Quant a la parada de classificació, cal assenyalar que durant la Guerra Civil es va demostrar la utilitat dinstal·lar petits hospitals tan a prop de la línia de combat com fóra possible. A més, com ja hem comentat, existia una xarxa dhospitals devacuació o de sang més o menys allunyats del front. Per tant, es va fer necessària la creació duna infraestructura sanitària on es classificaren i distribuïren els ferits, de manera que els més greus anaren als hospitals quirúrgics de primera línia, i la resta foren evacuats als hospitals de rereguarda (Massons, 1994: 434). Aquesta infraestructura rebia el nom de «parada de classificació» i tenia una importància cabdal en lorganització de la sanitat del front. En primer lloc, perquè hi confluïen ferits procedents de diverses parades sanitàries de batalló; així mateix, hi anaven les ambulàncies que tornaven dels hospitals devacuació. Per tant, el metge que dirigia la parada tenia informació del nombre de baixes dels diferents sectors que abastava el seu radi dacció, i del nombre de llits lliures dels hospitals on evacuava els ferits.
Aquest tipus de parada shavia dinstal·lar en un punt intermedi entre la parada sanitària de batalló i els hospitals de primera línia, tenint en compte que la rapidesa en lassistència als ferits era fonamental perquè resultés efectiva. Cada brigada de lexèrcit republicà comptava amb una parada, lequip de la qual estava format per un capità metge (que nera el responsable), un tinent metge, tres practicants i un sergent, que estava al capdavant de 10 portalliteres. Malgrat que la missió fonamental de la parada de classificació era la distribució de ferits segons la gravetat, també hi tenien lloc actuacions mèdiques, que rectificaven o complementaven allò que shavia fet a la parada sanitària de batalló. Entre aquestes actuacions destaquen la correcta immobilització de les fractures, la injecció de sèrums antitetànic i antigangrenós, i ladministració de morfina.
Una altra tasca important nera el control de les fitxes mèdiques devacuació dels ferits: el personal hi emplenava les fitxes dels ferits que no en tenien, i revisava i complementava les fitxes que la parada sanitària de batalló ja havia fet als ferits. La fitxa mèdica davantguarda va ser introduïda en lexèrcit republicà gràcies a les Brigades Internacionals. Eren més pràctiques i dús més ràpid que les que shavien fet servir fins aleshores, ja que en una sola fitxa sincloïa tota la informació.
Fig. 2.
Fitxa mèdica davantguarda. Font: ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 45.
El 70% dels ferits atesos en una parada de classificació eren evacuats als hospitals de sang, i el 20% eren derivats cap a un hospital quirúrgic de primera línia (Massons, 1994: 438), és a dir, el primer hospital que hi havia darrere del front, on aplegaven els ferits més greus procedents de la parada. Estava situat tan a prop del front com fóra possible per assegurar la rapidesa de latenció als ferits, però suficientment allunyat dels combats per a poder garantir la seguretat del personal i dels ferits. Els hospitalitzats no hi romanien molt de temps, ja que quan la situació clínica ho permetia eren evacuats als hospitals de rereguarda.
Els hospitals de primera línia tenien una capacitat aproximada de 20 llits, i es caracteritzaven per la mobilitat (shavien de muntar i desmuntar en quatre-sis hores) i per la ubiqüitat, ja que shavien de poder instal·lar en diferents llocs (convents, escoles, masos, etc.). El seu instrument base era lanomenat autochir, que era una furgoneta amb un quiròfan ambulant, però prompte es va comprovar que era més còmode i segur instal·lar el quiròfan en qualsevol edifici, que normalment no disposava de llum (Massons, 1994: 478). Lautochir estava dotat amb un grup electrogen i una xarxa denllumenat, que proveïa de llum lhospital de primera línia. A banda de lautochir, lhospital disposava de dos camions que transportaven els llits, els pijames, aliments bàsics, etc. A més, aquests hospitals comptaven amb dos o tres equips quirúrgics. Cada equip estava dirigit per un cirurgià normalment un capità, un metge ajudant, que era un tinent, un anestesista que solia ser una infermera, i dues infermeres per al servei de quiròfan. A més, per a atendre els 20 llits calia un mínim de sis sanitaris o infermeres. El personal es completava amb tres cuiners, el conductor de lautochir, un encarregat de la intendència i tres soldats, que se situaven en la cruïlla de la carretera més pròxima a lhospital per a indicar laccés a les ambulàncies. És a dir, el personal daquests hospitals estava format aproximadament per 20 persones.
