era la primera volta que es creava a Espanya un ministeri dedicat exclusivament a la gestió i administració de la sanitat. A més, la posada en marxa del nou ministeri va coincidir amb el trasllat del Govern republicà a València, com veurem després. Frederica Montseny posteriorment descriuria lèxit que suposava la creació del nou ministeri, ja que va ser constituït de novo i en plena guerra. A més, hi va tenir els problemes afegits del trasllat del Govern a la nostra ciutat, és a dir, la recerca dun local on instal·lar el ministeri i loposició del personal a ser traslladat des de Madrid.
Una vegada solucionats els problemes de logística, Montseny va estructurar el Ministeri:
yo pretendía, y lo conseguí, transformar la estructura burocrática del Ministerio y darle el carácter de representación sindical y de actuación de los funcionarios como trabajadores al lado de un trabajador más que estaba con ellos y que era el Ministro. Suprimí casi todos los altos cargos. [] Aspiraba a prescindir de los cargos inútiles [] haciendo comprender a todo el mundo que se trabajaba para la guerra y para la revolución. [] la labor que empieza en el conserje y que termina en el Ministro [] sirviendo un mismo propósito.2
Els anarquistes propugnaven una administració sanitària de tipus assembleari i desestatalitzat, basada en el model sindical. Es mostraven, per tant, molt crítics amb el model dassegurances socials sanitàries que defensaven els socialistes (Barona i Bernabeu, 2008: 249). Des del nou Ministeri es va reformar el Consell Nacional de Sanitat i es va crear el Consell Nacional dAssistència Social. El primer va passar a comptar amb cinc seccions: higiene i profilaxi, hospitals i sanatoris, farmàcia i subministrament, personal i organitzacions professionals, i secretaria general (Barona i Bernabeu, 2008: 249 i 250). Un dels primers decrets va suposar la creació del Comitè Nacional de Subministraments, que tenia la missió de centralitzar ladquisició de tot tipus de medicaments, destinats tant a la sanitat civil com a la de guerra. Aquest comitè va aconseguir, finalment, omplir de medicaments el magatzem del Ministeri.
Daltra banda, el Consell Nacional dAssistència Social constava de cinc seccions que es dedicaven a la protecció i atenció de persones minusvàlides (psíquiques i físiques), a les mares embarassades, als lactants i a la primera infància; així mateix, disposava duna secció de guarderies o llars dinfantesa, descoles per a la reforma dinfants delinqüents, i finalment, duna secretaria general. Enfront de leugenèsia practicada pel feixisme europeu, representava un programa de protecció social pública inèdit en la història dEspanya (Barona i Bernabeu, 2008: 252 i 253).
La missió dels dos consells era, segons la ministra, tenir cura de la salut dEspanya, procurar que la guerra no desencadenés epidèmies i vetlar per les víctimes que produïa. Així mateix, pel que feia a lassistència social, la ministra es proposava ajudar totes les víctimes que la injustícia social i el desequilibri econòmic havia generat.3 És a dir, el nou ministeri va assumir el difícil repte dadministrar la salut pública i lassistència social en una situació bèl·lica, però va haver de deixar de banda els projectes més ambiciosos.