Fig. 3. Propaganda a la porta de la clausurada església de Sant Martí, al carrer Sant Vicent. La solsida del front del Nord a loctubre de 1937 va generar una allau de refugiats, molts dells asturians. Font: Joaquín Sanchis, Finezas. Biblioteca Valenciana.
Per entendre com aquests fets militars van condicionar lassistència sanitària a València cal tenir en compte dues realitats que van afectar la ciutat: que va ser durant tota la guerra zona de rereguarda i que va allotjar la capitalitat de la Segona República durant quasi un any (del 6 de novembre de 1936 al 30 doctubre de 1937).
Aquesta situació doblement especial va fer que la ciutat patís les conseqüències de la guerra sobretot de forma indirecta. Va rebre gran quantitat de refugiats procedents de ciutats republicanes o bé sotmeses al setge de les tropes franquistes (Madrid), o bé que quedaven sota el seu poder (Màlaga, Castelló, Astúries). Per tant, va haver daugmentar, modificar i coordinar les institucions sanitàries i de beneficència per a atendre tots aquests evacuats-refugiats.
Daltra banda, cal destacar que la situació de rereguarda de la ciutat, unida a la proximitat geogràfica del front de Terol, va fer que València assumís la responsabilitat de coordinar-ne lassistència sanitària. A més, també va conèixer de forma directa la cruesa de la guerra ja que, com a conseqüència dallotjar la capitalitat de la República espanyola, es va convertir en objectiu militar i va ser bombardejada per mar i aire.
V. LASSISTÈNCIA SANITÀRIA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA FINS LANY 1936
Per poder entendre la reorganització de la sanitat a la ciutat de València durant la Guerra Civil caldrà en primer lloc realitzar-hi una breu aproximació abans de la contesa, cosa que farem tot seguit.
Des de ledat mitjana lassistència sanitària, la pobresa i la caritat cristiana apareixen íntimament lligades sota el concepte de beneficència. Bona mostra daixò és el fet que lHospital Provincial de València, encara al llarg del segle XX, proporcionava assistència sanitària als malalts pobres, acollia els dements abandonats i donava recer als xiquets que les famílies sense mitjans no podien atendre (expòsits). Ara bé, al llarg del segle XIX va tenir lloc la substitució dun model assistencial basat en la caritat i controlat per institucions religioses, per un altre, anomenat de beneficència pública, que va tenir un progressiu procés de secularització, malgrat que en molts casos les tasques dinfermeria encara requeien sobre les monges (Barona, 2002: 173).
En línies generals, lassistència mèdica pública a la ciutat de València durant el segle XIX i bona part del XX es va articular al voltant dels grans establiments de beneficència, però aquest model va ser incapaç datendre les necessitats mèdiques duna societat en fase de creixement demogràfic i de transformació socioeconòmica, que generava atur, exclusió i pobresa, com demostren les successives epidèmies de còlera que assotaren la ciutat durant el segle XIX, i lelevada mortalitat general, infecciosa i infantil (Barona, 2002: 174).
La Llei de Beneficència de 1849 va crear les juntes provincials de Beneficència, que van passar a administrar els tres grans establiments de beneficència de la ciutat: lHospital Provincial, la Casa de la Beneficència i la Casa de la Misericòrdia. La llei, juntament amb la demarcació provincial de 1833, buscava la centralització administrativa característica de lEstat liberal del model sanitari des de les diputacions provincials.
LEstat va decretar el 1868 la supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència, la qual cosa va fer que els establiments de beneficència valencians passassen a dependre administrativament i econòmica de la Diputació Provincial de València i dels ajuntaments.
Quant a lHospital Provincial de València paradigma dhospital de beneficènciaes va fundar el 1512 com a resultat de la unificació de diferents hospitals dorigen medieval. Construït en el cantó dels carrers de lHospital i de Guillem de Castro, la reunificació obeïa a les directrius imperants en lEuropa de lèpoca: la creació de grans centres assistencials en substitució dels petits hospitals medievals, on laccés i lassistència eren molt restringits.
La Llei de Beneficència de 1821 establia que les institucions benèfiques havien de dependre de la Junta Municipal de Beneficència, raó per la qual lHospital General va passar a estar sota control municipal. Daltra banda, la creació de les juntes provincials de Beneficència lany 1849 va fer que lHospital passés a tenir un abast provincial, i així va prendre el nom dHospital Provincial. Lany 1868 lhospital va passar a ser gestionat per la Diputació Provincial de València.
