Daltra banda, durant les primeres setmanes de guerra en la zona republicana es va produir una revolució política, amb un clar debilitament del poder central. En els primers mesos, els governs es van succeir ràpidament (Casares Quiroga, Martínez Barrio i Giral) perquè cap no tenia la solució per a vèncer els rebels. Shi va generar un buit de poder que va fer que el poder central fóra substituït per un seguit dorganismes locals. Efectivament, la resposta popular a lalçament shavia materialitzat, des del mateix dia 19, en una vaga general i en la constitució del Comitè de Vaga, integrat pel partits del Front Popular. Eren, però, els sindicats (UGT i CNT) els que controlaven la situació i els que havien posat en marxa les primeres milícies armades, després dhaver assaltat les armeries de la ciutat.
El dia 22 de juliol, el Comitè de Vaga va decidir la creació del Comitè Executiu Popular (CEP) de València, nou poder de facto que prenia les regnes de la situació, davant del poder de iure que representava la Junta Delegada enviada pel Govern a València. Al llarg de les dues setmanes que va tardar a aclarir-se la situació política, València va viure els moments més ombrívols de la guerra: crema desglésies i convents, i assassinat de persones sospitoses de donar suport a lalçament, de persones dretanes o simplement religioses (els tristament coneguts com a paseos).
En el context de formació del CEP ja es podia entreveure la confrontació entre les diverses forces polítiques quant a la disjuntiva guerra o revolució. En aquest sentit, la composició del CEP va reflectir el protagonisme que els sindicats havien assolit en les primeres setmanes de guerra; lUGT i la CNT hi tenien dos representants cadascun, i els partits del Front Popular només en tenien un.
Els objectius del CEP eren el control polític i lorganització militar en la rereguarda valenciana, per a la qual cosa es va organitzar en 12 delegacions amb competències, entre daltres, en milícies, guerra, agricultura, treball, premsa i propaganda, i sanitat, com comprovarem després. Per a assolir aquests objectius, es van confiscar o col·lectivitzar moltes indústries, negocis i serveis. Aquestes formes dintervenció també van afectar les empreses de subministrament de material farmacèutic i sanitari. Per tant, el CEP era un autèntic organisme independent i revolucionari, amb totes les competències administratives, la qual cosa va convertir València i la seua província en un estat de facto. No obstant això, el CEP de València es va estavellar contra els esforços del Govern per retallar-ne els marges dactuació i, daltra banda, contra la pròpia incapacitat per a exercir la seua autoritat davant els múltiples comitès existents, amb tota la burocràcia que això suposava.
Al setembre de 1936, el president de la República va cridar Largo Caballero a formar govern. El líder socialista radical volia formar un govern de concentració i unitat capaç de fer front a als rebels, que estaven a les portes de Madrid. Així doncs, es va envoltar de ministres socialistes, comunistes, i fins i tot, va donar entrada a quatre ministres anarquistes. Lesforç del govern de Largo Caballero es va centrar a recompondre lautoritat de lEstat, amb mesures com la creació dun exèrcit disciplinat, com hem comentat anteriorment, i la creació dels consells provincials, que retallaven les competències dels organismes revolucionaris.
Els esdeveniments de Barcelona de maig de 1937 van obligar Largo Caballero a la dimissió, i el president de la República va nomenar el socialista Juan Negrín nou president del Govern. Negrín va fer fora del Govern els anarquistes de la CNT i a loctubre de 1937 es va traslladar a Barcelona. Les darreres mesures del seu govern es basaven en un programa de tres punts de per a posar fi a la guerra: absència de represàlies per als vençuts, restabliment dun règim democràtic, i eixida de les forces estrangeres. Franco no el va acceptar. Cap al final de febrer de 1939, Manual Azaña dimitia com a president de la República i sexiliava a França; el president del Govern ho va fer al març. Era el principi del final: les tropes de Franco entrarien victorioses a Barcelona el 26 de gener de 1939, el 28 de març ho farien a Madrid, i el dia 29 desfilarien pels carrers de València.
Daltra banda, cal assenyalar que València va viure durant quasi un any, entre novembre de 1936 i octubre de 1937, un dels episodis més importants en la seua història recent. En plena Guerra Civil, la ciutat va allotjar el Govern i es va convertir en la capital de la Segona República espanyola. Tot seguit analitzarem en quines condicions es va produir el trasllat, quines conseqüències va tenir per a la ciutat i quina va ser levolució de la situació política durant lestada del Govern republicà a València.
En primer lloc, cal tenir en compte que a partir doctubre de 1936 les forces de Franco sencaminaven amb molta força cap a Madrid, i a començaments de novembre la caiguda de la capital semblava imminent. El president del Govern tenia un projecte de formar un govern de coalició, capaç de parar lofensiva franquista. Largo Caballero volia en el seu gabinet ministres de totes les tendències, inclosa la CNT. Després de dos mesos de debats interns, els anarcosindicalistes hi acceptaren, i Largo Caballero finalment va incorporar quatre ministres anarquistes al seu executiu, entre els qual hi havia Frederica Montseny, ministra de Sanitat i dAssistència Social, com ja sabem. Serà, per tant, aquest govern remodelat de Largo Caballero, constituït el 4 de novembre de 1936, el que es traslladarà a València, a fi dorganitzar la resistència republicana en millors condicions estratègiques.
