Daltra banda, al juliol de 1937 es va celebrar a París una reunió internacional de la Centrale Sanitaire Internationale daide à lEspagne Républicaine, organisme que agrupava una sèrie de països que volien ajudar Espanya. Arran daquesta conferència es va crear un Secretariat Internacional que sencarregava de coordinar lajuda sanitària a lEspanya republicana de la següent forma (Barona, 2002: 355): en primer lloc, va organitzar un servei de transport de material sanitari que permetia als països donadors lenviament sense impostos des de qualsevol punt fins a València. A més a més, va crear una delegació mèdica permanent a València encarregada de gestionar les peticions de material sanitari a París. Lajuda estrangera canalitzada a través daquest secretariat va contribuir a labastiment de la Sanitat Militar de material mèdic, com ara instrumental quirúrgic, llits i lliteres.
Louvre de la République dans les services de la Santé Publique és un altre informe internacional publicat el 1938. Es tracta duna memòria del èxits assolits pel governs republicans en la millora de la salut de la població espanyola. Segons aquest informe, un dels objectius bàsics de la República havia estat modernitzar ladministració de Sanitat, per a la qual cosa el pressupost shavia triplicat en tres anys: de quasi 10 milions a més de 30. Gran part daquest pressupost es va destinar a lobertura de centres primaris, secundaris i terciaris de salut (Barona, 2002: 358).
Linforme descrivia com el model sanitari republicà estava centralitzat a partir dun organisme a Madrid, que disposava de seccions tècniques dedicades, entre daltres, a la lluita antituberculosa, anticancerígena, antipalúdica, antivenèria, antitracomatosa, contra la mortalitat infantil, epidemiologia i estadística sanitàries i higiene industrial, per a la qual cosa es van obrir diferents tipus de dispensaris (contra la tuberculosi, contra les malalties venèries, etc.).
1«Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social», conferència pronunciada per Frederica Montseny el 6 de juny de 1937 al Teatre Apolo de València (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 119-125).
2Ibídem.
3Ibídem.
4Ibídem.
5Ibídem.
6Estellés Salarich (1937), Críticas y orientaciones sanitarias (cit. en Barona i Bernabeu, 2007: 126-134).
7«Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», Bulletin de lOrganisation dHygiène, Societat de Nacions, Ginebra, 1937. Citem la versió en castellà reproduïda a Barona i Bernabeu (2007: 99-115).
8ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 46, Correspondencia 1936-1939 [oficis de diferents institucions demanant a lHospital dInfecciosos lingrés dafectats pel tifus].
9ADPV, A 1.3, vol. 24, p. 563.
II. LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA
La primera resposta sanitària republicana a lestat de guerra va estar marcada per la inexperiència i la improvisació (Barona i Bernabeu, 2008: 257); els experts internacionals definien així la situació dels primers moments en el rapport que van redactar (Barona i Bernabeu, 2007: 101):
Cuando ha estallado la sublevación, la República española se ha encontrado bruscamente privada de una parte importante de sus recursos médicos. Ha perdido de una manera casi completa su Servicio de sanidad Militar []. Le han quedado aproximadamente, 10.000 médicos civiles, los cuales han realizado, en condiciones más difíciles, una obra de reorganización y de adaptación.
Loctubre i novembre del 1938 van aparèixer en la revista militar La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra una sèrie darticles que, de forma retrospectiva, analitzaven levolució de la sanitat militar entre el 1936 i el 1938. Un dells en confirmava dos aspectes fonamentals: la creació a partir de la sanitat civil i la improvisació inicial:
Acaso habrá alguien que ponga en duda el que nuestra Sanidad sea un producto de esta guerra, que sea casi exclusivamente una creación de médicos civiles con uniforme militar. Los tiempos en que cada cual [] improvisaba según sus experiencias [] han pasado. Las experiencias de la guerra en más de dos años se plasmaron en [] normas de organización.1
Un altre article publicat un mes després sexpressava en el mateix sentit:
Las masas populares [] viendo que los medios con que contaba la Sanidad Militar oficial iban a ser insuficientes, se dedicaron a crear un aparato sanitario, que en los primeros meses suplió la falta de una Sanidad Militar bien organizada.2
Per tant, en aquesta fase inicial de la guerra no podem parlar de «sanitat militar» republicana, i hem de referir-nos-hi com a «sanitat de guerra». Però, per què lexèrcit republicà no disposava de serveis sanitaris propis? Després del colp destat, els serveis de sanitat militar van quedar en mans del rebels, bé perquè les unitats sanitàries quedaren en zones on va triomfar lalçament, bé perquè els metges militars sen passaren a les files franquistes. Les següents afirmacions ens ho confirmen: «El antiguo Ejército quizás no nos ha dado otra herencia más insignificante que la dejada en el terreno de la Sanidad Militar. Fuimos a la guerra con unas migajas de conocimientos y los desperdicios de una traición» (Barona i Bernabeu, 2007: 157).