Fins al final del segle XIX, lHospital Provincial constituïa lúnic centre dassistència sanitària pública a la ciutat de València (Barona, 2002: 174), atenia els pobres de solemnitat de la ciutat i de tota la província, per a la qual cosa, a partir de 1934, sels exigia un certificat de pobresa que era expedit normalment pel metge del poble don eren naturals. Es tractava de complir lOrdre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l1 doctubre de 1934, que considerava que els pobres havien de rebre assistència sanitària gratuïta.1
Lordre recordava que tots els establiments de beneficència de lEstat i els provincials havien dexigir la condició de pobresa de tots aquells que hi sol·licitassen assistència, excepte els casos durgència i els malalts infecciosos. Per tal dacreditar la condició de pobresa, lordre proposava la creació dun model de carnet dassistència mèdica gratuïta. No obstant això, la documentació consultada ens ha demostrat que aquest carnet mai no es va crear, i que els malalts pobres justificaven la seua condició de pobresa mitjançant un certificat, normalment expedit per un metge. Així ho hem pogut comprovar, per exemple, en un certificat emès pel metge forense del partit judicial dAlberic:
CERTIFICO: que A.S.E. vecino pobre de esta villa padece desde hace unos 10 meses de crisis epileptiformes [], siendo preciso su ingreso en un Centro benéfico-sanitario adecuado, por no reunir las debidas condiciones el domicilio del afecto y carecer además este y sus familiares de medios con que sufragar los gastos que originan el tratamiento y régimen dietético indicados. Lo que hago constar a los efectos de obtención de ingreso en el mencionado Centro benéfico-sanitario.2
LHospital Provincial també prestava cobertura mèdica a aquells que podien pagar-se les despeses. Es tractava de malalts que necessitaven un tractament que no podien rebre a casa (per exemple, una intervenció de cirurgia major). Però es pot afirmar en línies generals que qui es podia pagar un metge i un tractament no anava a lHospital, sinó que rebia lassistència al seu domicili, com ha fet palès el certificat del metge dAlberic.
LHospital Provincial, igualment, acollia els xiquets expòsits o abandonats i també atenia un altre col·lectiu, el de bojos i dements. Per tant, va tenir funció de manicomi fins lany 1878, en què els dements van ser traslladats al desamortitzat convent de la Mare de Déu de Jesús (Patraix). El trasllat va ser conseqüència del caràcter crònic daquest tipus de malalts, amb llargs períodes dingrés, i dels nous corrents de la psiquiatria de lèpoca, que advocaven per un tractament especialitzat i la reinserció en la societat sempre que fóra possible. Allí estigueren els malalts mentals fins el 1973, en què van ser traslladats als afores de Bétera (el Camp de Túria).
LHospital Provincial també prestava cobertura mèdica a aquells que podien pagar-se les despeses. Es tractava de malalts que necessitaven un tractament que no podien rebre a casa (per exemple, una intervenció de cirurgia major). Però es pot afirmar en línies generals que qui es podia pagar un metge i un tractament no anava a lHospital, sinó que rebia lassistència al seu domicili, com ha fet palès el certificat del metge dAlberic.
LHospital Provincial, igualment, acollia els xiquets expòsits o abandonats i també atenia un altre col·lectiu, el de bojos i dements. Per tant, va tenir funció de manicomi fins lany 1878, en què els dements van ser traslladats al desamortitzat convent de la Mare de Déu de Jesús (Patraix). El trasllat va ser conseqüència del caràcter crònic daquest tipus de malalts, amb llargs períodes dingrés, i dels nous corrents de la psiquiatria de lèpoca, que advocaven per un tractament especialitzat i la reinserció en la societat sempre que fóra possible. Allí estigueren els malalts mentals fins el 1973, en què van ser traslladats als afores de Bétera (el Camp de Túria).
Per acabar, cal assenyalar que lHospital Provincial també va tenir funcions dhospital militar fins a mitjan segle XIX (Barona, 2002: 177).
La supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència el 1868 va fer que la Beneficència fóra administrada per diputacions i municipis. En aquest context, a partir del 1882, la sanitat municipal es va estructurar sota la direcció dun inspector del Cos, del qual depenien els serveis mèdics i veterinaris i el laboratori químic.
Immediatament després de la seua creació, el Cos Municipal de Sanitat va tenir una primera gran actuació: la primera vacunació anticolèrica aplicada experimentalment per Jaume Ferrán durant la devastadora epidèmia de còlera del 1885 (Barona, 2002: 218 i 219). Altres tasques en van ser lanàlisi i la potabilització de les aigües del riu Túria per a labastiment de la ciutat, el desenvolupament de la seroteràpia antidiftèrica, i lestabliment duna política higiènica i sanitària que afectava mercats, escorxadors, cementeris, etc. de la ciutat (Barona, 2002: 219).
També en làmbit municipal cal situar les cases de socors. La primera va ser fundada el 1879 i prompte es va incorporar al model dorganització sanitària municipal (Barona, 2002: 220). Les cases de socors estaven destinades «a prestar los primeros auxilios medicoquirúrgicos en todos los accidentes fortuitos, establecer una consulta gratuita para los pobres de solemnidad y recoger a los niños abandonados hasta su conducción a la inclusa».3
A començament del segle XX hi havia a València quatre cases de socors: a la Glorieta, a Russafa, al carrer Serrans i al Port.4 Quan va esclatar la Guerra Civil nhi havia cinc, i estaven situades al districte del Museu, a Russafa, al carrer de Colom, al principi del carrer del Dr. Lluch (Casa de Socors del Port) i al costat de la Comandància de Marina (Casa de Socors de Llevant).5 Cal destacar que la Casa de Socors del Port comptava amb un dispensari oftalmològic, integrat en la xarxa de lluita antitracomatosa de la ciutat.