El primer Consell de Ministres celebrat a València va tenir lloc al Palau de Benicarló el dia 7. Shi va decidir com comunicar a lopinió pública les raons del trasllat, per tal que no semblés una fugida o un signe de feblesa. Amb el trasllat, tota la ciutat i els edificis més importants es van veure tocats per un aire doficialitat governamental. Les institucions republicanes, els diferents ministeris i departaments governamentals, i les seus dels principals partits i sindicats es van començar a instal·lar en diferents punts de la ciutat. Es va fer servir amb aquest objectiu mig centenar dedificis emblemàtics, que van ser habilitats en poc de temps com a residències oficials, despatxos o dependències administratives.
Pel que fa al Ministeri de Sanitat i Assistència Social, es va instal·lar al palau del comte de Berbedel. El ministeri de Montseny va prendre diverses iniciatives durant lestada a València. Per exemple, va considerar una prioritat latenció educativa i sanitària dels xiquets abandonats, molts dells orfes de guerra. Amb aquest objectiu va posar en marxa una sèrie de llars dinfantesa, però el programa es va haver de suspendre perquè el Ministeri dInstrucció Pública el va considerar una intromissió.
Daltra banda, durant lestada del Govern a València, el Ministeri de Sanitat va reorganitzar lEscola de Puericultura i va assentar les bases per a la creació de lInstitut dHigiene de lAlimentació, fonamental per al racionament alimentari, que prompte faria acte de presència entre els valencians. I també va posar en marxa els programes devacuació de xiquets fora dEspanya, especialment a França (Barona i Bernabeu, 2008: 260 i 261).
La capitalitat va suposar per a València una profunda reestructuració. En primer lloc, lafluència de funcionaris i tècnics dels ministeris i ambaixades, polítics de tots els partits republicans, sindicalistes, periodistes, intel·lectuals, i diplomàtics estrangers va obligar a canviar la fisonomia de la ciutat a fi dacomodar-hi el Govern i tot el personal que arrossegava darrere. Daltra banda, més dura, també es va haver dadaptar la ciutat per a acollir ferits, malalts i refugiats de guerra. València es convertia així en una ciutat cosmopolita i objecte de latenció informativa internacional, però també en una ciutat clarament sobresaturada, víctima duna autèntica allau demogràfica.
La capitalitat va suposar per a València una profunda reestructuració. En primer lloc, lafluència de funcionaris i tècnics dels ministeris i ambaixades, polítics de tots els partits republicans, sindicalistes, periodistes, intel·lectuals, i diplomàtics estrangers va obligar a canviar la fisonomia de la ciutat a fi dacomodar-hi el Govern i tot el personal que arrossegava darrere. Daltra banda, més dura, també es va haver dadaptar la ciutat per a acollir ferits, malalts i refugiats de guerra. València es convertia així en una ciutat cosmopolita i objecte de latenció informativa internacional, però també en una ciutat clarament sobresaturada, víctima duna autèntica allau demogràfica.
El Ministeri de Sanitat i Assistència Social va dedicar grans esforços a resoldre el problema dels evacuats, especialment a partir de febrer de 1937, quan es va dissoldre el Comitè Nacional de Refugiats, i les competències van ser assignades al ministeri de Montseny, el qual sencarregava de buscar treball als refugiats (bàsicament en obres públiques, sobretot fortificacions) i que no els faltés assistència sanitària.
A la mitjania de 1937 la política sanitària del Govern republicà a València estava basada en la creació de centres primaris i secundaris dhigiene, estacions despollament i centralització del subministrament del medicaments i material sanitari. A més, es va intensificar la campanya de lluita antivenèria, amb propaganda i educació sexual que incloïa el repartiment de preservatius (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Poc després de rebre les competències dassistència als refugiats, al febrer de 1937, una delegació ministerial amb Montseny al capdavant es va reunir a Ginebra amb el Comitè dHigiene de la Societat de Nacions per a tractar les condicions de salut de la població, que encara no shavien degradat excessivament.
Pel que fa a la demanda daliments, València va ser una ciutat ben abastida fins al desembre de 1936. Des daleshores, precisament per laugment poblacional, shi va fer necessària una política de control de productes bàsics com la carn, loli, el sucre, larròs i el pa. A partir de gener de 1937 les cues per a aconseguir aliments es van fer quotidianes entre els valencians. Finalment, des del març de 1937 es va fer obligatòria la cartilla de racionament. Així mateix, com no podria ser daltra forma, els serveis sanitaris de la ciutat es van veure ressentits davant lallau de ferits, malalts i refugiats de guerra. Aquest últim aspecte, per ser despecial interès per a aquesta monografia, serà tractat al llarg del capítol VII.
