Cal dir, finalment, respecte a El País Valenciano, que el caràcter principalment literari que Fuster hi dóna permet que en puguem fer una lectura actual de qualsevol de les dues versions lingüístiques sense grans entrebancs ni tenir la sensació que el text ha envellit de manera substancial, malgrat els més de cinquanta anys transcorreguts des de la primera edició. Ans al contrari, el seu valor documental la memòria duna mirada perspicaç sobre el País Valencià de mitjan segle XX, ben inserida en la històriai els seus innegables mèrits literaris, en fan una peça clàssica que conserva, passats els anys, la vigència per a lestudiós i fins i tot per al públic lector.
* * *
El capítol dagraïments dun llibre com aquest resultat duna recerca llarga en el temps i intensa en la forma es podria estendre de manera excessiva. Al darrere hi ha converses amb tants i tants col·legues i amics que fóra imperdonable oblidar algú. Em limitaré, doncs, a esmentar Vicent Salvador i Dominic Keown, que nhan llegit la darrera versió i mhi han fet comentaris i suggeriments encertadíssims, que jo, de ben segur, no sempre he tingut la virtut de saber incorporar.
Vull agrair, així mateix, a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança mostrada en aquest projecte.
NOTA: Aquest treball sha fet en el marc dels projectes dinvestigació «Retórica constructivista: discursos de la identidad» (FFI 2013-40934-R) del Ministeri dEducació, Cultura i Esport i «Funcions educatives de la literatura a lentorn de les emocions, la imaginació i la construcció didentitats» (P1·1B2015-62), de la Universitat Jaume I.
I.
Discurs i turisme
Òbviament, per a conèixer qualsevol aspecte de la nostra realitat cal, en primer lloc, descriurel. En aquest sentit, si pensem en la descripció del territori, en la descripció dun territori, el mot que ens ve a la ment automàticament és geografia. En termes lèxics és el que millor shi ajusta. Ara bé, no sols des de la geografia estricta es pot descriure el territori. També amb la literatura hi podem fer aproximacions, unes aproximacions que, a alguns, ens poden resultar fins i tot més atractives. De fet, si mirem enrere, la geografia no sempre ha estat una disciplina basada en lestudi racional i el coneixement científic que és avui dia. Ans al contrari, durant segles ha mostrat respecte a la literatura un nivell de permeabilitat força intens. Certament, podríem dir el mateix de la història i dalgunes altres disciplines: una mirada als clàssics grecs i llatins, i als àrabs i..., ens pot confirmar aquesta apreciació.
La descripció del territori sha fet, molt sovint, amb voluntat apologètica, amb la intenció de lloar les bondats dun territori més que no pas de descriurel amb un mínim dobjectivitat. En aquest sentit, el nostre àmbit territorial més privatiu el jardí de ors, la millor terra del món no nha estat una excepció. Una mostra ben exhaustiva en pot ser el reguitzell de tòpics ditiràmbics que recull Vicenç M. Rosselló i Verger en la primera part del capítol inicial de la seva Geografia del País Valencià, que clou amb els mots següents:
Veritats i exageracions, silencis i mancances, transposicions i mites, tot mesclat, forneixen aquesta laus Valentiae que, massa sovint, encara és la frèvola base dun patriotisme estret del que hem maldat per eixir. (Rosselló 1995a: 26)
Fuster sí que hi malda en la seva producció textual relativa a la descripció del territori valencià. Lobjectiu declarat és, justament, una lluita contínua contra els tòpics, malgrat que els contextos editorials tan propicis a la lloança ditiràmbica en què sol publicar aquesta mena de text fan que, de tant en tant, no pugui o no vulgui defugir del tot els llocs comuns. Ho farà, en general, amb la ironia que caracteritza la seva obra. De fet, aquesta voluntat de defugir el tòpic és la que remarca ja des dels elements paratextuals més preliminars dEl País Valenciano, en les dues versions lingüístiques. La sobrecoberta de ledició original, en espanyol, de 1962, diu, justament després darrencar amb el tan freqüentat «Valencia, jardín de ores...»:
La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano.
I la sobrecoberta de Viatge pel País Valencià, que correspon al volum tercer de lobra completa (1971), on sincorpora com a element principal la traducció catalana dEl País Valenciano, duu, només, la frase següent: «La visió més completa de la vida i els costums dels valencians, allunyada de tots els tòpics».
