Després de la dedicatòria i precedit per dues fotografies ben tòpiques de lhorta valenciana barraca inclosa Fuster inicia ja el text pròpiament dit dEl País Valenciano. El primer capítol és la «Introducción general». En teoria, podríem considerar que les introduccions, els pròlegs, etc., formen part dels elements paratextuals dun llibre. En aquest cas ho veurem en lapartat següent, la introducció és una part més que substancial dEl País Valenciano i, per tant, no pot tenir la consideració de paratext.
Acabat el cos principal del llibre, shi incorporen una sèrie de paratextos finals. En primer lloc, un complet i ben útil «Índice de nombres», pàgines 505-518, que inclou topònims i antropònims els primers, en lletra rodona; els segons, en versaleta amb indicació de la pàgina del llibre en què apareixen. Tot seguit, en la pàgina 519, hi ha una llista de fotògrafs de la guia. En aquest apartat sens informa que la majoria de fotografies són de Ramón Dimas i sens diu de manera concreta quines fotografies són daltres col·laboradors i en quines pàgines es troben. Els altres fotògrafs, amb el nombre de fotografies que cadascun aporta a la guia entre parèntesis, són els següents: Arxiu Mas (48), Finezas (9), Català-Roca (7), Espinàs (3), Foto Palacio (3), Foto Institut del Teatre (2), Foto Pic (1), Sanchis (1). Cal assenyalar que hi ha alguns errors en la indicació de la pàgina en què es troba cada fotografia. La resta de fotografies, fins a un nombre total de 383, corresponen al reportatge de Ramon Dimas. Deixaré lanàlisi de les fotografies que acompanyen El País Valenciano per a lapartat final daquest capítol, que dedicaré específicament als paratextos gràfics.
A continuació, pàgines 521-524, hi ha un «Índice de ilustraciones» amb tots els peus de fotografia i el nombre de la pàgina en què es troben, agrupades per cadascun dels capítols de la guia, és a dir, la «Introducción general» i els diferents itineraris. El llibre acaba amb un «Índice de materias» o índex general, pàgines 525-527, i el colofó següent, compost en versaleta, en la pàgina 528:
ESTE LIBRO SE ACABÓ DE IMPRIMIR EL 30 DE SEPTIEMBRE DE 1962; EL TEXTO, EN LA CASA DE AGUSTÍN NÚÑEZ, IMPRESOR, CALLE PARÍS, 208, BARCELONA; LAS ILUSTRACIONES EN HUECOGRABADO Y LA SOBRECUBIERTA, EN LOS TALLERES DE HERACLIO FOURNIER, S. A., VITORIA;
LOS MAPAS, EN TIPOGRAFÍA ARS, BARCELONA.
De tot aquest aparat paratextual, lúnic que es mantindrà en la traducció catalana publicada per Edicions 62 serà líndex general. Com he dit, en desapareix la dedicatòria, però també les fotografies i, consegüentment, els peus de fotografia, líndex de noms i el colofó.
3. LA «INTRODUCCIÓN GENERAL»
La guia de Joan Fuster, tot i tenir, com acabem de veure, una introducció general, no té realment un pròleg, o una introducció al llibre, com solem trobar en la major part dels seus llibres i com trobem en altres guies de la col·lecció «Guías de España». Em refereixo, és clar, a aquella mena dintroducció pot presentar-se sota diferents etiquetes: pròleg, prefaci, preàmbul, mots preliminars, advertiment, nota introductòria, introducció... en què es justifica el llibre, en què se nexpliquen els motius i les intencions, en què sens parla dels responsables de lencàrrec o dels impulsos que han dut lautor a escriurel.
Si ens circumscrivim al context immediat de la col·lecció, podríem dir que més de la meitat de les guies tenen pròlegs daquest tipus. En aquests pròlegs trobem diferents línies argumentals. La majoria dels autors ens parlen de lencàrrec i de la tipologia a què sadscriu la seva guia. Hi especifiquen, més duna vegada, si són de lestil de les Baedeker i les Michelin o no no ho solen ser, de fet.
Com dic, però, la guia de Fuster no té aquest tipus de pròleg, tot i que el de Sueca és molt partidari dels pròlegs explicatius. Ja sia perquè provenen de publicacions independents anteriors, perquè són notes del seu dietari, perquè són el resultat daplegar papers, perquè són un encàrrec, perquè..., el cas és que gairebé tots els seus llibres tenen uns mots preliminars en què ens nexplica el perquè. El País Valenciano no té aquest tipus de pròleg i cal insistir-hi, atès que, vist amb perspectiva, potser és dels que més lhauria necessitat. Crec que si no en té és potser per la mateixa raó per la qual Fuster va dedicar el llibre als seus pares: veia El País Valenciano gairebé exclusivament com una guia i, per tant, el considerava del tot innocent, amb la qual cosa no pensava que necessités cap element preliminar explicatiu. «El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits maliciosos», afirmarà (OC3: 11). La guia, però ja ho he comentat, no era tan innocent com ell potser innocentment pensava.