Fig. 4. Casa de Socors del carrer Colom (anys trenta). Font: ADPV, fotografia 2229.
Fig. 5. Quiròfan. Font: ADPV, fotografia 2230.
Daltra banda, el 1881 es va crear a València el Laboratori Químic municipal, que tenia les funcions danalitzar els aliments i laigua per a comprovar-ne ladequació al consum humà. El 1894 shi va crear el Laboratori Bacteriològic, les funcions del qual eren la identificació dels microorganismes de laire, de laigua i dels aliments; la preparació de desinfectants; lanàlisi de líquids orgànics remesos pels metges de la beneficència (llet, orina, esputs, etc.), i la preparació de vacunes i sèrums. Es pretenia així acabar amb la dependència de lInstitut Pasteur i del Laboratori Municipal de Barcelona, en una època en què creixia la importància de la microbiologia i la serologia com a pilars clau en la lluita contra les malalties infeccioses (Barona, 2002: 226).
Seguint en lesfera de la sanitat municipal, cal afegir que el 1911 es va fundar lInstitut Municipal dHigiene com a conseqüència de la fusió dels laboratoris Químic i Bacteriològic. Es va instal·lar en un palau que lAjuntament havia construït amb motiu de lExposició Regional de 1909.6 LInstitut Municipal dHigiene tenia cinc àrees dactuació: investigacions biològiques i bacteriològiques, anàlisi daigües, veterinària, seroteràpia i vacunació, i desinfecció. Cada secció tenia un nombre determinat dalumnes (metges, farmacèutics, etc.) que aprenien durant un període de pràctiques amb lobjectiu de formar especialistes en higiene pública i prevenció. El 1917 es va fundar al carrer de Colom lInstitut Policlínic Municipal, que atenia la consulta de les principals especialitats medicoquirúrgiques; juntament amb la Casa de Socors del Port i la secció doftalmologia de lHospital Provincial, el dispensari oftalmològic de lInstitut Policlínic Municipal constituïa la base de la lluita antitracomatosa de la València dels anys 30.
A més, atès linterès que el càncer havia despertat en la societat mèdica valenciana, el 1929 es va fundar la Liga Valenciana contra el Cáncer. La creixent importància social i científica de la malaltia va fer que lAjuntament creés el 1930 lInstitut Municipal dOncologia, que va desenvolupar activitats terapèutiques, estadístiques, docents i dinvestigació (Barona, 2002: 230-236).
Daltra banda, des de làmbit provincial, cal assenyalar que lany 1922 es va crear la Direcció General de Sanitat, amb seu al Ministeri de la Governació, a Madrid. Una de les funcions daquesta nova Direcció General era el control de la sanitat provincial, per a la qual cosa comptava amb 49 metges inspectors repartits per cadascuna de les províncies. Els metges inspectors desenvolupaven la seua tasca als instituts provincials dhigiene, que depenien de les diputacions i que van suposar la distribució de la sanitat estatal per totes les províncies. De fet, juntament amb els hospitals provincials, constituïen la base de lorganització sanitària provincial. Aquesta organització sanitària al voltant dels instituts provincials dhigiene i dels hospitals provincials va ser la que va heretar el règim republicà, que va impulsar i modernitzar, com hem assenyalat anteriorment.
Malgrat que els instituts provincials dhigiene van ser creats pel Reial Decret de 24 doctubre de 1925, el de València va començar a funcionar uns anys abans. Així, el 1916, la Diputació de València va acceptar la proposta de creació de linstitut provincial per part de dos metges Juan Torres Balbí i Juan Peset Aleixandrei els hi va cedir uns terrenys (Barona, 2006: 120-121). Finalment, lInstitut Provincial dHigiene de València es va inaugurar lagost de 1916.7 Encara que no tenien una funció merament assistencial, les funcions dels instituts provincials dhigiene certament tenien molt a veure amb la salut: prevenció de malalties infectocontagioses (tracoma, diftèria, paludisme, tuberculosi, malalties de transmissió sexual, etc.) i vacunacions, demografia sanitària i estudis epidemiològics, campanyes de desinfecció, lluita contra les malalties endèmiques de lèpoca (febre tifoide, ràbia i verola), anàlisis clíniques, químiques i bacteriològiques, divulgació i propaganda higiènica i formació de personal sanitari auxiliar. Totes aquestes funcions es podien dur a terme gràcies a la creació dels instituts de puericultura i els diferents dispensaris (antitracomatosos, antituberculosos, etc.) (Barona, 2002: 235).