Els anarquistes consideraven que havia arribat el moment de fer la revolució social, és a dir, de sotmetre moltes empreses i fàbriques sota control obrer i docupar terres i organitzar col·lectivitzacions. En canvi, els socialistes i comunistes consideraven primordial guanyar primer la guerra i després fer la revolució. Calia, segons ells, un Estat fort que centralitzés tots els esforços polítics i militars amb lúnic objectiu de guanyar la guerra: era el que ells anomenaven «comandament únic».
En aquest context, el nomenament de Frederica Montseny com a titular de Sanitat va generar certes polèmiques. La crítica més rotunda a la política sanitària de la ministra la va realitzar José Estellés Salarich que ocupava, lany 1937, els càrrecs de secretari general de la Federació de Sindicats Mèdics (UGT) i dinspector general de Sanitat, ja que Montseny havia suprimit la Secretaria Tècnica del Ministeri, que Estellés havia ocupat fins aleshores (Bernabeu, 2007: 96). Discrepava del Ministeri quant a lorganització de la sanitat en funció de lestat de guerra perquè, segons ell, en temps de pau les funcions de la sanitat militar tornarien a ser molt limitades (bàsicament, control sanitari de mobilitzacions i reemplaçaments). No obstant això, reconeixia que al començament de la guerra havia estat prioritari atendre les necessitats sanitàries que sen derivaven: evacuació dels ferits de guerra i organització i abastiment dhospitals. Resoltes aquestes prioritats, Estellés defensava que calia tornar a atendre el que ell considerava «problemes peculiarment sanitaris», i proposava un programa alternatiu al del Ministeri basat en la progressiva col·lectivització de lassistència sanitària. Aquest programa se centrava en nou punts: la lluita contra les malalties infeccioses, lestadística sanitària, la maternologia, puericultura i eugenèsia, la higiene alimentària, el sanejament rural, lurbanisme, leducació sanitària, leducació física i la implantació dassegurances socials.
Pel que fa a aquest darrer punt, Estellés, malgrat ser-ne un ferm defensor, reconeixia que lEstat no podia assumir la responsabilitat en solitari, i reclamava la col·laboració de diputacions, ajuntaments i caixes dassegurances. També feia una aferrissada defensa de la sanitat civil, fins al punt de considerar que havia assumit la responsabilitat de reorganitzar la sanitat militar:
Cuando comenzó la guerra no existía la Sanidad Militar, y fue Sanidad Civil la que, sin descuidar ninguno de sus probemas específicos, atendió y resolvió las necesidades inaplazables [] llegando a suplir a la Sanidad Militar en parte de sus funciones []. Organizó hospitales, suministros, personal.6
Així mateix, defensava una estreta coordinació entre els serveis sanitaris militars i civils, perquè considerava que era tan important la curació i evacuació dels ferits en primera línia (sanitat de guerra) com la tasca sanitària de la rereguarda (sanitat civil).
Estellés es mostrava partidari, doncs, dun comandament únic que dirigís i coordinés les dues branques, però, feta aquesta consideració, afirmava que la sanitat civil no podia perdre aquelles característiques particulars que, superada la contesa, permetrien el pas a la vida civil. El metge valencià opinava que la «sanitat ministerial» de Montseny, plena de burocràcia, poc eficaç i malbaratadora, era incapaç dorganitzar i coordinar les necessitats sanitàries de guerra i les civils. Com a bon socialista, advocava per un Estat fort capaç de coordinar-les; en concret, proposava la creació duna prefectura adscrita al Ministeri de Sanitat que agrupés la sanitat civil i la militar, i com a alternativa oferia la possibilitat de crear en el ministeri dues subsecretaries. Fins i tot plantejava la possibilitat que, mentre durés la guerra, tots els serveis sanitaris foren competència dalguna autoritat militar, com per exemple una comissaria sanitària de guerra.
Daltra banda, cal assenyalar que, al desembre del 1936, a petició del Govern de la República, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar la creació duna missió sanitària que visités Espanya, amb lobjectiu destudiar una possible acció internacional en cas daparició de malalties epidèmiques entre la població civil (Barona, 2002: 345 i Bernabeu, 2007: 144). Aquesta comissió internacional va elaborar un informe («Rapport sur la mission sanitaire en Espagna»),7 en què es tractaven tres problemes fonamentals: lorganització sanitària republicana, la situació epidemiològica de la població i els problemes derivats de levacuació dels refugiats.