Després del colp destat, gran part dels serveis de sanitat militar quedaren en mans dels rebels, per la qual cosa la sanitat de lexèrcit republicà es va haver de crear de novo. Aquesta reconstrucció dels serveis sanitaris republicans va ser iniciada per partits polítics i sindicats antifeixistes. Posteriorment, la sanitat militar republicana es va basar en el reciclatge de metges civils, que van haver daprendre sanitat de guerra sobre el terreny. A més, els serveis sanitaris de les Brigades Internacionals hi aportaren idees i experiències. Amb molt desforç i progressivament, lExèrcit republicà va aconseguir organitzar uns nous serveis sanitaris a les acaballes del 1936, que van estar plenament operatius al llarg del 1937.
Podem concloure, doncs, que la sanitat militar en territori republicà durant la Guerra Civil va travessar dues etapes clarament diferenciades. En primer lloc, una etapa de desorganització i improvisació on la sanitat civil en mans dorganitzacions polítiques i sindicals va substituir labsència duna autèntica sanitat militar, raó per la qual durant aquesta etapa, entre juliol i desembre del 1936 aproximadament, ens hi referim com a «sanitat de guerra». Posteriorment, al caliu de lOrdre del Ministeri de la Guerra del 23 de gener del 1937, es va articular gradualment la sanitat militar republicana fins a constituir un cos militar organitzat i efectiu.
Per a finalitzar aquest apartat, cal remarcar que al llarg de tot el desenvolupament de la monografia anirem comprovant si allò que succeïa a València i al front de Terol es reflectia en els informes que van redactar els experts internacionals sobre qüestions sanitàries. En concret ens referim als ja anomenats «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», i al Bulletin dInformation de la Centrale Sanitaire Internationale daide à lEspagne Républicaine, editat a París al novembre de 1937.
1«Contemplaciones sobre nuestra Sanidad», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra (octubre de 1938) (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 153).
2«7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra, 20 de novembre de 1938 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 157).
3J. Estellés Salarich, «La Sanidad del Ejército republicano del Centro», en Los médicos y la medicina en la guerra civil española, 1986, pp. 37-59, 41.
Després del colp destat, gran part dels serveis de sanitat militar quedaren en mans dels rebels, per la qual cosa la sanitat de lexèrcit republicà es va haver de crear de novo. Aquesta reconstrucció dels serveis sanitaris republicans va ser iniciada per partits polítics i sindicats antifeixistes. Posteriorment, la sanitat militar republicana es va basar en el reciclatge de metges civils, que van haver daprendre sanitat de guerra sobre el terreny. A més, els serveis sanitaris de les Brigades Internacionals hi aportaren idees i experiències. Amb molt desforç i progressivament, lExèrcit republicà va aconseguir organitzar uns nous serveis sanitaris a les acaballes del 1936, que van estar plenament operatius al llarg del 1937.
Podem concloure, doncs, que la sanitat militar en territori republicà durant la Guerra Civil va travessar dues etapes clarament diferenciades. En primer lloc, una etapa de desorganització i improvisació on la sanitat civil en mans dorganitzacions polítiques i sindicals va substituir labsència duna autèntica sanitat militar, raó per la qual durant aquesta etapa, entre juliol i desembre del 1936 aproximadament, ens hi referim com a «sanitat de guerra». Posteriorment, al caliu de lOrdre del Ministeri de la Guerra del 23 de gener del 1937, es va articular gradualment la sanitat militar republicana fins a constituir un cos militar organitzat i efectiu.
Per a finalitzar aquest apartat, cal remarcar que al llarg de tot el desenvolupament de la monografia anirem comprovant si allò que succeïa a València i al front de Terol es reflectia en els informes que van redactar els experts internacionals sobre qüestions sanitàries. En concret ens referim als ja anomenats «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», i al Bulletin dInformation de la Centrale Sanitaire Internationale daide à lEspagne Républicaine, editat a París al novembre de 1937.
1«Contemplaciones sobre nuestra Sanidad», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra (octubre de 1938) (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 153).
2«7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra, 20 de novembre de 1938 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 157).
3J. Estellés Salarich, «La Sanidad del Ejército republicano del Centro», en Los médicos y la medicina en la guerra civil española, 1986, pp. 37-59, 41.