Veurem més endavant que part de la informació estrictament paratextual que podríem haver trobat en un pròleg daquest tipus a El País Valenciano, la trobarem en la introducció a Viatge pel País Valencià. Òbviament, passada gairebé una dècada des que El País Valenciano es publica per primera vegada, Fuster pot reexionar sobre els aspectes a què mhe referit. És cert, però, que aquest pròleg se centra més a analitzar la recepció que lobra va tenir i a mostrar les estratègies discursives de la recontextualització que representa la traducció.
Dit tot això, centrem-nos en la «Introducción general» dEl País Valenciano. Insisteixo: aquesta introducció és ja una introducció al país. És una part substancial dEl País Valenciano lessencial, matreviria a afirmar, i no sols per lextensió. Ocupa de la pàgina 9 a la pàgina 114, és a dir, una mica més duna cinquena part del llibre. La sensació general que es té en llegir-la és que, temàticament, recorda molt laltre gran llibre de Joan Fuster del 1962, Nosaltres, els valencians, que ja he anat esmentant. I, també, lopuscle Qüestió de noms, publicat el mateix any. Ho veurem ara mateix, però podríem concloure que la introducció dEl País Valenciano és com lalter ego de Nosaltres, els valencians però en versió, diguem-ne, més relaxada, més literària. Tots tres textos els dos llibres redactats en català i la «Introducción general» dEl País Valenciano tenen com a tema central lanàlisi de la nostra identitat nacional. És en aquest sentit temàtic que El País Valenciano perdrà tota la innocència i prendrà, per a alguns, els matisos «maliciosos» que Fuster afirmava voler evitar. Ferran Archilés (2012) ha aplicat el punt de vista de lhistoriador a lanàlisi daquests llibres. Especialment interessant resulta el capítol «El País Valenciano: la psicologia col·lectiva dun poble a mig fer» (pp. 103-132), al qual remeto com a complement al que jo tractaré des de lòptica de lanàlisi del discurs.
La «Introducción general» dEl País Valenciano es divideix en cinc apartats, que tenen una llargada bastant equilibrada: «La tierra», «La historia», «La gente», «La vida» i «La riqueza». El grau de coherència entre aquests apartats és altíssim. De fet, la coherència textual, amb referències internes contínues, és un dels trets més característics del discurs fusterià, tant a nivell microtextual com a nivell macrotextual o fins i tot intertextual si apliquem aquest darrer concepte a la relació entre diferents llibres fusterians, com comprovarem una mica més endavant.
La «Introducción general» dEl País Valenciano es divideix en cinc apartats, que tenen una llargada bastant equilibrada: «La tierra», «La historia», «La gente», «La vida» i «La riqueza». El grau de coherència entre aquests apartats és altíssim. De fet, la coherència textual, amb referències internes contínues, és un dels trets més característics del discurs fusterià, tant a nivell microtextual com a nivell macrotextual o fins i tot intertextual si apliquem aquest darrer concepte a la relació entre diferents llibres fusterians, com comprovarem una mica més endavant.
3.1 «La tierra»
El primer apartat de la «Introducción general» dEl País Valenciano, «La tierra», sinicia amb la referència als tòpics tradicionalment emprats en la descripció del territori valencià, com ja he comentat unes pàgines més amunt. Després de citar Cabanilles com a autoritat per a donar suport al seu punt de vista tractaré les citacions dEl País Valenciano, de manera detallada i conjunta, amb posterioritat, Fuster explota la identificació de la geografia valenciana amb la fertilitat absoluta. Concentra totes les manifestacions laudatòries en lexpressió «Valencia, jardín de ores...». Ara bé, tampoc no diu que sigui una percepció errònia de València, sinó que el que resulta inconvenient és aplicar lexpressió al conjunt del territori. I tot duna fa la primera connexió amb referents històrics per explicar la «confusión que encierra el tópico» (PV: 10). La confusió, segons Fuster, es genera en lambigüitat que aporta el topònim València i el gentilici que sen deriva pel fet que tant la ciutat com el regne reben el mateix nom:
Reino de Valencia se llamaba ya parte de esta región, en tiempo de los árabes, y reino de Valencia le confirmó, cuando la Conquista, Jaime I de Cataluña-Aragón. Valencia a secas, pues, valía igualmente para la ciudad y para el país, y se comprende que los prestigios sensuales y económicos de aquélla y de sus contornos, su carácter y sus claves, pudieran extenderse como propios de la totalidad de éste. (PV: 10)
El lector atent daquest passatge dEl País Valenciano de ben segur pensarà de seguida en el fragment següent de Nosaltres, els valencians:
Les temptatives habituals, en aquest domini, han pecat de parcials: han coincidit a declarar «característiques» de tot el país trets que només són específics dunes poques comarques. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta alegria, barroquisme, opulència vegetal, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne. (NV: 30)