Pel que fa al primer punt, la missió va descriure una organització sanitària molt completa en extensió i profunditat. Es tractava duna organització mèdica provincial consolidada molt de temps abans de la guerra, que sarticulava al voltant dels instituts provincials dhigiene i dels hospitals provincials, situats en les capitals de cadascuna de les 50 províncies espanyoles. Aquests equipaments es complementaven amb laboratoris de química i bacteriologia, dispensaris, centres per a ancians, manicomis i incluses (Barona i Bernabeu, 2007: 100). Els experts asseguraven que en la zona governamental les organitzacions sanitàries provincials havien continuant funcionant, malgrat lesclat de la contesa. Tot i referir-shi a centres hospitalaris de Madrid (Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, Hospital de Tuberculosos, etc.), la missió va estudiar de manera molt especial la producció de vacunes i sèrums als laboratoris, «dada la importancia que tiene actualmente para España la cuestión de las enfermedades epidémicas» (Barona i Bernabeu, 2007: 104). De fet, en linforme es descriu que la comissió va visitar el centre de fabricació de vacunes i sèrums de València, que estava situat a lInstitut Provincial dHigiene, i va concloure que el centre estava perfectament dirigit i equipat: «No solamente puede bastar para las necesidades de la provincia, sino que, si Madrid fuera evacuado completamente, podría, en unión del Instituto de Cataluña, asegurar el aprovisionamiento de todas las provincias gubernamentales en sueros y vacunas» (Barona i Bernabeu, 2007: 105).
Com a resum daquest primer apartat, linforme afirmava que Espanya disposava dun excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven lèxit dels metges espanyols en ladaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que linforme es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, linforme descrivia una insuficiència de mitjans devacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.
Pel que fa a la situació epidemiològica, linforme de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no shavia produït cap brot epidèmic. Lestat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no shavia alterat substancialment, malgrat que shi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, linforme considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.
Com a resum daquest primer apartat, linforme afirmava que Espanya disposava dun excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven lèxit dels metges espanyols en ladaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que linforme es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, linforme descrivia una insuficiència de mitjans devacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.
Pel que fa a la situació epidemiològica, linforme de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no shavia produït cap brot epidèmic. Lestat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no shavia alterat substancialment, malgrat que shi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, linforme considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.
Pel que fa a la febre tifoide, els experts asseguraven que la població espanyola no havia patit des de linici de la guerra més casos que en altres èpoques. Consideraven que el control bacteriològic de les aigües funcionava correctament i en descartaven una epidèmia. No obstant això, aconsellaven la intensificació de la vacunació antitifoide de la població amuntegada i la persistència del control de les aigües i dels aliments. Quant al tifus exantemàtic, segons linforme només nhi havia hagut un cas a Espanya en tot lany 1936. Tot i descartar, per tant, una epidèmia, recomanava una sèrie de mesures antiexantemàtiques: la instal·lació destacions despollament en tots els centres sanitaris, lorganització dequips mòbils despollament al servei de la sanitat pública, la vacunació del personal sanitari i laprovisionament de vacunes antitífiques. En tercer lloc, quant a la pigota, la missió internacional va comprovar com els casos més agressius de la malaltia havien desaparegut a Espanya el 1927 i, llavors, la forma més freqüent era la pigota minor. Atribuïa aquesta situació a lesforç de les autoritats sanitàries republicanes de vacunar massivament la població. A més, descrivia com la vacunació antiveròlica shavia aplicat sistemàticament a la població i als militars des de linici de la contesa. Finalment, quant a la disenteria, les autoritats sanitàries internacionals manifestaven el seu temor a laparició dun brot epidèmic al començament de la guerra, ja que lestiu era el període dauge de la malaltia. No obstant això, la missió només va poder comprovar-ne vuit casos.