4Decret, del 22 dagost de 1936, sobre el control de la proliferació dhospitals a Madrid, Gaceta de Madrid, núm. 236 (23 dagost de 1936), pp. 1430-1431.
5Gil Barber, La tranfusión de sangre en la guerra actual, 1937 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 165).
6Ordre del Ministeri de la Guerra, de 23 de gener de 1937, sobre la militarització dels hospitals civils, Gaceta de la República, 26 de gener de 1937 (núm. 26), p. 510.
7Dedicarem un capítol a lestudi dels hospitals de sang, un dels exemples més clars, sens dubte, de reorganització sanitària davant la situació bèl·lica.
8Un batalló estava format per quatre companyies de 100 homes cadascuna. Per tant, la parada sanitària de batalló donava cobertura sanitària a 400 efectius.
III. LA CREACIÓ DEL COMITÈ EXECUTIU POPULAR DE VALÈNCIA
La rebel·lió dels militars va desencadenar, a la zona republicana, una autèntica revolució social de tipus col·lectivista que atemptava contra la propietat privada. Aleshores, partits polítics i sindicats van plantejar una qüestió que els enfrontaria entre ells, cosa que a la llarga afavoriria els rebels: què era més important, primer guanyar la guerra i després fer la revolució, o al contrari? Ja hem vist com aquesta qüestió era la base dels enfrontaments entre els socialistes i comunistes amb els anarquistes, i com aquestes discrepàncies acabarien esguitant la política sanitària de Frederica Montseny.
Els conflictes es van prolongar fins als successos de Barcelona de maig de 1937, quan va haver-hi un fort enfrontament armat entre comunistes i anarquistes pels carrers de la capital catalana. El resultat, a banda de nombroses baixes i detinguts, va ser lhegemonia del PCE i lanul·lació política de la CNT. Aquest prestigi creixent del partit comunista estava reforçat per lURSS, única potència estrangera que donava suport a la República, i va anar acompanyat de la pèrdua dinfluència dels sindicats.
Pel que fa a lexèrcit, la República va tenir un clar desavantatge des del principi. El Govern, a fi dintentar tallar lalçament, havia ordenat als soldats que no obeïren els seus comandaments; lordre no va ser seguida en zona rebel i sí que ho va ser en la republicana, on els soldats abandonaven les casernes. La República va haver dimprovisar un nou exèrcit fent tornar els soldats i hi va incloure les milícies populars. Aquesta va ser una de les primeres mesures del nou president del Govern, Largo Caballero, ja que a partir del setembre de 1936 va militaritzar les milícies i les va incloure al costat de les Brigades Internacionals. Es tracta de les anomenades Brigades Mixtes, que van constituir el pilar de lExèrcit Popular de la República. Era un exèrcit regular sotmès a una fèrria disciplina de guerra que substituïa unitats militars espontànies amb poca disciplina i menys preparació. Més problemes va tenir el Govern a lhora de militaritzar, uniformar i obligar a la instrucció a les milícies anarquistes. Nés bon exemple la Columna de Ferro, formada per valencians que lluitaven al front de Terol, que no va acceptar la militarització fins a la primavera de 1937.
Daltra banda, durant les primeres setmanes de guerra en la zona republicana es va produir una revolució política, amb un clar debilitament del poder central. En els primers mesos, els governs es van succeir ràpidament (Casares Quiroga, Martínez Barrio i Giral) perquè cap no tenia la solució per a vèncer els rebels. Shi va generar un buit de poder que va fer que el poder central fóra substituït per un seguit dorganismes locals. Efectivament, la resposta popular a lalçament shavia materialitzat, des del mateix dia 19, en una vaga general i en la constitució del Comitè de Vaga, integrat pel partits del Front Popular. Eren, però, els sindicats (UGT i CNT) els que controlaven la situació i els que havien posat en marxa les primeres milícies armades, després dhaver assaltat les armeries de la ciutat.
El dia 22 de juliol, el Comitè de Vaga va decidir la creació del Comitè Executiu Popular (CEP) de València, nou poder de facto que prenia les regnes de la situació, davant del poder de iure que representava la Junta Delegada enviada pel Govern a València. Al llarg de les dues setmanes que va tardar a aclarir-se la situació política, València va viure els moments més ombrívols de la guerra: crema desglésies i convents, i assassinat de persones sospitoses de donar suport a lalçament, de persones dretanes o simplement religioses (els tristament coneguts com a paseos).