En una nova mostra de connexió entre tots dos llibres, podem comprovar com el significat daquests textos és pràcticament idèntic. Ara bé, la modalització genèrica és bastant diferent. El to literari del primer desapareix per esdevenir una prosa que podríem qualificar dacadèmica en el segon. En el text dEl País Valenciano, hi trobem elements que laproximen a una certa oralitat, una oralitat que el lector només acceptaria en un determinat tipus de text literari: «cuando la Conquista», «Valencia a secas», «pues». Tot això, desapareix en el segon fragment citat, que té un to molt més neutre. I cal considerar, a més a més, que el fet demprar-hi lespanyol o el català no és el que domina la modalització. Fóra convenient recordar que més duna vegada Fuster va descriure la diferència destil entre les dues llengües que emprava afirmant que, quan escrivia en espanyol, ho feia amb vestit i corbata, però que es quedava en mànigues de camisa quan escrivia en català. Sintetitzant molt la qüestió, podríem dir que en general el seu espanyol és molt més retòric que no pas el seu català. En aquest cas, però, si en algun dels dos fragments duu corbata, és, sens dubte, en el segon. És més el context genèric que no pas la tria de llengua el que domina la modalització. Caldrà concloure que és el to «merament literari» dEl País Valenciano el que facilita que la dicció fusteriana tendeixi de manera natural cap a lassaig. És cert, però, que aquesta idea de presentar-se «en mànigues de camisa» ja havia estat aprofitada en un altre sentit, i no precisament en aquest de la tria lingüística, sinó justament en el que relaciona Fuster amb el seu gènere predilecte: lassaig. En analitzar el jo discursiu en la dicció fusteriana, Vicent Salvador (1994: 66) afirma:
Però ara minteressa destacar-ne només lexhibició del jo: un jo que és esborrat en el cas daltres tipus de discurs, semblants al de lassaig però ocultadors del procés subjectiu on lescriptor delibera entre bastidors. El discurs didàctic, per exemple, no es pot permetre la mostració dels dubtes, de la sotsobra de lautor, de les seues contradiccions: ha daparèixer monolític. Lassagista, en canvi, que es presenta davant del lector «en mànegues de camisa», posa sobre la taula pública una confessió.
El jo fusterià també és del tot present insistent, diria jo en El País Valenciano, i això que podríem concloure que el discurs associat a la guia turística podria tenir en alguns moments determinades característiques pròpies del discurs didàctic: en la descripció geogràfica, per exemple, del tot imprescindible. Tanmateix, no és el moment de prendre aquesta derivació.
Estàvem analitzant la confusió associada al topònim València. Doncs bé, Fuster, en haver-la mostrada i explicada des del punt de vista històric, proposa al seu lector un pacte:
Nosotros yo, y el lector conmigo nos defenderemos, desde un principio, de la anfibología y de sus incómodas consecuencias. (PV: 10)
El pacte, que en certa manera no sarriba a explicitar, és denominar «País Valenciano» el territori que està descrivint.6 En aquesta darrera citació hi ha un altre element primordial i definitori també insistent dEl País Valenciano i del conjunt de la prosa fusteriana: la presència del lector. Analitzaré aquesta presència, així mateix, més endavant.
Resolta la problemàtica terminològica, Fuster entra en la descripció de la «tierra» i, per tant, en el terreny de la geografia física, marcada principalment per la dualitat costa i muntanya, horta i secà. Una dualitat que desembocarà, sobretot per lefecte del repoblament posterior a la conquesta, en una dualitat humana tan intensa que el que Fuster considera difícil és trobar-hi la unitat o, més concretament, la causa que hi dóna unitat, la raó que ens converteix en poble, en un poble.
La descripció que trobem en el parell de paràgrafs que dedica a explicar la dualitat geogràfica que acabo desmentar és bastant superficial, si la comparem, per exemple, amb la detalladíssima descripció que fa Josep Pla en la seva Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de la geologia de les diferents illes balears. En tot moment, la descripció fusteriana està mancada de dades geogràfiques concretes, que sí que trobàvem en Pla. Una primera explicació, ens lofereix Josep Iborra:
Són poques les pàgines de Fuster que tenen un caràcter purament narratiu o descriptiu. Paisatges, per exemple, nhi ha ben pocs. No es presten com a tals, a l«examen»; tampoc no li interessen personalment. No perquè hi siga insensible ell sen defensa, sinó perquè no se sent inclinat a aquesta mena defusions: «un panorama de muntanyes, de prats, dhortes delicades, derms austers, deixa datraurem, un cop lhe vist. La contemplació morosa dun fragment de geografia no entra en les meves aptituds» (OC2, 356-357). En canvi, el tempta més «la inspecció duna ciutat, dun lloc qualsevol on la mà dobra hagi intervingut: la presència de lhome, històrica o actual. De la Natura, a tot estirar, prefereixo els camps conreats» (OC2, 357).