Cal indicar, de bell antuvi, que la major part daquesta producció textual fusteriana sinsereix dins làmbit editorial del que podríem denominar seguint, en certa manera, Josep Pla «prosa turística». La promoció turística és, ben sovint, el motiu genèric daquestes publicacions. Són publicacions que semmarquen, per tant, en el context econòmic del turisme i no caldrà recordar la importància que aquest sector té al País Valencià, que entra amb força en els circuits turístics cap al final de la dècada dels cinquanta i sobretot en la dels seixanta del segle passat, gràcies, bàsicament, al clima temperat i a les àmplies platges de la major part del nostre litoral i també, no ho oblidem, a preus més assequibles que altres destinacions litorals. Els llibres i els articles de Fuster en aquest àmbit editorial abasten un espai temporal que va des de 1962 fins a 1983. La transformació del País Valencià en aquestes dues dècades va ser radical i per tant resultarà ben interessant veure com Fuster, sempre tan atent a la realitat que lenvolta, és capaç de plasmar aquesta metamorfosi en els seus textos. A manera dapunt, podem dir, per exemple, que en El País Valenciano (1962) laparició del turisme és vista, sense gairebé cap tipus dobjecció, com un motiu de progrés, econòmic i també sociocultural, perquè permet, duna banda, lentrada de divises i, duna altra, el contacte de la població autòctona amb els estrangers. Tanmateix, en Veure el País Valencià (1983), ja hi trobarem reexions en un to lleugerament crític sobre les repercussions que pot tenir larribada massiva de turistes, associada, per exemple, al boom immobiliari. O també trobem com el terme ecosistema inexistent en El País Valenciano i en LAlbufera de València (1970) apareix ja en un Veure el País Valencià, justament en parlar de lAlbufera. Dues mostres ben clares de lolfacte de lassagista de Sueca per a detectar els canvis de la societat en què viu.
No podem oblidar, a més a més, que el component més consubstancial del turisme és el viatge. I això pot sorprendre en aquest context analític si tenim en compte el sedentarisme declarat de lautor de Sueca. Però el viatge, des dun primer moment en la cultura clàssica però també en la literatura contemporània: lOdissea dHomer i lUlisses de Joyce van de la mà també en aixòsassocia no sols amb la descoberta, sinó amb lautodescoberta. De fet, el viatge com a eina dautodescoberta encaixa molt bé en la concepció fusteriana de lassaig. Lescriptura, i la reexió que duu associada, és lúnica manera que té una persona com ell tan poc atreta per lexperiència estrictament física de viatjar de sentir plaer pel viatge; lescriptura, la reexió i, òbviament, la lectura, les lectures necessàries per a dur a terme aquesta tasca intel·lectual. Perquè conèixer i, sobretot, conèixer-se són, potser, la base de lassaig fusterià, aquell que beu més clarament en Michael de Montaigne. Si, com recorda Julia Kristeva (1991: 143), Montaigne afirma en el capítol X, «Sobre els llibres», del llibre segon dels seus Assaigs: «si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix» (Montaigne 2012a: 129), Fuster, en introduir el volum tercer de les seves obres completes remarca: «La cosa comença amb un simple reex datenció a problemes que veia confusos i difusos al meu voltant: vaig voler aclarir-mels» (OC3: 9). En totes dues citacions, el que hi ha, bàsicament, és una voluntat dautoconeixença. I el viatge pot formar part, tant en Montaigne com en Fuster, de la seva autoconeixença, tot i que amb motivacions de partida vitals força diferents, com perspicaçment assenyala Josep Iborra (2006).1 Podríem dir que, si bé tots dos parteixen duna voluntat de conèixer-se, en el francès la voluntat se situa en làmbit individual del jo, mentre que Fuster «no es constitueix en objecte de reexió [...] no és, en una paraula, la matèria del seu llibre». Quan Fuster escriu, quan sassaja, no està preocupat per si mateix, sinó que el que «linteressa són els problemes que presenten la seua societat, la cultura, la política i la moral del seu temps» (Iborra 2006: 140).
Afortunadament, la xenofòbia pot tenir solució, una solució que, segons Fuster i aquesta afirmació és la que fa tan interessant, ara i ací, aquesta reexió incorporada a un dels seus llibres més coneguts i reconeguts, pot venir de la mà del turisme. El coneixement de laltre, el contacte amb laltre, encara que sigui fonamentalment per motius econòmics, ens pot guarir daquesta malaltia fòbica: «Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster sens presenta com a client».
Amb tot, com gairebé sempre, Fuster tanca lafirmació amb la seva pinzellada escèptica tan característica: «No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto». Aquest dubte és reforçat per una explicació ben contundent: el sistema educatiu dels diferents estats presenta la història nacional amb «llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers». Hi ha, en aquest sentit sembla afirmar Fuster, una voluntat de formació de lesperit nacional.
Interessant resulta també la referència de Fuster al xovinisme, que, concentrada en una frase, aporta un doble vessant nacional. Duna banda, el generador dodi envers lestranger i, de laltra, el potenciador de la pròpia identitat nacional, que són, en certa manera, dos aspectes complementaris de la mateixa realitat: «Monsieur Chauvin és un animal perillós, però també una tranquillitzadora reserva energètica». El que trobem en Fuster, tant en El País Valenciano com també, i fins i tot duna manera més explícita, en alguns dels altres llibres que tractarem, és justament una actitud oposada al xovinisme.