La propaganda de les institucions republicanes insistia en la necessitat que els habitants de les superpoblades ciutats republicanes acolliren els refugiats i evacuats. Argumentaven que aquesta era la manera de contribuir a combatre el feixisme de les ciutats de la rereguarda republicana. Així doncs, un dels problemes més urgents que va tenir la València capital de la República a partir de finals de 1936 va ser lassistència daquest nou sector de població: habitatges, educació (en cas de refugiats en edat escolar), alimentació i assistència sanitària. Daltra banda, larribada del Govern a València va suposar la fi progressiva de letapa revolucionària que havia viscut la ciutat des de juliol de 1936: hegemonia dels sindicats, confiscacions i col·lectivitzacions, ocupació de cases i terres, i en general, activitats dels incontrolats, inclosos els «passejos».
Les Corts republicanes, reunides per primera vegada l1 de desembre de 1936 a lAjuntament de València, van atorgar la seua confiança al Govern i es van manifestar a favor del «comandament únic», és a dir, de donar tot el poder al Govern. Lobjectiu daquesta tendència centralitzadora era, com sabem, construir un Estat fort per a poder guanyar la guerra, la qual cosa es va traduir en una progressiva dissolució del Comitè Executiu Popular de València. Finalment, al gener de 1937, el CEP va desaparèixer per a convertir-se en el Consell Provincial de València, un organisme amb les competències retallades que exercia les seues competències mitjançant diferents conselleries estudiarem a fons la Conselleria de Sanitat en el capítol VII.
A partir del febrer de lany 1937 va començar una fase de debilitament del govern de Largo Caballero arran de la pèrdua de Màlaga i de la divisió interna del PSOE, entre lesquerra «largocaballerista» i el sector moderat de Prieto. Els successos de maig de Barcelona van fer caure definitivament Largo Caballero.
Les Corts republicanes es van tornar a reunir (per segona i última vegada) en una sessió celebrada a la Llotja l1 doctubre de 1937. En aquesta ocasió van donar suport al nou govern de Negrín, que continuaria amb el procés de refredament de la revolució, la consolidació dun exèrcit fort i disciplinat, la centralització dels recursos i la normalització política.
Lestada del Govern a València va concloure a finals doctubre de 1937, però el cicle polític havia acabat realment amb la caiguda de Largo Caballero, al mes de maig. El nou executiu de Negrín no tenia raons especials per a perllongar lestada a València. Barcelona era una destinació políticament interessant, ateses les tesis del nou Govern basades en la centralització política i econòmica. La presència allí del Govern central podia servir per a retallar lautonomia del govern de Companys, supervisar directament les indústries de guerra i, al capdavall, dedicar tots els recursos de Catalunya als esforços de la guerra espanyola.
Finalment, el dia 30 doctubre de 1937, el govern de Negrín va començar a traslladar-se a Barcelona. Però lluny de recuperar la calma que teòricament suposava deixar de ser capital, els valencians van sentir cada volta més a prop la guerra, amb la proximitat del front que shi acostava, la intensificació dels bombardejos, larribada de més refugiats i ferits de guerra, les dificultats per a labastiment, el racionament i la fam.
IV. ELS CONDICIONANTS DE LA REORGANITZACIÓ SANITÀRIA A VALÈNCIA EN EL CONTEXT BÈL·LIC
Per entendre lenfocament, lestructura i el desenvolupament daquest treball resulten dimportància cabdal dos fets històrics que van esdevenir a la ciutat de València pel juliol de lany 1936. En primer lloc, la fidelitat de la ciutat de València i de tot el País Valencià a la Segona República espanyola, que va fer que lalçament militar no hi triomfés. I, daltra banda, la constitució del Comitè Executiu Popular de València, un organisme independent que va exercir totes les competències a la ciutat i a la província fins al començament de lany 1937.
Lestudi detallat de les fases de la Guerra Civil espanyola resulta apassionant des de molts punts de vista, com ara lajuda internacional, o des de la perspectiva de lestratègia militar. Malgrat no constituir objectius daquesta monografia, considerem fonamentals una sèrie de fets militars que van condicionar lassistència sanitària a la ciutat de València, atès que van provocar onades de refugiats i ferits de guerra. Aquests fets militars són el setge de Madrid des de les acaballes del juliol de 1936 pels generals Mola i Franco, els bombardejos de València a partir de gener de 1937, la caiguda de Màlaga (febrer del 37) i la solsida del front del Nord (octubre del 37). Finalment, el front de Terol (agost del 36-juliol del 38) va ser especialment rellevant pel nombre de refugiats i ferits de guerra que va provocar. Després del fracàs de les milícies valencianes per a conquerir Terol durant lhivern de 1936-1937, lexèrcit republicà va entrar en la ciutat aragonesa al gener de 1938. Un mes després va ser reconquerida per les tropes franquistes, i es va iniciar la ofensiva sobre València. El 15 dabril de 1938 les tropes rebels van arribar a la Mediterrània per Vinaròs (el Baix Maestrat) i el 13 de juny de 1938 van entrar a Castelló (la Plana Baixa). Finalment, les tropes franquistes es van estavellar contra la línia XYZ dels republicans, i lavanç sobre València va ser aturat.