La reorganització de la sanitat civil per tal de suplir la falta duna sanitat militar pròpia, que va tenir lloc durant les primeres setmanes de conflicte, no va estar exempta, però, dalguns problemes derivats de la falta dexperiència en assumptes militars, com ara lexcés doferta sanitària. La missió internacional shi pronunciava en els següents termes (Barona i Bernabeu, 2007: 107):
Se ha desarrollado mucho la creación de nuevas instalaciones sanitarias utilizando conventos o edificios privados requisados. Se reconoce hoy que se ha multiplicado demasiado el número de pequeños hospitales. El proyecto es reducir su número, a fin de que el esfuerzo sanitario se ejerza de una manera más eficaz. Cualquiera que sea el conjunto de los hospitales, reúne para los heridos un total de 25.000 camas. Un gran número vacantes.
En aquest mateix sentit es va pronunciar José Estellés Salarich, secretari general tècnic de la Direcció General de Sanitat quan va esclatar la guerra:
Se ha desarrollado mucho la creación de nuevas instalaciones sanitarias utilizando conventos o edificios privados requisados. Se reconoce hoy que se ha multiplicado demasiado el número de pequeños hospitales. El proyecto es reducir su número, a fin de que el esfuerzo sanitario se ejerza de una manera más eficaz. Cualquiera que sea el conjunto de los hospitales, reúne para los heridos un total de 25.000 camas. Un gran número vacantes.
En aquest mateix sentit es va pronunciar José Estellés Salarich, secretari general tècnic de la Direcció General de Sanitat quan va esclatar la guerra:
Fundaban hospitales los partidos políticos, las sindicales y todas las organizaciones en las que había alguien con fantasía, generosidad []. De estas instituciones, unas llegaron a funcionar bien, otras no eran más que el pretextos para que personas generosas y bien intencionadas, pero deficientemente orientadas, se entretuvieran dedicando inocentemente sus esfuerzos a los auxilios de guerra. Al cabo de unos días había muchos hospitales [] demasiados hospitales [].3
Un altre testimoni important és el de Guillermo Luna. Luna va ocupar la Prefectura de Sanitat de Madrid quan el Govern va abandonar la capital, i va descriure la situació sanitària que shavia creat des del mes de juliol del 1936 i que ell va haver de reconduir, segons conta en la «xarrada» a què hem al·ludit (Barona i Bernabeu, 2007: 160):
En Madrid había una infinidad de hospitales que, por su escasa capacidad y falta de medios [] no reunían las condiciones necesarias para un buen tratamiento de nuestros heridos; además, mantenían un exceso de personal en sus plantillas []. Había que cerrarlos, y con sus camas y efectos aumentar la capacidad de los que quedaban.
El Govern republicà va prendre consciència des de ben prompte que aquest excés doferta sanitària suposava una dispersió dels recursos, que tenia com a resultat final una pèrdua de leficàcia sanitària, al capdavall, una dificultat afegida per a guanyar la guerra. Per aquest motiu, el 22 dagost del 1936 va emetre un decret que facultava el Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió a frenar lexcessiva proliferació dhospitals a Madrid.4
En larticle primer del decret apareixia la llista dels 14 hospitals on shavien devacuar exclusivament els ferits de guerra, per als qual es reservava exclusivament la denominació «hospital de sang». En destaca lespecialització dalguns, com per exemple, els hospitals dedicats a les lesions oculars o a la gangrena gasosa.
Larticle tercer establia una llista de nou «hospitals de convalescència» on havien datendres els ferits lleus i malalts dafeccions comunes; així mateix, sespecificava que per a continuar obertes aquestes instal·lacions havien de tenir un mínim de 50 hospitalitzats, i que no podien anomenar-se «hospitals de sang». Els darrers articles del decret anunciaven el tancament de tots els establiments que no shaguessen esmentat en les llistes anteriors i la prohibició expressa dobrir-ne de nous.