El que ens pot arribar de lestranger, gràcies al turisme, són a banda de divises, amb el progrés econòmic que duen associatnous vents culturals, que poden obrir les mentalitats del país i, sens dubte, afavorir processos democràtics. Perquè el Fuster dEl País Valenciano no salinea ni amb l«Spain is different», leslògan de promoció turística impulsat per Manuel Fraga Iribarne, ministre dInformació i Turisme del 1962 al 1969, ni amb el «Que inventen ellos» unamunià. Aquestes dues expressions, separades gairebé per cinc decennis, reecteixen una visió de lEspanya orgullosa de sentir-se inculta gairebé de manera ancestral, endarrerida culturalment i científicament. Una visió antiga, retrògrada, defensada per certa part de la societat carpetovetònica com diria Fuster mateix del tot allunyada de la visió que vol aportar Fuster de la seva terra. Per això, ja des de les primeres línies dEl País Valenciano ja ho he apuntat, defuig el tòpic, i per això evita, tant com pot, el xovinisme. Per contra, trobarem en més dun passatge daquest llibre una certa fascinació o, com a mínim, un cert reconeixement per la gent que ve de nord enllà. Podríem dir que hi ha un sentiment de xenofília que senfronta a la visió caduca de la cultura que vol aportar el règim franquista.
Abans de continuar amb lanàlisi de lobra fusteriana, em sembla que resulta pertinent fer una ullada històrica al gènere. Els llibres relacionats amb els viatges són quasi tan antics con lescriptura mateixa, tot i que, també és cert, fins al principi del segle XX la literatura de viatges havia estat considerada un gènere menor. A banda daixò, resulta extremadament complex establir-ne una definició, o marcar unes fronteres que delimitin el gènere en què ens estem movent. La causa és que els textos generats al voltant del viatge poden tenir objectius molt diversos, des de lextrem de la descripció totalment detallada i realista dun viatge i del territori corresponent fins a la narració completament ficcional, amb els diferents estadis dhibridació que puguem imaginar. Els contextos, les estratègies i els gèneres del discurs poden resultar molt variats, com ja vaig apuntar en un article introductori (Grau 2014). Convindria, doncs, en aquest punt, reexionar mínimament sobre el gènere que ens ocupa: en aquest cas, el que podríem classificar sota letiqueta de «guia turística culta» que més endavant matisaré, si pensem en la principal de les obres que formarà part del nostre corpus, El País Valenciano de Joan Fuster.
Sobre el concepte de gènere en el discurs literari són fonamentals i ben conegudes les reexions teòriques de Dominique Maingueneau (2004). Si ens centrem en la relació entre literatura i territori, trobo molt suggeridores, així mateix, les aportacions fetes per Enric Bou (2013), que analitza la ciutat o el nucli de població com a referent més genèric com a element constitutiu en làmbit literari: en determinades expressions literàries, lespai deixa de ser un contenidor inert per a esdevenir un agent de significació i constituir-se en un autèntic agent provocador de sentits. Atès el nostre camp destudi més concret, ens resultaran força útils i idònies les aportacions de Fernando Arroyo Ilera (2008). El seu treball no és sols una molt bona anàlisi de la col·lecció «Guías de España», en què es publica El País Valenciano, sinó que serveix per a introduir les característiques de les guies de viatge i els llibres de viatges, dos subgèneres entre la descripció geogràfica i la literatura, amb multitud dexemples en els quals domina, com he comentat, lhibridisme.
Per a Arroyo, les guies de viatge són un llibre informatiu per a tot aquell que prepara un viatge a terra desconeguda, amb una descripció de les característiques i dades útils del país que es vol visitar: adreces, horaris de mitjans de transport, recomanacions gastronòmiques, apunts estadístics, etc. Lautor duna guia queda en segon pla, per la qual cosa no és estrany trobar-ne algunes que sens presenten sense signar o sota lempara duna editorial o duna institució, com si es tractés duna elaboració estrictament tècnica, ja sigui realitzada de manera individual o col·lectiva. Fins i tot la llengua de redacció de les guies resulta secundària i, per això, és habitual trobar a les botigues de records guies de la ciutat visitada traduïdes a les considerades llengües de cultura que el lector farà bé de llegir amb la renúncia prèvia a una bona qualitat lingüística en els aspectes més bàsics.
Daltra banda, els llibres de viatges tenen molta més potencialitat de creativitat estètica. En aquests, la personalitat del viatger de lautor i les circumstàncies del periple són sempre presents. Algunes vegades, el principal és largument del viatge, més fins i tot que les terres visitades, per la qual cosa shi poden incorporar elements de ficció sense que el lector els consideri impropis del gènere. Altres vegades, el viatge té com a finalitat conèixer i descriure terres, països i llocs diversos. En aquest cas, la descripció del territori, a mesura que el descobreix el protagonista lautor, novament, guanya presència. Però no importa solament el que es descriu, sinó com es descriu des del punt de vista artístic, literari. La qualitat discursiva és primordial i per això alguns llibres de viatges i els seus autors poden acabar ocupant un espai en el cànon literari de la llengua en la qual estan redactats o fins i tot en el de la literatura universal.
El que jo denomino «guies dautor» tendeixen a situar-se en un ampli espai intermedi: sense defugir les obligacions de descripció pròpies de les guies de viatge o algunes de les obligacions, segons els casos, els gustos o les prioritats de cadascun, cada autor va incorporant-hi elements característics de la seva dicció, amb la qual cosa es reforça la seva presència i sindividualitza la seva aportació al gènere.