A tall de resum, linforme afirmava que la missió havia comprovat que no hi havia hagut cap epidèmia en la zona republicana des del començament de la guerra i naportava proves. En lapartat de les conclusions, els experts feien als responsables sanitaris espanyols un seguit de recomanacions quant a les malalties infeccioses (Barona i Bernabeu, 2007: 114-115). En primer lloc, saconsellava dotar els serveis mèdics duns 50 vehicles sanitaris exclusivament per al transport de contagiats i destufes de desinfecció. A més, shi destacava la necessitat de instal·lar sales especials daïllament i tractament específic per a malalts infecciosos. Daltra banda, els salubristes insistien en la necessitat de la declaració obligatòria de la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria, i es recordava que aquesta comunicació shavia de fer per part dels metges als inspectors provincials dhigiene. En darrer lloc, sadvocava per la formació de metges epidemiòlegs que sencarregassen exclusivament de la prevenció i lluita contra les malalties infeccioses contagioses. Aquests metges haurien destar destinats en totes les col·lectivitats (presons, asils, etc.).
El tercer i darrer aspecte del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» feia referència als problemes derivats de levacuació dels refugiats de guerra. La política del Govern republicà consistia a traslladar els refugiats a les ciutats republicanes de rereguarda, com Barcelona o València. Ja a les acaballes del 1936 la població refugiada superava el milió de persones, la qual cosa constituïa el 14% de la població total (Barona, 2002: 354). El primer trimestre de 1937 la xifra havia augmentat fins al milió i mig (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Aquest gran moviment migratori va obligar a crear un Comitè Nacional de Refugiats, que es ramificava en comitès provincials. Els comitès provincials feien un inventari de refugiats i sencarregaven de buscar-los recer, aliments i atenció mèdica. Amb aquesta finalitat es van habilitar a València els asils provincials, és a dir, les cases de Beneficència i Misericòrdia, i els asils municipals.
Els desplaçaments massius es feien en camions o en tren, per això, a València, es van habilitar uns locals en lestació del Nord per a rebre els refugiats. Aquestes instal·lacions disposaven de menjador, dutxes i dun servei mèdic, que atenia els refugiats que hi arribaven, per bé que en molts casos els derivaven als hospitals de la ciutat.
Fig. 1. El Comitè Nacional de Refugiats a València, situat al carrer Salvador Seguí (actual carrer del Comte de Salvatierra), va instal·lar un servei mèdic a lEstació del Nord. Font: Arxiu de la Diputació Provincial de València (ADPV), I 2.4, c. 14, llig. 50, Partes de ingreso 1936-1937.
El contingent més nombrós entre els refugiats era el dels xiquets, que, quan arribaven malalts, eren atesos en establiments sanitaris públics. A València, per exemple, es va habilitar una sala especial per a xiquets tuberculosos al sanatori de la Malva-rosa.
Linforme dels experts internacionals xifrava en 250.000 els refugiats acollits per les províncies valencianes a finals de lany 1936 (Barona, 2002: 354). Altres fonts calculen laugment de la població de València en els moments de màxima recepció de refugiats en un terç de la seua població. Així, si València era una ciutat duns 300.000 habitants en la dècada dels trenta, pel 1936 la població calculada era duns 386.427 habitants, i lany següent era de 399.355. El 1939 València comptava amb una població de 413.969 habitants (Navarro, 2006: 46).
GRÀFIC 1
Augment poblacional de València atribuïble a larribada de refugiats
Nota: Al començament de 1937 la província de València acollia uns 160.000 refugiats, quan només disposava dunes 20.000 places dallotjament.
En qualsevol cas, el problema dels refugiats i la situació sanitària es va degradar progressivament al llarg del conflicte. La situació, encara acceptable, descrita pels experts de la Societat de Nacions va ser corregida per altres informes posteriors (Barona, 2002: 354). Lempitjorament sanitari de la població es va iniciar durant la segona meitat de lany 1937 i es va reflectir en laugment de morts per tuberculosi i febre tifoide (Barona i Bernabeu, 2008: 262). En concret, a València durant lestiu del 1938, va tenir lloc una epidèmia daquesta darrera malaltia que va afectar tant a militars com a civils i que va col·lapsar lHospital dInfecciosos.8 A les acaballes del 1937 la ciutat de València presentava un aspecte empobrit. En aquest sentit, un diputat «se condolió del espectáculo lamentable que ofrecen las calles de Valencia, dado el número de desgraciados que se dedican a la mendicidad».9 La desesperada situació de començaments de lany 1938 va fer que les autoritats valencianes haguessen dinstal·lar els refugiats de Madrid i daltres poblacions en les casetes de peons caminers abandonades.