A més de lacció legislativa del Govern republicà, cal assenyalar que la readaptació de la sanitat civil no hauria estat possible sense lesforç de molts metges civils. Així, per exemple, Julio Bejerano, antic director general de Sanitat va assumir la màxima responsabilitat en la sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 257).
Daltra banda, cal destacar el cas de Gil Barber. Amb el grau de comandant, Gil Barber era cap dels serveis de transfusió de sang de lexèrcit republicà. Com en el cas del metges civils que havien aprés sanitat de guerra en els fronts, Gil Barber considerava que el desenvolupament dun servei de transfusió de sang era també fruit de lexperiència bèl·lica: «En España, hasta el momento presente, no se había concedido a la transfusión de sangre la atención que ésta merecía, sin duda debido a no habernos visto obligados por las necesidades que crean los conflictos bélicos».5 El Servei de Transfusió de Sang disposava de quatre centres instal·lats a Madrid, Barcelona, València i Jaén. En larticle, Gil Barber descrivia el de València, perquè estava en contacte amb les autoritats sanitàries superiors i era lencarregat de coordinar lorganització general dels serveis de transfusió de sang.
Segons Gil Barber, en primer lloc els donants eren enregistrats en la secció administrativa. Tot seguit, anaven al laboratori, on sels feia una història clínica i sels prenia una mostra de sang per a determinar-ne el grup sanguini i les determinacions serològiques. Coneguts els resultats del laboratori, en els casos favorables, els donants dels grups II i IV passaven als fitxers. La sang del grup IV era utilitzada per a cobrir les necessitats del front, ja que la urgència vital del moment recomanava fer servir sang de donant universal. Pel que fa a la sang del grup II, era utilitzada en hospitals de la zona, on les situacions clíniques no eren tan urgents i permetien la comprovació prèvia del grup del receptor.
La quantitat de sang que sobtenia era de 300 a 500 cc. una volta al mes. Però si la demanda de sang era elevada es procedia a una segona extracció durant el mateix mes. La sang, una volta extreta, era emmagatzemada en uns armaris frigorífics a una temperatura de dos a cinc graus, tenint en compte que se nhavia de fer ús durant els 15 dies següents a lextracció. Cada centre de transfusió estava en contacte permanent amb els hospitals davantguarda que en depenien, els quals disposaven duna càmera frigorífica per a mantenir la sang. Per al servei daquests hospitals cada centre comptava amb una ambulància dotada de dues neveres que funcionaven mitjançant un grup electrogen. Aquestes ambulàncies tenien la missió de recórrer tota la xarxa dhospitals del seu sector a fi dabastir-los de sang. També disposaven dun equip de personal tècnic ambulant, que eren els encarregats dinstruir un facultatiu en cada hospital davantguarda en la tècnica de transfusió sanguínia i de contactar amb els directors dels hospitals a fi delaborar una estadística per a seguir levolució dels ferits que havien rebut una transfusió. Quant als hospitals de rereguarda, tenien equips de facultatius que es desplaçaven des dels centres portant personalment la sang per a realitzar les transfusions, després de comprovar el grup dels receptors. Tenien ordre demprar sang del grup II sempre que fóra possible, a fi de destinar als fronts la del grup IV.
Per tant, atenent a la informació exposada, podem concloure que la resposta sanitària més primerenca de la República a la guerra es va basar en la reorganització de la sanitat civil a causa de la falta duna autèntica sanitat militar. En aquest procés van tenir una gran importància els metges civils que van haver de reciclar-se per a afrontar el nou context bèl·lic, com ara el valencià José Estellés Salarich, Julio Bejerano i Gil Barber.
La readaptació, però, va tenir dos problemes. En primer lloc, la sanitat civil no podia desatendre la població civil. A més, lexcés doferta sanitària que sen va derivar suposava una pèrdua deficàcia, atesa la dispersió de material i personal sanitaris. Aquesta primera etapa dimprovisació va estar seguida per una altra dorganització i disciplina; concretament, va ser durant el període que València va ser capital de la República quan va començar a funcionar una autèntica sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 256). Lembrió de la nova sanitat militar va ser la sanitat del 5è Regiment, que era lúnic que tenia un esbós dorganització sanitària. A poc a poc, aquest embrió va anar englobant els mitjans sanitaris de les diferents organitzacions polítiques i sindicals, per a la qual cosa «sometimos a la dirección y disciplina militar todos los hospitales de las organizaciones, aumentamos su capacidad hospitalaria, mejoramos sus servicios y disminuimos las nóminas del personal» (Barona i Bernabeu, 2007: 160).